Estuari

Estuari del riu Klamath, Califòrnia.

En geografia, un estuari és la desembocadura, en la mar, d'un riu ampli i profunt, i intercanvia en esta aigua salada i aigua dolça, per les marees. La desembocadura de l'estuari està formada per un sol braç ample en forma d'embut eixamplat. Sol tindre plages a banda i banda, en les quals la retirada de les aigües permet el creiximent d'algunes espècies vegetal que soporten aigües salines. En resum, és l'accident geogràfic que es genera quan l'aigua dolça es mescla en l'aigua salada.

Estuari del riu Massa, en el cor del Parc Nacional de Souss-Massa, Marroc

Els estuaris s'originen per l'entrada d'aigües marines durant la pleamar, reté les aigües del riu, mentres que durant la baixamar, totes les aigües comencen a entrar a gran velocitat en la mar o oceà, lo que contribuïx a netejar i profundisar el seu caixer, deixant a sovint, grans zones de marenys.

Les marees de major amplitut en el món tenen lloc en els estuaris del noroest de França i, sobretot, en la costa oriental del Canadà (baïa de Fundy, uns 16 metros). El riu Rance (França) té un sistema de producció hidroelèctrica, usant la força de les marees en l'estuari de la seua desembocadura, tant en la pleamar com quan es produïx la baixamar. Els ecosistemes dels estuaris solen caracterisar-se per una alta productivitat biològica i per la seua gran biodiversitat.

L'estuari del riu Tajo en la seua desembocadura, vist des de Lisboa.

Els estuaris en la zona equatorial són molt escassos, inclús en els oceans, per la baixa amplitut de les marees i a la gran cantitat de sediment que arrastren els rius. És aixina com la desembocadura del Níger, el Amazones, l'Orinoco i molts atres rius pròxims a l'equador terrestre són deltes en lloc d'estuaris, a pesar de trobar-se en oceans oberts.

Un eixemple d'estuari és la Mar de la Paja, la part final i més ampla del riu Tajo, en el marge del qual se situa la ciutat de Lisboa. Un atre eixemple és el format pel Riu de la Plata, frontera entre la República Argentina i la República Oriental de l'Uruguai.

Referències

• García-Alonso, J.; Lercari, D.; Araujo, B.F.; Almeida, M.G.; Rezende, C.E. (2017). «Composición elemental total y extraíble de la biopelícula estuarina intermareal del Río de la Plata: Disentangling natural and anthropogenic influences». Estuarine, Coastal and Shelf Science 187: 53-61
• Gill, Jennifer A.; Norris, Ken; Potts, Peter M.; Gunnarsson, Tómas Grétar; Atkinson, Philip W.; Sutherland, William J. (2001). «El efecto tampón y la regulación de poblaciones a gran escala en aves migratorias». Nature 412 (6845): 436-438. Bibcode:2001Natur.412..436G. PMID 11473317. S2CID 4308197. doi:10.1038/35086568
• Kennish, M. J. (1986). Ecología de los estuarios. Volume I: Physical and Chemical Aspects. Boca Raton, FL: CRC Press. ISBN 978-0-8493-5892-0
• Ross, D. A. (1995). Introducción a la oceanografía. Nueva York: Harper Collins College Publishers. ISBN 978-0-673-46938-0

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Estuari.