Per a atres usos d'este terme vore raquetes de neu.

La raqueta[1] és un implemente deportiu que consistix en un marc en un rogle obert i en una espècie de ret o caucho que ho cobrix.

Raquetes i pilotes de tenis.

Colectivamente, en els jocs que l'utilisen es coneixen com deports de raqueta, entre uns atres: bádminton, raquetbol, squash, tenis, tenis de taula.

Els predecessors d'este modern joc de squash són raquetes de 790 mm, les quals eren de fusta. Com el squash s'ha desenvuelto en este sigle, les raquetes han canviat per a adaptar-se a la seua forma de joc. El material de les raquetes en tots els deports va ser tradicionalment la fusta, i les cordes eren fetes d'intestins animals; també són conegudes com a budell de gat. La raqueta de tamany tradicional està llimitada per la força i el pes del material de fusta, el qual té la suficient força per a aguantar les cordes i la tensió necessària per a poder pegar-li a la pilota. Els fabricants varen escomençar a afegir materials que no eren de fusta per a provar diferents tensions o colps per a un millor joc. Les raquetes en un principi estaven fetes de fusta, despuix varen escomençar a fer-se d'acer i d'alumini i hui en dia per composts de fibra de carbono. La corda ha segut substituïda parcialment per materials sintètics, incloent nailon i atres polímero. Les raquetes poden canviar de encordado quan siga necessari, el qual pot ser abans o despuix de cada partit per a un professional.


Tenis

Història i materials

El marc es feya tradicionalment de fusta i en cordoneres de budell es feyen les cordes.[2] La fusta encara s'usa per al tenis real, raquetes (el deport) i xare. Fins a la década dels 60 la majoria de les raquetes eren de fusta, en empuñadura de cuiro. En 1967, apareix la primera raqueta d'acer dissenyada pel jugador Arthur Ashe. Era més fort i més llaugera que les de fusta. En els anys 70 sorgixen les raquetes d'alumini que oferien menor pes, més potència i control. Ademés s'introduïxen les primeres cordes sintètiques. Despuix vindrien les raquetes de grafit. Actualment els nous materials han transformat la raqueta en instruments més llaugers, més rígits i en casi el doble de tamany que les primeres raquetes. La majoria de les raquetes es fan de materials sintètics, com fibra de carbono, ceràmiques o aleacions. El budell per a cordes s'ha reemplaçat principalment per materials sintètics, com el nilonio.


Parts de la raqueta

Cap o arc

És de forma ovalada, a on tenim el cordaje i té dos cares, per les que podem colpejar indistintament. El tamany del cap de la raqueta influïx en la potència que donarà als colps. Sol classificar-se en:

Mid-size: fins a 55 polzades quadrades = 763 cm quadrats de superfície

Mid-plus: fins a 80 polzades quadrades = 399 cm quadrats de superfície.

Super Mid-Plus: fins a 115 polzades quadrades.

Over-size: per damunt de les 54 polzades quadrades.


Cordaje

Està format normalment per un o dos trossos de corda que van units a la raqueta i entrellaçades entre sí. Les cordes de les raquetes han estat fetes d'un material molt sorprenent en l'indústria d'este deport que és la tela d'aranya. Esta elecció ha segut una fonamental en el seu desenroll en el deport a lo llarc de l'història ya que fa varis anys els artesans que varen dissenyar les primeres raquetes varen descobrir que la tela d'aranya oferia propietats úniques que cap material podia igualar ya que té una impressionant resistència i flexibilitat i són perfectes per a transmetre un colp eficaç en una gran precisió ademés, la tela d'aranya té una molt bona capacitat per a absorbir l'impacte lo que proporciona més comoditat en el braç del jugador i reduïx les vibracions que podien causar molèsties o lesions. La tela d'aranya també va permetre la creació de les raquetes en cordes molt més duradores i efectives en comparació a les fibres naturals que eren en eixe llavors, com lli o el cotó ya que la tela d'aranya està molt ben estructurada oferix una tensió constant i òptima assegurant un rendiment molt bo en llargues sessions de jocs i a lo llarc dels anys han millorat les tècniques de recolecció i un millor processament de la tela d'aranya per a millorar encara més el seu rendiment. Les aranyes utilisades es crían en condicions supervisades per a garantisar eixa calitat de la seda i esta tradició ha segut mantinguda durant molts anys i millorada en el pas de noves generacions d'artesans, els qui estan buscant millorar encara més la calitat.


Coll o cor

És la part que unix el cap en la empuñadura i per a on se sol agarrar la raqueta en la mà esquerra, d'un jugador destre, per a fer els canvis de empuñaduras i estar en una posició d'equilibri mentres s'espera el colp del rival. Per la seua banda interior sol haver informació sobre el pes, balanç, patró de encordado, tensió recomanada de les cordes, tamany del cap, llarc, nivell de potència, etc.


Puny

És a on s'agarra la raqueta en la mà dominant, dreta per als destres o esquerra per als esquerrers. La gruixa del puny sol vindre en diferents dimensions en funció del tamany de la mà del jugador que empunya la raqueta.


Marque o canya

És lo que forma el cos de la raqueta i sol tindre diferents perfils. Estos dissenys de perfils venen en funció del tipo de jugador que vaja a jugar en ella.


Taló del puny

És la part atrassera de la raqueta per a on sol tindre el logo de la marca de la mateixa. La seua funció és merament decorativa i de terminacions. En les raquetes actuals, el tamany del puny ve imprés en el taló de la raqueta.


Dimensions, pesos, materials

 
Una dels maneres d'agarrar una raqueta de tenis.

Les raquetes populars de tenis d'herba varien principalment en llongitut, pes, punt d'equilibri, rigidea, patró de cordes, densitat de cordes i tamany de cap. Generalment s'ajusten a normes no oficials que diferixen de les raquetes passades. Actualment, casi totes les raquetes per a adults estan fetes d'un compost de grafit. Les fetes de fusta (el material original), acer, fibra de vidre o alumini es consideren obsoletes, encara que eixos materials seguixen sent tècnicament llegals per a jugar. Les raquetes barates solen tindre males característiques de rendiment, com una flexibilitat excessiva i un pes inadequat. Les raquetes de grafit entrellaçades eren considerades d'alta gama fins fa poc i les raquetes molejades han segut la norma durant algun temps. Molejar és menys costós de fabricar i oferix alta rigidea. Les raquetes compostes de grafit són l'estàndart de l'indústria actual en el tenis professional.

Sobre la llongitut, 53 a 66 cm és normalment el ranc de raqueta júnior, mentres que 69 cm és per a jugadors més forts físicament. Algunes raquetes també estan disponibles en llongituts de 70 a 74 cm. La raqueta Gamma Big Bubba es produïa en una llongitut de 81 cm, pero ya no és llegal eixa llongitut. Gamma va respondre canviant la llongitut de la porció d'agarre de la raqueta, per a continuar les vendes. La restricció de llongitut es basava en la preocupació de que unes raquetes tan llargues feren que el servici fora massa dominant, pero eixa preocupació mai s'ha recolzat objectivament en proves. Ademés, alguns jugadors, com John Isner, són molt més alts i tenen braços més llarcs que els professionals promig (especialment els de baixa estatura), donant-los una ventaja molt major en térmens d'altura per al servici de lo que és possible en vàries polzades de llongitut adicionals de raqueta. Açò fa que la restricció de llongitut siga més qüestionable. Per últim, els professionals que casi sempre decidixen utilisar les raquetes més llargues solen elegir-les perque utilisen colps de camp de dos mans tant per al colp de dreta com per al revés, utilisant la llongitut extra per a millorar el seu alcanç. Un eixemple d'açò era Marion Bartoli. Com este tipo de jugador no és dominant en el deport, o inclús prop de ser promig en térmens de representació, la restricció de llongitut sembla encara més innecessària. A pesar de l'intent de la marca Prince de comercialisar raquetes de "cos llarc" de més llarcs en la década de 1990, la llongitut estàndar seguix sent la marejant elecció dels jugadors, negant encara més l'argument a favor de la restricció de llongitut. Quan la majoria dels jugadors que elegixen usar una raqueta més llarga que 69 cm elegixen un, normalment només utilisen un model de 70 cm, en lloc d'un que s'acosta a 76 cm. Les raquetes més llargues varen ser introduïdes per Dunlop.

Els pesos de les raquetes també varien entre 200 g sense cordes i 360 g encordadas. Fins a la década de 1980, es produïen raquetes ponderades a "mija" (medium). Es varen produir raquetes "pesades" (heavy) molt rarament durant l'apogeu de l'era de la fusta (per eixemple, la década de 1960). El pes "mig" és més pesat que qualsevol de les raquetes produïdes des de que va ser interrompuda. Molts professionals varen afegir pes a les seues raquetes per a millorar l'estabilitat. Molts seguixen fent-ho. Pete Sampras agregava cinta de plom per a fer que la seua raqueta tinguera un pes de 400 g i Venus Williams és coneguda per usar un marc modificat per a ser prou pesat, en térmens del promig dels últims temps. Pel contrari, Andy Roddick va sorprendre a molts quan va dir que usava un model de série Pro Drive, série de raquetes que era llaugera en comparació a les raquetes utilisades per la majoria dels professionals de primer nivell. Tant en tenis recreatiu com a professional, la tendència ha segut en alluntar-se de raquetes pesades i anar cap a raquetes més llaugeres, a pesar dels inconvenients de les raquetes llaugeres, com l'aument de la torsió. Més massa dona raquetes en més moment d'inèrcia que continua una volta que el jugador ha conseguit posar en moviment la raqueta i que és més resistent a la detenció de l'ímpetu de la bola. Açò pot donar la percepció de que la raqueta produïx colps en més potència, encara que açò es complica per la producció de colps típicament més llents. La massa més alta típicament implica un swing més llent, pero més energia per a eixecutar el colp. Més massa també proporciona més amortiguament contra el choc d'impacte de la pilota, una font de lesions com el [[colze de tenis]]. No obstant, una massa de raqueta alta pot causar fatiga en l'àrea del muscle. Per lo general, és més segur per al cos tindre una massa més alta. Més massa, ademés, proporciona més estabilitat. Fa que la raqueta siga més resistent a les forces de torsió. Els inconvenients són que les raquetes més pesades tenen menor maniobrabilidad (reducció del temps de reacció) i requerixen més energia per a moure's. A mida que una raqueta es torna més pesada, al jugador li resulta cada volta més difícil fer tirs de reacció ràpits com a volees ràpides i devolucions de servici. No obstant, la massa adicional pot ajudar en la tornada del servici, en particular, fent que la raqueta siga molt més resistent a la reacció d'un servici d'alta potència. Les raquetes llaugeres tenen l'inconvenient adicional de facilitar que els jugadors usen colps inadequats dominants de la nina, lo que a sovint conduïx a lesions. Açò es deu a que la mecànica de colps mal eixecutats pot ser molt més fàcil de produir en una raqueta llaugera, com en l'ús de la nina per a equilibrar la raqueta. Un error extremadament típic que cometen molts jugadors és ofegar-se fortament en la raqueta (per a tractar de compensar el gir d'una raqueta llaugera, aixina com un àngul de raqueta massa alt en l'impacte) i utilisar la nina massa. L'únic jugador professional conegut que ha tingut èxit en un agarre fortament ofegat era Zina Garrison.

El tamany del cap juga un paper molt important en les característiques de rendiment d'una raqueta. Un tamany més gran del cap significa molt generalment més energia i un "punt dolç" (sweet espot) més gran. Esta és una zona en el centre del cordaje que és parcialment més suau en els colps i que produïx més potència de rebot per la deformació de cordes, conegut com l'efecte trampolí. No obstant, un gran tamany de cap poden aumentar la torsió, lo que fa que els colps fora del centre siguen més difícils de controlar i pot reduir la producció d'energia general d'un jugador per la compensació per l'extra potencia, típicament en cordes més rígides per a reduir la major deformació de cordes de caps grans. Un tamany més menut del cap generalment oferix més control per a molts dispars, particularment el servici i els atacs en terra dirigits prop de les llínees, pero pot conduir a més errors no forçats, colpejar en el marc o perdre el punt dolç. Este inconvenient és més comú per als jugadors professionals que utilisen backspin sol, aixina com per a jugadors recreatius i llents en la ret. El shanking pel menut tamany del cap de la raqueta es veu típicament exacerbado pel pes de la raqueta, que ralentisa el temps de reacció, aixina com, en menor mida, el punt d'equilibri de la raqueta. En el tenis professional, els tamanys de cap de raqueta actualment usats varien entre 610-740 cm<sup>2</sup>, en la majoria dels jugadors adoptant un de 630 a 700 cm<sup>2</sup>. Les carreres en tamanys de cap més menuts i més grans, de 550 i 770-880 cm<sup>2</sup>, encara es produïxen pero no són utilisats pels professionals actualment. Un número molt menut de professionals, com Mónica Seles, utilisaven raquetes de 810 cm<sup>2</sup> durant algun moment de les seues carreres. Les carreres en caps més menuts de 550 cm<sup>2</sup> no han estat en producció des dels anys 80 i raquetes en tamanys de cap més grans que 550 cm<sup>2</sup> no són en realitat llegals, a pesar de que només els jugadors veterans solen elegir utilisar raquetes més allà de 115 polzades quadrades i polzades quadrades una raqueta de 810 cm<sup>2</sup>. Hi ha empreses especialises en la producció de raquetes molt grans, principalment per al mercat de veterans. Raquetes que són moderadament més altes en la producció d'energia, moderadament més baixes en pes, moderadament més grans en tamany, i que típicament posseïxen un equilibri llaugerament pesat en el cap es diuen a sovint equilibrades (tweener rackets)[3] Les carreres que tenen els caps més menuts en us actual, les pesos més altes en us actual, i far o inclús equilibri es referixen com "raquetes de jugadors". Les raquetes de gran tamany (oversize), típicament de 710 cm<sup>2</sup> de tamany, una volta es dien peyorativamente com "pals de yaya" (grany sticks) pero la resistència a que se'ls vera com a raquetes illegítimes per als jugadors més jóvens va disminuir dramàticament en l'ús exit orso d'estes raquetes per un menut número de professionals com Andre Agassi i Pam Shriver. Originalment, inclús els marcs de tamany mig (550 cm<sup>2</sup>) es consideraven jumbo, i alguns jugadors de primer nivell, com Martina Navratilova i Rod Laver varen dir que deurien prohibir-se per fer este deport massa fàcil. Més tart, estos mateixos professionals, incloent John McEnroe, varen firmar una carta recolzant un canvi de nou a marcs de fusta, o una llimitació al tamany estàndar original d'aproximadament 420 cm<sup>2</sup>. Tal volta l'últim professional en usar una raqueta de tamany estàndar en el tenis professional va ser Aaron Krickstein, conegut pel molt disputat partit contra Jimmy Connors en el US Open de 1991. Va usar una raqueta de grafit de tamany estàndar Wilson Ultra-II també usada en la década de 1980 per l'adolescent Andrea Jaeger. El primer sobredimensionat, el fibergs Bentley Fortissimo d'Alemània, va ser elogiat pels dissenyadors de raquetes, pero va ser considerat massa gran per a ser pres en sério pel menut número de jugadors que estaven exposts ad ella.


Vore també

Deports en els que s'utilisen instruments en la mà i pilotes:

Referències

  1. ↑
  2. ↑ «La evolución en las raquetas de tenis» (en es). Yo soy noticia (103319). Consultat el 25 de junio de 2020.
  3. ↑ «Tennis Predict gear review: Intermediate rackets». Consultat el 2015-06-22.

Enllaços externs