La radiació ionisant d'orige natural està present en la naturalea que nos rodeja. Ademés de la radiació còsmica, es produïxen radiacions ionisants com a conseqüència de la presència de materials radiactius d'orige natural existents en la corfa terrestre. Una gran part de la radiactivitat que hi ha en el mig ambient procedix dels elements naturals.[1] Les radiacions ionisants d'orige natural procedixen de radioisòtops que es troben presents en l'aire (com el radón o el carbono), en el cos humà (com el carbono o l'urani), en els aliments (com el sodi o l'urani), en la corfa terrestre (per lo tant les roques i els materials de construcció obtinguts d'estes, com el potassi), i en l'espai (radiació còsmica). Totes estes estan presents en la cotidianidad, pero la majoria no són radiacions produïdes per les persones. Més del 80% de l'exposició a radiacions ionisants a les que està exposta la població provenen de les fonts naturals, que són aquelles que emeten contaminants atmosfèrics que no provenen directament de les activitats humanes.[2]

Senyal de risc per radiació

Tipos de radiació ionisant natural

Radiació terrestre: Procedent dels materials de construcció, com el formigó i el rajola, relacionats en els materials radioactivos naturals que existixen en la corfa terrestre, i que produïxen radiació directament de les roques superficials de les que està composta el sol. Alguns dels materials radioactivos que es troben presents en les roques són; dos séries d'elements que procedixen de la desintegració del urani, l'urani 238 i el tori 232, ademés del rubidi i el potassi.[3]

 
Simulació de l'impacte d'una partícula provinent del espai exterior, i de la radiació còsmica conseqüent, sobre Chicago.

Radiació del cos: Procedent del cos, degut a que les plantes i els animals absorbixen els materials radioactivos d'orige natural que existixen en la corfa terrestre, lo que ocasiona que es dissolguen en l'aigua. Per lo tant, les begudes i aliments que consumim contenen variables d'isòtops radiactius. Alguns d'estos aliments són: Té, anous de Brasil, pa i café, açò no vol dir que no deguen consumir-se, ya que no hi ha evidència de risc per a la salut, degut a que la seua dosis resultant és molt menuda. Els radionucleidos principals en el nostre organisme són el triti, el potassi 40 i el carbono 14.[3]

Radiació de l'aire: l'aire que respirem diàriament és radiactiu naturalment, per la presència gasos com el radón, que s'escomencen a formar a partir de la desintegració del tori i del urani, estos distribuïts per la corfa terrestre de manera natural.[2] El radón és un gas insípido i invisible, més o menys 7 voltes més pesat que l'aire, quan este escapa a l'aire lliure es dispersa molt ràpidament. Casi la mitat de les dosis de radiació natural total que rebem, és responsabilitat del radón.[4]


Radiació dels aliments: Procedent dels aliments de consum quotidià, d'orige natural. Els materials radioactivos presents en el sol són absorbits en una molt chicoteta proporció pels animals i les plantes que terminen sent part de nostra alimentació. Alguns de radioisòtops que es troben presents en els aliments són, el sodi i l'urani.[2]

Radiació còsmica: La predicció teòrica d'este tipo de radiació va ser realisada pel físic rus Gueorgui Gámov (1904-1968) en 1946, la radiació còsmica es referix a l'energia remanente del Big Bang que va donar l'orige al univers.[5] El primer que identifique la procedència d'una forma de radiació l'intensitat de la qual s'incrementa en l'altitut i que la seua abundància vària en la latitut, va anar el físic austríac Víctor Franz Hess (1883-1964), qui va portar a terme els seus experiments a partir de globos meteorològics en a on va introduir dispositius, en funció de la medició de la radiació present en l'atmòsfera.[6] La majoria dels rajos còsmics són núcleus atòmics d'heli, hidrogen o elements pesats, la major part d'energia menor són provinents del sol, i es desconeix l'orige dels que són de molt alta energia. Ademés, quan estos interactuen en elements estables en l'atmòsfera terrestre, es produïxen radionúclits com: El carbono 14, el berili i el triti.[3]

Referències