Nom propi

Els noms propis són sustantius que s'usen per a designar a persones, llocs, events, empreses o coses en un nom singular.^[1] Fan referència a l'efecte de nomenar. Nomenar és designar o determinar llingüísticament un objecte o experiència del món com a tal, per tant de manera única i irrepetible.

Designació

Tenen especial rellevància els noms propis referits a la nacionalitat, ideologia, religió etc., puix adquirixen un elevat paper simbòlic-sentimental. En l'época actual són d'especial rellevància els noms de les empresas, puix és lo que les fa úniques i diferents de qualsevol atra que puga competir en la mateixa activitat. Tan és aixina que el nom registrat, junt al logotip, pot aplegar a ser un valor important en els actius d'una empresa. A voltes el nom propi es confon o es convertix o fa les funcions de marca sent llavors incorporat a un valor de mercat. Per sí mateixos, els noms propis no deuen tindre significat posat que, per definició, són únics. Pero donat l'efecte social que tenen els noms, i la dificultat, ya senyalada abans, de tindre que individualisar la designació, ya d'antic els noms es posaven de manera que reflectira alguna qualitat. Al principi dominava una denominació de tipo familiar o de clan o tribu. Hui dia eixe aspecte familiar ho constituïxen els llinages. A voltes una especial circumstància o qualitat: Platón, el de les amples esquenes, era una designació secundària; el seu nom propi era Aristocles. En el cristianisme, en Occident, a lo manco, es va prendre la costum de «nomenar» al recent naixcut baix el patrocini d'un sant, fent-se coincidir en el batisme en el que se supon que l'home naix a una nova vida. Un modo especial de nomenar a les persones és el malnom o l'àlies.

Noms de pila

Vore també: Nom de pila

L'expressió «nomene de pila» es referix a la pila bautismal. Els noms de pila són antropónimos.

Vore també

Referències

↑ Martínez Jiménez, José Antonio (2011). «Classes de paraula (I). El sustantiu i l'adjectiu.», , Akal edició, Akal Societat Anònima, p. 17. ISBN 9788446033677.

Bibliografia

Anderson, John M. (2007). The Grammar of Proper Names. Oxford: Oxford University Press.
Associated Press Stylebook (2007; 42 ed.). The Associated Press. New York: Basic Books. ISBN 978-0-465-00489-8.
Binyong, Yin and Felley, Mary (1990). Chinese Romanization: Pronunciation and Orthography. Beijing: Sinolingua.
Collier, Mark and Manley, Bill (1998). How to Read Egyptian Hieroglyphs. Berkeley: University of Califòrnia Press.
Jespersen, Otto (1965). The Philosophy of Grammar. Chicago: University of Chicago Press.
Packard, Jerome L. (2000). The Morphology of Chinese: A Linguistic and Cognitive Approach. Cambridge, UK: Cambridge University Press.
Valentine, Tim, Brennen, Tim, and Brédart, Serge (1996). The Cognitive Psychology of Proper Names: On the Importance of Being Ernest. Oxford: Routledge.

Enllaços externs

Este artícul conté una traducció derivada de «Nombre propio» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.

[1] Martínez Jiménez, José Antonio (2011). «Classes de paraula (I). El sustantiu i l'adjectiu.», , Akal edició, Akal Societat Anònima, p. 17. ISBN 9788446033677.

[1]