Anar al contingut

Electrogravedad

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Electrogravedad es denomina un tipo no convencional d'efecte o propulsió antigravitatoria creada per l'efecte d'un camp elèctric sobre la massa. El terme va ser falcat en 1920 pel descobridor del fenomen, Thomas Townsend Brown. En els anys 1950, Brown va ser contractat per distintes empreses aeroespacials que volien desenrollar este sistema, sense resultats a la vista, puix totes les investigacions per part de l'estat d'Estats Units i de distintes empreses privades varen ser guardades com a confidencials. La electrogravedad és també popular entre els teòrics de la conspiració, que afirmen que és capaç d'alimentar els platillo voladores.

Des de llavors l'aparat basat en les idees de Brown a sovint ha segut altament polèmic quàn es provava de maneres controlades, l'efecte observat a sovint s'atribuïa a l'efecte de vent de ion en lloc de anti-gravetat.[1] Brown també va nomenar este fenomen com el "efecte Biefeld-Brown" en honor al seu aclamat mentor Paul Alfred Biefeld.

Orígens

La Electrogravedad va tindre els seus orígens en els experiments començats en 1921 per Thomas Townsend Brown, (qui va falcar el nom), quan encara estava en l'escola secundària. Va descobrir un efecte inusual mentres experimentava en un tubo de Coolidge, un tipo de tubo de buit de rajos X en el que, si es coloca en una balança en l'electrodo positiu del tubo cap a dalt, els tubos de massa semblaven disminuir, i cap a avall la massa del tubo semblava a aumentar. Brown va mostrar este efecte als seus professors de l'universitat i inclús periodistes i els va dir que estava convençut de que havia conseguit influir en la gravetat electrònicament. En 1929 Brown va publicar "How I Control Gravity" en la Science and Invention en la que afirmava que els condensadores varen produir una força misteriosa que va interactuar en la força de la gravetat. Ell imaginava un futur en el que, si el seu dispositiu podia ser ampliat, fantàstics coches espacials a Mart, naus transatlàntiques impulsada per motors antigravitatorios multi-impuls, etc. En algun lloc en el camí de Brown se li va ocórrer el nom del efecte Biefeld-Brown, en nom del seu antic mestre, professor d'astronomia Paul Alfred Biefeld en l'Universitat Denison en Ohio. Brown nomena a Biefeld com el seu mentor i coinvestigador. Despuix de la Segona Guerra Mundial Brown va tractar de desenrollar l'efecte com a mig de propulsió per a aeronaus i naus espacials, lo que demostra un aparat de treball mostrat davant una audiència de científics i funcionaris militars en 1952. L'investigació en el fenomen era popular a mitan de la década de 1950, en un moment donat Glenn L. Martin Company colocava anuncis en busca dels científics que estaven "interessats en la gravetat", pero va decaure ràpidament el seu popularitat a partir de llavors.

En lloc de ser una força de anti-gravetat, este efecte es creu que va poder haver segut causat per l'ionisació de partícules eixercint una força entre dos electrodos asimètrics que varen produir un tipo de vent iònic que transferix el seu moment a partícules neutres circumdants, un fenomen electrokinético o més àmpliament conegut com electrohydrodinamia (EHD).[2]

Reclamacions

La Electrogravedad s'ha convertit popular entre els teòrics de la conspiració del govern en el que es veu com un eixemple d'alguna cosa molt més exòtic que l'energia electrocinética, és dir, que la electrogravedad és una verdadera tecnologia anti-gravetat que pot crear una força que depén de la massa de l'objecte, de la mateixa manera que funciona la gravetat. Hi ha afirmacions de que totes les grans empreses del sector aeroespacial en la década de 1950, incloent Martin, Convair, Lear, Sperry, Raytheon, entre unes atres, estaven treballant en ella, que la tecnologia es va convertir en altament classificada en la década de 1960, que s'utilisa per a alimentar el bombarder B-2, i que es pot utilisar per a generar energia lliure. Charles Berlitz va dedicar tot un capítul del seu llibre sobre l'Experiment Filadèlfia per a un reconte dels primers treballs de Brown en l'efecte, lo que reiterava l'us de la electrogravedad per mig dels ovnis. L'investigador i autor Paul LaViolette ha produït molts llibres autoeditados sobre la electrogravedad.

Nikola Tesla també ha segut associat en la electrogravedad.[3]

Crítica

Molts dels reclams sobre la validea de la electrogravedad com una força anti-gravitatoria giren entorn a l'investigació i vídeos en Internet que pretenien mostrar els dispositius de condensadores de tipo elevador de treball en el buit, per a això no rebre la propulsió de la deriva de ions o vent iònic que es generen en l'aire. Seguiments sobre les reclamacions (RL Talley en un estudi de 1990 de la Força Aérea dels Estats Units, científic de la NASA Jonathan Campbell en un experiment de 2003, i Martin Tajmar en un document de 2004) han trobat que un "no espente" es va poder observar en el buit, en consonancia con el fenomen de vent de ions. Campbell va senyalar a un reporter de la revista Wired que la creació d'un verdader buit similar a l'espai de la prova requerix decenes de mils de dólars en equips.

Byron Preiss en el seu llibre de 1985 que tracta sobre la ciència actual i el futur del sistema solar titulat Els Planetes va comentar que el desenroll de la electrogravedad semblava ser "molt soroll i poques anous", i que "va ser escomençat per un ram d'ingeniers que no varen saber prou física".[4]

Vore també

Referències


Referències