Visc
El visc, (muérdago en castellà), és un família de vora 70 a 100 espècies de plantes del gènero "viscum", nombre común del gènero, el seu nom procedix del llatí mordere, que significa mossegar. Es diu aixina segurament per que es tracta de plantes paràsites que creixen en els grans arbres i per tant s'alimenten d'ells i són percebudes com a mossegadores d'estos.
Hi ha varietats de viscs que alcancen fins a un metro d'altura. Els seus fulls són del mateix color vert que les branques, en flors d'un vert groguenc que s'òbrin entre febrer i maig, segons el clima. El seu frut és esfèric, del tamany d'un pésol, igual que el de l'agrévol, pero de color blanc verdós.
Va ser molt apreciat pels druides i pels demés pobles celtes d'Europa, en especial els gals, que varen transmetre esta tradició als anglosaxons. El visc va ocupar un lloc important en la farmacopea antiga.
També està present el visc en la mitologia nòrdica, consagrat en ella al Deu Baldur, a qui estava consagrada la primavera. Es va utilisar en eixes latituts com a planta de bon auguri i va estar present en les festes del solstici d'hivern.
Des de l'antiguetat puix, ha estat considerada com una planta en certs poders per a donar sòrt, salut i prosperitat.
Pel simple fet de tindre color vert durant tot l'any, és símbol de vida eterna, i segons els antics celtes que tenien la costum de recolectar-ho per les dates nadalenques, devien tallar-ho en una hoz d'or, perqué creïen que d'esta manera els donaria riquea i ho convertiria tot en diners, ya que dita planta en secar-se adquirix un color dorat i posseïx uns fruts semblats a les perles.
Segons la tradició el visc es deu regalar, i una volta en casa cal situar-ho prop de la porta d'entrada, per a evitar el pas als mals esperits, a l'any següent cal cremar-ho i deu ser substituït per un atre nou que també deu ser regalat, i aixina successivament cada any. En eixa mateixa llínea tradicional, es va desenrollar especialment en Anglaterra el comerç d'esta planta per a presidir en les cases les festes de Nadal i Any Nou. Per lo general es penjava del sostre.
La tradició nadalenca del "ram de la sòrt" es va estendre per tota Espanya a partir de finals del primer quart del sigle XX.
Atres tradicions nadalenques són: