Extorsió
La extorsió[1] és un delicte que consistix en obligar a una persona, a través de l'utilisació de violència, coacció o intimidació, a realisar o ometre un acte o negoci jurídic en ànim de lucre i en l'intenció de produir un perjuí de caràcter patrimonial o econòmic en el subjecte passiu o en un tercer.[2]

En la majoria de les llegislacions està tipificat com un delicte contra el patrimoni. Encara que guarda similituts en el robo o el chantage, l'extorsió es distinguix per l'ús d'amenaces —a sovint diferides en el temps— per a forçar la voluntat de la víctima.
En l'àmbit del crim organisat, l'extorsió sol manifestar-se per mig de «el denominat «cobro de protecció» o impost revolucionari, a on els extorsionador exigixen pagaments periòdics a comerciants o particulars a canvi de no infligirles dany ad ells o a les seues propietats. En moltes jurisdiccions, no és necessari que l'agressor obtinga de forma efectiva el benefici econòmic per a que el delicte es considere consumat; n'hi ha prou en la realisació de l'amenaça vinculada a l'exigència del pagament.[3] Relacionat en este concepte es troba el terme exacció, que referix a l'exigència i imposició arbitrària de pagaments, tributs o penes per la força.[4]
El terme s'utilisa a voltes de manera coloquial o metafòrica per a referir s'a l'usura o a l'especulació de preus, encara que llegalment constituïxen figures distintes. Aixina mateix, l'extorsió no sempre requerix l'amenaça d'un acte físic violent; pot consistir en l'intimidació de revelar informació perjudicial (com a denúncies policials, verdaderes o falses, o la difusió d'images comprometedoras).[3]
En el context del dret públic i la corrupció política, l'extorsió també pot vincular-se al soborn, l'exacció ilegal o el tràfic d'influències, quan un funcionari públic exigix pagaments o favors indeguts aprofitant-se de la seua autoritat o càrrec.[5][6]
Modus operandi
Extorsió telefònica i seqüestre virtual
Una de les modalitats més difoses d'este delicte és l'extorsió telefònica (freqüentment relacionada en el seqüestre virtual). En este esquema, l'agressor contacta a la víctima a través d'una llínea telefònica i instruïx no interrompre la comunicació, baixe l'amenaça implícita o explícita de causar danys físics o patrimonials als seus familiars.[7]
Entre les dinàmiques més habituals documentades per organismes de seguritat i investigació policial s'inclouen:[7]
- Orige amagat o alterat: Les cridades solen realisar-se des de números privats, desconeguts o per mig de tècniques de suplantació de la llínea telefònica (spoofing).
- Intimidació sicològica per mig de prolongació del diàlec: L'extorsionador manté a la víctima ocupada en la llínea per a evitar que verifique la veracitat de les amenaces, atribuint-se freqüentment la pertinença a un grup delictiu.
- Simulació de privació de llibertat: Se simula tindre seqüestrat a un familiar per mig de gravacions de crits o planys en segon pla per a incrementar la coacció.
- Exigència de pagaments immediats: Es pressiona a la víctima per a realisar transferències bancàries d'urgència, depòsits informals o l'entrega immediata de diners i bens disponibles.
Naturalea jurídica
En la doctrina del dret penal, l'extorsió se situa en un punt intermig entre els delictes contra el patrimoni (per la presència d'ànim de lucre), els delictes d'estafa (ya que requerix l'intermediació o cooperació del propi subjecte passiu per a eixecutar l'acte o negoci jurídic) i els delictes d'amenaces o coaccions condicionals, en forçar-se la voluntat de la víctima per mig de violència i intimidació.[8]
Encara que guarda elements comuns en estes figures, es considera un delicte autònom en sustantividad pròpia. Aixina mateix, posseïx caràcter pluriofensivo, ya que vulnera simultàneament diversos bens jurídics: principalment el patrimoni, pero també la llibertat individual i, en ocasions, l'integritat física o la salut del subjecte passiu.[9]
Sobre el moment de el seu consumacó, doctrinalmente es classifica com un delicte de consumacó anticipada o de resultat tallat: es perfecciona en l'instant en que el subjecte passiu realisa o omet l'acte o negoci jurídic exigit baix coacció, sense que siga indispensable l'obtenció efectiva o el fruïment del benefici patrimonial pretés per l'agressor.[10] Si els actes de violència o intimidació no conseguixen doblegar la voluntat de la víctima ni forcen la realisació de l'acte jurídic, la conducta se sanciona en grau de tentativa.
Elements objectius
Els elements indispensables que integren la part objectiva del tipo penal són els següents:
- Us de violència o intimidació: Constituïxen els mijos típics empleats pel subjecte actiu. La violència implica l'ús de força física sobre les persones, mentres que l'intimidació consistix en l'anunci o amenaça d'un mal futur, greu i injust, capaç d'influir de manera determinant en l'ànim del subjecte passiu.[11]
- Coacció sobre la voluntat de la víctima: S'obliga al subjecte passiu a realisar o ometre una conducta que no portaria a terme voluntàriament de no existir dita coacció.
- Realisació o omissió d'un acte o negoci jurídic: La coacció deu estar dirigida a forçar la disposició patrimonial (com la firma de contractes, l'entrega o transferència de bens mobles i immobles o la renúncia a drets).
- Consumacó formal: Ocorre en la simple eixecució de l'acte o negoci llegal forçat, centrant la protecció penal en l'afectació immediata de la llibertat de decisió de l'individu.
- Concurs de delictes: En diversos còdics penals (com el Còdic Penal espanyol en el seu artícul 243), s'especifica que la pena per extorsió s'impondrà «sense perjuí de les que pogueren correspondre pels actes de violència física realisats», lo que possibilita el concurs real en lesions, detencions ilegals o agressions sexuals.[12]
Elements subjectius
En l'aspecte subjectiu, l'extorsió requerix indispensablemente la presència de dolo i d'un element subjectiu del tipo específic:
- Ànim de lucre: Consistix en l'intenció delliberada del subjecte actiu d'obtindre un benefici, ventaja o profit patrimonial per a sí o per a un tercer. En l'extorsió, este concepte adquirix una dimensió particular, puix la ventaja econòmica prové directament de la restricció de la llibertat de la víctima.[11]
- Destinatari del benefici o del perjuí: El profit buscat no requerix ser directe per a l'extorsionador; pot destinar-se a un tercer, inclús si este desconeix el fet. Aixina mateix, el perjuí patrimonial pot recaure sobre el propi subjecte intimidat o sobre el patrimoni d'una tercera persona.[13]
Vore també
- [[Archiu:{{#switch:Dret|20px|Vore el portal sobre Dret]] Portal:Dret. Contingut relacionat en Dret.
- chantage
- extorsió sexual o sextorsó
- montachoques (Mèxic)
- seqüestre
Referències
- ↑
- ↑ «Extorsión | Legislación de Extorsión en E.U.» (en en). White Collar Attorney. Archivat des de l'original, el 3 de octubre de 2016. Consultat el 30 de septiembre de 2016.
- ↑ 3,0 3,1 Lindgren, James(abril de 1984).«Unraveling the Paradox of Blackmail».Columbia Law Review.84(3): 670-717.doi:10.2307/1122502.(en en)
- ↑ «Exaction» (en en). The Free Dictionary. Consultat el 5 de junio de 2012.
- ↑ «Extortion» (en en). Investopedia. Consultat el 5 de diciembre de 2021.
- ↑ «Extortion - Essential Elements and the Broader Reach of RICO» (en en). Stimmel Law. Consultat el 16 de septiembre de 2026.
- ↑ 7,0 7,1 Gobierno de México. «La extorsión» (en es). Policía Federal. Consultat el 21 de agosto de 2021.
- ↑ Muñoz Conde, Francisco (2019). Derecho Penal. Parte Especial, 22.ª edició (en es), Valencia: Tirant lo Blanch, pp. 312–315. ISBN 978-84-1313-412-3.
- ↑ García Cavero, Percy(2012).«La naturaleza jurídica y la estructura típica del delito de extorsión».Revista Peruana de Ciencias Penales.(25): 45–68.ISSN 1028-0944.(en es)
- ↑ Mir Puig, Santiago (2016). Derecho Penal. Parte General, 10.ª edició (en es), Barcelona: Reppertor, pp. 240–242. ISBN 978-84-608-5428-9.
- ↑ 11,0 11,1 Muñoz Conde, Francisco (2019). Derecho Penal. Parte Especial, 22.ª edició (en es), Valencia: Tirant lo Blanch, pp. 316–318. ISBN 978-84-1313-412-3.
- ↑ Gómez Tomillo, Manuel (2020). Comentarios al Código Penal (en es), Cizur Menor: Aranzadi, pp. 1102–1105. ISBN 978-84-1308-985-0.
- ↑ Pérez Manzano, Mercedes (2021). Lecciones de Derecho Penal: Parte Especial (en es), Madrid: Centro de Estudios Ramón Areces, pp. 188–190. ISBN 978-84-9961-392-5.