Diferència entre les revisions de "Carmen Martín Gaite"
Llínea 134: | Llínea 134: | ||
*''El libro de la fiebre'' (2007) | *''El libro de la fiebre'' (2007) | ||
*''La reina de las nieves". En ''Imprescindibles RTVE'' (2020) | *''La reina de las nieves". En ''Imprescindibles RTVE'' (2020) | ||
− | + | ||
== Referències == | == Referències == | ||
* «Un lugar llamado Carmen Martín Gaite», (2014) Siruela. Editat per José Teruel i Carmen Valcárcel i que reunixe les conclusions de les jornades que sobre l'autora es celebraren en abril de l'any 2013 en la casa familiar dels Martin Gaite, en el poble de El Boalo (Madrid), a on reposan les seues despulles i en atres 2 sedes en Madrit. En el congrés participaren, entre atres, José Carlos Mainer, José María Pozuelo Yvancos, Carme Riera, Belén Gopegui, Manuel Longares i Rafael Chirbes | * «Un lugar llamado Carmen Martín Gaite», (2014) Siruela. Editat per José Teruel i Carmen Valcárcel i que reunixe les conclusions de les jornades que sobre l'autora es celebraren en abril de l'any 2013 en la casa familiar dels Martin Gaite, en el poble de El Boalo (Madrid), a on reposan les seues despulles i en atres 2 sedes en Madrit. En el congrés participaren, entre atres, José Carlos Mainer, José María Pozuelo Yvancos, Carme Riera, Belén Gopegui, Manuel Longares i Rafael Chirbes |
Última revisió del 12:16 18 dec 2024
Carmen Martín Gaite | |||
---|---|---|---|
Monument a Carmen Martín Gaite, en Salamanca | |||
Nacionalitat: | Espanyola | ||
Ocupació: | Escritora i poetesa. | ||
Naiximent: | 8 de decembre de 1925 | ||
Lloc de naiximent: | Salamanca, Castella i Lleó, Espanya | ||
Defunció: | 23 de juliol de 2000 | ||
Lloc de defunció: | Madrit, Espanya |
Carmen Martín Gaite (Salamanca, 8 de decembre de 1925 - † Madrit, 23 de juliol de 2000) fon una escritora i poetesa espanyola, una de les figures més importants de les lletres hispàniques del sigle XX. Va rebre, entre uns atres, el Premi Príncip d'Astúries de les Lletres en l'any 1988.
Biografia[editar | editar còdic]
Carmen, segona filla de José Martín López (Valladolit, 1885) i María Gaite Veloso (Orense, 1894), que havien contret matrimoni en l'any 1923 va nàixer el 8 de decembre de 1925 en la primera planta del número 3 de la plaça dels Bandos de la ciutat de Salamanca, edifici hui demolit. Els seus pares s'havien conegut en Salamanca, en la que José Martín eixercia com a notari. Els seus yayos materns eren d'Orense i la seua mare també va nàixer en esta província. El seu yayo havia segut catedràtic de Geografia i el seu tio yayo fon fundador de l'Ateneu d'Orense, director i editor del periòdic El Orensano. La família solia passar tots els estius en una finca que tenien els seus yayos materns en San Lorenzo de Piñor (Barbanes), a cinc quilómetros d'Orense. Estos viages varen ser la base de la seua vinculació en Galícia i el seu interés per la cultura de la terra, que servix d'escenari ad alguna de les seues obres com Las ataduras y Retahílas.
En la seua infància no va acodir a cap colege ya que José Martín, d'idees lliberals, no desijava que fora educada en una institució religiosa, per lo que va rebre classes de professors particulars i del seu pare, gran aficionat a l'història i la lliteratura, que va eixercir com iniciador de Carmen i la seua germana Ana en estes disciplines.
El començ de la Guerra Civil Espanyola va impedir a Carmen cursar el bachillerat en l'Institut-Escola de Madrit, com ya havia fet la seua germana Ana, per lo que va tindre que realisar els seus estudis de segona ensenyança en l'Institut Femení de la seua ciutat natal, l'ambient de la qual reflectiria més tart en la seua novela Entre visillos. Allí va tindre com a professors a Rafael Lapesa i Salvador Fernández Ramírez, dos futurs membres de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) que varen marcar la seua vocació lliterària.
Estudis universitaris[editar | editar còdic]
En l'any 1943, va iniciar els seus estudis de Filosofia i Lletres en l'Universitat de Salamanca, a on va tindre com a professors a Francisco Maldonado, Antonio Tovar, Manuel García Blanco i Alonso Zamora Vicente. En el primer curs va coincidir en Ignacio Aldecoa i Agustín García Calvo, en eixos anys va colaborar en la revista Trabajos y días, a on varen aparéixer els seus primers poemes. També es va interessar pel teatre i va participar com a actriu en vàries obres. Durant l'estiu del 1946, va permanéixer becada en l'Universitat de Coímbra, en la que va afiançar el seu interés per la cultura galaic-portuguesa.
En l'estiu de 1948, despuix d'acabar la seua llicenciatura en la branca de Filologia Romànica, fon becada per a ampliar estudis en l'estranger, en el Collège International de Cannes. Allí perfecciona l'idioma francés, s'inicia en la lliteratura francesa contemporànea i coneix un tipo de societat més oberta i cosmopolita. Eixe mateix any, en tornar de França es va traslladar a Madrit en l'intenció de preparar la seua tesis doctoral sobre els cançoners galaic-portuguesos durant el sigle XIII, que no aplegaria a concloure. En Madrit es retroba en Ignacio Aldecoa, que l'introduïx en el círcul lliterari d'alguns dels components de l'anomenada Generació del 50, entre els que es trobaven Medardo Fraile, Alfonso Sastre, Mayrata O'Wisiedo, Jesús Fernández Santos, Rafael Sánchez Ferlosio, Josefina Rodríguez Álvarez i Carlos Edmundo de Ory.
Carrera lliterària[editar | editar còdic]
Poc a poc el seu proyecte de la tesis doctoral es fon diluint i va guanyar pes la seua dedicació a la lliteratura. Publicava contes i artículs en revistes i va treballar durant un temps fent fiches per a un diccionari de la Real Acadèmia Espanyola, va treballar també com a professora en un colege femení i com a empleada de la notaria del seu pare que s'havia traslladat a Madrit.
En l'any 1953 va començar a colaborar en la revista lliterària Revista Española, i en el més d'octubre va contraure matrimoni en el també escritor Rafael Sánchez Ferlosio —fill del destacat escritor falangiste i exministre de Franco, Rafael Sánchez Mazas—, al que havia conegut a la seua arribada a la capital, en 1950. Despuix de la boda, el matrimoni passa uns mesos en Roma, en casa dels yayos materns de Sánchez Ferlosio, ademés de visitar atres ciutats italianes com Nàpols, Florència i Venècia. Este periodo italià li va dur a contactar en la lliteratura contemporànea d'eixe país; entre les seues principals influència destaquen Cesare Pavese, Italo Svevo i Natalia Ginzburg. En octubre de 1954 va nàixer el seu primer fill, Miguel, que va fallir de meningitis en maig de l'any següent, en sols 7 mesos d'edat. La seua filla Marta va nàixer en l'any 1956. Carmen Martín Gaite se separaria de Sánchez Ferlosio catorze anys més tart, en 1970, per a anar-se a viure en la seua filla Marta Sánchez Martín, qui va morir en 1985 a l'edat de 29 anys víctima del sida, malaltia que va contraure en injectar-se heroïna en agulles infectades d'este virus.
En la primavera de l'any 1954 obtingué el Premi Café Gijón per la seua novela curta El balneario. La seua consolidació com a novelista va aplegar en el Premi Nadal que va obtindre en giner de 1957 per la seua primera novela llarga, Entre visillos, en la que desenrolla un personage femení singular cridat "la chica rara". La segona fon Ritmo lento, que va quedar finalista del premi Biblioteca Breu de Narrativa de 1962.
Conreà també la lliteratura jovenil, especialment en algun dels seus contes («El castillo de las tres murallas», 1981 o «El pastel del diablo», 1985) i en la seua novela Caperucita en Manhattan (1990).
Fon guardonada en l'any 1988 en el Premi Príncip d'Astúries de les Lletres i fon, en 1978, la primera dòna (la primera edició és de 1977) en obtindre el Premi Nacional de Lliteratura per la seua obra El cuarto de atrás, guardó que va tornar a rebre en 1994 pel conjunt de la seua obra. Tenia la costum de posar punt final als seus llibres en una habitació d'un luxós hotel madrileny, que reservava quan intuïa que estava a punt de donar per acabada una obra.
Feu també crítica lliterària, especialment en Diario 16, i colaborà en els guions de séries per a Televisió Espanyola com Santa Teresa de Jesús (1982) i Celia (1989), série infantil basada en els contes de l'escritora madrilenya Elena Fortún (1886-1952), de la que es va declarar gran seguidora. Traduí Madame Bovary, Cumbres borrascosas, Jane Eyre i obres de Primo Levi, Virginia Woolf, Natalia Ginzburg i C. S. Lewis.
També escrigué una gran obra de crítica lliterària en la que establix una tipologia de la dòna baix el franquisme, i teorisà el fenomen lliterari de les "chiques rares", Usos amorosos de la poseguerra española, publicat en 1987.
En els anys 90 publicà dos noveles que varen ser grans èxits de crítica i públic, Lo raro es vivir en 1997 i Irse de casa en 1998.
Des de la seua arribada a Madrit, vixqué sempre en el barri del Retiro, per a on li agradava passejar. En 2000 se li va diagnosticar el càncer que va acabar en la seua vida el 23 de juliol.
Anys despuix, el 27 de maig de 2019 va fallir en Villalba (Madrit) la seua germana Ana María, que feu les voltes de marmessora, custòdia i memòria de l'obra de Carmen. De fet, en 2016 va posar en marcha el Premi de Narrativa Carmen Martín Gaite, per a evitar el possible oblit que podria pesar sobre Carmen i els seus contemporàneus de la generació dels 50. També va crear en la casa familiar de El Boalo un Centre d'Estudis de Carmen Martín Gaite, a on es troben la biblioteca, l'archiu i els mobles i objectes que Carmen tenia en Madrit. Allí reposen les restes d'abdós germanes.
Passió per l'història[editar | editar còdic]
En els anys xixanta, va deixar una miqueta de costat l'escritura de ficció i, atreta per l'història, va permanéixer més de dèu anys sense publicar cap novela. Frut d'este treball són El proceso de Macanaz: historia de un empapelamiento (1970) sobre el polític del sigle XVIII, Melchor de Macanaz, i El conde de Guadalhorce, su época y su labor (1976). En eixa llínea d'investigació va construir la seua tesis doctoral en el títul Lenguaje y estilo amorosos en los textos del siglo XVIII español, que va llegir l'11 de juny de 1972, en quarantassís anys, davant un tribunal compost pels seus antics professors Rafael Lapesa, Alonso Zamora Vicente, i que també componien José María Jover i Emilio Lorenzo. L'obra, que analisa curiosos fenomens desapareguts com el "chischiveo", fon publicada en l'any 1973 en el títul Usos amorosos del dieciocho en España.
Atres ensajos[editar | editar còdic]
El cuento de nunca acabar fon un dels seus llibres d'ensaig més personals en el que Martín Gaite, en la seua forma tan clara de narrar lo quotidià, nos ensenya la rebotiga de la seua escritura pero també reflexiona sobre la coherència, la vida, l'infància, l'amor, la mentira, lo fugaç. Fa inventari de la seua existència fins a 1982, en que es va publicar. Parla del seu amor per la lliteratura i per la vida, pels núvols, per la contemplació. Són reflexions que escrigué a lo llarc de nou anys i que va voler arreplegar com la seua visió del món. Curiosament per ad algú que escrivia de manera tan natural, lo que preval a lo llarc dels anys d'esta obra és la coherència i la força del seu estil lliterari.
Estil lliterari[editar | editar còdic]
Respecte a la seua experiència com a escritora digué en una entrevista en 1998:
Obra[editar | editar còdic]
Novela[editar | editar còdic]
- Entre visillos (1958), Premi Nadal 1957
- Ritmo lento (1963), finalista del Premi Biblioteca Breu 1962
- Retahílas (1974)
- Fragmentos de interior (1976)
- El cuarto de atrás (1978), Premi Nacional de Narrativa (España)
- Caperucita en Manhattan (1990)
- Nubosidad variable (1992)
- La reina de las nieves (novela)|La reina de las nieves (1994)
- Lo raro es vivir (1997)
- Irse de casa (1998)
- Los parentescos (2001), inconclusa
Compilacions de relats i noveles curtes[editar | editar còdic]
- El balneario (1955). Inclou la novela curta homònima, Premi Café Gijón 1954, i els relats «Los informes», «Un día de libertad» i «La chica de abajo».
- Las ataduras (1960)
- El castillo de las tres murallas (1981)
- El pastel del diablo (1985)
- Dos relatos fantásticos (1986)
- Dos cuentos maravillosos (2009)
Relats[editar | editar còdic]
- «Un día de libertad» (1953), en Revista Española.
- «Retirada» (1995), en l'antologia Cuentos de este siglo. 30 narradoras contemporáneas.
- «De su ventana a la mía» (1996), en l'antologia Madres e hijas.
- «La chicas de abajo» (2009), en l'antologia Cuentos de amigas.
Ensaig[editar | editar còdic]
- El proceso de Macanaz: historia de un empapelamiento (1970)
- Usos amorosos del dieciocho en España (1973)
- El conde de Guadalhorce, su época y su labor (1976)
- Usos amorosos de la Postguerra española (1981)
- El cuento de nunca acabar (notas sobre la narración, el amor y la mentira) (1983)
- Desde la ventana: enfoque femenino de la literatura española (1987)
- Vida cotidiana en tiempos de Goya (junt a Natacha Seseña i Gonzalo Anes) (1996)
Poesía[editar | editar còdic]
- A rachas (1973)
- Todo es un cuento roto en Nueva York (1986)
- Después de todo. Poesía a rachas (1993). Antologia en pròlec de Jesús Munárriz
- Poemas (2001)
Epistolaris[editar | editar còdic]
- Correspondencia (2011), junt a Juan Benet Goitia
Atres gèneros[editar | editar còdic]
- La búsqueda de interlocutor y otras búsquedas (1974), artículs
- Agua pasada (Artículos, prólogos y discursos) (1993), miscelànea
- Esperando el porvenir. Homenaje a Ignacio Aldecoa (1994), conferències
- La hermana pequeña (1999), teatre
- Cuadernos de todo (2002), diaris
- Coto cerrado de mi memoria, ed. de Charo Ruano, Consorcio de Salamanca, 2002
- Pido la palabra (2002), conferències
- Visión de Nueva York (2005), diari
- Tirando del hilo : (artículos 1949-2000) (2006), artículs
- El libro de la fiebre (2007)
- La reina de las nieves". En Imprescindibles RTVE (2020)
Referències[editar | editar còdic]
- «Un lugar llamado Carmen Martín Gaite», (2014) Siruela. Editat per José Teruel i Carmen Valcárcel i que reunixe les conclusions de les jornades que sobre l'autora es celebraren en abril de l'any 2013 en la casa familiar dels Martin Gaite, en el poble de El Boalo (Madrid), a on reposan les seues despulles i en atres 2 sedes en Madrit. En el congrés participaren, entre atres, José Carlos Mainer, José María Pozuelo Yvancos, Carme Riera, Belén Gopegui, Manuel Longares i Rafael Chirbes
- Huete, Cristina (28 de abril de 2008). «Allariz reivindica a 'Carmiña'». EL PAÍS
- Mateu, Anna. Carmen Martín Gaite y el periodismo. La visión de los medios de comunicación en los artículos de prensa (1949-2000)
- País, Ediciones El (23 de julio de 2000). «Fallece la escritora Carmen Martín Gaite». EL PAÍS
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Fernández Hoyos, Sonia (2012), Los ensayos de Carmen Martín Gaite, Granada, Tragacanto. Vol 1: La lucidez de leer la Historia. Vol 2: La algarabía de leer el mundo
- González Couso, David (2010), Caperucita en Manhattan. Guía de Lectura. Navarra, Cénlit
- González Couso, David, (2009). «Carmen Martín Gaite y su geografía literaria». Espéculo. Revista de Estudios Literarios, Madrid, UCM.
Cruz Cámara, Nuria (2008). El laberinto intertextual de Carmen Martín Gaite. Newark, Juan de la Cuesta
- González Couso, David (2008, 2a ed. ampliada 2014). Los perfiles gallegos de Carmen Martín Gaite. Almería, Procompal Publicaciones. Epílogo de Ana María Martín Gaite
- González Couso, David (2008). Una propuesta de lectura para Caperucita en Manhattan. Granada, Procompal Publicaciones
- González Couso, David (2009), "Alas de libélula. El pastel del diablo, de Carmen Martín Gaite", Moenia. Revista lucense de Lingüística y Literatura
- Núñez de la Fuente, Sara: «Estatuas animadas y autómatas en la literatura juvenil de Carmen Martín Gaite y Óscar Esquivias» en Elos. Revista de Literatura Infantil e Xuvenil, n.º 2, 2015; pp. 39-61
- Saiz Álvarez, José Manuel y Herrero Herrero, Eustasio, eds. (2007). Luz en la quietud. Libro-homenaje a Carmen Martin Gaite. Colección Acqua Libros, 1, Madrid: Ediciones FIEC.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Carmen Martín Gaite.