Catedral de Jaén
| Catedral de Jaén | |
 Catedral de Jaén | |
| Ficha tècnica | |
|---|---|
| Tipo | Catedral |
| Començament | 1249 |
| Acabament | 1691 |
| Localisació | Jaén |
| Coordenades | </noinclude> |
| Estil | Renaiximent |
La catedral de Jaén, seu de la diòcesis de Jaén, és una catedral situada a la plaça de Santa Maria de la ciutat de Jaén. Es tracta d'una construcció d'estil renaixentista concebuda, en la forma que hom la pot vore hui en dia, el segle XVI en l'objectiu de substituir un temple gòtic anterior, i conclosa el 1691, tot i que s'hi feren afegits durant el segle XVIII. La seua frontera principal, del segle XVII, és una de les principals obres del barroc espanyol, i el seu cor neoclàssic és un dels més grans d'Espanya.
És secularment un lloc de pelegrinage i custòdia de la relíquia del Sant Rostre o La Verònica, com se la coneix popularment, que està allotjada a la capella major i s'expon al públic tots els divendres de l'any. Està dedicada a l'Assunció de Maria des de la consagració, l'any 1246, de l'antiga Mesquita Major de la ciutat musulmana després de la seua conquista per part de Ferran III de Castella.
Construcció
Construïda en lloc sagrat des de la més remota antiguetat, i edificada de fet sobre una antiga mesquita aljama,[1] la catedral primitiva, cap del Sant Regne de Jaén després de la reconquista cristiana, fon feta purificar per Ferran III de Castella l'any 1249, que és quan es trasllada la seu episcopal de Baeza a Jaén. Es va projectar inicialment en estil gòtic, però després de sofrir greus desperfectes per la incursió àrap l'any 1368, s'hagué d'enderrocar i edificar-ne una de nova, durant el govern del bisbe Nicolás de Biedma.
A causa de greus deficiències en la seua construcció, s'hagué de tornar a reconstruir a partir de 1494 (l'any 1500 va ser requerit Enrique Egas per fer una taxació), en tanta mala sort, que el 1525 el cimbori tingué una ensulsiada, quan es tornà a emprendre la gran reforma per arribar fins a l'actual construcció renaixentista.
Esta adaptació es va anar realisant en diferents fases i per això hi ha els diferents estils visibles. De fet, les restes de la catedral gòtica poden observar-se principalment a la part baixa de la cara oriental. Pertany a estes restes la famosa Mona en barret, que s'observa asseguda sobre un cantó del fris gòtic.
Encara que l'obra renaixentista va durar més de 200 anys (des de 1570 fins a 1802), i van ser molts els arquitectes que van dirigir la seua construcció, presenta una excepcional harmonia entre els seus diferents estils.
Un dels arquitectes que més van influir en l'obra va ser el renaixentista Andrés de Vandelvira, naixcut 'any 1509. Del seu proyecte de catedral, en va dirigir personalment les obres de la sagristia, la sala capitular i la cripta o panteó, ya que la construcció de la catedral renaixentista es va començar per la capçalera. La sagristia està considerada com una de les arquitectures més originals dins del renaiximent espanyol, la composició de la qual, en columnes i arcs, resol perfectament tots els problemes de llum i espai. A pesar d'haver tingut al seu costat l'escultor Esteban Jamete per la realisació de la part escultòrica de les seues obres per la província, se li atribuïx, a la catedral de Jaén, la realisació de l'Ecce Homo, que es troba a la testera de la part dreta del creuer. A partir de la seua mort, l'any 1575, se'n va fer càrrec el seu ajudant Alonso Barba,
que va ser fidel seguidor del projecte de Vandelvira. Tot l'interior de la catedral, a pesar dels diversos arquitectes que van passar per la seua construcció, es va realisar seguint les traces que va deixar Vandelvira. El catedràtic d'Història de l'Art Pedro Galera Andreu, a la seua obra sobre este temple, afirma que «poques catedrals espanyoles oferixen una major unitat estilística que la de Jaén».
Façana principal
A la frontera principal (acabada a la fi del segle XVII), s'observen tres portes d'accés i diverses balconades des de les quals s'exponia el Sant Rostre per beneir terres i gents. Mesura 32 metros d'altura per 33 d'amplària, sense incloure les torres.[2]
La frontera, realisada per Eufrasio López de Rojas entre 1667 i 1688, destaca especialment per la posada en escena d'un gran mostrari iconogràfic emmarcat per grans columnes, quasi tot ell magníficament esculpit per Pedro Roldán, al qual es troben des de significats universals (Pares de l'Església, Salomó, Sant Pere i Sant Pau, l'Assunció de la Verge, etc.) fins a particulars devocions locals (San Ferran, Santa Caterina i, sobretot, el Sant Rostre).
Abans d'arribar a esta frontera es troba una llonja rectangular tancada per una reixa de ferro forjat realisada l'any 1800 per Manuel Martínez Rodríguez.
Són precisament les dos torres les que donen al conjunt l'aspecte renaixentista, encara que van ser acabades a principis del segle XVIII. S'alcen a xixanta metros, en principi sense ornaments especials, i en arribar al primer cos s'obren dotze buits rematats per una balustrada de ferro; el segon cos és octogonal amb vuit obertures acabades amb arcs de mig punt, rematades en unes cúpules esfèriques i, sobre aquestes, unes creus de ferro. La torre de l'esquerra és la nomenada de les Campanes, per haver-hi les nou campanes de les que disposa la catedral. La més antiga és de l'any 1546.
Els arquitectes que van intervindre en la seua construcció van ser Eufrasio López de Rojas, el seu discípul Blas Antonio Delgado i, finalment, Miguel de Quesada.
Portes
A la frontera principal hi ha tres portes d'entrada:
- Porta del Perdó o central. En el relleu, a la seva part superior, de la Verge de l'Assumpció realisat per Julián Roldán. A tots dos costats, dins d'unes fornícules, es troben les representacions de Sant Pere i Sant Pau i sobre la llinda hi ha un balcó des d'on es mostra la relíquia del Sant Rostre en dies especials. A la part interior hi ha el relleu del Nen Jesús entre els doctors de Pedro Roldán.
- Porta dels fidels. En una escultura de Sant Miquel de Julián Roldán i a la seva part interior el relleu de les Noces de Caná de Lucas González.
- Porta del clericat. Lucas González és l'autor de la imatge de Santa Caterina i al seu interior es troba la Fugida a Egipte de Pedro Roldán.
Porta del Perdó, en relleu de l'Assumpció per Julián Roldán
Porta dels fidels, en imatge de Sant Miquel per Julián Roldán
Porta del clergat, en imatge de Santa Caterina per Lucas González
La catedral té dos portes més:
- Portalada del sur. Realisada per Vandelvira, sobre el fris de la porta es troba un alt relleu de l'Assunció, la porta té per coronament un frontó triangular. Al seu interior hi ha els relleus de la Circumcisió de Jesús i la Presentació de Jesús al Temple.
- Portalada del nort. Realisada per Juan de Aranda Salazar, en una Immaculada Concepció a la fornícula central sobre la porta i en les imàgens del Rei Salomó i David a banda i banda. També hi ha els escuts de la catedral i del bisbe Baltasar Moscoso y Sandoval (1619-1646). Al seu interior es representa, en relleus, el Naiximent i l'Adoració dels Macs, estos relisats per Luis de Aguilar l'any 1564. Es va inaugurar l'any 1640 en gran solemnitat, ya que en aquells dies estava molt arrelada la devoció a la Immaculada. A terra d'esta entrada hi ha enterrat el Degà de la catedral, Iñigo Fernández de Córdova, mort el 1624, que ho va voler així per tal de «ser trepitjat per tot aquell que la creués».
A la frontera oriental, l'escultor Miguel Verdiguier va realisar les imàgens de Melquisedec, Samsó, Isaac i David, així com les del costat nort que representen la Caritat, la Gràcia, la Inocència i la Sabiduria.
L'interior
A l'interior es poden observar diferents estils que van des del renaiximent al churriguerisme, passant pel neoclàssic o el barroc. Presenta planta de «saló», consta de tres naus dividides per esvelts i elegants pilars cruciformes corintis bastant separats, coronats per voltes vaïdes.
L'esvelta cúpula del creuer és obra de l'arquitecte Juan de Aranda Salazar, és formada per una circumferència ornada de 12 metros de diàmetro i 50 metros d'altura, sota la qual a les seues pechines, es troben els relleus de Sant Miquel, Sant Eufrasi, Sant Jaume i Santa Caterina. De la part superior de la circumferència s'eleva la volta en huit finestres, remata en una circumferència de dos metros i mig de diàmetro de la qual sorgix el llanternó que té cinc metros d'altura en huit finestres i rematat per una semiesfera en una creu de ferro per l'exterior.
Altar Major
El presbiteri elevat sobre la resta del temple per cinc graons, està tancat per una reixa realisada per Clemente Ruiz, ferrer de Màlaga, l'any 1658. En cadascú dels seus quatre ànguls es troba colocat un àngel aguantant un llum de plata.
L'altar actual va substituir el de l'any 1660 i va ser encomanat i pagat pel bisbe Agustín Rubín de Ceballos (1789-1793). Situat al terç posterior del presbiteri, és de marbre vermell formant un quadrat de cinc metres de costat; sobre aquest, a uns 70 centímetros de la vora, s'aixeca una atra taula de 25 centímetres de gruix, també de marbre amb acabats de bronze; al seu centre hi ha el sagrari emmarcat en guarniments de penjolls i flors. El templet és de l'arquitecte Juan Pedro Arnal i va ser elaborat a Madrit. Consta de vuit columnes de serpentina d'estil corinti, per rematar la cúpula hi ha una creu de vidre de jaspi emmarcada en bronze.
Envolten este templet les figures de sis àngels de marbre blanc, realisats els del costat de l'Epístola per Alfonso Giraldo Bergaz i els del costat de l'Evangeli per Juan Adán.
L'actual taula de l'altar junt en la cadira episcopal són obra recent de l'escultor d'Andújar Manuel López.
Capella Major
La primera construcció de la capella Major o del Sant Rostre (núm. 9 del pla), va ser sota el manament del bisbe Alonso Suárez de la Fuente del Sauce al segle XVI, pero va haver de ser enderrocada i les noves obres van ser fetes per l'arquitecte Juan de Aranda Salazar el segle XVII.
El retaule major consta de tres cossos en els quals es combinen els estils dòric, jònic i corinti, cobrint tota la capçalera de la capella. Fon realisat pels germans Sebastián i Francisco Solís.
Al primer cos, a la seua part central, es guarda el reliquiari d'orfebreria cordovesa que guarda el Sant Rostre cobert en una taula pintada per Sebastián Martínez.
Darrere de la taula hi ha una porta que s'obre en dos claus, que dòna accés a la caixa forta, la qual té tres claus més. Dins de la caixa forta hi ha una urna de plata i or que també necessita dos claus per obrir-se i a dins hi ha la relíquia del Sant Rostre.[3] Damunt d'esta càmara, hi ha una fornícula on es troba la Verge de l'Antiga, talla gòtica, que segons la tradició fon donada a la ciutat per Ferran III el Sant. Es troben també en aquest pis del retaule, les imàgens de Sant Pere, Sant Pau, Sant Bernat i un Sant Antoni Abat de grans dimensions. Als seus carrers laterals es troben pintures que representen la Trobada de Jesús amb la creu i Maria camí del Calvari i Jesús despullat de les seues vestidures.
A la part central del segon cos, d'ordre jònic, es troba un alt relleu de la Verge de l'Assumpció, obra de Sebastián Solís, mentre que als altres dos carrers estan col·locades les pintures del Davallament de Jesús i el Senyor lligat a la Columna.
El tercer cós és d'estil corinti, format per quatre columnes de serpentina i hi ha un grup del Calvari, també de l'escultor Sebastián Solís, mentre que als seus laterals hi trobem les imatges de la Verge i Sant Joan; als costats d'este últim cós hi ha al·legories escultòriques de les virtuts teologals: Fe, Esperança, Caritat i Religió.
A l'àtic del retaule hi ha una imàgens del Pare Etern en l'esfera a la mà, coronada per una creu.
«Santo Rostro»
Segons una tradició de Jaén es diu que a la seva catedral es guarda el llenç de la Verònica on hi ha imprès el Sant Rostre de Jesús. Com a llegenda popular s'explica que Sant Eufrasi, (un dels set sants barons que van venir a evangelitzar Espanya) és el que va aconseguir del Sant Pare el regal del Sant Rostre per Jaén. La documentació que acreditava l'autenticitat de la relíquia va desaparéixer en una incursió musulmana de l'any 1368.[4]
El Sant Rostre va ser portat, a partir de l'any 1246, per Ferran III el Sant a les seves croades per Andalusia i no va ser tornat a la ciutat perquè el rei es va morir el 1252. Va ser el 1376 quan el bisbe de Jaén, Nicolás de Biedma, la va poder portar des de Sevilla que era on es trobava. Una referència d'aquest fet és la inscripció que hi ha a un retrat del bisbe que es troba al Palau Episcopal de Jaén.
Des d'aquesta data hi ha nombrosos documents en els llibres d'actes capitulars de la catedral referits al Sant Rostre.
Capelles menors
Situades a les naus laterals hi ha catorze capelles i dos més al centre, al costat de la capella major:
- Capella del Crist de la Bona Mort (núm. 1 al pla). Conté la talla del Crist de la Bona Mort de l'escultor Jacinto Higueras. Al lateral esquerre, un retaule d'estil plateresc en una pintura central de Santo Domingo de Guzmán, de Pancorbo.
- Capella de Sant Sebastià (núm. 2 al pla). La pintura és de Sebastián Martínez, al lateral es troba un retaule plateresc en una escultura de Sant Joan Nepomuceno.
- Capella de Sant Jeroni (núm. 3 al plànol). Pintura del sant titular de la capella, pintat per José Antolínez, al lateral esquerre es trobava un relleu de l'Assunció de l'escultor Mariano Benlliure que actualment es troba al Museu de la catedral.
- Capella de la Verge dels Dolors i Sant Sepulcre (núm. 4 al pla). Decorada per Francisco Pancorbo en representacions de la Transfixió de la Verge, del Devallament de Crist, Evangelistes i Profetes. En una urna es troba la image de Jesús dins el sepulcre.
- Capella de la «Virgen de las Angustias» (núm. 5 al pla). La image de la Verge és una talla de José Mora, al damunt es troba un oli de Sant Pere Pasqual, ya que originalment, esta capella estava dedicada a este sant. Es troba enterrat en esta capella el bisbe Fra Jerónimo de Valderas (1669-1671).
- Capella de Santa Teresa (núm. 6 al pla). Presenta un retaule barroc on hi ha les imàgens de Santa Teresa de Jesús, Sant Joan Batista i la de Sant Roc. La decoració és de Pancorbo.
- Capella de Sant Benet (núm. 7 al pla). Conté un retaule barroc. Al seu centre, la image de Sant Benet. A la seua part inferior hi ha una pintura de la cara de Crist i a la superior una imàgens també barroca de la Immaculada. En esta capella hi ha la sepultura del bisbe Fra Benito Marín (1750-1769).
- Capella de Sant Jaume(núm. 8 al pla). Situada a la part esquerra de la capella major. El retaule és de Manuel López, al seu coronament hi ha una pintura de la Verge del Pilar, hi ha les escultures de Sant Judes Tadeu, Sant Andreu, Sant Tomàs de Villanueva i Sant Ambrós.
- Capella de Sant Ferran (núm. 10 al pla). Situada a la dreta de la capella major. El retaule és de Manuel López, i el quadre de Sant Ferran, vestit de rei, s'atribuïx a Valdés Leal.[5] També s'hi troba una image de la Verge de la «Cabeza».
- Capella de Sant Eufrasi (núm. 11 al pla). Retaule d'estil neoclàssic de Manuel López de 1790 i el conjunt escultòric realisat per Juan Adán.,[6] en colaboració de Miguel Verdiguier. Urna en el cos de Sant Pius màrtir, donat pel papa Pius VII al bisbe Rubín de Ceballos (1780-1793), que també es troba enterrat en esta capella.
- Capella de La Immaculada (núm. 12 al pla). Retaule en una pintura de la Immaculada al centre. Es troba sepultat aquí el bisbe Manuel María González y Sánchez (1877-1896).
- Capella del Nen Jesús (núm. 13 al pla). Image del Nen Jesús al centre i sobre ell un quadre de la Circumcisió de Zacarías González de Velázquez. Es troba en esta capella la sepultura del bisbe Salvador Castellote y Pinazo (1901-1906).
- Capella de Sant Miquel (núm. 14 al plànol). D'estil barroc amb pintura de Sant Miquel de Francisco Pancorbo. Es troba també un quadre de la Verge de l'Alcàsser, patrona de Baeza.
- Capella de Sant Pere Pasqual (núm. 15 al pla). Pintura de José Carazo.
- Capella de la Verge de la Corretja (núm. 16 al plànol). Es troba un Crist crucificat i als seus peus la Verge amb la corona d'espines a les seves mans.
- Capella de Sant Josep (núm. 17 al plànol). Retaule de tres carrers amb la figura de Sant Josep al centre, a la part superior un Crist crucificat i als laterals diverses pintures de sants. Hi ha unes talles policromades representant els Evangelistes.
Cor
L'obra del cor es va començar l'any 1730 sota la direcció de José Gallego y Oviedo, acabant-se el 1736.
Està separat per una reixa del creuer. La volta és abundant en imàgens i alegories, té relleus dels quatre Evangelistes a les seues pechines, que sostenen un doble anell a partir qual es troben huit figures d'àngels-músics, separats per un doble radi que remata el casquet, on hi ha un gran alt relleu de l'Assunció de la Verge.
El cadirat, de fusta de noguera, va ser començat sota el govern del bisbe Alonso Suárez de la Fuente del Sauce i eixecutat pels tallistes Juan López de Velasco, Jerónimo Quijano i Gutierre Gierero durant el segle XVI; es va ampliar el número de cadires l'any 1736, sent els seus autors Julio Fernández i Miguel Arias, en un estil tan semblant que resulta molt difícil distinguir esta continuació d'obra.[7]
El cadirat baix té 53 assents en la vida dels Sants esculpida al respatller. El cor alt consta de 69 setials, inclosa la cadira episcopal central en l'escut del bisbe Alonso Suárez de la Fuente. Les taules representen escenes de la vida de Crist.[8]
Sobre els seients del cadirat alt, s'hi troben escenes de l'Antic i Nou Testament, Profetes, etc., repartides en 62 taules i rematant-ho tot una cresteria de talla delicada que a la seva part central, coincidint en la cadira episcopal, s'hi troba l'escut del bisbe Andrés Cabrejas Molina. Sota el pontificat d'este bisbe (1738-1746) va quedar finalitzada l'obra.[9]
Orgue
Dintre del cor, destaca el monumental orgue, la caixa barroca del qual és obra de José García i de Manuel López (1780), i que va servir per la frontera de l'orgue que va construir el 1790 Fernando Antonio de Madrid. Aquest orgue va estar en funcionament fins al 1925, quan va ser transformat per la Casa Eleizgaray i Companyia de Sant Sebastià. L'actual orgue, el tercer que ha tingut la catedral, va ser construït a la posguerra per la Casa Amezua i Companyia d'Hernani, inaugurant-se el 3 de juny de 1943 en una composició semblant a l'anterior, i que ha estat millorat el 1980. Es tracta d'un orgue de dos teclats de cinquanta-sis notes i pedal de trenta-dos notes. Entre els seus mestres de capella, cal destacar el polifonista Francisco Guerrero, que va ser nomenat quan tenia 17 anys i va ser-hi durant els anys 1545 a 1548.
Al museu catedralici s'hi troben al voltant d'un centenar de llibres corals, així com numeroses partitures originals dels diferents mestres de capella que ha tingut la catedral.
Rerecor
El rerecor és una obra realisada segons el projecte de José Gallego y Oviedo de Portal, l'any 1791. Construït amb diversos marbres: blanc de Carrara, vermell de Cabra i negre de Jabalcuz. Aquest marbre negre forma al centre del retaule un gran arc on està col·locada una pintura del valencià Mariano Salvador Maella, representant la Sagrada Família, de l'any 1793,[10] als laterals de la qual hi ha les escultures de Sant Llorenç i Sant Toribi d'Astúries, coronant-se amb un medalló en forma de triangle on està gravat el nom de Déu en lletres hebrees.
Sala Capitular i Sagristia Major
Ambdues cambres van ser projectades i dirigides per Andrés de Vandelvira i es troben sobre l'antic Panteó, actualment Museu de la catedral.
- Sala capitular. A l'esquerra de l'altar de la capella de Sant Jaume hi ha una porta per la qual s'accedeix a la sala capitular, també dita capella de Sant Pere d'Osma. En ambdós costats de l'habitació, de planta rectangular, es troba l'arxiu d'actes capitulars. Al davant hi ha un retaule del segle XVI de Pedro Machuca, deixeble de Miquel Àngel. Està format aquest retaule per tres carrers de tres quadres cadascun, separats per marcs tallats amb penjolls de parra, a les creus dels quals hi ha medallons d'efígies de sants, i als travessers divisoris també hi ha pintures de sants.
A les taules s'hi representen: al primer cós, Pontífexs escrivint; al segon, a la seva part central, Sant Pere d'Osma i als seus costats Sant Pere i Sant Pau; al tercer cós, s'hi troba la Verge amb el Nen i als seus costats els evangelistes Sant Joan i Sant Lluc. A la coronació del retaule, en forma d'òval, hi ha una taula amb la pintura de la Verònica duent el llenç del Sant Rostre.
- Sagristia. S'hi entra des del creuer del costat de l'Evangeli. A l'avant-sagristia s'hi troba l'escut del bisbe Diego Tavera (1555-1560), sota el mandat del qual es van realitzar aquestes obres. Les mesures de la sala són de 25 per 14 metres, en huitanta columnes corínties, de les quals 36 són exemptes i 44 semi-adossades, totes agrupades en quatre, sobre 18 pedestals. Té una doble arcuació amb coberta de volta de canó decorada. Al mur dret té cinc finestres entre els intercolumnis, que li proporcionen llum natural. Al costat esquerre, hi ha pintures que són còpies de quadres de Raffaello Sanzio. Els ornaments que s'ampren a les llitúrgies, estan guardats en unes enormes calaixeres que hi ha al voltant de tota la sagristia, entre les bases de les columnes. Recolzat a la capçalera central hi ha un retaule-reliquiari d'Alonso de Mena.
Es troben una sèrie de pintures murals representant la Verge en Nen i escuts de bisbes de l'any 1608, a més a més d'uns llenços de Santa Maria Magdalena i els evangelistes emmarcats amb pintura mural figurant jaspis. Estes pintures van ser restaurades l'any 1992.[11]
Museu Catedralici
El museu es troba situat sota el pis de la sala capitular i de la sagristia. Aprofitant la seua distribució tripartida es van habilitar tres sales d'exposició dels tesors artístics de la catedral i d'atres esglésies de la diòcesis.
Les pintures estan datades entre finals del segle XV i del segle XIX, encara que el periodo en major número d'obres és el barroc.
- Pietat. Pedro Machuca. Segle XVI.[12]
- La Sagrada Família de la Cinta de Pedro Machuca. Segle XVI.[13]
- L'Anunciació. Escola flamenca. Segle XVI.[14]
- Flagellació. Alonso de Baena. Segle XVII[15]
- Adoració dels Reis. Escola italiana. Segle XVII.[16]
- Discípuls d'Emaús. Segle XVIII.[17]
En escultura hi ha més obres renaixentistes que no pas barroques.
També destaquen les nomenades «obres menors», obres realisades en alabastre, coral, bronze, forja i orfebreria, entre les quals es poden destacar un retaule chicotet de fusta i alabastre renaixentista en el tema de la Crucifixió, un Devallament d'alabastre inspirat en dissenys flamencs manieristes, el Reliquiari de Santa Cecília,[20] de fusta de banús en incrustacions de bronze, d'influència italiana, o el tenebrari [21] i l'atxera, de ferro repussat i daurat del mestre Bartolomé.
La Custòdia
La Custòdia del Corpus Christi actual[22] és una rèplica de l'efectuada per Juan Ruiz «El Vandalino», el qual va signar el contracte per realisar-la l'any 1533 i per això es va traslladar a viure a la ciutat de Jaén, on el capítul catedralici li havia posat casa i obrador al costat del convent de la Mercé.
L'obra, realisada en plata, era de planta hexagonal, de sis cossos que anaven disminuint progressivament. Al primer cos, estava colocat el viril sostingut per àngels en un diàmetro d'uns dotze centímetros, rodejat per columnetes en imàgens dels apòstols; al segon cos hi havia tallats àngels juntament en Abraham i Isaac; al tercer, hi havia la image de la Mare de Deu, al quart la de Sant Joan i al quint i sext, en disminució fins a acabar en el coronament del Resucitat. Fea dos metros d'alçada i el seu pes era de 109 quilos. Va ser destruïda durant la Guerra Civil espanyola l'any 1936.
Alexandre de Laborde, va fer una resenya de la Custòdia a la seua obra Itinerari descriptiu de les províncies d'Espanya, de 1809.[23]
Bules papals
- Salvatoris Domini
El papa Climent VII (1523-1534) va promulgar, l'any 1529, a petició del bisbe de Jaén, Esteban Gabriel Merino, un bulat per mijà de la qual concedia indulgència i absolució a la cofradia, que podia instituir el bisbe, de vint mil homes i vint mil dones honestes, que contribuïren en l'almoina d'un ral de plata i a més, a tots els fidels que visitaren la catedral i es confessaren el Divendres Sant o el dia de l'Assunció, a més de contribuir a la seua reedificació. Això es concedia perqué
- Desiderantes
Este bulat, expedida per Juli III el dia 14 de juliol de 1553 i solicitada pel bisbe de Jaén, Pedro Pacheco Ladrón de Guevara, confirmava i concedia noves gràcies a la bula del papa Climent VII. L'original es conserva a l'arxiu de la catedral de Jaén.[24]
Església del Sagrari (Capella del Santíssim)
És una edificació adossada a la frontera nort de la catedral. El provecte d'esta obra va ser realisat per l'arquitecte madrileny Ventura Rodríguez l'any 1764.La primera pedra va ser colocada el 29 de setembre de 1764 pel bisbe Benito Marín. A la mort de Ventura Rodríguez el 1785 es va fer càrrec de les obres el seu nebot Manuel Rodríguez.
La portalada, d'estil corinti, està formada per dos grans columnes i els seus capitells són els que sostenen l'entaulament sobre el qual hi ha l'àtic. Les escultures que hi ha sobre la portada són de Sant Miquel, Sant Pere i Sant Pau, obres de l'escultor Miguel Verdiguier. La porta dòna a una entrada on es troben les que comuniquen en la catedral i en la cripta. Davant, una atra porta ampla per on s'entra a la capella del Santíssim, en planta elíptica, coberta en cúpula en 288 hexàgons escultòrics i circulada per 16 columnes també del gènero corinti.
A l'altar major s'hi troba una pintura de L'Assunció de l'artista Mariano Salvador Maella i als altars laterals, la Crucifixió i el Martiri de Sant Pere Pascual, tots dos tenen unes mides de 410 X 228 cm. de Zacarías González de Velázquez.[25] Sota el sagrari, a la cripta, hi ha el Crist expirant de l'escultor Jacinto Higueras.
Referències
- ↑ Es diu mesquita aljama a mesquita que alberga una comunitat major i dispon de més servicis socials.
- ↑ Carlos Garrido Torres. Andalucía, Patrimonio Artístico y Monumental. 2000 Barcelona, IGSA pàg.52.
- ↑ D'aquí ve el refrany de Jaén, que s'utilisa per resaltar el valor d'un objecte: «Cal guardar-lo com el Sant Rostre,bajo siete llaves (en pany i clau)»
- ↑ La destrucció de l'archiu de la catedral en aquell any és una dada certa, ya que el document més antic que es conserva és una butlla d'Urbà V de juliol de 1378. Guillermo Alamo. Iglesia Catedral de Jaén. Historia e Imagen. 1968.
- ↑ Sant Ferran vestit de rei, atribuït a Valdés Leal.
- ↑ Melendreras Gimeno,José Luis - L'obra escultòrica de Juan Adán al retaule de Sant Eufrasi
- ↑ Gómez Moreno. Arte Español. La Sillería del Coro de la Catedral de Jaén. 1941. Madrid
- ↑ Taula del cor amb la representació de la Crucifixió.
- ↑ Iconografia Mariana al cadirat del cor catedralici de Jaén(espanyol)
- ↑ Morales y Marín, José Luis. Mariano Salvador Maella en el reinado de Carlos IV. Apuntes biográficos. Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, núm. 69. pag.94 en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes (espanyol).
- ↑ Las pinturas murales de la sacristía de la Catedral de Jaén y su restauración.
- ↑ Pietat de Pedro Machuca.
- ↑ Sagrada Família de la Cinta
- ↑ L'Anunciació
- ↑ Flagellació de Alonso Baena.
- ↑ Adoració dels Reis.
- ↑ Discípuls d'Emaús.
- ↑ Image de Sant Llorenç. Segle XVI.
- ↑ Naiximent del segle XVI.
- ↑ Image del Reliquiari de Santa Cecília
- ↑ Image del tenebrari de la catedral de Jaén
- ↑ Custòdia actual.
- ↑ Jaén, per Alexandre-Louis-Joseph de Laborde (1773-1842)
- ↑ Juan Higueras Maldonado. Bulario del Archivo-Catedral de Jaén (s. XIV-XX). Boletín del Instituto de Estudios Giennenses, ISSN 0561-3590, núm. 128, 1986, pags. 9-78.
- ↑ Marqués de Lozoya.. Historia del Arte Hispánico. Tomo IV,p. 516, 1945, Barcelona.
Bibliografia consultada
- Volum 11, (2004) La Gran Enciclopèdia en català, Barcelona, Edicions 62. ISBN 84-297 5439-3.
- Alamo Berzosa, Guillermo (1968), Iglesia Catedral de Jaén, Historia e imagen, Jaén, Obispado de Jaén. (espanyol)
- Galera Andreu, Pedro A. (1993), La Catedral de Jaén, León, Editorial Everest. ISBN 84-241-4884-3.(espanyol)
- Pinero Jimenez, F. (1954),La Catedral de Jaén, Jaén.
- Navascués Palacio, Pedro (1997), Catedrales de España, Madrid, Espasa Calpe. ISBN 84-239-7645-9. (espanyol)
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Catedral de Jaén.