País Vasc
El País Vasc (en espanyol País Vasco) o Euskadi és una comunitat autònoma espanyola, situada en el extrem nororiental de la franja cantàbrica, llindant al nort en el mar Cantàbric i França, al sur en La Rioja i Castella i Lleó, al oest en Cantàbria i al est en Navarra. Ho integruen les províncies (denominades territoris històrics en el ordenament autonòmic) de Àlava, Guipúzcoa i Vizcaya agrupant a 251 municipis: Àlava 51, Guipúscoa 88 i Vizcaya 112.
En el pasat, les províncies que componen el actual País Vasc foren conegudes també com províncies vasques, províncies forals, províncies exentes (hasta 1814), províncies vascongades, o simplement, Vascongades. En l'actualitat, la denominació Comunitat Autònoma Vasca (CAV) és utilisada en frecuència, especialment en la própia comunitat autònoma i Navarra, ya que les denominacions Euskadi i País Vasc també han segut usades històricament, des de la seua creació en la grafía de Euzkadi en el segle XIX la primera, i abans de 1897 la segona, per a nomenar un concepte diferent al de la comunitat autònoma, el de Vascònia o Euskal Herria.
També Navarra té dret a integrar-se en esta comunitat autònoma, en el supuest cas de que trie la seua incorparació d'acort en ho dispost en la disposició transitòria quarta de la Constituació espanyola, i reglament en el Amillorament del Fur, si be no ho ha eixercit mai dit dret. Les relacions entre abdós comunitats han segut de caràcter molt variat des de la Transició.
El País Vasc té una extensió total de 7.234 km², i una població actual de 2.155.546 habitants (INE 2008), en una densitat de població de 295,0 hab/km2. La seua capital és Victòria, a Àlava, a on se troba el Parlament i la seu del govern vasc, encara que la ciutat més gran és Bilbao.
Història
Prehistòria
Hi ha constància de poblament en el Paleolític en varis llocs del actual País Vasc, com en Vizcaya en les coves de Bolinkoba (Abadiano), Arenaza (Galdames), Atxeta (Forua), Santimamiñe (Contézubi) i Lumentxa (Lequeitio).
La presència de varis castres en el País Vasc de l'edat dels metals, com els de Arrola, Malmasín o Bolumburu, fan pensar en una ocupació del territori per indoeuropeus. La arqueologia actual opina: en lo cultural i en lo arquitectònic, la situació cultural és paralela a la coneguda en qualsevol de les regions geogràfiques perifèriques del País Vasc, en les mateixes diferències i peculiaritats internes que puguen trobar-se en elles.
Edat Antiga
En la distribució de tribus pre-romanes de Ptlomeo, Vizcaya estava ocupada per caristios i autrogones, Àlava per autrigons i berons, i Guipúzcoa per vàrduls i vascons. en les obres de Estrabón, Pomponio Mela i Plinio, els vàrduls eren la tribu que separava a vascons de càntabros. La filiació de vàrduls, carístios i autrigones és desconeguda. Els historiadors discutixen sobre el seu orige càntabro, vascó, indoeuropeu, celta o celtibèric sense que hagen probes concluyents en favor de cap d'estes hipòtesis.
Autrigones
Els autrigones, que en Vizcaya ocuparien les Encartacions, no foren mencionats per Estrabón. Atres historiadors romans com Pomponio Mela i Plínio els situaven en l'interior, en la zona nort de l'actual Burgos (Briviesca), Plínio el Vell voltant de l'any 77 citava "entre les deu ciutats de els autrigones Trício (Tritium Autrigonum) i virovesca (Briviesca) com capital dels autrigones".
Ptolomeo els situa llindant en càntabros al oest i tomorgos al sur, i en carístios i berones al est, i segón esta distribució, s'estendrien entre el riu Asón i el riu Nervión. Sa ciutat principal era Uirovesca (Briviesca), una de les ceques de les monedes del ginet ibèric. Atres ciutats importants foren Trício, en la Rioja, Deóbriga (Miranda de Ebre) i en la costa Flaviobriga (Castre Urdiales) (encara que Plínio li dona esta ciutat als vàrdulos) la última colònia fundada per els romans en Hispània. Atres assentaments foren Osma de Valdegovia, Poza de laSal i és possible que en la desembocadura del riu Nerua (Nervión) tingueren un port ya que se trobaben monedes romanes en labarra de Prtugalete i en Bilbao. Floro i Orosio conten que eren frecuentment atacats per els càntabros, per lo que possiblement hagen colaborat en Augusto en les Guerres Càntabres i com premi varen obtindre el domini de nous territoris en la cornisa cantàbrica arribant quasi fins el riu Deva.
Se discutix si estaven emparentants a càntabros, celtíbers o vascons. Lo primer és dubtos ya que fon l'atac dels càntabros contra autrigones i turmódigos lo que inicià la guerra romano-càntabra. El fet de que algunes de les seues ciutats tinguen la terminació briga pareix indicar un orige cèltic.
Carístios
Ocupaven la resta de Vizcaya, segons Ptlomeo. No son mencionats per Estrabón, ni per Pomponio Mela, pero si per Plínio, que les dia Carietes i les situa en l'interior, en la zona del sur del actual País Vasc.
Ptolomeo els situa entre el riu Deva, en la província de Guipúzcoa i lo que actualment és Bilbao, arribant pel sur fins el Ebre. El seu territori llimitava en els dels vàrduls i el dels autrigones. Les seues ciutats eren Tullica (pot ser Tuyo a la vora del Zadorra), Suessatio (que podria ser l'actual Zuazo) i Veleia (que podria ser l'actual Iruña-Veleia), les dos últimes se trobaven en la calçada romana de Burdeus a Astorga.
També en este cas se discutix si estaven emparentats a càntabros, celtíbers o vascons.
Vàrdulos
Els vàrdulos son mencionats per Estrabón, que les dia Bardyétai i els situa en la costa, entre càntabros i vascons, per Pomponio Mela i Plinio que també els situa en la costa entre càntabros i vascons, dient Plínio que Portus ammanus (la romana Flaviobriga, l'actual Castro Urdiales, de a on li vindria el nom actual, derivat de Castrum Vardulies) era una de les seues ciutats, i per Ptolomeo que els situa en l'actual Guipúzcoa. Segons Ptolomeo, llindaven en carístios o càntabros al oest, vascons al est i berones al sur; en la costa aplegaven fins el promontori del Pirineu, a excepció de Oiasso (Irún) que era la eixida dels vascons al mar, mentres que en el interior les seues fronteres eren més confoses. Ptolomeo mos parla de varies ciutats que encara no s'han localisat: Menosa, en la costa; Gebala, Trutium Tubicorum, Thabuca, Alba i Tullonium, al interior.
Al igual que al cas dels carístios, la seua filiació també és discutida.
Berones
Els berones eren d'orige celta o celtíber i estaven assentats a partir del segle II a.C. en la zona de l'actual Rioja. Les cites clàssiques es referixen a la seua presència en el segle I a.C. ya com comunitat estable (Estrabón) i enferentats a Sertorio (Tito Livio) que els va véncer. Com grup pogueren estar desenrollant una cultura trashumant des de el segle IV a. C. fins la seua ubicació definitiva.
Els seus llímits geogràics d'expansió coincidixen en la serra de Cantàbria al nort (i major o menor penetració en eixa zona segons fonts), junt als vascons per el est prop de l'actual Calahorra, en el riu Tirón per l'oest i la serra de Demanda i demés de la zona, i per el sur en el nort de l'actual província de Sòria.
Els principals assentaments foren Vareia (capital de fact situada en els voltants de Logronyo), Líbia (actual Herremèlluri o Leiva), Tritium (actual Trício) i Bilibium (posteriorment seria Bilibio) junt a les Conches de Haro a on se separaven les províncies de Burgos. Àlava i La Rioja.
És possible que ciutats com Gracurris i Calagurris, després de ser vençudes per els romans, foren entregades als vascons per la seua colaboració, iq ue açò mateix se fera en el rest del seu territori.
Vascons
Els vascons ocupaven en l'actual País Vasc la part occidental de Guipúzcoa, sent Oiasso (Irún), una de les seues ciutats.
Edat Mija
Des de la caiguda del Imperi Romà fins les proximitats de l'any 1000, hi han moltes poques notícies històriques del País Vasc. Probablement va patir les devastacions dels hérulos, ya que el croniste Hidàcio, relata que 400 hérulos en set naus atacaren la costa càntabra i de Vardulia en l'any 456.
Ad sedes propias redeuntes, Cantabriarum et Vardaliarum loca maritima crudelissime deproedatio sunt Fontes Hispaniae Antiquae, IX, p. 74
Les últimes investigacions arqueològiques pareixen indicar una expansió francoaquitana a partir del segle VI, lo que se contradiu en les propostes historiogràfiques que se basen en una continuitat de la cultura des de la protohistòria fins els inicis de la Edat Mija:
En definitiva, s'observa que entre la tardoantigúetat i el mon precedent existix una ruptura dels patrons de assentaments. Ruptura que no és sino el reflex dels canvis profunts que experimentà l'estructura social, derivats de la recesió demogràfica que afectà a tota Europa, pero també dels aconteciments polítics relacionats en l'expansió franca que, a partir del segle VI, ha debut aectar al País Vasc, segons se desprén de les característiques del registre arqueològic.
Ni les invasions de els visigots ni les dels musulmans pareixen haver arribat a Vizcaya ni a Guipúzcoa, encara que probablement les seues costes foren assolades per els vikingos, especulant-se en la possibilitat d'un assentament vikingo en les cercanies de Mundaca, que podria ser l'orige de la llegenda de Juaun Zuria.
Després de la invasió musulmana, se creu que Vizcaya i Àlava quedaren baix l'òrbita del regne d'Asturies, en alguns enfrentaments del qual reflex seria la també mítica Batalla de Padura. En la crònica de Alfonso III d'Asturies, escrita en el segle IX, i referint-se al reinat d'Alfonso I, es a on se fa per primera volta referència a Àlava i Vizcaya: "Alava, Vizcaya, Alaon i Orduña sempre havien segut poseides per els seus habitants"., dient al mateix temps que no hagué necessitat de repoblar-les.
Els Furs Medievals
Vizcaya
La Vizcaya medieval estava dividida en tres parts en govern i jurisdicció pròpies:
- La Vizcaya nuclear o terra plana, entés plana en el sentit de sense muralles, açò és, els camps i caserius en el núcleu de Vizcaya, en el fur vizcaí i infranzó, organisades en merindades i anteiglèsies i que celebrava les seues juntes en Guernica.
- Les Encartacions, en la seua pròpia jurisdicció (fur de les Encartacions) i govern i que celebraven les seues Juntes en Avellaneda.
- La Merintat de Ruango, en el fur de Durango, que celebrava juntes en la Campa Foral de Guerendiaga front a la ermita de Sant Salvador i Sant Clemente de Abadiano.
Al anar sent dotades les Villes i la Ciutat de cartes pobles i furs particulars durant els segles XII i XIII, estes deixaven de dependre dels furs de Vizcaya, Encartacions o Durango, i passaven a celebrar les seues Juntes separadament. Les viles i l'any de concesió de furs eren: Valmaseda (1199), Bermeo (1236), Lanetosa (1287), Plència (1299), Bilbao (1301), Ochandiano (1304), Portugalete (1322), Lequeitio (1325), Ondàrroa (1327), Marquina (1255), Guernica (1366), Durango !1372) i Ermua (1372); la ciutat és Orduña (1228).
Les Viles i la Ciutat, les Encartacions i la merintat de Durango solament anaven a les Juntes Generals de Guernica enviant representants quan s'anaven a tractar temes comuns que els afectasen.
Àlava
- El senyoriu o Cofradia de Arriaga (aproximadament el 40% de la actual Àlava) se governava per juntes i normes pròpies i triava a son senyor, hasta 1332 en que tria integrar-se totalment a Castella i adoptar les seues leis.
- En el senyoriu de Ayala se aplicava el Fur de Ayala (1373). En 1487 els ayaleses triaren renunciar al seu fur i adoptar la llegislació castellana.
- En Llòdio era de aplicació el fur de Vizcaya.
- Els furs de les viles.
- Els quaderns de Ordenances de la Hermantat de Àlava a partir de 1417.
Guipúzcoa
- Des de la seua voluntària incorporació a la Corona de Castella el any 1200, acata la llegislació real de Castella.
- A partir de 1463, després de varis intents fallits, s'adopten els Quadenrs Ordenances de la Hermantat de Guipúzcoa.
Les guerres de Manderizos
La crisis baix-medieval afectà al País Vasc produint-se una disminució de la producció agrícola, fambrunes, etc... A esta crisis se sumà la epidèmia de la peste negra de 1348. Molts llauradors varen morir, i atres se refugiaren en les viles, lo qual afectà a les rentes dels senyors feudals.
Els intents de mantindre el seu prestigi i la busca d'ingressos portà als nobles a baralles de poder en les que se varen dividir en dos bandos. Els oñacinos i gamboínos. El nom ve dels llinages dominants en Guipúzcoa, que eren els senyors de la casa de Oñaz i de la de Gamboa. En Vizcaya els líders de cada bando eren els de Urquizu-Abendaño i els de Mújica-Butrón i en Àlava els de Ayala i els de Calleja. El fenomen no va ser exclusiu del País Vasc, ya que havia enfrentaments similars entre els nobles de Castella entre els Castros i els Laras i en Navarra entre els Beamonteses i Agramonteses.
Aixina escomençaren les guerres de banderizos que asolaren el País vasc des de la Baixa Edat Mija fins principis de l'Edat Moderna. Els llinages se adscrivien a u o atre bando en funció dels seus interessos, sent normal el canvi de bando. Els senyors no dubtaven en furtar en les viles considerades enemigues, en saquejar i extorsionar als seus llauradors ni en assaltar els convois dels mercaders de Burgos que es dirigien als ports per a exportar els seus gèneres.
Les Encantacions, en 1394, adopten el Fur de Avellaneda, per a barallar contra la conflictivitat social generada per la violència dels banderizos. Els llauradors de la Terra Lana i les Viles acodiren al rei Enrique III de Castella, Senyor de Vizcaya, para demanar-li autorisació per a formar una Hermantat per a protegir-se de les tropelies dels jaunchos. El rei, en 1393, comisiona al corregidor Gonzalo Moro, per a redactar unes noves Ordenances de Hermantat, lo que se fa en Junta General, pero estes ordenances no aplegaren a aplicar-se per la oposició d'alguns senyors del bando oñacino. La recentment formada Hermantat, al estar formada per gent corrent, no és de moment enemic per als senyors guerrers. Per per les mateixes raons se formaren les Hermantats de Àlava i Guipúzcoa.
Les guerres de banderizos acaben a finals del sigle XV. La posta de les Viles baix control administratiu de la Corona, la pujança de les Hermantats de les viles i el reconeiximent de la hidalguia universal a tots els vizcains i guipuzcoans foren elements importants en la pèrdua de poder dels senyors.
Edat Moderna
La armada de Vizcaya
Com conseqüència del Descobriment de Amèrica, empijoraren les relacions entre Espanya i Portugal. El rei de Portugal considerava que, en virtut del Tratat de Alcaçovas, les terres recentment descobertes li pertanyien, i en la cort espanyola se tenia informes de que s'estava aprestant una armada en Lisboa, per lo que els Reis Catòlics aplegaren a témer atacs portuguesos a la segona expedició de Coló.
Per a remediar esta situació, els reis encarregaren des de Barcelona al doctor Andrés Villalón, regidor major i membre del Real Consell de les seues Alteces que organisa-se una armada oceànica. En permís real, Villaón, en juliol de 1493, encomendà en Bermeo esta faena al bilbaí Juan de Arbolancha. La armada fon coneguda com Armada de Vizcaya, per formar-se en Bermeo en naus i tripulacions vizcaínes (en el sentit ampli, açò si, vascongades). A finals de juny Iñigo de Artieta, nomenat pels reis Capità General d'esta armada, reunix les naus en Bermeo a finals de juliol, la armada ix de Bermeo cap a Cadis, a on arriben a primers d'agost.
Esta armada estava formada per una carraca de 1000 tonells, manada per Iñigo de Artieta, 4 naos, de entre 405 i 100 tonells, manades per Martín Perez de Fagaza, Juan Pérez de Loyola, Antón Pérez de Layzola i Juan Martínez de Amezqueta, i una carabela per a faenes de enllaç i exploració manada per Sancho López de Ugarte. Portava quasi 900 hòmens. La carraca portava 300 hòmens, la majoria de Lequeitio, la nao de Martín Pérez de Fagaza, 200, la majoria de Bilbao, Baracaldo i atres llocs de Vizcaya, les de Juan i Antón Pérez de Layzola, 125 per nao. Quasi tots guipuzcoans, i la de Juan Martínez de Amezqueta 70. En la carabela anaven 30 hòmens. El cost de la armada foren 5.854.900 maravedís. Les tripulacions estaven formades aproximadament per un home de mar per cada dos hòmens de guerra.