Anar al contingut

Andes veneçolans

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Andes veneçolans

Els Andes veneçolans, també coneguts simplement com els Andes en Veneçuela, són un sistema montanyós que forma l'extensió més septentrional dels Andes. Estan plenament identificades, tant pel seu orige geològic com pels components del relleu, les roques constituents i l'estructura geològica.

El sistema andino veneçolà representa el forcall terminal de la Cordillera Oriental de Colòmbia, que en territori veneçolà consta de dos branques montanyoses: la Serra de Perijá, més menuda, llaugerament desplaçada de suroest a nordest en 7500 km² en Veneçuela; i una més gran, francament orientada de suroest a nordest en uns 40 000 km², la Cordillera de Mèrida, comunament coneguda com els Andes pròpiament veneçolans.[1] El punt més alt de Veneçuela —el Pique Bolívar— es troba en esta regió natural.[2] Comprén al voltant del 5,2 % del territori nacional, sent la quarta regió natural més gran de Veneçuela.

Geografia

Els Andes veneçolans poden dividir-se en dos seccions:

  1. Andes occidentals de Veneçuela (Massiç del Tamá, Páramo Batalló i La Negra).
  2. Andes centrals de Veneçuela (Massiç del Sur, Serra Nevada de Mèrida, Serra de la Culata, Serra de Sant Dumenge[3] ).
  3. Andes nororiental de Veneçuela ( Serra de Trujillo, Serra de Portuguesa, Andes de Lara)

Geologia

Tenen un orige geològic, que es remonta al periodo Eocé de l'era Terciaria primerenca, fa uns 40-50 millons d'anys, coincidix en l'inici del contacte de les tres plaques tectòniques (Nazca, Carib i Sudamèrica) que es va iniciar el seu ascens orogràfic.

Abans del sorgiment dels actuals Andes veneçolans, entre els periodos Càmbric i Silúric, varen sorgir els cridats Andes primitius, que ya per al periodo Triàsic (Era Mesozoica) s'havien aplanat casi per complet per l'intens procés erosivo al que varen ser somesos.[4]

Tectònica quaternària

Es caracterisa per l'interacció de les tres plaques litosféricas més importants de la regió: Nazca, Carib i Suramericana. Una direcció de compressió orientada al noroest-suroest produïx components de deformació verticals i horisontals, en la formació d'espentes que alineen les vores andins, i falles d'esmonyida. El desdoblament dels Andes veneçolans va escomençar aparentment en l'Eocé tardà, i la seua altura actual es va alcançar provablement abans del Quaternari.


Durant el Quaternari, les principals estructures actives són les falles d'esmonyida, sent la principal la Zona de Falla de Boconó, en un desplaçament dextral medit de varis milímetros per any. En el camp este desplaçament es manifesta per l'existència de trincheres de falla, depressió de falla, estanys d'afonament, crestes desplaçades i morrenas laterals[5]

Geologia glacial

Com totes les cadenes montanyoses tropicals en altituts superiors als 3000 m, els Andes veneçolans es varen vore afectats per les glaciacions del Pleistocé .

Glaciació del Pleistocé tardà

En la Cordillera de Mèrida s'han reconegut dos complexos morénicos: un entre 2600 i 2800 m d'altitut, i un atre entre 2900 i 3500 m. Estos dos nivells han segut considerats com a Estadis Primerenc i Tardà, respectivament, de la Glaciació Mèrida . Les morrenas de l'estadi tardà estan ben representades topográficamente, i es troben vàries morrenas superpostes, o complexos morénicos. L'àrea glaciar en la Cordillera de Mèrida durant l'Últim Màxim Glacial va ser d'aproximadament 600 km²[6][7][8][9]

En la Serra de Perija s'ha mencionat l'existència de morrenas en altituts entre 2700 i 3100 m. En absència de senyes més detallades, estos han segut assignats tentativament a l'Estadi Tardà de la Glaciació Mèrida .[10]

Glaciació del Holocé tardà

Les proves de la sedimentació morénica del Holocé tardà es basen en anàlisis palinológicos i de radiocarbono, que establixen una fase freda entre els sigles XV i mediats del XIX, que pot correlacionarse en la Menuda Edat de Gèl. Les morrenas associades a esta fase són molt provablement les situades a una altitut d'aproximadament 4.700 m, entre 100 i 200 per baix de la zona terminal dels glaciars actuals[11]


Referències

  1. ↑ Vives, Leonel (2012). Geotemas (en es), San Cristóbal, Veneçuela: Fondo Editorial "Simón Rodríguez". ISBN 978-980-6838-57-4.
  2. ↑ Pérez et al (Sep. 2005): "Altures del Pique Bolívar i atres cims andinas veneçolanes a partir d'observacions Gps." INCI v.30, n.4, Caracas sep. 2005. Retrieved 2012-09-27.
  3. ↑ Sánchez Davila. «Serra de Sant Dumenge: Biogeographic reconstructions for the Quaternary of a former snowy mountain range.» (en es). Acadèmia. Consultat el 2019-07-05.
  4. ↑ Vargas Ponce, José; García, Pablo Emilio. Geografia: 9º Educació Bàsica (en es), Ed. Romor. ISBN 978-980-6010-67-3.
  5. ↑ Schubert, Carlos; Vives, Leonel (1993). El Quaternari de la Cordillera de Mèrida (en es), Mèrida, Veneçuela: Universitat dels Andes / Fundació Polar. ISBN 978-980-221-707-6.
  6. ↑ Schubert, Carlos (1998). «Glaciers of Veneçuela». US Geological Survey (USGS P 1386-I).
  7. ↑ Schubert, C.; Valastro, S.(1974).«Clapix Pleistocene glaciation of Páramo de la Culata, north-central Venezuelan Andes».Geologische Rundschau.63(2): 516–538.doi:10.1007/BF01820827.
  8. ↑ Mahaney, William C.; Milner, M.W., Kalm, Volli; Dirsowzky, Randy W.; Hancock, R.G.V.(2008-04-01).«Evidence for a Younger Dryas glacial advance in the Andes of northwestern Veneçuela».Geomorphology.96(1–2): 199–211.doi:10.1016/j.geomorph.2007.08.002.
  9. ↑ Maximiliano, B.. «Glacial Quaternary geology of les Gonzales basin, páramo els conills, Venezuelan vages».
  10. ↑ Schubert, Carlos(1976).«Evidence of former glaciation in the Serra de Perijá, western Veneçuela».Erdkunde.Erdkuner.30(3): 222–224.
  11. ↑ Rull, Valentí; Salgado-Labouriau, M.L.; Schubert, Carlos; Valastro, S.(1987).«Clapix Holocene temperature depression in the Venezuelan Andes: palynological evidence».Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology.60: 109–21.doi:10.1016/0031-0182(87)90027-7.Consultat el 2017-02-14.