Cavalleria
Historicament, la cavalleria són aquelles unitats militars que lluiten en moviment a cavall. Algunes unitats de la cavalleria, com els dragons, podrien lluitar a peu. Alguns autors consideren que les unitats d'artilleria montades són també cavalleria, encara que estes són unitats d'apoyo, no de combat. La cavalleria ha existit durant mils d'anys, les primeres se remonten al sigle XI AC. Des de la Segona Guerra Mundial, el terme també s'aplica a les unitats equipades en tancs .
Des de els primers temps la cavalleria tenia la ventaja d'una millor movilitat, per lo que és un "Instrument que multiplica el valor de lluitar fins el més minim esforç, lo que els permet desbordar i evitar, al sorprendre i dominar, retirar-se i escapar d'acort als requeriments del moment". Un home que lluita a cavall també tenia les ventages d'una major alçada, la velocitat i la massa inercial sobre un oponent en peu. Atre element de la guerra montada a cavall és l'impacte psicològic d'un soldat a cavall que pot infligir a un oponent. La movilitat i el valor del choc de la cavalleria fon molt apreciat i explotat en les forces armades en l'Edat antiga i edat mija; algunes forces de cavalleria eren en la seua majoria, sobre tot en les societats nomades d'Asia, en particular, els eixercits mongols. En Europa, la cavalleria se converti cada volta més armada (pesat), i, finalment, se feu conegut pels cavallers.
Durant el sigle XVII la cavalleria en Europa, pergué la major part de la seua armadura, ineficaç contra els mosquets i canons que foren entrant en us, i a mitat del sigle XIX alguns regiments conserven una chicoteta cuiraça de protecció que oferix contra les llances i sabres.
En el periodo entre les guerres mundials moltes unitats de cavalleria se convertiren en unitats d'infanteria motorisada i infanteria mecanisada, o reformar les tropes de tancs. No obstant, la cavalleria encara servi durant la Segona Guerra Mundial, especialment en l'Eixercit roig , en l'Eixercit Real Italià i l'Eixercit polones. La majoria de les unitats de cavalleria que monten a cavall en els eixercits moderns servixen en funcions purament cerimonials, o com infanteria montada en un terreny difícil, com montanyes o zones boscoses.
Història
La cavalleria sempre fon una arma decisiva en les tactiques de batalla i les seues evolucions podien decidir una batalla o una guerra; perseguir a un enemic derrotat donant-li el colp de gracia, reconeiximent del terreny evitant emboscades del contrari i espiar les posicions de l'enemic buscant punts debils.
Edat antiga
Cavalleria hagué molta i de diferents caracteristiques a lo llarc de nostre temps, potser les més recordades són per eixemple la cavalleria hitita i l'egipciaca, en els diversos enfrontaments que sostingueren en els sigles XIII i XII a. de C.; clar que açò era diferent, ya que la cavalleria al fus, tal com la coneixem hui en dia, no era la d'un ginet montat en el seu cavall, sino la d'un ginet o dos montats en un carro tirat per dos o tres cavalls.
També podem retrotraure-mos al sigle XVII a. de C., ya que els hicses invadiren Egipte, derrocant al faraó del seu tro he instaurant un règim d'ocupació que no acabà fins l'expulsió dels hicses d'Egipte en 1550 a. de C.; no obstant, aci poc se pot contar, ya que les fonts degudes a que ocorreu fa moltissim temps no són clares. Més tart els assirians també demostraren el seu poder belic en els carros de guerra, aplicant tactiques desapiadades sobre la població enemiga i sembrant el terror en dita població, varen sometre molts pobles en l'area mesopotamica a on regne.
Temps despuix la cavalleria d'Aleixandre Magne, (qui contribució a la destrucció de l'imperi persa fon determinant) seria un eixemple anys més tart, de trobar-mos una cavalleria que no era un mer acompanyament de l'infanteria, sino una arma que podria resumir-se en lo que digue el seu pare Filip en essencia, “l'infanteria aguanta i la cavalleria pegada”.
Pirros, rei d'Epiro, fon un governant inteligent i que en les seues enfrontaments en els romans també va descobrir les virtuts que entranyaven la cavalleria i que també sabe adaptar al seu eixercit emulant a Aleixandre Magne, al qual ell admirava molt.
Més tart tenim atre eixemple de sap fer en l'excelent cavalleria cartaginesa d'Anibal, la qual fon una esquema basica en l'endentat de l'eixercit cartagines durant la seua guerra contra Roma en la segona guerra Punica (i que la seua posterior absencia numerica fon decisiva en la seua derrota en Zama en el 202 a. de C.).
Tesino, Trebia, Trasimeno i sobre tot Cannas, demostraren com una cavalleria be dirigida podia assestar un colp mortal a el seu enemic i aci Anibal, ¡s'eixi!, demostrant el seu talent ante els romans. També referint-se a Roma i al seu continu evolucionar en el temps, (la mateixa que fon regina de l'infanteria i que prestà poca atenció a la cavalleria) tingue que prestar més atenció a la cavalleria; ya que l'infanteria declinà en el temps i la cavalleria enemiga, evolucionà de tal manera, que els eixercit romà començaren a ser derrotats en batalla.
Anibal ya donà l'avís de lo que podia fer una cavalleria audaç i inteligentment dirigida, pero en la batalla de Carroes en l'any 53 a. de C., l'infanteria romana fon derrotada a mans dels parts en Orient, sent estos últims totalment forces de cavalleria. 44.000 Romans, (dels quals 4.000 eren ginets) foren agranats per la cavalleria part, formada per 10.000 ginets, 25.000 morts o ferits i 10.000 presoners foren les baixes romanes.
La cavalleria goda en el sigle IV, demostrà en la batalla d'Adrianopolis en l'any 378, que l'infanteria romana (encara sent d'elite i molt veterana) ya no podia fer front en garanties d'exit a un oponent en la batalla; al menys al 100%, ¡la pèrdua dels 2/3 de les seues tropes veteranes ho testimonien!. Les incursions dels barbars en les fronteres romanes estaven debilitant a l'eixercit romà ¡a ulls vists!.
La cavalleria barbara estava donant eixemple de que la seua evolució, estava plantant cara a l'invencible eixercit romà; inclús estos últims, estaven començant a llistar, ya en l'infanteria, ya en la cavalleria, reclutes de procedencia barbara, ya per a aprofitar-se de les seues virtuts, ya per a paliar l'escassea de reclutes de procedencia romana; ya que estos i ante la riquea de l'imperi romà, se tornaven socoltres a l'hora d'allistar-se com legionaris, per que esta vida era molt dura.
Edat mija
En el sigle VI l'imperi bizanti o imperi romà d'Orient, ya havia deprés que la cavalleria era una arma decisiva, i en les batalles, la seua presencia era vital, la qual formava l'eix principal de la batalla, deixant l'infanteria com arma de segon orde. De fet, l'eixercit bizanti contava entre les seues fileres en 1/3 de les seues tropes com cavalleria.
Els sigles posteriors i en plena Edat mija, la cavalleria era una arma de primer orde en el camp de batalla, si be els seues components eren casi integrament de la noblea, ya que l'equipament de la cavalleria, en la seua armadura completa, a soles podia ser mantengut a un gran cost, i a soles els cavallers i nobles podien soportar tals dispendis. Els cavallers formaven l'últim ranc de la noblea, pero no tenien títuls nobiliaris ni propietats al seu càrrec, aixina que solien posar la seua persona i equipament complet al servici d'un noble poderos, el qual li retribuia els servicis prestats. Alguns nobles arribaren a tindre a les seues órdens a un bon numero de cavallers.
Durant l'edat Mija se podia dir que el millor exponent de cavalleria se trobava entre els mongols, i entre estos, els que dirigi un cap que els va unir, Gengis Kan (1162-1227). Va crear a principis del sigle XIII un immens imperi en Asia central, en el que tingue part, la Chinenca del nort, Mongòlia, Persia i Afganistan.
La guerra dels cents anys , fon un clar exponent dels combats de la cavalleria pesada migeval, els nobles cavallers revestits d'armadures de moltissim pes, feen que les carregues d'estos ginets contra l'adversari foren impressionants i mortals, sobre tot per a l'infanteria atacada per ells.
Certament degue de ser impressionant, ¡sobre tot!, un choc entre cavalleries de similars caracteristiques. Pavorós per a una infanteria que rebera un choc d'estes caracteristiques; pero inclús una cavalleria com esta, podia ser derrotat si se realisava la seua neutralisació en inteligença.
Açò fon lo que feu Eduart III d'Anglaterra en la batalla de Crecy en 1346, en els camps de França (una batalla, de les moltes que durant la “guerra dels cents anys” que en el sigle XIV lliuraren francesos i anglesos); la seua oponent, el rei Felip VI s'enfrontà en batalla al seu oponent i fon derrotat en rotunditat. En un moment de la batalla, l'excelent cavalleria francesa formada per cavalleria pesada, atacà les llinies angleses en el proposit de trencar la llinia de l'adversari.
No obstant, el final de l'Edat mija i l'inici de l'Edat Moderna, portà conseguixc l'aparició d'armes noves que anaven a donar un nou gir a les tactiques de guerra i als plans de batalla dels eixercits enfrontats. La cavalleria era important carregant contra l'infanteria enemiga trencant la cohesió de l'eixercit enemic o enfrontant-se a la cavalleria de l'oponent; pero les tactiques dels ginets eren variades i foren distintes a lo llarc dels sigles. No obstant, les evolucions en batalla dels ginets, tingueren que acostumar-se als nous tempss, i en este cas en l'aparició d'una substancia nova en el camp de batalla, ¡la polvora!.
Edat moderna
Esta i l'aparició dels canons i l'evolucionar de les armes de polvora, com els trabucs, arcabuss, mosquets i fusils feu que el poder belic de l'infanteria adquirira gran poder, i que l'infanteria d'antany ya no estiguera a merce de la cavalleria, com podia ocorrer en el passat, si no disposava d'una bona cobertura defensiva.
En el sigle XVII la cavalleria tornà a recuperar la seua plena activitat, els diversos eixercits l'incorporaven massivament a les seues fileres, si be en l'Edat mija, la cavalleria no era empleada en gran numero degut a que la cavalleria pesada no era molt numerosa pel gran cost economic que representava; el fi a l'us del seu equipament pesat en l'Edat Moderna, pogue fer créixer el seu numero.
Una batalla coneguda com la batalla de Rocroy en l'any 1643, tingué a la cavalleria francesa com exponent de la grandea del seu bon us. La derrota que infligi a l'infanteria espanyola, la qual no havia segut derrotada clarament des de finals del sigle XV, donava un nou paper magnificent a la cavalleria; a la par que se podia extrapolar els resultats d'esta batalla a la d'Adrianòpolis en l'any 378, (en la qual la cavalleria goda massacrà a l'infanteria romana) declinant (encara que no del tot) el paper de l'infanteria i donar més protagonisme a la cavalleria.
La cavalleria començà a tindre més protagonisme, si be es cert que les armes de foc també evolucionaren, donant a l'infanteria un poder de foc, que estava contrarrestant i poder d'atac de la cavalleria sobre l'infanteria; un eixemple ho tenim en la guerra dels set anys: La batalla de Minden en els planices del mateix nom, l'eixercit francés que se dirigia a Hannover (Alemanya) en l'any 1757, fon interceptat per tropes britaniques, alli se desenrollà una batalla que tingué en un dels seus combats la carrega de la cavalleria francesa sobre l'infanteria britanica.
Edat contemporanea
Ya en el sigle XIX, en les guerres napoleoniques, la cavalleria de Napoleo tingué un paper predominant en les seues famoses carregues, pero també es cert que l'infanteria fon la regina de les batalles i encara que la cavalleria tingué un gran paper, l'infanteria no se deixà eclipsar per la mateixa. La potencia de foc fon important en les carregues de cavalleria sobre l'infanteria.
Encara que moltes voltes la cavalleria conseguia trencar les llinies enemiques, l'utilisació inteligent dels quadros d'infanteria, podia fer que presentaren un mur infranquejable que detinguera les carregues de cavalleria. Ací tenim un eixemple clar en el princep Carles d'Àustria en la campanya contra Napoleó en l'any 1809; consegui crear uns quadros d'infanteria que mai la cavalleria napoleonica sabe perforar, patint la mateixa numeroses baixes.
El zenit en quant al poderío de la cavalleria napoleonica, ¡potser!, puga establir-se en la campanya de Rusia de 1812 en l'utilisació de 90.000 ginets. Despuix de la caiguda de Napoleó i la seua posterior tornada al poder, lo que se coneix pel “periot de les cents dies”, la batalla de Waterloo feu que la cavalleria francesa entrara novament en escena. La carrega famosa que el general Ney feu contra l'els quadros d'infanteria britanica fon proverbial o llegendari.
Anys més tart, les guerres en Crimea demostraren que la cavalleria, encara que seguia fruint en un halo romantic que atreya molt a la gent, no és menys cert que el poder de les noves armes, com els canons, podia infligir greus perdües als atacs de cavalleria. Fins l'any 1890, en Europa se veïa que la cavalleria s'estava quedant obsoleta per a els nous enfrontaments que s'estaven desenrollant en els camps de batalla, sense poder ser una arma decisiva que inclinara la batalla per a algu dels contendent. La guerra franca-prussiana fon per a Europa un nou advertiment de que la cavalleria ya no podia fer front en garanties a la defensa d'una infanteria forta i decidida. Un eixemple ho tenim el 6 d'agost de 1870, una brigada de 1.000 ginets cuiracers del general francés Michel, atacar el poble de Morsbronn.
Temps finals
La glòria i romanticisme que emanava de l'arma de cavalleria, (per lo menys en Europa, que és a on se desenrollà bona part del conflicte) no podia deixar-se de costat una arma que contava en molts apoyos i convertir-se en una arma merament auxiliar; no obstant no bastaren més que un més, per a donar-se conte que la cavalleria no podia ser utilisat com força de combat com en tempss antics. Els escenaris variaren molts, a on l'arma de cavalleria fon galgat en sec fon en la guerra de trincheres que se desenrollà en els camps de França; no obstant, en atres escenaris, a pesar d'us d'armes modernes que podien destrossar-la, la cavalleria trobà un millor us que podia ser explotat com arma de combat i minimisar les baixes que podia tindre en la guerra de trincheres en França.
Hague alguns actes heroics dignes de destacar, un eixemple d'aixó ho tenim en un atac efectuat en lo que hui es Israel; El 31 d'octubre de 1917 en la ciutat de Beersheba, uns 1000 soldats de la 4º Brigada de Cavalleria llaugera australiana, baix l'envie del Brigader General de brigada William Grant, en soles cavalls i bayonetes, carregaren les trincheres turques, invadint i capturant els pous de Beersheba.
La Segona Guerra Mundial fon el següent gran conflicte del sigle XX en el que novament com a principis de sigle, Alemanya posava novament al mon en escac. L'actuació ací de la cavalleria, passà a ser merament testimonial, pero això no vol dir que no actuara res, ¡al contrari!, en alguns escenaris actuà, pero en menys presencia que en atres tempss.
Les noves armes modernes de devastació, com els tancs, avions etcetera, se modernisaren i desenrollaren asombrosament. La mecanisació dels eixercits, chocava forçosament en la cavalleria, ya que en estes armes, el seu us era incompatible, la cavalleria a soles actuà en certs sectors del front a on el seu us era compatible. A l'inici de la guerra, potser una de les imagens més impactants i que reflectiren el contrast entre els tempss antics i els moderns, fon en la campanya de Polonia de l'any 1939, quan els alemans invadiren el país.
La carrega de la cavalleria polonesa sobre els blindats alemans (encara que alguns dubten de si realment existiren tals carregues) reflectixen l'us d'unes forces antiquades contra unes forces que encara no estaven desenrollades plenament, pero que alcançarien un nivell tecnologic enorme. Com forces de combat, el seu us fon pioner i vanguardista en este conflicte, ya que com força d'atac, s'havia utilisat en la primera guerra mundial, i posteriorment, els tancs s'havien desenrollat, pero no havien segut utilisats fins llavors com una arma tactica, sino com mer acompanyament de les unitats d'infanteria.
Ara fon diferent, formaren la vanguarda de les unitats d'atac, mentres l'infanteria anava darrere. Com unitats sumament movils, penetraven en el dispositiu enemic desestabilisant-ho i donant un nou nom al modo d'atac alema, “la blitzkrieg” o guerra llamp. Front a este tipo d'atac, la cavalleria no podia competir; abans la seua velocitat i atac se podia resumir en lo que ara feen els tancs o carros de combat, pero estos eren no a soles veloces, sino molt poderosos perque el blindage i poder dels seus canons no podia competir en la cavalleria d'antany.
Alguns coss de cavalleria
Dragons: Tipo de cavalleria a on els soldats solien ser capaç de lluitar com infanteria a cavall, l'us de cavalls per a el transport solament. Esta flexibilitat es la causa principal de l'exit de tals unitats. En el sigle XX, hague unitats de dragons soles unitats del guardia combatiu en fins d'observacio del camp de batalla (en la Primera Guerra Mundial). Hui en dia, a excepcio d'algunes unitats degudes a la tradició, esta unitat no s'utilisa.
Hussar: del francés hussard (original ortografia serbia : gussar , a través de l'hongaresa huszar , plural huszárok ) se referix a la classe de la cavalleria llaugera d'orige serbio , pero posteriorment a través d'Hungría i emulat per varis països d'Europa , que tingué gran influencia en estrategia militar dels sigles XVIII i XIX . Hui en dia, per raons tradicionals, algunes unitats militars encara tenen "hussar" com part del seu titul.
Cuiracers: eren les tropes de cavalleria, equipats en armadures i més tart en armes de foc, que originalment apareix en Europa en el sigle XV. Eren els successors dels cavallers en l'época migeval. El terme se deriva de la cuiraça, la peça de l'armadura protegir el pit. Els cuiracers primers no se distinguien molt dels cavallers migevals, degut a l'us de l'armadura. Les diferencies foren l'us de pistoles i botes de montar.
- Regiment de Granaders a Cavall del General San Martín: es un cos de l'eixercit argenti fundat el 16 de març de 1812 pel general José de San Martín i que se destacara en la Guerra d'Independència, sent el seu batisme de foc el combat de Sant Llorenç. Actualment s'eixercix com guardia presidencial i complix certes funcions protocolars.
- El 1 º Regiment de Cuiracers: era un regiment de cavalleria de l'eixercit francés. És durant la Guerra dels trenta Anys pel princip Bernat de Sajonia-Weimar (aliat de Suecia) per a lluitar contra l'eixercite austriac. Entrà al servici de França, despuix dels acorts de Saint-Germain-en-Laye de 26 octubre 1635. Se va distinguir durant les guerres de la Revolució i l'Imperi incloent Jemmapes (1792), Austerlitz (1805), Eylau (1807), el riu Moskva (1812). El regiment se fusionà en el 11 º regiment de cuiracers, que passà a denominar-se 4 º de Dragons el 27 de juliol 2009.
- El Regiment de Cavalleria N º 3 conegut com Dragons d'Olivenza: és una unitat de l'estructura de la base militar de l'eixercit portugues estacionat en Estremoz. Actualment l'unitat està funcionant en càrrec a l'organisació, la formació i el manteniment de l'Esquadró de Reconeiximent de la Brigada de Reacció Ràpida.