Ikenobo
Ikenobō (池坊?) és la major i més antiga escola en Japó d'ikebana o apany floral japonés.

Va ser fundada en el sigle XV pel monge budiste Ikenobō Senno. L'escola, dirigida en l'actualitat pel director de la 45ª generació, Ikenobo Sen'ei, té la seua base en el temple Rokkaku-dō de Kyoto.[1] A la seua volta, Ikenobō conta en centenars de delegacions en tot lo món.
Història
La costum de colocar flors en els altars es va originar quan el budisme va aplegar a Japó per mig de Coreja al voltant de l'any 538. El temple Rokkaku-dō de Kyoto és el lloc de naiximent i més primerenc desenroll de l'art de l'ikebana. La paraula Rokkaku fa referència a la forma hexagonal del temple. El príncip Shōtoku va fundar el temple Rokkaku-dō en el VI per a guardar en ell una estàtua d'or de Kannon Bosatsu, deesa de la misericòrdia. Prop d'un estany (ike) en el que el príncip Shōtoku es va banyar, es va construir una cabanya (bō; construcció per a sacerdots a on viuen els monges vinculats a un temple budiste[2]) que es va convertir la llar de successives generacions de sacerdots budistes, lo que va donar orige al nom de l'escola.[1] Es diu que en els terrenys del temple, la roca coneguda com Heso-ishi (roca melic) va ser la pedra angular del temple original. També es conta que la posició d'esta pedra marca el centre de Kyoto en haver existit abans del trasllat de la capital en l'any 794
En el Periodo Heian (794-1192), ademés de realisar ofrenes en els altars, també es va fer molt popular la costum de gojar colocant flors en gerros. Els poemes, les noveles i els ensajos de l'época contenen numerosos passages que descriuen l'interés cap a esta manera d'usar les flors. El poble japonés, no satisfet en el simple fet d'apreciar flors colocades en gerros, va tractar de donar-li en el sigle XV un sentit més ampli a esta pràctica. Una primerenca actitut d'apreciació passiva per este gust va evolucionar en un plantejament més complex. Este enfocament constituïx la base de lo que hui coneixem com ikebana.
D'acort en un manuscrit del sigle XV, els dos majors professionals d'apany floral de l'época varen ser Senkei, un mestre de Ikenobō, i Ryu-ami, un mestre de la cerimònia del té. Unzen Taigyoku, un monge que procedia d'un monasteri Zen, va anar el primer en fer referència al nom de Senkei en el seu diari cridat Hekizan Nichiroku. En una entrada del 25 de febrer del tercer any de l'Era Kanshō (1462), Unzen Taigyoku va escriure: «A invitació de Shunko, Senkei va realisar un apany floral en un gerro dorat i els veïns de gust refinat de Kyoto rivalizaron per vore la seua obra». Este manuscrit establix el punt de partida dels 550 anys de història de l'ikebana que coneixem. A penes existix informació històrica adicional de l'obra de Senkei; solament es fa referència a ella en una entrada del diari Hekizan Nichiroku en la que es descriu cóm Senkei se sent commogut per l'extraordinària bellea dels crisantems.
Evolució de l'estil rikka
Insatisfets en solament contemplar flors en gerros, a principis del sigle XVI (mediats del Periodo Muromachi) es va intentar otorgar un significat més profunt als pensaments que acompanyen al procés de l'art floral. En atres paraules, volien realisar apanys en les flors (tateru, colocar els brots de manera que estiguen empinats o de peu), en lloc d'introduir-les directament en un gerro. Una primerenca actitut d'apreciació passiva per este gust va evolucionar en un plantejament més complex. Este enfocament constituïx la base de lo que hui coneixem com ikebana.
Des de finals Periodo Kamakura fins al Periodo Muromachi (finals del sigle XIII fins al XVI), es varen celebrar grans concursos d'apany floral en la cort imperial el dia de Tanabata (festivitat de l'estrela Vega que se celebra el sèptim dia del sèptim més llunar). Estos concursos es coneixien com Tanabata-i. Els monges i els aristócrates competien entre ells per a mostrar les seues habilitats, fent una ofrena floral en honor del festival. En un manuscrit del sigle XV els dos majors professionals d'apany floral de l'época varen ser Senkei, un mestre de Ikenobō, i Ryu-ami, un mestre en la cerimònia del té. La descripció en Hekizan Nichiroku (un diari del monge Daikyoku del sigle XV) de moltes persones rivalizando per a vore els apanys de Ikenobō Senkei és el primer registre de l'ikebana de Ikenobō.
Ikenobō fa referència al nom dels edificis associats al temple Shiunzan Chohoji o Rokkaku-dô de Kyoto, de la mateixa manera que el nom de la família que va servir durant generacions com a sums sacerdots del temple. El temple Rokkakudo ha segut popular des de l'antiguetat com un lloc de veneració de Kannon. Els ciutadans de Kyoto utilisaven este temple com a punt de reunió i en eixes ocasions es colocaven apanys florals en ell
Va ser a finals del Periodo Muromachi quan l'antiga disposició senzilla de flors en gerros va evolucionar fins a convertir-se en el tatehana (tateru, erigir o alçar; hana flor), una variant més complexa de l'ikebana. Durant este periodo també es va escriure el manuscrit més antic de ikebana que encara perdura, Kao irai no Kandesho (en 1486), i el més famós de Ikenobō Senno, Senno Kuden (en 1542), també sobre Ikebana. Senno, fundador de Ikebono kado, va anar el creador de l'ikebana ple de significat. Este estil era considerablement diferent als seus apanys anteriors, que solament mostraven la bellea de les flors.
El Periodo Azuchi-Momoyama (finals del sigle XVI) va supondre el resorgiment de l'ikebana i de la cultura japonesa en térmens generals. En eixa época, dos mestres de Ikenobō cridats Senko varen culminar l'estil rikka (que també significa «flor empinada», pero que és més complex que el tatehana), en lo que l'escola Ikenobō va aplegar a un punt àlgit de la seua curta història. Les pintures que representen el rikka de Senko II, un célebre mestre de Ikenobō, es conserven en el temple Manshuin de Kyoto, en la biblioteca Yomei-bunko del temple Ninnaji de Kyoto, en el Museu Nacional de Tòquio i en la biblioteca de la sèu central de Ikenobō (també en Kyoto). En esta época es varen establir les sèt parts bàsiques del rikka: shin, shin-kakushi, soe, soe-uke, mikoshi, nagashi, i maeoki.
Despuix de la mort de Senko II, l'estil rikka es va fer més complex i delicat. El naiximent de l'estil shoka va atraure un nou interés pel món de l'ikebana.
Evolució de l'estil shoka
En 1697, es va publicar la Kodai Shoka Zukan (Colecció de pintures d'obres històriques de l'estil shoka) de Ikenobō Sen'yo. L'estil nageire va estar relacionat en el desenroll dels primers treballs de l'estil shoka. En aquell llavors, este últim estil era molt simple. Solament s'utilisaven dos branques (o flors) en este tipo d'apany: una cridada in (negatiu) i una atra yo (positiu Més alvance, estes donarien lloc a tres parts principals cridades shin, soe i tai.
L'estil shoka va seguir evolucionant durant molt temps, en el que varen sorgir moltes atres escoles de ikebana al marge de l'Ikenobō. El shoka estava molt present en el treball de Ikenobō Senjo Soka Hyakki (Cent mostres de ikebana, en 1820).[1] També va publicar Heika Yodo-shu, en el que es descriuen detalladament els métodos tradicionals de rikka.
In the Meiji period (1868-1912), Ikenobō Sensho set down the regulations of shofutai shoka, shofutai meaning orthodox or traditional style.[1]
En l'Era Meiji (de 1868 a 1912), Ikenobō Sensho va establir les normes del shofutai shoka, entenent shofutai com un estil ortodox o tradicional.
Evolució de l'estil shimputai
Shoka shimputai, una nova variant del shoka desenrollada en 1977 pel director de la 45ª generació de l'escola Ikenobō, Sen'ei Ikenobō, mostra un sentiment lluent i modern. Està dividida en dos parts, shu i yo, es responen mútuament en qualitats que contrasten pero que al mateix temps són armoniosas. Existix una tercera divisió coneguda com ashirai, que se sol afegir com a toc final. Seguint un periodo de desenroll del shimputai els nous principis es varen aplicar també al rikka, lo que deriva en el rikka shimputai, que s'ha fet molt popular este últim sigle.[1]
L'actual director de l'escola Ikenobō pertanyent a la 45.º generació, Sen’ei Ikenobō, creu que la possibilitat de crear nous estils depén del desig de perfeccionar-se a un mateixa, un esperit que ha passat a nosatres com l'essència de l'ikebana en sí mateixa.
Com a centre d'ensenyança molt present en el món de l'ikebana, la sèu central de Ikenobō està junt al temple Rokkaku-dô, a on va nàixer el ikebana fa més de 550 anys. La sèu central de Ikenobō és el centre neuràlgic de la comunicació, desenroll, estudi i realisació de tallers per a professors i estudiants de tot Japó i del restant del món. En el centre de la rica tradició de Ikenobō, els estudiants reben al mateix temps una ensenyança clàssica i l'estímul per a que exploren un àmbit més modern dels apanys florals en la vida contemporànea, lo que inclou el rikka, shoka, shimputai i l'estil lliure. Les sèus locals difonen la tradició de Ikenobō al voltant del món.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ikenobo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.