Convent de Sant Dumenge (Oriola)
El convent de Sant Dumenge d'Oriola, nomenat també com a colege i conegut d'igual manera com a Colege del Patriarca Loazes o Colege de Predicadores, i malnomenat com L'Escorial de Llevant, és un edifici monumental d'estils renaixentista, barroc i rococó, manat construir en el XVI pel religiós i polític Fernando de Loazes[1]en la llavors zona perifèrica de la ciutat d'Oriola, al sur de la Comunitat Valenciana, en Espanya.
Destaquen els seus dos claustres d'estils renaixentiste i barroc, la seua iglésia lujosamente decorada, la seua torre característica per la seua decoració i colorit i les seues fronteres en les seues grans portades.
En el seu interior conserva numeroses obres pictòriques d'autors com Antonio de Villanueva, Pedro Camacho Felizes, Bartolomé Albert, Nicolás Borrás, aixina com durant un temps l'obra Tentació de Sant Tomás d'Aquino, una de les poques obres de Velázquez conservades en Espanya fora del Museu del Prat, que va anar un regal als dominicos, amos de l'immoble en el XVII.
Des de l'inici de la seua construcció en el XVI, ha segut un centre d'ensenyança per a membres de l'Orde de Predicadores, la sèu de l'Universitat d'Oriola, o una escola de la Companyia de Jesús. En l'actualitat acull al Colege Diocesà de Sant Dumenge, un centre concertat que oferix estudis d'educació infantil, primària, secundària i bachillerat, i una sèu de l'Universitat d'Alacant, que es considera com a hereua de l'universitat oriolana.
Història
editarAntecedents
editarDes del XV, els flares de l'Orde de Predicadores varen estar presents en el terme d'Oriola, establint-se en distintes ubicacions, fins que en 1510 apleguen a l'ermita de la Verge del Recobre, situada en el noreste de la ciutat, molt prop de la muralla. Segons la tradició, este establiment va estar lligat al fi d'una epidèmia despuix de l'intervenció d'un jurat. El convent, situat en el lloc a on després es va alçar el Colege de Sant Dumenge, va ser ampliant la seua propietat en la compra de terrenys i cases en la primera i segona mitat del XVI.[1]
Els flares dominicos varen iniciar en 1520 la construcció d'una iglésia per a substituir a l'ermita existent, junt en un edifici conventual. El temple, consagrat en 1527 era modest, en una capella major construïda en tapiería i coberta de fusta.[2]
Les dependències conventuals es varen organisar aldededor d'un claustre adossat a l'iglésia, la construcció de la qual va començar en 1548 en materials econòmics. L'obra es va estendre fins a 1554, quan es varen completar les columnes d'este claustre primitiu, hui desaparegut. Per a 1558, el convent ya disponia de totes les seues dependències: aula capitular, refectorio, cuina, lavadero, porteria, netea, celler, hospedería, celes i sacristia.[1]
Fundació
editarEl "Colege de La nostra Senyora del Recobre", nom en el que es va conéixer originalment a l'edifici, va ser fundat per Fernando de Loazes el 13 de setembre de 1547 en Lleida, quan encara era bisbe d'esta diòcesis. Esta fundació es va realisar per mig d'un document en el que s'arrepleguen les quantioses rendes i objectes valiosos que serien donados per a la seua institució, ademés dels estatuts que regirien el seu funcionament. Loazes va realisar una segona donació en 1549 i una tercera en 1555. En esta última, ademés de rendes i objectes, es varen modificar certes clàusules de la fundació, com l'aument de colegials, que va passar de vint a trentassís, lo que sugerix una ampliació del proyecte inicial gràcies a l'increment de recursos.[1]
A partir de llavors, les entregues de bens es varen fer directament al colege, sense que es coneguen més documents notarials al respecte. En el seu testament, realisat en Valéncia en 1568, Loazes va declarar al colege com a hereu universal dels seus bens.[1]
En l'acta fundacional de 1547, Loazes va dispondre que la seua sepulcro s'ubicara en la capella major del colege, en una obra que incloguera la seua figura i insígnies episcopals. Ademés, va prohibir el sepeli de rectors, colegials o flares en esta capella, reservant-la només per a ell. La capella major es va construir en 1553 i la seua sepulcro en 1726, encara que va ser destruït en la guerra civil espanyola.[1]
Colege per a flares dominicos
editarDespuix de la fundació, Loazes va transformar el primitiu convent en un centre educatiu per a la formació de flares de l'Orde de Predicadores. Loazes va justificar esta iniciativa pel seu amor a Oriola, devoció a la Verge i l'orde dominica, i com a mig per a redimir els seus pecats i els de la seua família.[1]
La fundació del colege es relaciona en el freqüent contacte de Loazes en els dominicos durant el seu servici en l'Inquisició, i el seu interés per la reforma monástica, alineada en els objectius del Concilie de Trento. El colege va ser concebut exclusivament per a la formació de flares dominicos, començant en vint estudiants i aumentant a trentassís en 1555. Els flares estudiaven durant sèt anys abans de retornar als seus convents d'orige per a aplicar els seus coneiximents.[1]
El currículum incloïa disciplines com Arts, Metafísica, Teologia de Sant Tomás i Sagrades Escritures, impartides per tres llectors. En 1552, el papa Juliol III va aprovar oficialment la fundació i va concedir validea acadèmica als títuls otorgats. La construcció del nou edifici va retardar l'inici de les classes fins a 1568, quan finalment varen començar baix la direcció del rector Luis Nadal, encara que es varen suspendre temporalment en 1569 per a completar les obres.[1]
Universitat
editarDurant els 20 anys que Loazes va estar al front del colege, es varen produir canvis que varen ampliar el seu propòsit inicial. En el temps i pel seu ascens en les jerarquia eclesiàstiques, Loazes va començar a contemplar la creació d'una universitat. Este proyecte es va materialisar despuix de la seua mort, quan el papa Pío V va aprovar en 1569 la creació de l'Universitat Pontifícia d'Oriola per mig de bula papal.[1]
La nova universitat permetia l'ensenyança de vàries disciplines, com Teologia, Filosofia, Dret, Medicina i Matemàtiques, tant a religiosos com a llaics, i conferia títuls acadèmics en validea oficial, similar als otorgats per atres universitats de renom en Espanya. No obstant, la creació de l'universitat es va donar en un context complex, ya que els fonaments del colege no contemplaven els recursos econòmics ni l'organisació necessaris per a una universitat pública, lo que va provocar que l'activitat universitària no tinguera continuïtat fins a principis del XVII, i va generar una dualitat entre el colege i l'universitat. Durant varis anys, l'universitat va funcionar de manera precària, sense fondos propis per a professorat, i utilisava les aules i els recursos del colege, lo que va dificultar el seu desenroll.[3]
A pesar d'estes dificultats, l'universitat va continuar en funcionament, i en 1646, Felipe IV va aprovar la validea oficial dels títuls acadèmics otorgats. No obstant, a lo llarc del XVIII, l'universitat va sofrir una série de problemes, incloent una greu crisis econòmica, lo que va derivar en una ensenyança deficient i en la concessió de títuls a estudiants mal preparats. La falta de reformes i la resistència a les necessàries innovacions varen dur a la supressió de l'universitat en 1824, en el marc de les reformes del Pla Cavaller.[3]
Despuix de la desamortisació de 1835, el colege va ser tancat i l'edifici va passar a ser propietat del Estat. Encara que durant un temps el municipi d'Oriola es va encarregar de la conservació de l'edifici i de la seua biblioteca, finalment, en 1862, l'immoble va ser cedit a la Diòcesis d'Oriola per iniciativa del bisbe Pedro Mª Cubero. L'universitat, que havia jugat un paper important en l'ensenyança superior de la regió, va terminar desapareixent pels problemes econòmics, la falta de recursos i l'escassa renovació acadèmica.[1]
._1870,_J._Laurent.jpg){kind=link}
Colege de jesuïtes
editarEn 1864, l'Estat va cedir l'edifici al Bisbat d'Oriola per a la seua conservació i per a establir allí una escola dels Escolapios. No obstant, a pesar de l'orde inicial, l'entrega es va retardar. En 1867, despuix de vàries negociacions, es varen establir els Jesuïtes en el colege, en l'intenció de crear un colege de segona ensenyança baix el patrocini de San Estanislao.[1]
Poc despuix de la seua instalació, la Revolució de 1868 va provocar l'expulsió dels Jesuïtes, pero varen retornar en 1872 i varen començar les classes en setembre d'eixe mateix any. El colege, que va adoptar el nom de colege de Sant Dumenge, va tindre un gran acolliment per part de la població d'Oriola i de localitats propenques, que enviaven als seus fills a estudiar allí. Ademés, es va establir un internat que va atraure a estudiants de diverses regions.[1]
Durant el seu temps en Oriola, els Jesuïtes varen impulsar diverses iniciatives religioses i culturals. Varen fundar congregació religioses com a Filles de María i Sant Estanislao de Kostka, que varen promoure la devoció religiosa entre els jóvens. Ademés, el Pare Juliol Furgús va impulsar excavacions arqueològiques en la ciutat, lo que va resultar en la creació d'un Museu d'Antiguetats.[1]
En 1922, es va celebrar el Cincuentenario del colege en grans festivitats, i es va crear una Associació d'Antics Alumnes, fomentant una relació duradora entre els exalumnos. No obstant, en la proclamació de la Segona República en 1931, els Jesuïtes varen ser expulsats de nou i l'edifici va ser expropiat per l'Estat, transformant-se en un Institut. El Bisbat d'Oriola va conseguir recuperar l'edifici en 1935, pero en la Guerra Civil, el colege va ser utilisat com a Acadèmia de Carabineros, sofrint danys significatius en la seua iglésia.[1]
Despuix de la guerra, els Jesuïtes varen retornar al colege, recomençant les classes i registrant una volta més una notable afluència d'estudiants. En 1948, varen circular rumors sobre el trasllat dels Jesuïtes a Alacant, lo que va causar preocupació en Oriola. No obstant, estos rumors varen ser desmentits pel General de l'Orde, qui va assegurar que la Companyia no tenia plans d'abandonar el colege ni la ciutat.[1]
Arquitectura
editarFronteres
editar
L'edifici posseïx dos grans fronteres, la principal (o del migdia) i la d'alce. Abdós tenen la mateixa disposició, en una planta baixa en grans finestrals i dos altures que compartixen una mateixa distribució de finestres.
La frontera principal està orientada cap al sur, té més de 100 metros de llongitut i el seu esquema està interromput per tres portades, que donen accés, d'esquerra a dreta, a l'iglésia, el claustre del colege i el claustre de l'Universitat.[1]
En la frontera d'alce, orientada cap a l'est, destaca una representació orlada i ornamentanda del escut d'armes del fundador del colege, Fernando de Loazes, realisat en 1562 i en el que destaquen una escultura del seu cap i una cartela en la següent cita:[1]
Ademés, en l'actualitat es poden vore també els murs de l'oest de l'edifici, cegats durant époques per atres immobles. Encara que no es tracta una frontera com a tal, en ells es poden apreciar l'estructura de l'iglésia, la seua cúpula i la torre.
-
Escude ornamentado de Loazes en la frontera d'alce
-
Escut de Loazes en el cantó de la torre.
-
L'estructura de l'iglésia, la cúpula i la torre des de l'oest
-
La torre en primer pla des de l'oest
Portades
editar- Portada de l'iglésia. Obra renaixentista de Juan d'Inglés acabada en el 1561. Posseïx dos cossos en columnes corintias arrematades en un frontón.
.jpg){kind=link}
- Porteria. La seua entrada està formada per una portada de tres cossos en els que es intercalan els tres órdens clàssics.
-
Porteria del colege
-
Detall de les hornacinas
- Portada de l'Universitat. Obra de Pedro Juan Codoñer i el flare trinitario Francisco Raymundo.[1] Es tracta d'una portada barroca de principis del XVIII. Està formada per dos cossos en els que s'inserta una hornacina en una image de Tomás d'Aquino, patró de l'Universitat d'Oriola, arrematats per una representació alegórica de la saber.[4]
-
Portada de l'Universitat
-
Detall del cos inferior
-
Detall de la hornacina de Sant Tomás
-
Detall superior, en la representació del saber
Claustres
editarEl colege de Sant Dumenge posseïx dos grans claustres: el del colege (també cridat major), d'estil renaixentiste, i el de l'universitat, d'estil barroc.
Claustre del colege
editarConegut també com a claustre major, és l'espai central de l'edifici. Es construïx entre finals del XVI i principis del XVII sobre el claustre del primitiu convent i el seu disseny és de l'arquitecte Agustín Bernardino. El recint està constituït per dos cossos d'arcs de mig punt, que en l'inferior es recolzen sobre pilastres i en el superior sobre semicolumnas jòniques. Les galeries del cos superior varen ser tancades en el XVIII per a acollir la Biblioteca Fernando de Loazes.[1]
L'escala que puja a les celes monacals, situades entre el claustre del convent i el de l'universitat, és una atrevida peça arquitectònica sostinguda pels murs i sense respal en terra. Destacable és el seu artístic sostre de fusta en cúpula poligonal, puix va ser reproduït en el Poble Espanyol de Barcelona.[5]
-
Claustre del Colege
-
Cos inferior
-
Cos superior, tancat
-
Escala
Claustre de l'Universitat
editarEl claustre de l'Universitat, conegut també com de les Aules, va ser construït entre els anys 1727 i 1737 baix l'estil barroc i seguint el disseny de Francisco Raymundo. De la mateixa manera que el del colege, està compost també per dos cossos d'arcs de mig punt, recolzats sobre columnes d'orde compost i fuste pla. Destaca la seua llaurada decoració heràldica en els carcanyols dels arcs. Eixemples dels que es poden trobar són, entre uns atres, els escuts d'alguns Reis d'Espanya, l'Orde de Calatrava i també d'alguns papes.[6]
-
Claustre de l'Universitat
-
Cos inferior del claustre
-
Detall de les arcades
Iglésia
editarL'iglésia té dos parts diferenciades, la capella major, és dir, la capçalera, i el restant de les seues naus.
La capella major va ser el primer element en ser construït despuix de la fundació del colege, a mitan del XVI. És d'estil renaixentiste, i conta en un àbsit poligonal i sostres coberts en casetones.[1]En este lloc estava situat el sepulcro de Loazes, realisat en alabastre, des de la seua eixecució en el XVIII fins a la seua destrucció en la guerra civil espanyola.[1]
El restant de l'iglésia es realisa en molts problemes en l'obra, entre els sigles XVII i XVIII. És de nau única en volta de mig canó, en capelles situades entre els contraforts, en travessia i cúpula en l'unió de la travessia en la nau. El temple destaca per l'abundant i fascinant decoració barroca interior, realisada a finals del XVII i principis del XVIII.[1]
Bartolomé Albert va ser l'encarregat de realisar les obres de pintura i dorat de les voltes de l'interior. En l'interior es conserven obres de diversos autors, com Antonio de Villanueva, Camacho Feliços, Bartolomé Albert, Nicolás Borrás.[7]
Torre
editar
La torre, d'estil barroc, planta quadrada i construïda en rajola, va ser realisada a mitan del XVIII per a la substitució de l'anterior campanar renaixentiste. Presenta decoració d'àngels, humanoides sobre aus i heràldica. Anteriorment va posseir una cúpula. Destaca el seu gran colorit i abundància de detalls, en contrast en el restant de la frontera, sòbria i uniforme.[1]
Uns atres
editarAparte dels elements principals també mereixen menció obres com:
- La portada d'accés a la sacristia, realisada per Juan d'Inglés en l'últim terç del XVI. Té un esquema d'arc de triumfo sobre el que es recolza un templete.[8]
- El reflectorio de l'antic convent, de planta rectangular cobert de nervaduras gòtiques del XVI. Destaca un zócalo d'azulejería valenciana del XVIII, considerat com un dels més importants eixemples de tota la Comunitat Valenciana.[9]
- El sostre del passadiç que unix un claustre en l'atre, per la seua llaurada ornamentació.
- El orgue, del XVIII i la pila bautismal, obra de Juan Bautista Borja, destacable pel seu tap decorat en motius iconográficos de la Jerusalem bíblica i el Batisme de Crist.[8]
-
Porta de la sacristia
-
Sostre del passadiç
Referències
editar- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 1,23 Sánchez Portes, Javier (2003). El Patriarca Loazes i el Colege Sant Dumenge d'Oriola, Oriola: Caixa Rural Central. ISBN 84-930977-1-3.
- ↑ Gutiérrez-Cortines Corral (1987). Renaixença i arquitectura religiosa en l'antiga diòcesis de Cartagena, Múrcia: Colege d'Aparejadores i Arquitectes Tècnics. ISBN 84-600-4868-3.
- ↑ 3,0 3,1 «L'Universitat d'Oriola, 1610-1807: un centre d'estudis superiors entre el Barroc i l'Ilustració».Consultat el 2025-05-07.
- ↑ https://web.archive.org/web/20110525113819/http://www.orihuela.es/municipio/monumentos/ Sant Dumenge
- ↑ http://www.enorihuela.com/monumentos.html[1] archivat en Wayback Machine. enorihuela. com - Claustre del convent
- ↑ http://www.enorihuela.com/monumentos.html[2] archivat en Wayback Machine. enorihuela. com - Claustre de l'universitat
- ↑ https://web.archive.org/web/20110525113819/http://www.orihuela.es/municipio/monumentos/
- ↑ 8,0 8,1 https://web.archive.org/web/20110525113819/http://www.orihuela.es/municipio/monumentos/Ayto. Oriola - Monuments - Sant Dumenge
- ↑ http://www.enorihuela.com/monumentos.html[3] archivat en Wayback Machine. enorihuela. com - El reflectorio de l'antic convent
Enllaços externs
editar
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Convent de Sant Dumenge (Oriola).
- Este artícul conté una traducció derivada de «Convento de Santo Domingo (Orihuela)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.