Miguel Artola Gallego
| Miguel Artola Gallego | |||
|---|---|---|---|
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Historiador i escritor. | ||
| Naiximent: | 12 de juliol de 1923 | ||
| Lloc de naiximent: | Sant Sebastià, Guipúscoa, País Vasc, Espanya | ||
| Defunció: | 26 de maig de 2020 | ||
| Lloc de defunció: | Madrit, Espanya | ||
Miguel Artola Gallego (Sant Sebastià, 12 de juliol de 1923 - Madrit, 26 de maig de 2020) fon un historiador i escritor espanyol, especialiste en els orígens de l'época contemporànea espanyola.
Biografia
Naixcut el 12 de juliol de l'any 1923 en Sant Sebastià (Guipúscoa), es va llicenciar en Història en 1945. Doctor en Filosofia i Lletres per l'Universitat Central de Madrit en 1949, es va casar en Concha Menéndez i tingueren quatre fills: Concha, Sara, Miguel i Ricardo Artola.
Fallí en Madrit el 26 de maig de 2020 als norantasis anys.
Trayectòria professional
Despuix d'anys treballant en l'Universitat de Madrit i en el CSIC, va obtindre la càtedra d'Història d'Espanya en l'Universitat de Salamanca en 1960, a on va permanéixer fins a 1969. En Salamanca va escriure dos de les seues principals obres, Texts fonamentals per a l'història, fonament de la particular pedagogia que desplegava en la seua càtedra, i el seu Ferrando VII. També allí va entaular amistat en importants acadèmics de la seua generació que ensenyaven en eixa mateixa universitat - Francisco Tomás y Valiente, Koldo Mitxelena i Fernando Lázaro Carreter - i va travar contacte en els seus principals discípuls que li acompanyarien a la recent creada Universitat Autònoma de Madrit, a on es va incorporar en 1969. Fon el cas de Pablo Fernández Albaladejo, Fernando García de Cortázar]], abdós llorejats en el Premi Nacional d'Història, i Manuel Pérez Ledesma, a qui va socórrer les dos voltes que fon expulsat de l'universitat per la seua activitat política.
Durant els anys 1975 i 1976 fon secretari del Departament d'Història de la Fundació Juan March i membre de la Comissió Assessora de dita fundació entre 1977 i 1978. Aixina mateix, fon colaborador del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC).
El 20 de març de l'any 1981 fon designat acadèmic de la Real Acadèmia de l'Història (RAH), de la que fon decà durant més d'un més en la primavera de 2020. El seu discurs d'ingrés fon pronunciat el 2 de maig de 1982, versant sobre "Declaracions i Drets de l'Home". En setembre de 1986 fon elegit president de l'Institut d'Espanya, que reunix a les dèu reals acadèmies a nivell nacional.
El seu àmbit cronològic de màxima especialitat fon el primer terç del sigle XIX. No obstant, va escriure obres de gran ambició sobre periodos diversos i amplis. Va incórrer en l'història política, l'història constitucional, l'història econòmica, l'història militar, l'història fiscal, l'història de la ciència, l'edició d'obres de pensament polític, la teoria de l'història i l'història urbana, en el cas de Sant Sebastià.
Dirigí empreses historiogràfiques de gran envergadura i gran número d'especialistes per a les que sempre va trobar finançació, que comprenen des de la direcció de coleccions d'Història d'Espanya als primers passos de les anomenades humanitats digitals en la seua versió de difusió i *contextualización de documentació històrica.
Fon responsable de l'edició de les Obres Publicades i Inèdites de Melchor Gaspar Jovellanos i de les Memòries dels temps de Fernando VII del Marqués de Ayerbe, aixina com director de la colecció Història d'Espanya d'Alfaguara i de lEnciclopèdia d'Història d'Espanya, publicada per Aliança Editorial. Aixina mateix, va colaborar en la redacció de lHistòria d'Espanya de Ramón Menéndez Pidal.
Des de la década de 1980 i en la seua calitat de membre de la Real Acadèmia de l'Història va dirigir fins a cinc edicions del proyecte Llegislació Històrica d'Espanya en colaboració en el Ministeri de Cultura, en les seues successives denominacions, i l'Universitat Autònoma de Madrit.
Obra
(Secció per completar)
Premis i guardons
(Secció per completar)