Conflicte llingüístic valencià
El conflicte llingüístic valencià, és un debat sociopolític sobre l'afirmació de la llengua valenciana com a llengua en un orige, història, lliteratura i gramàtica individual o l'afirmació que diu que es tracta d'una varietat dialectal del català.
A nivell llingüístic, la condició de que el valencià pertany al mateix sistema llingüístic que el català ho afirma l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, no obstant això, hi ha atres entitats com la Real Acadèmia de Cultura Valenciana fundada en 1915, integrada en l'Institut d'Espanya, Lo Rat Penat, centenària associació cultural, Cardona Vives, entre d'atres, discrepen en l'us d'atres normes ortogràfiques consensuades, que s'acosten més a la forma de parlar de la major part dels valencians i recolzant teories diferents de la de la repoblació. També hi ha controvèrsia sobre la denominació de la llengua, perque el terme valencià o llengua valenciana en els territoris de l'antic Regne de Valéncia és tradicional des del sigle XV.
Teories sobre l'orige del Valencià
La teoria dialectal argumenta que el valencià prové principalment dels habitants del comtat d'Urgell que varen repoblar les terres valencianes en els temps de la Reconquista. En el Llibre del Repartiment s'especifiquen les regions i el número de cases dels nous pobladors. És la teoria acceptada per l'Institut d'Estudis Catalans.
La segona teoria afirma que el valencià prové del mossàrap (llengua constituïda per distints dialectes romanços) que es parlava en Valéncia tal i com ho va afirmar Jaume I despuix de conquistar pacíficament la ciutat de Valéncia en la redacció dels Furs del Regne de Valéncia ("Perque els valencians de tot lo regne els entengueren i pogueren complir-los" ordenà que es traduïren a la llengua que el poble parlava: el "romanç"), i que la teoria de la repoblació (o dialectal) no es sustenta per no tindre, el Comtat d'Urgell, prou població com per a repoblar tot el Regne de Valéncia, d'ací la seua diferenciació, actualment recolzada per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat.
Història del conflicte
Abans del sigle XIX
Històricament els valencians han parlat i aixina ho han deixat escrit, la llengua valenciana, diferent de l'antic dialecte del provençal, nomenat actualment, català. Des de les primeres harges mossàraps valencianes, són centenars d'intelectuals de tots els àmbits que han afirmat escriure els seus escrits en llengua valenciana com Antoni Canals en 1352, Lluís de Fenollet en 1481 o el famós Joanot Martorell en el seu Tirant lo Blanch, fins catalans com el gironí Onofre Pou el distinguien del català, fins es pot verificar en el seu diccionari català-valencià-llatí, (que es note la coma que separa català i valencià que aclarix a qué es referix), i no a soles això, en escrits llegals com el Compromís de Casp. entre d'atres, de distintes époques, se poden trobar referències.
Despuix arribà el nacionalisme pancatalaniste del sigle XIX i l'intent d'anexió de la llengua valenciana, per a anexionar els territoris al seu proyecte d'independència nomenat Països Catalans.
Primera discussió: valencià o llemosí
Cap al sigle XVIII se realisen les primeres compilacions i vocabularis del valencià, aixina el "Diccionari Castellà-Valencià" de Gregori Mayans i Siscar (1699-1781), el "Diccionari Castellà-Valencià" d'Anselm Dempere (1727-1799), el "Breu Diccionari Valencià-Castellà" de 1739, i el "Diccionari Valencià-Castellà" de 1764, abdós de Carles Ros. També en este sigle es publicarien algunes obres menors com el "Ensaig, Diccionari del Llemosí i Valencià antic i modern al Castellà", de Manuel Joaquim Cure-ho (1760-1827).
Esta faena es prolongarà en XIX. L'any 1828 se publica "Ensaig d'un Diccionari Valencià-Castellà", de Lluís Lamarca i Morata, que s'inspirà en l'ortografia del castellà. En 1867 Josep Escrig i Martínez publicà el seu "Diccionari Valencià-Castellà", si be en successives edicions, les aportacions de Constantí Llombart el varen modificar substancialment, al qual seguix el "Novíssim Diccionari General Valencià-Castellà", de 1891, obra de Jogim Martí i Gadea, que seguix els passos del d'Escrig-Llombart. Totes estes aportacions, en poc ajudaran a la normalisació llingüística del valencià.
Alguns autors catalans preferien que se li denominara català i alguns dels valencians, llengua llemosina (un dialecte de la llengua occitana, emparentat pròximament en el català). Fins ad eixes dates la forma general de denominar la llengua entre els valencians era valencià, i este debat ni tan sols transcendí entre el chicotet sector d'intelectuals regionalistes de Valéncia.
L'any 1915 Lluís Fullana i Mira publicà una "Gramàtica elemental de la llengua valenciana", en la qual, com a membre de la RACV i de la RAE), no va adoptar una posició convergent i intermija de les normes ortogràfiques de l'Institut d'Estudis Catalans en solucions ortogràfiques dialectals; est autor per eixemple no postulava per una denominació comuna que coincidira en un gentilici (català, valencià, balear, etc...), i la seua proposta era la denominació de llemosí.
Diversos varen ser els factors que varen portar a alguns autors valencians a tirar per terra eixa teoria, entre elles la poca filiació filològica en el llemosí autèntic.
Segona discussió: valencià o català
Hi hagueren distintes normatives no oficials fins a despuix del franquisme, ya en la transició, se varen adoptar oficialment les Normes del Puig o de la RACV en les quals se va publicar la Constitució del 78 i l'Estatut d'Autonomia Valencià del 82.
Entre d'elles les d'Escrig-Llombart, adoptades per Lo Rat Penat des de 1888. Des de 1913 les propostes del Centre de Cultura Valenciana (posteriorment RACV) varen ser també mijanament populars. Des de 1932 fins als nostres dies varen adquirir gran renom pel seu potencial anexionant, les Normes de Castelló, provisionals com se pot verificar en les mateixes signatures, si be des d'ans i també despuix, han fruït de més popularitat entre els valencians les publicades per l'acadèmic de la RAE i Catedràtic de la llengua valenciana Lluís Fullana i Mira.
U dels precursors del conflicte llingüístic fon el poeta valencià Josep Maria Bayarri, qui l'any 1966 publica "Alfavetisasió dels valensians", a on propon una normativa basada en el dialecte apichat del valencià.
No obstant això no va ser fins a la transició espanyola quan va cobrar força el debat sobre el nom i la normativa ortogràfica que s'havia d'usar per a la llengua: valencià o català. Les baralles entre partits polítics, intelectuals i ciutadans valencians foren contínues, sent els bandos participants els nomenats valencianistes i pancatalanistes (coloquialment nomenats panques).
Les primeres declaracions valencianistes procediren de l'UCD, cap a decembre de 1977. En 1978, l'escritor Vicent Andrés Estellés, identificat com a pancatalaniste pels seus oponents fon despachat com a redactor cap del diari Las Provincias i en juny del mateix any se publicà en el mateix diari l'artícul de Manuel Broseta La paella de "Els Països Catalans", primer d'una série de colaboracions estructuradores de les idees valencianistes.
En 1978 l'UCD integra com a militants a importants membres del Grup d'Acció Valencianista, fundat l'any anterior.
Per part del valencianisme participarà en el conflicte principalment la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (fundada en 1915, denominada Centre de Cultura Valenciana fins a 1978, any en que canvià el seu nom al d'Acadèmia de Cultura Valenciana, al qual s'afig posteriorment la categoria de "Real"), que encara que en els seus orígens advocava per l'unitat de la llengua des de finals del franquisme proclama la diferenciació entre valencià i català, i promou una normativa diferenciada del català, les Normes del Puig. També el partit polític Unió Valenciana participà activament en el costat valencianiste aixina com numerosos grups culturals, com el Grup d'Acció Valencianista.
En 1978 se creà a fi de dirigir els primers esforços per a normalisar la llengua, l'Institut Universitari de Filologia Valenciana com a organisme científic de l'Universitat de Valéncia; l'iniciativa de creació va partir del professor Manuel Sanchis Guarner.
Com a conseqüència de la tensió social subsegüent i encara que la filiació del valencià al català en aquell moment es poc discutida en l'àmbit acadèmic, en la Llei 4/1983, del 23 de novembre, d'Us i Ensenyança del Valencià, declara que «el valencià i el castellà són llengües cooficials en la Comunitat Valenciana».
Acordada la transformació de l'IUFV, que restava semi-activa, en l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana [IIFV] (1987), se creà com a tal per Orde de la Generalitat Valenciana del 22 de novembre de l'any 1994, reactivant d'esta manera breument les tensions en el valencianisme, que en aquell moment e se trobà en retrocés davant de la particular debacle que patix el seu partit polític més representatiu, Unió Valenciana.
Despuix del pacte polític entre el govern del Partit Popular i Convergència i Unió, en el qual Jordi Pujol condicionava el seu recolzament al govern de José María Aznar a canvi de l'“unitat llingüística”, la Generalitat Valenciana, en 2001 aprovà una llei que permetia crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (d'ara en avant AVL), segons el preàmbul de la Llei de creació de la qual (7/1998), del 16 de setembre: «El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia».
No obstant, i a pesar del dictamen de l'AVL, en 2004 es movilisà el poble valencià en una manifestació en defensa de les senyes d'identitat valencianes i de la llengua valenciana[1], a on el número d'assistents fon d'entre 100.000 i 500.000 persones onejant Reals Senyeres Valencianes baix una pancarta de la Federació Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia (FCECRV) [2]
Vore també
Referències
Enllaços externs
- Part del text ha segut extret de Wikipedia en Espanyol baix una llicència GNU FDL
- Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
- Cronologia Històrica de la Llengua Valenciana[1]
- La realitat de les normes de Castelló
- Estudi detallat sobre la definició de la RAE
- Versió escanejada de l'original de les Normes de Castelló.
- [2].