Accident de Kyshtym

Accident de Kyshtym

El Accident de Kyshtym va ser un accident que va provocar una contaminació radiactiva que va tindre lloc el 29 de setembre de 1957 en Mayak, un lloc de producció de plutoni per a armes nuclears i combustible nuclear per a plantes de reprocesamiento en l'Unió Soviètica. Va tindre una magnitut de nivell 6 en l'Escala Internacional d'Accidents Nuclears, convertint-ho en el tercer accident nuclear més perillós jamai registrat, darrere del desastre nuclear de Fukushima Daiichi i l'accident de Chernóbil (abdós de nivell 7 segons l'escala internacional). L'accident va ocórrer en el poble d'Ozyorsk, en l'óblast de Cheliábinsk, una ciutat tancada construïda al voltant de la planta de Mayak. Ya que Ozyorsk/Mayak (també coneguda com Chelyábinsk-40 i Chelyábinsk-65) no es trobava en els mapes, el desastre va rebre el nom de Kyshtym, el poble més propenc.

Antecedents

Despuix de la Segona Guerra Mundial, l'Unió Soviètica va quedar arrere dels Estats Units en el desenroll d'armes nuclears, per lo que va escomençar un programa afanyat d'investigació i desenroll per a produir una cantitat suficient d'urani i plutoni per a armes. la planta Mayak va ser construïda ràpidament entre 1945 i 1948. Els estanys en el coneiximent sobre física nuclear dels científics soviètics varen fer que es prengueren decisions poc prudents sobre seguritat. Les preocupacions migambientals no varen ser preses en sério durant els primers passos del procés de desenroll. Els sis reactors nuclears estaven en el Llac Kyzyltash i varen utilisar un sistema de refredat dels reactors en cicle obert, descarregant aigua contaminada directament de regrés al llac. En un principi la planta de Mayak va estar abocant rebujos radiactius d'alt nivell a un riu propenc, el qual duya estos rebujos al riu Obi, i d'allí fins a l'oceà Àrtic. Posteriorment, el Llac Karachay va ser utilisat per a almagasenament a l'aire lliure.

Accident

En 1957, el sistema de refredat en un dels tancs que contenia entre 70 i 80 tonellades de residus radiactius líquits va fallar i no es va reparar. La temperatura en ell va escomençar a elevar-se, lo que va provocar l'evaporament i una explosió química dels rebujos secs, que consistien principalment en nitrat d'amoni i acetat (vejau bomba de nitrat d'amoni / fuel oil). L'explosió, el 29 de setembre de 1957, en una força estimada d'entre l'equivalent d'entre 70 i 100 tonellades de TNT, va tirar a l'aire la tapa de formigó de 160 tonellades. No va haver víctimes immediates com a resultat de l'explosió pero despuix va causar 200 morts per la Radiació, pero va emetre aproximadament 20 MCi (800 PBq) de radioactividad. La major part d'esta contaminació es va establir prop del lloc de l'accident i va contribuir a la contaminació del riu Techa, pero es va estendre una ploma que contenia 2 MCi (80 PBq) de radioisòtops a lo llarc de centenars de quilómetros, comprenent un àrea habitada aproximadament per un quarto de milló de persones. Les àrees prèviament contaminades dins de l'àrea afectada inclouen el riu Techa, que ya havia rebut 2,75 MCi (100 PBq) de rebujos abocats deliberadament, i el Llac Karachay, que havia rebut 120 MCi (4.000 PBq).

En les següents 10 a 11 hores, el núvol radioactiva es va desplaçar cap al noreste, alcançant 300–350 km (190–220 milles) des del lloc de l'accident. Les conseqüències del núvol varen causar una contaminació a llarc determini d'un àrea de més de 800 a 20.000 km² (310 a 7.720 milles quadrades), depenent de quin nivell de contaminació es considere significatiu, principalment en cesi-137 i estronci-90. Esta àrea generalment es coneix com a Rastre Radiactiu dels Urals de l'Est (EURT).