Ablaut indoeuropeu
En llingüística, el terme ablaut designa un sistema d'alternances vocàliques (en especial, variacions regulars) en el protoindoeuropeu i les seues lluntanes conseqüències en totes les modernes llengües indoeuropeas. Alguns eixemples de restants de l'antic ablaut reflectit en les llengües modernes són:
- Els verps irregulars d'anglés i atres llengües germàniques tipo sing - sang - sung 'vora, vaig cantar - cantat'.
- Les irregularitats heretades en el verp ser en espanyol soc - eres - és - som, a on alternen les formes de la raïl baix- / és-er-, són un reflex de la mateixa irregularitat en llatí, que a la seua volta és un reflex de la conjugació regular de l'antic protoindoeuropeo.
- Moltes paraules llatines ocorren en parells i/o d'orige apofónico: (pro)tegere ('cobrir, protegir'); toga ('toga, penyora de vestir de cos complet'), etc.
El terme ablaut (del alemà ab-, en el sentit de "dèbil, reduït", + Laut, "sò") va ser falcat al començament del XIX pel llingüiste Jacob Grimm, encara que el fenomen havia segut descrit ya per l'holandés Lambert tingues Kate en el seu llibre Gemeenschap tussen de Gottische spraeke en de Nederduytsche ("Familiaridades entre la llengua gòtica i l'holandés", 1710).
El ablaut indoeuropeu era un procediment morfològic regular, a diferència d'atres tipos d'alternances vocàliques similars com són la metafonía o l'apofonía. Un eixemple d'alternança vocàlica en espanyol són les formes tipo poder, puedo, pode. la sinarmonía vocàlica és un atre eixemple d'alternança regular, que es presenta en llengües urálicas i altaiques.
Consideracions preliminars
La gradació vocàlica és qualsevol diferència entre les vocals de dos paraules relacionades (p. eix. bueno i bien) o dos formes de la mateixa paraula (p.ej. tingo i tienes). La diferència no té per qué ser indicada en l'ortografia. Hi ha moltes formes de gradació vocàlica en espanyol, com en moltes atres llengües, i estes són discutides en l'artícul apofonía.
Per a l'estudi de les llengües europees, un dels casos més importants de gradació vocàlica és el fenomen històric indoeuropeu cridat ablaut, derivats del com podem vore en els verps espanyols vingo, viene, vino, o duermo, dormía, dormamos. Per a molts casos és suficient en classificar-los com a irregulars, pero si volem comprendre per qué ho són (i per tant per qué són completament regulars en el seu marc històric) necessitem internar-nos en la gramàtica de l'idioma reconstruït. Açò és inevitablement una miqueta tècnic, pero compensa l'esforç per l'allumenament que supon en la comprensió dels entrevills de l'història de l'espanyol i atres llengües europees.
El ablaut és l'única, més antiga i extensa font de la gradació vocàlica en les llengües indoeuropeas. Devem distinguir-ho clarament d'atres formes de gradació que es varen desenrollar posteriorment, com l'Umlaut germànic (man/min [singular i plural de "home"], gooes/geees [singular i plural de "oca"], long/lingth [adjectiu i sustantiu de l'idea de llongitut], think/thought [present i perfecte de "pensar"]) o els resultats dels models d'accentuació anglesos (man/woman ["home"/"dòna"], photograph/photography ["fotógraf"/"fotografia"]). Confusamente, en alguns contexts, es poden usar els térmens 'ablaut', 'gradació vocàlica', 'apofonía' i 'alternança vocàlica' com a sinònims, pero els llingüistes preferixen reservar el 'ablaut' per al fenomen específic del IE, que era l'intenció d'els qui varen falcar el terme per primera volta.
Ablaut en indoeuropeu
El PIE tenia una série apofónica regular que enfrontava els cinc sons vocàlics i/ē/o/ō/Ø. Açò significa que en diferents formes de la mateixa paraula, o en paraules distintes encara que emparentades, la vocal bàsica, una /i/ curta, podria ser reemplaçada per una /ē/ llarga, una /o/ curta o una /ō/ llarga, o podria desaparéixer (transcrito com Ø).
zero curt llarc Ø i ē o ō
Quan una sílaba té una i curta, es diu que està en «grau sing - sang - sung»; quan no té vocal, en el «grau zero», etc. Note's que quan nos referim simplement al grau i o al o, volem dir les formes curtes, a menos que s'especifique lo contrari. El grau i (curt) és cridat a voltes «grau ple».
Un eixemple clàssic dels cinc graus apofónicos en una sola raïl és el que proporcionen els diferents casos de dos paraules gregues estretament emparentades:
grau apofónico IE reconstruït grec (grec transcrito) traducció grau ple i *ph₂-ter-m̥ πα-τέρ-α pa-tér-a al pare (nom, acusativo) grau allargat i *ph₂-tēr πα-τήρ pa-tḗr pare (nom, nominatiu) grau zero (Ø) *ph₂-tr-vos πα-τρ-ός pa-tr-ós del pare (nom, genitiu) grau ple o *n̥-ph₂-tor-m̥ ἀ-πά-τορ-α a-pá-tor-a sense pare (adjectiu, acusativo) grau allargat o *n̥-ph₂-tōr ἀ-πά-τωρ a-pá-tōr sense pare (adjectiu, nominatiu)
Nos interessem ací per la sílaba en negreta. És important considerar quin és la sílaba que carrega en l'accent - la cursiva, i en grec, en una tilde -. En este senzill i atípic eixemple, veem un canvi el grau zero quan l'accent es mou a la sílaba següent, un canvi al grau o quan l'accent recau en la sílaba precedent, i un allargament de la vocal quan no hi ha inflexió.
Fins a últimament s'ha especulat a sovint que el desenroll històric en el preindoeuropeu podria haver segut que un grau i original va experimentar dos canvis segons el context fonètic: en certes circumstàncies va canviar a o curta o llarga (grau o), i en uns atres va desaparéixer per complet (grau zero). No obstant, ya que en moltes situacions fonètiques en ablaut controlat este mai s'ha desenrollat, la posició de l'accent en la paraula pot no haver segut un factor determinant despuix de tot. I ya que hi ha molts eixemples contradictoris com p. eix. *deywó- i nom. pl. *-és que mostren un grau i pretónico i postónico, respectivament, mai serem capaços de trobar una regla infalible en qualsevol cas. Per açò, hi ha hagut recentment un intent d'analisar el ablaut del primitiu PIE en térmens de introflexió i morfologia de raïls i tipos.[1] Açò ha mostrat que sembla altament provable que el PIE primerenc va ser del tipo morfològic d'inflexió de les raïls, com lo va ser el protosemític (vore també en l'artícul del "protoindoeuropeu").
Vore també
Referències
- ↑ cf. Tremblay, X. (2003): "Interne Derivation: 'Illusion de la reconstruction' oder verbreitetes morphologisches Mittel? Am Bsp. dones Av.", Indogermanisches Nomen: Derivation, Flexion und Ablaut, ed. per E. Tichy, D. S. Wodtko, B. Irslinger, Bremen, pp. 231-259; Pooth, R. A. (2004): "Ablaut und autosegmentale Morphologie: Theorie der uridg. Wurzelflexion", Indogermanistik - Germanistik - Linguistik, ed. per M. Kozianka, R. Lühr & S. Zeilfelder, Hamburg, pp. 401-471
- Beekes, Robert S. P. (1995). Comparative Indo-European Linguistics: An Introduction, Ámsterdam: John Benjamins. ISBN 90-272-2150-2.
- Coetsem, Frans van (1993). Ablaut and Reduplication in the Germanic Verb (Indogermanische Bibliothek. vol 3), Heidelberg: Winter Verlag. ISBN 3-8253-4267-0.
- Kuryłowicz; Mayrhofer, {{{nom2}}} (1968/9). Indogermanische Grammatik, Heidelberg: Winter Verlag. ISBN 3-533-03487-9.
- Meier-Brugge (2002). Indogermanische Sprachwissenschaft, de Gruyter. ISBN 3-11-017243-7.
- Szemerenyi, Oswald J. L. (1996). Introduction to Indo-European Linguistics, Clarendon: Oxford University Press. ISBN 0-19-824015-5.
- Watkins, Calvert (2000). The American Heritage Dictionary of Indo-European Roots, 2nd edition edició, Boston & New York: Houghton Mifflin. ISBN 0-618-08250-6.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ablaut indoeuropeu» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.