Anar al contingut

Accentuació de les mayúscules

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Portada de la Ortografia de la llengua castellana, publicada en 1775. S'observa l'accent gràfic en el títul d'eixa obra.

Les normes d'accentuació de l'idioma espanyol indiquen quàn deu utilisar-se l'accent gràfic (o tilde) sobre una vocal en determinades paraulas.

Tant les lletres mayúscules com les minúsculas estan subjectes a les normes i deuen tildar-se segons corresponga, tal com ho establix la Real Acadèmia Espanyola:


Les lletres mayúscules deuen escriure's en tilde si els correspon dur tilde segons les regles d'accentuació gràfica de l'espanyol, tant si es tracta de paraules escrites en la seua totalitat en mayúscules com si es tracta únicament de la mayúscula inicial.

La Real Acadèmia Espanyola mai ha establit una norma en sentit contrari. L'accentuació gràfica de les lletres mayúscules no és opcional, sino obligatòria, i afecta a qualsevol tipo de text. Les úniques mayúscules que no s'accentuen són les que formen part de les sigles; aixina, CIA (sigla de l'anglés Central Intelligence Agency) no du tilde, encara que el hiat entre la vocal tancada tònica i la vocal oberta átona exigiria, segons les regles d'accentuació, tildar la i.

Inclús indica que mai es va establir una norma en sentit contrari:


El Diccionari panhispánico de dubtes (Real Acadèmia Espanyola i Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola) definix clarament que les mayúscules deuen dur tilde sempre que les regles d'accentuació ho indiquen, sent l'única excepció les mayúscules que formen part de sigles.

En els extranjerismes també es deuen accentuar les mayúscules.

Falsa creència

[editar | editar còdic]

Existix la falsa creència de que la Real Acadèmia Espanyola permet no incloure tilde en les mayúscules. L'institució mai va establir una norma en este sentit.

La raó de l'absència de tildes en les mayúscules de moltes publicacions estreba que, abans de l'aparició dels sistemes d'impressió actuals, era freqüent que es trencaren els accents dels tipos d'imprenta en relleu, especialment en els situats en les primeres llínees de les pàgines, per lo que els impressors varen tindre que renunciar a accentuar les mayúscules. No obstant, a partir de la composició i impressió per mig de planches (a on no es compon per mig de tipos mòvils) els editors varen deixar de vore's obligats a prescindir dels accents en les lletres mayúscules o versales.[1]

Una atra hipòtesis

[editar | editar còdic]
Efecte en intentar accentuar les mayúscules en les màquines d'escriure, l'última columna són mayúscules accentuades.

Els tipos de les màquines d'escriure no contemplen l'espai per a accentuar les lletres mayúscules (vore gràfic), lo que va enfortir el mit de que no devien accentuar-se dites lletres. En intentar-ho no es percebia o es deformava la lletra.

Ya que els accents i demés signes diacrítics es solapaban en les lletres de mayúscules, la RAE va permetre l'omissió de l'accentuació en dits caràcters fins a 1990, quan l'us de la computadora personal i la seua millor capacitat tipogràfica ya estaven lo suficientment estesos per a tornar a la pràctica tradicional d'accentuar les mayúscules,[2] puix ya no hi havia restricció tècnica que ho impedira.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  2. Martínez Jiménez, José Antonio (2011). «Classes de paraula (II). Determinativos i pronoms.», Llengua Castellana i Lliteratura, Akal edició (en espanyol), Madrit: Akal Societat Anònima, p. 36. ISBN 9788446033677.


Referències

[editar | editar còdic]