Vicente Enrique i Tarancón
Vicente Enrique i Tarancón naixcut el 14 de maig de 1907 en Borriana (Provincia de Castelló), fallit el 28 de novembre de 1994 en Valéncia. Fon un religiós valencià.
Biografia
Fill de Manuel Enrique i Vicenta Tarancón. En complir 10 anys va ingressar en el Seminari de Tortosa seguint els passos del seu germà Manuel.
Es va ordenar sacerdot el 1 de novembre de 1929 i el dia 3 del mateix més i any, va celebrar la primera missa en la seua ciutat natal.
El 4 d'agost de 1930 va prendre possessió del seu primer destí en Vinaròs com a coadjutor i organiste.
En l'any 1931, el bisbe de Tortosa el destina temporalment a la Casa del Consiliari en Madrit, a on va participar en la campanya itinerant de promoció del moviment d'Acció Catòlica.
En l'any 1938, torna a Vinaròs, com a rector i archiprest. En 1943 és archiprest de Vilarreal i en 1945 bisbe de Solsona. En 38 anys era el bisbe més jove d'Espanya. L'any 1950, en març, en la pastoral El pa nostre de cada dia, en la qual Tarancón denunciava la situació de penúria, fam i escassea que vivien els més desfavorits, i que va resultar ofensiva per a algunes autoritats del règim.
En els anys 50 és el secretari de l'Episcopat espanyol. Participa en el Concili Vaticà II (1962-1965), l'any 1964 és arquebisbe d'Oviedo.
El final de la década dels anys 60 i el principi de la dels anys 70 van evidenciar el caràcter valent i aperturiste del cardenal Tarancón, que va publicar documents sobre la llibertat religiosa, la llibertat sindical o sobre la pobrea política, econòmica i cultural.
En 1969 és nomenat arquebisbe de Toledo, primat d'Espanya i cardenal eixe any pel Papa Pau VI. Va ser elegit per unanimitat acadèmic de número de la RAE.
En l'any 1971, és administrador apostòlic de l'archidiòcesis de Madrit-Alcalà i de seguida Bisbe d'eixa seu. President de la Conferència Episcopal Espanyola, càrrec que ocuparia una década.
Des del decés de l'antic Cap de l'Estat, Francisco Franco, va participar de manera molt activa en el procés de la transició espanyola cap a la democràcia.
El cardenal Tarancón va ser una de les figures més destacades en l'época de la transició espanyola i va mantindre contactes en tots els sectors socials i partits polítics, inclús els clandestins; va oficiar en decembre de 1973 la missa funeral pel president del Govern, l'almirant Luis Carrero Blanco, assessinat per ETA. Despuix de la missa, sectors franquistes i ultres es van dirigir al cardenal en el famós crit de Tarancón, al paredón (“afuselleu Tarancón”). Segons paraules del mateix cardenal:
El prelat també va oficiar el funeral per la mort de Francisco Franco el 20 de novembre de 1975 i va presidir dies despuix la Missa de l'Esperit Sant, en la qual Joan Carles de Borbó va ser coronat rei d'Espanya. En les seues homilies, el cardenal va advocar per la reconciliació i va defendre els drets humans i les llibertats.
En l'any 1978 Vicente Enrique i Tarancón va participar en el cónclau d'agost per a triar al nou Papa Joan Pau I i en octubre, del que va eixir Karol Wojtyla com a Papa en el nom de Joan Pau II.
En l'any 1983 presentà la renúncia a la Santa Seu com a responsable de l'archidiòcesis de Madrit-Alcalá, el Papa Joan Pau II va acceptar la seua renúncia i es va retirar a Vilarreal.
En l'any 1985 va ser designat per l'unanimitat de les Corts Valencianes membre del Consell Valencià de Cultura (CVC).
En 1994, dos mesos despuix de ser investit doctor honoris causa per l'Universitat Politècnica de Valéncia, va morir de càncer de pulmó en l'hospital de la Casa de la Salut de Valéncia. Era el 28 de novembre i tenia 87 anys. Els restos mortals de Vicente Enrique i Tarancón reposen en la colegiata de San Isidre, en Madrit.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Vicente Enrique i Tarancón.- Tarancón, una clave en la Transición - ABC
- 2017, el año que recupera al cardenal Tarancón - Mediterráneo