Abadia de Sant Filiberto de Tournus

Abadia de Sant Filiberto de Tournus

L'abadia de Sant Filiberto de Tournus (en francés: Abbaye Saint-Philibert de Tournus) és un antic monasteri benedictino francés de fundació migeval situat en la chicoteta ciutat de Tournus, en el departament de Saona i Loira (regió de Borgoña-Franc Comtat). Moltes parts d'este monasteri es conserven (refectorio, rebost, claustre, sala capitular, etc.), i la seua iglésia abacial és un dels majors monuments romànics en França.

Saint-Philibert de Tournus ha segut objecte de múltiples proteccions baix el títul de monuments històrics: una classificació per la llista de 1840 per a l'iglésia de l'abadia, una inscripció en 1927 per a la tilería de Moutier i la torre del Tesorer, classificacions en 1928 per a varis vestigis de l'abadia (en particular els restants de l'antic recint incloent la torre Quincampoix o Colombier, les dos torres de la Porte dones Champs i la torre del Portier), una inscripció en 1930 per als vestigis del claustre i una classificació en 1951 per a la casa abacial, la casa de capítul i el refectorio.

En 2014 es va crear una associació per a solicitar la seua classificació com Patrimoni Mundial de l'UNESCO.

Catalogat com a Monument Històric des de 1844, l'edifici ha segut objecte d'incessants campanyes de restauració: Questel (1845-1850), Ventre (1908-1915). Este últim va tindre l'idea de llevar els reboçat que protegien totes les superfícies i també llevar els últims tirants de fusta (voltons) que, en la nau, rigidizaban les grans arcades aixina com els arcs fajones de les naus laterals, despuix de la construcció.

L'iglésia de l'abadia es va convertir en iglésia parroquial en 1802, i actualment és rector de Saint-Philibert de Tournus el pare Dominique Oudot, retor de la parròquia de Saint-Philibert en Tournugeois.

En 2019, Tournus va celebrar el Mileniario de la consagració de l'altar del cor de l'abadia.

Història

• En 175, els romans varen establir un campament fortificado en el lloc. Va servir d'estage de les legions i dels correus de l'Imperi.
• En juny de 177, inici de les persecucions contra els cristians, especialment en Lió. Alguns varen fugir cap al nort, incloent a un tal Valeriano que es va instalar en Tournus. Valeriano evangelizó en Tournus.
• En 178, sant Valeriano va ser decapitat. Està enterrat en el lloc de la cripta actual de l'iglésia. La tomba del màrtir es va convertir llavors en un lloc de recolliment clandestí per als cristians. Molt poc es coneix, i no queda material llevat un sarcòfec, ara depositat en la cripta. Com el lloc no ha segut objecte d'una excavació exhaustiva, s'ignora tot dels edificis que provablement ocuparien una part de l'assent de l'actual abadia entre el final de l'Antiguetat i el final del periodo carolingio, casi mig mileni.
• En el IV, provable construcció del primer oratorio sobre la tomba del sant despuix de l'edicte de tolerància de Milà. (313)
• En el VI, Gregorio de Tours ya va mencionar la presència d'un santuari. El rei de Borgoña Gontran va implantar una comunitat monástica en el lloc. Va ser un monasteri de fundació real no depenent dels poders locals.
• En 731, les invasions dels sarracenos varen remontar el Ródano i el Saona. És provable que danyaren el monasteri.

• El 19 de març de 875, l'abadia de Sant Valeriano i les seues dependències, aixina com la ciutat de Tournus i la seua castrum varen ser donados per l'emperador Carlos el Calvo a la comunitat de monges de l'abadia de Sant Filiberto de Noirmoutier. Els monges havien fugit des de 836 per a protegir-se de les invasions vikingas. Havien depositat inicialment les relíquies de sant Filiberto en l'abadia de Sant Filiberto de Grand-Lieu abans de continuar despuix de 847 els seus pelegrinages cap a l'est per a trobar un refugi.
• En maig de 875 els monges de Sant Filiberto es varen establir prop dels monges de Sant Valeriano. Varen aportar les relíquies de sant Filiberto. L'emperador va confirmar als monges el privilegi d'elegir al seu abad.
• Entre 889 i 1316, als abat se'ls va concedir el dret de falcar moneda.
• De 928 a 946, abadiado de Aimin.
• En 936-937, invasions hongareses que varen danyar els edificis .
• En 960, elecció de l'abad Etienne que és considerat per tradició com el primer constructor de l'abadia.
• 979, trasllat de les relíquies de sant Valeriano del sarcòfec a l'altar del fondo de la cripta. El cos de sant Filiberto va ser depositat en el cor: va sorgir un conflicte en este sentit en els seguidors de sant Valeriano. El problema va ser resolt en el depòsit del cos de Valeriano en la cripta.
• 980 a 1008, abadiado de Wago.
• El 16 de octubre del 1006, un incendi va obligar a construir nous edificis en l'abadia i a restaurar la capçalera de l'iglésia. La major part dels edificis del monasteri daten dels sigles XI-XII.
• Entre 1008 i 1028, elecció de l'abad Bernier. Va mamprendre la reconstrucció, començant per la capçalera, les cinc capelles radials i el transepto, en un àbsit semicircular orientat en cada braç .
• El 29 de agost del 1019, consagració del cor de l'iglésia pels bisbes de Chalon i de Mâcon.
• Entre 1028 i 1056, sant Ardain va ser elegit abat de Tournus. Va modificar el proyecte de reconstrucció i va fer mamprendre la antenave (nàrtex) cap a l'oest i va construir la capella superior (Saint-Michel).
• Entre 1030 i 1033, una terrible hambruna diezmó a la població.
• De 1066 a 1108, construcció de les voltes de la nau central durant el abacíado de Pedro I (1066-1105)..
• Abans de 1114 i despuix de 1120, abadiado de Francon de Rouzay.
• El 11 de febrer de 1120, consagració de noves construccions pel papa Calixto II. Dos torres, una sobre la travessia i l'atra al nort de la frontera, varen ser afegides a continuació.
• En 1140, trasllat de les relíquies de sant Ardain en l'iglésia.
• La sala capitular es va reconstruir en el XIII.
• En 1339, construcció de la capella del Sant Sacremento en la nau lateral esquerra per Geoffroy de Berzé.
• En 1425, construcció d'atres dos capelles en la nau esquerra i de la capella de Sant Vincente.
• El dumenge 14 d'abril de 1482, visita del rei Luis XI fent un pelegrinage a Saint-Claude.
• En el XV, el palau abacial actual va ser construït.
• En 1498, l'abadia va ser donada en comienda.
• En 1562, l'abadia va ser saquejada pels hugonotes.
• L'abadia va ser suprimida en 1627. Els monges varen ser reemplaçats per un colege de canonges.
• En 1722, el paviment de l'iglésia va ser refet.
• El colege de canonges va ser suprimit en 1785.
• L'iglésia es convertix en una propietat comunal en 1790.
• En 1802, l'iglésia va ser tornada al cult.
• De 1841 a 1851, restauració de l'iglésia per l'arquitecte Charles-Auguste Questel i reconstrucció del portal d'entrada de la frontera occidental, de l'escala helicoidal de la capella de Sant Miguel.
• Entre 1908 i 1915, el servici dels Monuments Històrics va fer un decapado general de l'interior (arquitecte Ventre).
• 12 de abril de 1927: inscripció per decret de la rorre del Tesorer i dels edificis claustrales.

• 29 de abril de 1928: classificació per decret dels restants de l'antic recint incloent la torre Quincampoix (o du Colombier) i la part de la cortina contigua a l'est.
• 23 de octubre de 1928: classificació per decret dels restants de l'antiga cortina contigua a l'oest, i la torre nort de l'entrada, de la torre sur de l'entrada i de la torre coneguda com du Portier.
• 29 de giner de 1932: inscripció per decret (al títul de la llei de el 2 de maig de 1930) el jardí públic de la Légion d'honneur (plaça de l'abadia).
• 28 de maig de 1951: classificació per decret de la casa abacial, de la sala capitular, del refectorio dels monges i de les dos antics cellers conegudes com Els Grans Caves.
• 19 de decembre de 1999: cerimònia de consagració per monsenyor Raymond Séguy del nou altar de la abacial (per l'artiste georgià Goudji).
• 2000: protecció del centre històric baix el títul de «secteurs sauvegardés».
• 2005: El número de visitants s'estima en 300 000 (estadístiques del Comité régional du tourisme).
• 2019: celebració del Milenari de la consagració de l'altar del cor de la abadíal.
• 2020: el número de visitants anuals s'acosta a 200000.

Descripció de la abacial

Monument complex, l'iglésia abacial de Tournus consistix en una cripta, ella mateixa composta de varis espais, d'una planta baixa que comprén un cor en deambulatorio en quatre capelles radiants, un transepto de capelles orientades, una nau de tres trams aumentada per dos capelles al nort, i finalment una antenave de tres trams també. Esta última també comprén ademés una planta, en tres trams superposts als anteriors. Hi ha tres torres, de les quals dos són del XII, i la tercera és encara més antiga.

Tota l'iglésia està coberta en teixixques ondulades, llevat les dos torres del XII, que tenen fleches piramidals cobertes de teixixques planes. La teixixca ondulada ha regnat en Sant Filiberto des de la seua construcció. Lo mateixa succeïx en la majoria de les cases de l'antiga ciutat de Tournus; és ací a on finalisa, en el nort, la zona del Ródano, a on s'utilisa este modo de cobertura, en una pendent molt baixa. Al nort de la ciutat es troben els empinats sostres coberts en teixixques planes.

• 
  Costat oest: la frontera.
• 
  Costat nort: la torre del transepto
• 
  Costat este: l'àbsit
• 
  Costat sur: el claustre
• 
  Frontera del transepto nort
• 
  Detall de la torre de frontera
• 
  Detall del pòrtic d'entrada

.

La cripta

Planta de la cripta.

L'accés a la cripta es feya originalment per dos escales que permetien un recorregut procesional de sentit únic. El meridional que havia estat amurallado, ara és accessible solament pel que s'afona en el sol del braç nort del transepto. La cripta pràcticament no està enterrada, puix l'iglésia està disposta sobre un terreny que descendix cap al Saona. Esta cripta es compon de varis espais contigus i estructurats per a la circulació llitúrgica; és una de les més antigues d'este gènero.

Pintures murals en la cripta

Exteriorment, els murs de la cripta estan realisats en chicotets mampuestos presos en molt morter. Tenen pedres reutilisades i assents en espina de peix (opus spicatum). En l'interior, les voltes cobrixen la totalitat de l'espai de la cripta. En excepció de les capelles, estes voltes estan en bruto d'encofrat. El morter ha conservat la chafada de les planches que cobria els mòles i inclús alguns fragments de fusta. Els blocs de mig aparelle blancs que s'observen en moltes parts de l'edifici (nau, antenave i tots els paraments interiors de la cripta) podrien ser reempleos d'un estat anterior de la abacial, estat del que la cripta podria, ella mateixa, ser un vestigi.

Les columnes entasiadas, en la primera planta, són d'orige romà.

En mig de la cripta hi ha una sala central en tres naus abovedadas de la mateixa altura, sostingudes per dos files de cinc columnes i els murs del perímetro. Este abovedamiento soporta el cor de l'iglésia. En cada extrem, els parells de columnes curves són reutilisacions romanes de procedència desconeguda, retalladas a lo llarc. Els tres parells de columnes centrals, cilíndriques, en calcàrea blanca, són, per contra, migevals. Esta sala està en gran part oberta a un deambulatorio, que la circumscriu, per cinc portes i dos chicotetes buits. Cap a l'est, en l'eix, es troba una d'estes cinc portes, a cada costat de les quals hi ha dos chicotetes casetes-àbsits cóncaus, ahuecados en la gruixa del mur perimetral i cada una perforat per un chicotet buit obrint a l'ambulatori. Esta sala central repren/reprén exactament la planta de la cripta de l'iglésia de Saint-Philibert en Noirmoutier, en la mateixa escala.

A l'oest d'esta sala, profundisat baix la travessia del transepto, es troba un pou prou profunt, que es troba en el centre topològic de l'iglésia.

El deambulatorio inferior està allumenat per quatre vans que s'òbrin entre les capelles radiants. Dona accés, a través de tres obertures, a tres capelles radiants, a l'est. Estes capelles són de planta rectangular, en capçalera plana, i abovedadas en canó. Cada una és allumenada per una finestra. La capella axial conté ara el sarcòfec atribuït a Valeriano, un màrtir del II, les relíquies de la qual varen ser destruïdes pels protestants en el XVI. Este sarcòfec no té cap inscripció ni decoració. Falta la tapa. En les seccions rectes de l'ambulatori es troben, al nort i al sur, dos portes que conduïxen a un corredor, paralel a l'ambulatori, que unix dos chicotetes capelles: les occidentals estan per baix de les capelles orientades del transepto. Els dos corredors i estes quatre capelles estan cada u allumenats per un chicotet buit. En total hi ha, per lo tant, al nivell de la cripta, 7 capelles, totes accessibles pel deambulatorio inferior.

• Cripta de la abacial
• 
  Columnes
• 
  Capitel
• 
  Pou de la cripta
• 
  Frescs d'una de les capelles

Planta baixa del nàrtex/westwerk

Erro al crear miniatura:

Fresc volta westwerk

a planta baixa de la nau davantera és una sala de planta rectangular subdividida en tres naus de tres trams cada una. Esta habitació està tènuement allumenada i té sèt portes, dos de les quals ara estan tapiadas. La gran porta occidental, en mig de la frontera, és una reconstrucció del XIX. El sol és un empedrado en numeroses lloses funeràries que daten del sigle XII al XVIII. Quatre d'ells, ademés, tenen forma circular i dos són ovalats.

Els respals de la volta de pedra són, com en la nau, columnes de mig punt i semicolumnas encastrar en els murs circumdants. Tot està construït en chicotetes enrunes, inclosos els arcs, a on l'elecció de materials plans i calibrats en color rosa sembla voler imitar a la rajola. Els pilars no tenen base, afonant-se directament en l'actual empedrado, pero sembla que el primitiu terreny va ser aplanat en el XVIII per un terraplé, uns 55–60 cm per damunt del primitiu nivell. Els basamentos quedarien per tant sumergits en el sol actual, i l'impressió es distorsionaria, sent l'estància originalment més alta. Els pilars arrematen en la part superior en simples travessers de doble voladizo. Tots els arcs són de mig punt.

Per la presència d'un pis, totes les voltes d'esta planta baixa culminen pràcticament a la mateixa altura. En les naus laterals regnen els breçols travessers mentres que la nau central està abovedada en creueria. El sistema de voltes s'invertix, per tant, sobre la nau, descrit anteriorment. El contrafort occidental està assegurat pel pes del sol, sense contrafort. Els contraforts nort i sur serien innecessaris, ya que les voltes de canó travesser no espenten en estes direccions. A l'est, un massiç sobreengrosado i el pes de les muralles juguen el mateix paper.

Erro al crear miniatura:

Nàrtex

La sutura en la nau és enigmàtica. En el centre hi ha una gran porta, construïda íntegrament en blanc mig, els fulls del qual de fusta han desaparegut, pero les frontices de la qual permaneixen. Als costats, dos amplis passages oberts no conserven, no obstant, cap rastre evident d'un sistema de tancament. També cal senyalar que els pilars encaixats en este mur ho travessen i descollen pel fondo de la nau. Sobre les voltes queden pintures, totes posteriors a la construcció.

Erro al crear miniatura:

Fresc mur esquerre oriental westwerk

Esta planta baixa és un pastiche, és dir una còpia, a escala reduïda (al voltant d'1:5), de la famosa basílica de Majencio construïda en Roma cap al 310-320. La rèplica és exacta en proporcions, tant en planta com en alçat, llevat l'altura de les naus laterals. Este últim, de fet, va tindre que ser dut casi a l'altura del got central, per a rebre el pis del pis. Per un atre costat, hi ha una transposició completa sobre els materials, ya que la basílica de Maxentius estava feta de formigó revestit de rajola i coberta en una immensa obra sectil de marbre, tots els materials reemplaçats en Tournus per l'única pedra calcàrea recoberta en la calç i cobert de calç. El sistema de voltes (descrit anteriorment) també es pren de la Basílica de Majencio, aixina com els contraforts de les torres en el costat oest. Moltes voltes copiada fins als nostres dies, la basílica de Maxentius mai ha segut no obstant tan lliteralment com en Tournus. La presència en Tournus d'una rèplica de la basílica de Maxentius i Constantine s'explica en tota provabilitat per la creència, llavors ben establida, de que la visió celestial que es va aparéixer a l'eixèrcit de Constantino, seguida d'un somi nocturn d'este últim, havia tingut lloc en 312 al voltant de Chalon-sur-Saône, quan Constantino descendia sobre Roma per a lluitar contra el seu rival24. Este punt d'inflexió decisiu en l'història de la cristiandat, ocorregut en Chalon, va realçar en particular lluentor als primers evangelizadores d'esta regió, Sant Marcelo i Sant Valérien.

El cor i el mosaic

El cor repetix la planta de la cripta. Hi ha també, al voltant del santuari, un deambulatorio, al voltant del com irradian cinc capelles. A excepció de la volta de forn de l'àbsit i de la cúpula de la travessia, tot este nivell (transepto, cor, deambulatorio i capelles) està abovedado en mig canó.

Les capelles, superpostes a les de la cripta, tenen també la capçalera plana. La capella axial, anteriorment dedicada a sant Pourçain, és hui la capella Sant Filiberto. Està tancada per pesades reixetes, que fins fa poc protegien les relíquies del sant patró. A finals del XX, el cap trepanada de Sant Filiberto va ser furtada; s'espera que algun dia siga recuperada i reposta en la seua venerable tomba de Tournus. Des de l'última restauració de 2000, les relíquies que queden de Filiberto han trobat, en el santuari, el lloc que sense dubte va ser el seu durant part de l'Edat Mija. Estan tancats en un relicario modern.

Cor de la abacial

A l'esquerra de la capella axial està la capella Sant Josep. A la seua dreta, la capella del Retor de Ars, antiga capella de Saint-Pierre. La chicoteta capella nort és hui la capella de l'Agonia. El seu corresponent, al sur, fa les voltes de sacristia.

El deambulatorio superior se superpon al de la cripta; partint del transepto, discorre pels dos trams rectes del cor, realisa un canvi de sentit i torna al transepto. El mur intern de la seua part curva està format per un mur baix sobre el que es desenrolla l'arcada de la glorieta del cor; el mur exterior té una bancada, interrompuda pels accessos a les capelles radiants, sobre el que descansen columnes enyesadas contra el mur i que soporten una arcada. Este arcada emmarca alternativament els trams d'allumenament directe del deambulatorio i les obertures de les capelles. Esta part s'atribuïx a l'inici del XI i els capitells de l'arcada són d'estil arcaic corintio. Els capitells de la rotonda, per la seua banda, varen ser extensament restaurats en el XIX.

El pis del deambulatorio superior es va cobrir en un esplèndit mosaic (final del sigle XII) que representa els signes del zodíac i els mesos de l'any alternativament, simbolisats en medallones circulares. Este suntuoso solado del sol va ser desgastat per la circumvalació dels peregrins al voltant de les relíquies. Seguix la trayectòria del sol, estant els medallones de primavera en l'est, els de l'estiu en el sur, i per tant, indica la direcció de circulació. La seua condició pronte va requerir reparacions, després finalment va desaparéixer baix un enlosado de pedra. D'este mosaic es va informar per primera volta en 1722, durant la reparació del paviment; va ser redescubierto en 2000 durant treballs elèctrics. Ara està posat en valor i es pot observar des d'una passarela que ho domina. Solament es conserva una chicoteta part dels motius: solament quatre medallones dels vintiquatre que devien constituir el conjunt complet: els bessons i càncer dels signes del zodíac i un «ginet en falcó» i una henificació per als mesos de l'any.

• Mosaic del cor (XII)
• 
  Mosaic del cor: més de juny
• 
  «Cavalier au faucon», mosaics del XII
• 
  Mosaics del XII (detall: Sol en Géminis, bessons)
• 
  Mosaics del XII (vista 1)
• 
  Mosaics del XII (vista 2)
• 
  Mosaics del XII (detall: Càncer)

El cor rep allumenament directe des d'un pis superior (1110-1120) que domina el sostre del deambulatorio i de les capelles. Este pis és molt més elaborat, en frisos i rebancs esculpidas des del començ del XII, estretament emparentat en la part corresponent de l'iglésia de Saint-Martin d'Ainay en Lió. Este realce del cor va requerir l'adició, en l'exterior, de grans i amples arcs de contrafort a lo llarc dels dos trams rectes del cor. En l'àbsit, també hi ha contraforts-columnes que sostenen un friso d'arcs que formen un rebanc.

En l'exterior, les parts antigues dels murs, des del sol fins a la part superior del primer nivell del cor, són de mamposteria tosca en molta argamasa i hiladas de "opus spicatum". Pel contrari, la part superior, del XII, és d'un apararejo de sellars blancs de tamany mig compost per un opus sectil roig i blanc que forma un friso de quadrats en punta, també relacionat en l'iglésia de Saint-Martin d'Ainay. En l'interior, la recent remodelació va restaurar el encalado, impedint la llectura de les mamposterías subjacent, pero que una gran part ya havien segut reemplaçades en el XIX per l'arquitecte Questel.

Tots els vitrales de que dispon el cor, com els de la nau (llevat les seues tres capelles gòtiques), són d'estil contemporàneu i no figuratius, realisades a finals dels anys xixanta pel mestre vidriero Brigitte Simon, de la gran família de vidrieros de Reims.

El transepto

Travessia del transepto, vist des del costat sur

Els quatre sobrepilares cruciformes de la travessia no són originals. Varen ser casi enterament refets, i especialment entre 1846 i 1849, en un moment en que la cúpula amenaçava colapse. Les semicolumnas adossades que apleguen fins als arcs han segut a voltes tallades en la part inferior i rebudes per consoles, per a permetre l'instalació de reixes (XVII), que ara han desaparegut. La travessia està coronada en un cimborrio. La planta dels buits d'esta torre està suntuosamente adornada en una cantitat de columnitas. Esta planta està sobrevolada per una cúpula hemisfèrica sobre trompes que tanca l'espai interior de l'iglésia, mentres que manté un oculus dissenyat per a issar les campanes dalt.

La torre de la creu del XII, ara en desús i inaccessible, era per tant un campanar, que les seues sis campanes varen ser furtades en 1562 pels calvinistas. Les seues fronteres expressen el ple desenroll de l'art romànic. Els seus tres pisos varen ser construïts durant diferents obres de construcció a lo llarc del XII. Els dos superiors, àmpliament oberts en tres vans a cada costat, estan finamente decorats en frisos i capitells en motius antics: palmetas i sobretot pilastres estriadas. El repertori formal és prou propenc i contemporàneu a Cluny III. El pis superior introduïx jocs de bicromia roig-blanc.

Els dos braços del transepto són molt diferents entre sí.

El braç nort de la travessia està separat de la nau lateral nort per un mur diafragma perforat per una modesta arcada en la planta baixa, coronada per un arc llaugerament trencat en doble rodell i dos trams geminados de mig punt, tot en total sobrietat, sense capitells ni columnes, en simples impostes. Esta sobrietat continua en el mur occidental. Un sistema diferent reina en el costat sur. La frontera nort va ser reemplaçada en el periodo gòtic per un enorme buit de tracería.

La capella orientada del braç nort del transepto, la capella de Sant Ardain, dona la relació i les dates dels abaciatos de tots els abat de Tournus des del 875 fins a la dissolució del monasteri.

El braç sur del transepto, modificat vàries voltes, constituïx un rompecabezas arqueològic. Està regruesado en els edificis adjacents i té obertura hui dia tapiadas, disposts de forma estranya. Està separada de la nau lateral meridional per un altíssim arc de doble rodell que descansa sobre dos columnes encaixades en zócalos, bases i capitells. La base de la del sur du una inscripció que es desenrolla en dos costats: RENCO ME FECIT.

La capella orientada del braç sur del transepto està dedicada al Sagrat Cor. Molt prop es troba un orgue de cor, de marca Cavaillé-Coll.

La nau

Erro al crear miniatura:

La nau central mirant a l'altar

Erro al crear miniatura:

La nau central mirant a l'entrada

La planta de la nau és molt similar a la de la sala central de la cripta. La nau de la abacial de Saint-Philibert és una àmplia sala alta, espaciosa i lluminosa. Està subdividida en cinc trams en el sentit este-oest, i en tres trams en el sentit nort-sur. Totes les mamposterías verticals, que una volta varen estar revocades en morter de calç i pintades o blanquejades, varen ser decapadas a principis del XX per l'arquitecte Ventre, i les pedres aparents es rejuntaron. Encara que inauténtico, este decapado, conservat inclús hui en dia, permet a lo manco una llectura arqueològica dels murs.

La mamposteria es compon sobretot de chicotets mampuestos calizos, en, en algunes superfícies, bandes horisontals d'aparelle mig blanc semblant al de la cripta.

El sistema estructural adoptat, ademés dels murs portantes exteriors nort i sur, utilisa soports verticals constituïts per columnes redones lliures en planta de pis o semi-columnes adossades en la part alta. Estos soports es monten solament en mampuestos menuts, i no tenen per bases i capitals més que desbordes modests, simple en la base i doble en la part alta, ells mateixos fets en chicoteta mampostería. No hi ha cap capitel, cap part de pedra de talla. Les tres naus estan separades entre elles per dos grans arcades que s'eleven sobre els pilars redons. Els arcs que componen estes arcades no són de mig punt. Estan peraltados en la seua arrancada mentres que estan llaugerament rebaixats en la part superior. La seua forma s'acosta a la curva de la cadena. L'elecció d'este perfil d'arc és única en l'art romànic. Estes dos grans arcades soporten les parets altes de la nau central, perforades en cada u dels cinc trams per un va semicircular, que proporciona molta llum, tant pel seu tamany com per la seua posició molt elevada.

Els murs exteriors tenen grans vans, presumiblement ampliats despuix de la construcció original, i que allumenen abundantment les naus laterals. Estes naus laterals també són molt altes i estan abovedadas en aresta. Eixes voltes d'aresta també tenen una cimbra que s'acosta a les grans arcades.

La nau central està sobreelevada pels murs soportats per les grans arcades. Les impostes de les columnes redones monten miges columnes adossades en eixos murs. Estes miges columnes adossades tenen capitells monolítics de pedra calcàrea blanca, pero no estan esculpidos, llevat un. Els capitells d'eixes miges columnes partixen dels grans arcs diafragma en doble rulo, en un aparelle net i aparent, que articulen els cinc trams de la nau. En el costat de la antenave, el primer arc diafragma se substituïx per un simple arc de descàrrega, mentres que en el costat del cor l'últim arc del diafragma és idèntic als precedents.

Voltes travesseres de canó i arcs fajones semicirculares

Els arcs diafragmes soporten murs travessers formant un cofre de cinc "voltes de canó travessers", que cobrixen l'alta nau central. Les claus d'estes voltes de canó alcancen el seu punt màxim en uns 18 metros. L'absència d'espentes laterals va permetre l'obertura dels buits alts mencionats anteriorment, sense l'ajuda de contraforts externs o tirants. Estes cinc voltes travesseres es contrarresten entre sí en la seua llínea de contacte, llevat les dels extrems que espenten cap al buit i són contrarrestades en la part superior de la antenave, cap a l'oest, i la torre del cimborrio en l'atre costat. Este singular sistema de voltes per sí solament ha otorgat a l'abadia de Tournus un lloc eminent en l'història de l'arquitectura migeval, perque és casi un cas únic, pero, realisat en un virtuosisme i precisió que ha demostrat una gran estabilitat des de la seua construcció. Este sistema d'arc deu cobrir-se després en una coberta sostinguda per una fusteria, esta última reduint la forma complexa formada pel extradós de les voltes de canó en una simple alforja. Hi ha nou cerchas de fusteria, dos amarres que creuen l'edifici a cada costat de cada paret lateral.

El traçat regulador de la nau és d'una gran simplicitat. Es va utilisar un mòdul de 185 cm, corresponent a la talla d'un home gran, i equivalent a la toesa de Besançon. De centre a centre de les columnes redones, cada tram de la nau central té 4 toesas d'ample i 3 toesas de llarc. Les naus laterals tenen compartimientos de planta quadrada, de 3 x 3 toesas. L'altura de les columnes redones, des del pedestal fins a l'imposta, és de 5 toesas. El cridat triàngul egipcíac (triàngul rectàngul de costats 3-4-5) forma aixina el principi organisador de la nau, en provablement tant extensions simbòliques com a pràctiques per al mestre-albañil. Finalment, contant 8 toesas per baix de les claus dels grans arcs diafragma, s'aplega a uns pocs centímetros per baix del sol actual, en solament un 1% de diferència entre el més alt i el més baix d'estos arcs. S'observa, finalment, que les semicolumnas que soporten estos arcs tenen una toesa d'altura.

Alguns enigmes permaneixen en la nau de Tournus. Les sutures de la nau en la antenave, a l'oest, i en el transepto, a l'est, són complexes. S'expliquen en particular per l'organisació de les fases de les obres: era necessari dispondre constantment d'un santuari utilisable mentres que les atres parts estaven en construcció. Pero es troba, estranyament, este mateix sistema de sutures asimètriques en la sala central de la cripta. La nau és ara un espai airejat, pero cal recordar que abans estava ocupada per dos escales rectes molt importants que donaven accés a la planta de la antenave. La reconstrucció de la del nort seguix sent problemàtica, ya que les capelles del nort són en teoria més antigues que el derrocament d'esta escala.

Tres capelles gòtiques estan adossades al mur nort de la nau, totes adornades en vidrieres contemporànees creades pel mestre vidriero Pierre Choutet: la capella del Santíssim Sacrament, la capella de la Sagrada Família i la capella de les Piles Bautismales. Una d'estes capelles alberga una obra de l'artiste Michel Bouillot: un retaule sobre el tema de la Adoració dels Pastors, una composició creada originalment per a adornar l'iglésia de Saint-Blaise de Mazille.

El mur oest de la nau soporta un notable orgue, en 32 registres, que data de 1629 i està classificat MH (en 1840 per al bufé i 21 de novembre de 1967 per a la part instrumental). Es deu a Jehan de Herville, constructor d'òrguens en Troyes, i a Gaspard Symon (per al bufé) i resulta ser el més antic de la diòcesis de Autun; conta en tres organistes cotitular, encarregats del servici llitúrgic: Jean-Louis Bertucat, Gérard Goudet i Bernard Marthouret (2018). Despuix d'una llarga i minuciosa restauració portada a terme pel organero Jean Deloye (Audelange, Jura), es va inaugurar el gran orgue de l'abadia el 27 de maig de 1990, per Michel Chapuis, al final d'una restauració favorida per iniciativa d'un Comité per a la renovació de l'orgue en l'iglésia abacial de Tournus. Cada any, durant quatre dies, un festival titulat Orgue en Ascension permet al públic donar-se conte de les excepcionals capacitats d'este instrument.

• Detalls de la nau i els abovedamientos
• 
  Nau central i lateral, cap al mur oest que soporta l'orgue.
• 
• 
  Vista des del nàrtex
• 
• 
• 

• Elements de la nau
• 
  Capitel de la nau principal
• 
  Capiteles de les columnes de la nau principal
• 
  Gran orgue
• 
  Nau lateral

La antenave

Erro al crear miniatura:

Capella de Sant Miguel

Erro al crear miniatura:

Voltes de la capella de Sant Miguel

Erro al crear miniatura:

La antenave o nàrtex està construïda a l'oest de la nau. És un edifici més estret i llaugerament més elevat que la nau.

En l'exterior hi ha una mamposteria de chicotet aparelle ocre en inserció, de manera relativament irregular, de rencs d'aparelle blanc mig («cadenes» de grans blocs paralelepipédicos de calcàrea pisolítica d'estany). Les «fronteres» es componen d'un complex conjunt de lesenas i frisos d'arcs (bandes lombardas) jugant en les obertures. Es poden observar irregularitats inexplicables en esta composició i, en particular, en la relació entre la composició mural i els buits. Solament les fronteres oest i nort, que donen a la plaça, poden vore's en el seu conjunt. La frontera sur està parcialment emmaixquerada per dos locals que la flanquegen, l'actual vestíbul i l'antiga sala de calefacció, hui museu lapidario.

L'alçat de la antenave inclou una planta baixa, que actualment servix com a zona d'acolliment, oberta lliurement a la nau i al santuari. Dalt hi ha una sala del mateix tamany, actualment cridada capella de Sant Miguel. Descollant esta capella en els ànguls suroest i noroest, hi ha dos torres, una de les quals, la del nort, va ser alçada en el XII en l'adició d'un campanar.

La planta baixa de la antenave és una sala rectangular subdividida en tres naus de tres trams cada una. Esta sala està tènuement allumenada i té 7 portes, dos de les quals ara estan tapiadas. La gran porta occidental, en el centre de la frontera, és una reconstrucció del XIX. El sol és un paviment de pedra en numeroses lloses funeràries que daten dels sigles XII al XVIII. Quatre d'elles, ademés, són de forma circular i dos són ovalades.

Els soports de la volta de pedra són, com en la nau, columnes redones i miges columnes adossades en els murs circumdants. Tot està construït en chicotets mapuestos, inclosos els arcs, a on l'elecció de materials plans i calibrats en color rosa sembla voler imitar la rajola. Els pilars no tenen zócalo, afonant-se directament en el paviment de pedra actual, pero sembla que el terreny primitiu va ser nivellat en el XVIII per un terraplé, a uns 55–60 cm per damunt del nivell primitiu. Per lo tant, els zócalos quedarien enterrats en el sol actual i l'impressió es distorsionaria, sent la sala originalment més alta. Els pilars terminen en la part superior en simples impostes de doble resalte. Tots els arcs són de mig punt.

Per la presència d'un pis, totes les voltes d'esta planta baixa culminen pràcticament a la mateixa altura. En les naus laterals hi ha voltes de canó travessers mentres que la nau central està abovedada en arestes. Per tant, el sistema de voltes s'invertix sobre la nau, descrit anteriorment. El contrafort occidental ho proporciona el pes del pis, sense contrafort. Els contraforts nort i sur serien innecessaris, ya que les voltes de canó travessers no creixen en estes direccions. Cap a l'est, un massiç engrossat i el pes dels murs juguen el mateix paper.

La sutura en la nau és enigmàtica. En el centre hi ha una gran porta, construïda íntegrament en un aparelle blanc mig, els fulls del qual de fusta han desaparegut, pero les frontices de la qual permaneixen. Als costats, dos passages àmpliament oberts, no obstant, no conserven cap rastre evident d'un sistema de tancament. Note's també que els piles encastrar en este mur ho travessen i descollen en la part posterior de la nau. Les pintures permaneixen en les voltes, totes posteriors a la construcció.

Orgue

Esta planta baixa és un pastiche, és dir una còpia, a escala reduïda (aproximadament 1:5), de la famosa Basílica de Majencio construïda en Roma cap a 310-320. La rèplica és exacta sobre proporcions, tant en planta com en alçat, llevat en l'altura de les naus laterals. Esta última, de fet, va tindre que ser duta casi a l'altura de la nau central, per a rebre el sol de la segon planta. Per un atre costat, hi ha una transposició completa sobre els materials, ya que la basílica de Majencio va ser realisada en formigó revestit de rajola i recobert en un immens opus sectile de marbre, tots els materials substituïts en Tournus per l'única pedra calcàrea revestida en la calç i recobert en lechada de calç. El sistema de voltes (descrit anteriorment) també es pren de la Basílica de Majencio, aixina com el contrafort per torres en el costat oest. Moltes voltes copiada fins als nostres dies, no obstant, la basílica de Majencio mai ho ha segut tan lliteralment com en Tournus. La presència en Tournus d'una rèplica de la basílica de Majencio i Constantino s'explica en tota provabilitat per la creència, llavors ben establida, de que la visió celestial que se li va aparéixer a l'eixèrcit de Constantino, seguida d'un somi nocturn d'este últim, havia tingut lloc en 312 al voltant de Chalon-sur-Saône, quan Constantino descendia sobre Roma per a lluitar contra el seu rival. Este punt d'inflexió decisiu en l'història del cristianisme, ocorregut en Chalon, va realçar als primers evangelizadores d'esta regió, sant Marcel. i sant Valeriano, que varen ser particularment lluents.

El primer pis, cridat capella de Saint-Michel, està sobre la sala de la planta baixa. Està en gran part allumenada per una série de aspilleras d'ampli palmito interior, després, en els murs de la nau central, per grans finestrals semicirculares. Ací es troba el mateix sistema de pilars i semipilares redons que en la nau i en la sala inferior, llevat en els quatre cantons. La nau central, més alta que la planta baixa (12.35 contra 7.30), està abovedada en canó de mig punt, mentres que les naus laterals estan parcialment abovedadas en semibóvedas de canó. El tram occidental, dominat per les torres, solament està abovedada en la nau central.

El mur este de la capella de Saint-Michel és complex. En el centre, un modern tabic de fusta dona accés a l'orgue. En el seu emplaçament va existir un àbsit en voladizo sobre la nau, del que només queda la consola: es va reutilisar per a sostindre la caixa de l'orgue del XVII i està completament replet en ella. Este notable orgue de 32 registres que data de 1629 i es deu a Jehan Deherville i Gaspard Symon és el més antic de la diòcesis de Autun. Este àbsit està emmarcat per un arc triumfal (conegut com el «arc de Gerlannus») que sembla afegitó, ya que no soporta res, i que inclou elements esculpidos: dos columnes en bases i capitells i, dalt, una placa en una inscripció. A abdós costats d'este arc s'òbrin dos buits geminados d'arc de mig punt en chicotetes columnes, lo que permet una vista a la nau com des d'una tribuna. En els cantons d'esta frontera oriental de la capella es troben les portes d'accés originals. Per a alcançar lo abans possible les naus laterals de la nau, que és més ampla, les embocaduras d'estes portes tallen inclús l'extrem dels murs laterals. Sobre l'arc triumfal hi ha una galeria de fusta de dos pisos, en portes que donen accés a l'orgue i a l'andana de la nau.

A pesar del seu aspecte actual, desafectada i despullada, la capella de Saint-Michel està construïda d'una manera molt sapient. Hi ha un us refinat dels voladizos: per a evitar que es derramen en la planta baixa, els quatre pilars redons no se superponen exactament als d'avall; les voltes descansen sobre rebancs de modillones, rediciendo aixina una miqueta la seua llum; i inclús l'arc de Gerlannus descansa parcialment sobre les voltes de la planta baixa en lloc de superpondre's al mur de separació nau-antenave. Ademés, la volta de canó de la nau alta no sembla haver segut planificada en l'eixida, ya que no s'ha colocat cap contrafort, en l'exterior, per a lluitar contra l'espente d'una volta. Este problema es va resoldre instalant tirants de roure conectats a anclajes metàlics. En el tram occidental, el pes de les torres era suficient per a substituir l'acció dels tirants. Encara que les miges voltes de canó contrarresten massa avall els espentes oblicuos de la volta de canó central i que s'havien dispost audazmente grans obertures en els murs de soport de la volta de canó, la construcció de la capella va resultar, gràcies en particular als tirants, d'extraordinària estabilitat fins a hui. No hi ha fusteria de fusta: la coberta es coloca directament sobre les semibóvedas de canó de les naus laterals, aixina com sobre la volta de canó central. Sense relació arquitectònica en la basílica de Majencio, la capella de Saint-Michel podria, per un atre costat, per suposició, evocar a l'abacial de Noirmoutier, a on es troba la tomba de sant Filiberto, que va morir allí en 685.

En la part superior de les dos torres hi havia dos "sales altes" abovedadas i molt allumenades per no menys de dèu buits cada una (tres en cada costat gran i dos en els atres). La volta de la sal alta de la torre sur es va derrocar a raïl de les exacció dels protestants en 1562. Descansava, com les de la capella de Saint-Michel, sobre un rebanc eixint, encara visible. S'especula sobre si estes sales altes, accessibles per escales de fusta, podrien haver segut originalment capelles dedicades als arcàngels, com les de Cluny III.

En el XII, la torre nort va ser recrecida per la construcció del «campanar rosa». De planta quadrada, este campanar, insertat en una torre de planta oblonga, està, en el costat este, en voladizo sobre un arc. Un vestigi de l'antiga torre continua cobrint l'espai restant. El color rosa del campanar de la frontera prové del material utilisat per a les seues fronteres, el marbre de Préty. El primer pis es compon a cada costat de dos trams bessons coronats per arquivolta i emmarcats per pilastres. La planta superior repren/reprén el ritme ternario del campanar del cor. Ricament adornada en pilastres, modillones i chicotetes columnes, també inclou cariátides de cantó i dos "estàtues-columnes". Estes escultures tenen un cos molt allargat, perque estan cridades per a ser vistes des d'un àngul baix fort.

Les dos estàtues-columnes que formen un parteluz entre els buits representen als dos sants honrats en Tournus. Les estàtues originals s'han eliminat pel seu estat i es poden admirar de prop en la sala de calefacció. Al nort, sant Filiberto és reconeixible pel bastó de la seua abadia, que sosté en la seua mà dreta. El rostre és auster i demacrado, els ulls perforats en un trépano. Al sur es troba sant Valeriano, reconeixible per la palma del martiri. El rostre de Valeriano sembla prendre prestat del de la famosa estàtua eqüestre de bronze de Marco Aurelio, que en l'Edat Mija es creïa que era de Constantino. Tinga's en conte que els dos sants estan representats un al costat de l'atre i en peu d'igualtat. Sant Filiberto està llògicament situat en el nort, mentres que Valeriano, que va aplegar des de Lió, està en el sur. Note's també l'absència iconográfica de Sant Ardain, antic abat del monasteri, constructor en el XI d'una part de la abacial.

Classificat com a Monument Històric des de 1844, l'edifici ha segut objecte d'incessants campanyes de restauració: Questel (1845-1850), Ventre (1908-1915). Este últim va tindre l'idea de llevar els revocos que protegien totes les superfícies i també llevar els últims tirants de fusta (voltons) que, en la nau, rigidizaban les grans arcades aixina com els arcs fajones de les naus laterals, despuix de la construcció.

A finals de 2014, es va crear una associació per a solicitar una classificació en el Patrimoni Mundial.

Vore també

• Anex:Abadies benedictinas de França
• Abadia benedictina

Bibliografia

L'artícul de la Wikipedia en francés arreplega com a bibliografia:

• Henri Vaig curar, Saint-Philibert de Tournus, 1903 (réimp., Lacour-Ollé, 2011, 511 p. ISBN 9782750428044).
• Jacques Henriet, « Saint-Philibert de Tournus. L'œuvre du second maître, la galilée et la nef », p. 101-164, Société française d'archéologie, Bulletin monumental, 1992, n.º.150-2 Lire en ligne
• Jacques Henriet, Saint-Philibert de Tournus. L'abbatiale du ORD siècle (réédition dones articles du Bulletin monumental de 1990 et 1992, avec unix mise à jour bibliographique et dones addenda parell Éliane Vergnolle), Paris, Société française d'archéologie / Picard, 184 p. ISBN 978-2-901837-31-2.
• Pierre Rat, Els pierres de l'abbatiale de Tournus. La géologie et l'homme, Centre international d'études romanes, 1996.
• Raymond Oursel, Bourgogne romane, La Pierre-qui-Vire, Éditions Zodiaque, 1979, p. 67-94.
• Gérard Denizeau, Histoire visuelle dones Monuments de France, Paris, Larousse, 2003, p. 44-47. ISBN 978-2-03-505201-8.
• Marcellin Babey, « Constantin li Grand à Tournus. Étude iconographique de la galilée de l'abbatiale Saint-Philibert », in Artibus et Historiæ, n.º 72, p. 9-61, IRSA, Cracovie, 2015.
• Archives Nationales, (1627) - LL.1013.
• André Talmard, Ce que la « Chronique de Tournus » nous dit de 1019, bulletin de la Société dones amis dones arts et dones sciences de Tournus, prenga CXIV, Tournus, 2015, pp. 9-27. ISSN 0153-9353.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Abadia de Sant Filiberto de Tournus.
• Archinform - Abbaye Saint-Philibert
• Art roman - Abbaye Saint-Philibert de Tournus [1] archivat en Wayback Machine.
• Tournus sur li site Bourgogne Romane
• Centre international d'études romanes - Abbaye Saint-Philibert
• Architecture religieuse en Occident - Abbaye Saint-Philibert
• Romanes.com - Abbaye Saint-Philibert