Gabriel Miró
 | |
| Naiximent | 28 de juliol de 1879 Alacant |
| Mort | 27 de maig de 1930 Madrit |
| Activitat | Escritor i advocat |
| Nacionalitat | Espanya |
| Periodo | Sigle XIX i Sigle XX |
| Gèneros | Noveles llíriques, narrativa |
| Obres principals | El yayo del rei |
| Monument a Gabriel Miró, Alacant | |
Gabriel Miró Ferrer (Alacant, 28 de juliol de 1879 – Madrit, 27 de maig de 1930) fon un escritor valencià, enquadrat habitualment en la generació del 14 o el noucentisme..
Biografia
Fon el segon entre els fills d'Encarnación Ferrer i Juan Miró, ingenier d'Obres Públiques. Va estudiar entre els anys 1887 i 1892 junt en el seu germà Juan com a alumne intern dels jesuïtes del Colege de Santo Domingo en Oriola, a on li varen concedir el seu primer premi lliterari en un treball de redacció escolar titulat Un dia de camp; allí va emmalaltir de reuma en el genoll de la esquerra, potser per hipocondria, i va passar llarc temps en la enfermeria del colege. El seu delicat estat de salut va moure als seus pares a traslladar-ho a l'Institut d'Alacant, i despuix va anar en la seua família a Ciutat Real, com reflectirà en la seua novela Chiquet i gran; allí va acabar el bachillerat. En octubre de l'any 1895 va començar a estudiar Dret en l'Universitat de Valéncia i en l'Universitat de Granada, a on se va llicenciar en l'any 1900. Fracassat en dos convocatòries d'oposicions a la Judicatura, va ocupar càrrecs modests en l'Ajuntament d'Alacant i en el seu Diputació provincial, vivint en l'apartat barri de Benalúa.
En l'any 1901 va casar en Clemència Maignon, filla del cònsul de França en Alacant, del matrimoni varen nàixer les seues filles Olympia (1902) i Clemència (1905). En l'any 1908 va guanyar el primer premi de novela organisat per El Conte Semanal, adquirint ràpidament gran fama de narrador i estiliste: en eixe mateix any li donen un homenage diversos escritors, entre ells Valle Inclán, Pio Baroja i Felipe Trigo; també en eixe any mor son pare. Colabora en molts diaris i revistes espanyoles i americanes, entre elles L'Heraldo, Els Dilluns l'Imparcial, ABC i El Sol de Madrit, i Cares i Caretes i La nació de Buenos Aires.
En l'any 1911 li varen nomenar croniste de la seua ciutat natal. Des de 1914 va caminar empleat en la Diputació de Barcelona, a on se trasllada a viure. Allí va dirigir una Enciclopèdia sagrada per a l'editorial catalana Vecchi & Ramos, proyecte que no se va arribar a concloure pero que li va satisfer íntimament, i entre 1914 i 1920 va colaborar en la prensa barcelonina: Diari de Barcelona, La Vanguardia i La Publicitat. Coneix allí l'editor de moltes de les seues noveles, Domenech. Es va traslladar a Madrit al ser nomenat en l'any 1920 funcionari del Ministeri d'Instrucció Pública i allí va permanéixer els últims deu anys de la seua vida; en 1921 era secretari dels concurses nacionals d'eixe mateix ministeri. En 1925 va guanyar el Premi Marià de Conillet d'Índies pel seu artícul "Hort d'encreuaments" i en l'any 1927 és propost per a la Real Acadèmia de la Llengua, pero no és triat, potser per l'escàndal alçat davant de la seua novela El bisbe lleprós, considerada anticlerical.
L'infància i joventut de Gabriel Miró en un ambient catòlic i tradicionaliste varen modelar profundament Gabriel com a home melancòlic i introvertit; era un cristià essencial i pur de sentiments, pero la seua experiència formativa en els jesuïtes ho va convertir en anticlerical a la manera de "Clarí". Home senzill, humil i bondadós, Gabriel Miró va tindre un temperament hiperestèsic, una sensibilitat exacerbada a colors, aromes, textures i sons que reflexa en les seues obres, de temps lent i morós i caràcter molt líric i descriptiu; el seu estil, molt elaborat, es troba esmaltat de paraules castiços, arcaismes i sinestèsies. Entre els seus escassos amics va tindre al compositor Óscar Esplá i a l'escritor José Martínez Ruiz, "Azorín", que era de la seua mateixa terra, valencià.
Obra
La major part de la crítica considera que l'etapa de madurea lliterària de Gabriel Miró s'inicia en Les cireres del cementeri (1910), la trama de les quals desenrolla el tràgic amor de l'hipersensible jove Félix Valdivia per una dona major (Beatriz) i presenta —En una atmòsfera de voluptuositat i d'intimisme líric— Els temes de l'erotisme, la malaltia i la mort.
En l'any 1915 va publicar El yayo del rei , novela en que se relata l'història de tres generacions en un poblet llevantí, per a presentar, no sense ironia, la pugna entre tradició i progrés i la pressió de l'entorn; pero, abans que res,, mos trobem en una meditació sobre el temps.
Un any despuix apareix Figures de la Passió del Senyor (1916–17), formada per una série d'estampes en torn als últims dies de la vida de Crist. També de l'any 1917 és el Llibre de Sigüenza , en el que Miró inicia les obres de caràcter autobiogràfic, centrant-se en el personage de Sigüenza, no sols heterònim o alter ego de l'autor, sino el seu propi yo fixat líricament, que va donant unitat a les escenes en successió que componen el llibre. Un caràcter semblant tenen El fum dormit (1919), sobre el tema del temps, i Anys i llegües (1928), de nou en el personage de Sigüenza com a protagoniste i eix conductor.
En l'any 1921 va aparéixer un llibre d'estampes, L'àngel, el molí, el caragol del far , i la novela El nostre pare Sant Daniel , que forma una unitat junt en El bisbe lleprós (1926). Les dos es desenrollen en la ciutat valenciana d'Oleza, trasunt d'Orihola, en l'últim terç del sigle XIX. La ciutat, sumida en la letàrgia, està vista com un microcosmos de misticisme i sensualitat, en el que els personages es debaten entre les seues inclinacions naturals i la repressió social, la intolerància i el obscurantisme religiós a qui estan somesos.
Ricardo Gullón ha qualificat els relats de Miró com a noveles llíriques. Són, per tant, obres més atentes a l'expressió de sentiments i sensacions que a contar successos, en les que predominen
- La tècnica del fragmentarisme,
- La utilisació de la elipsis i
- L'estructuració del relat en escenes disperses, unides a través de la reflexió i la rememoració.
La temporalitat constituïx el tema essencial de l'obra de l'autor alacantí, qui incorpora el passat a un present continuat, per mig de les sensacions, l'evocació i el Recort. Com, abans que ell, fera Azorín.
El sensorial és en la lliteratura mironiana una forma de creació i coneiximent, d'ací
- La riquea plàstica de la seua obra,
- El us de les sinestèsies i d'imàgens sensorials,
- La adjectivació sorprenent i
- El lèxic riquíssim.
Bibliografia de l'autor
Es varen editar dos vegades unes Obres completes de Gabriel Miró; en Madrit, 1931, pels "Amics de Gabriel Miró" i en Madrit, 1942, en un sol volum, per Biblioteca nova.
- La dona d'Ojeda, 1901.
- Basta d'escenes, 1903.
- del viure, 1904.
- La novela d'un amic, Alacant, 1908.
- Nómada, 1908.
- La palma rota, 1909
- El fill sant, novela curta, 1909
- Amors d'Antón Hernando, novela curta
- Les cireres del cementeri
- La senyora, els seus i els atres, 1912, novela curta
- de l'hort provincià, Barcelona, 1912, contes
- El yayo del rei, Barcelona, 1915.
- Dins del tancat, Barcelona, 1916.
- Figures de la Passió del Senyor, 1916 i 1917.
- Llibre de Sigüenza, 1917.
- El fum dormit, Madrit, 1919.
- L'àngel, el molí i el caragol del far, Madrit, 1921.
- El nostre pare Sant Daniel, Madrit, 1921.
- Chiquet i gran, Madrit, 1922.
- El bisbe lleprós, Madrit, 1926.
- Anys i llegües, Madrit, 1928.