Alquímia

Pàgina d'una obra d'en Ramon Llull

L'alquímia era una doctrina i un estudi especulatiu que pretenia explicar com una substància es podia transformar en una atra, en un temps en qué encara no existien les disciplines empíriques de la química i de la física. Un dels objectius principals era l'investigació de la pedra filosofal, que hauria de permetre transformar qualsevol metal en or. L'alquímia tenia tres vertents que la caracterisaven: l'experimentació en la matèria; la dissertació filosòfica que pretenia racionalisar estes pràctiques: i l'esoterisme i el misticisme que eren la vertent determinant.

Des d'un punt de vista actual, és una pseudociència sense base científica. En general, els alquimistes creien que tota la matèria estava composta per quatre elements: terra, aire, aigua i foc. En el pla espiritual, els alquimistes havien de transmutar la seua pròpia ànima abans de transmutar els metals, això vol dir que havien de purificar-se, preparar-se per mig de l'oració i el dejuni. Incorporaven una bona part de màgia i misticisme en les seues creences, i tendien a considerar l'alquímia una pràctica secreta i apta només pels iniciats (hermetisme).

Històricament, l'alquímia es pot considerar com la precursora de la química moderna, abans de l'establiment del mètodo científic als segles XVII i XVIII, gràcies als treballs de Robert Boyle i Antoine Laurent Lavoisier, entre d'atres.

Un dels alquimistes occidentals més important fon Paracels, i alguns dels fundadors o precursors de la Ciència occidental moderna es van dedicar també a l'alquímia, com per eixemple Isaac Newton i Roger Bacon.

Actualment és d'interés pels historiadors de la ciència i la filosofia, així com pels seus aspectes místics, esotèrics i artístics. L'alquímia va ser una de les principals precursores de les ciències modernes, i moltes de les substàncies, ferramentes i processos de l'antiga alquímia han servit com a pilars fonamentals de les modernes indústries química i metalúrgica.

Encara que l'alquímia adopta moltes formes, en la cultura popular és citada en major freqüència en històries, películes, espectàculs i jocs com el procés usat per transformar plom (o atres elements) en or. Una atra forma que adopta l'alquímia és la de la investigació de la pedra filosofal, en la qual conseguir l'habilitat per transmutar or o la vida eterna.

Etimologia

Fragment d'un text d'alquímia

L'alquimista de Pietro Longhi.

La paraula «alquímia» procedix de l'àrap al-citīmiyaˀ (الكيمياء) o al-khīminyaˀ (الخيمياء), que podria estar formada per l'artícul al- i la paraula grega khumeia (χυμεία), que significa "tirar junts", "abocar junts", "soldar", "alluntar", etcétera (de khumatos, "el que s'aboca", "llingot", o del persa kimia, "or"). Un decret de Diocleci, escrit en grec sobre l'any 300, ordenava cremar «els antics escrits dels egipcis, que tractaven sobre l'art de fabricar or i plata» la kīmiyaˀ transmutació. La paraula àrap kīmiyaˀ, sense l'artícul, ha donat lloc a "química" en català i atres llengües, i al-kīmiyaˀ significa, en àrap modern, "la química".

En l'Edat Mijana se solia amprar l'expressió ars chimica per aludir a l'alquímia.

Investigació de la naturalea

Laboratori d'alquímia.

La percepció popular i dels últims segles sobre els alquimistes, és que eren charradors que intentaven convertir plom en or, i que ampraven la major part del seu temps elaborant remeis miraculosos, verins i pocions màgiques.

Els alquimistes fonamentaven la seua ciència en qué l'univers estava compost de quatre elements clàssics als quals cridaven pel nom vulgar de les substàncies que els representen: terra, aire, foc i aigua, i en ells preparaven un quint element que contenia la potència dels quatre en la seua màxima exaltació i equilibri.

La majoria dels alquimistes eren investigadors cults, inteligents i benintencionats, i fins i tot distinguits científics, com Isaac Newton i Robert Boyle. Estes innovadors van intentar explorar i investigar la naturalea mateixa. La base és un coneiximent del règim del foc i de les substàncies elementals del que després de profundes meditacions es passa a la pràctica, començant per construir un forn alquímic. Sovint les seues mancances havien de suplir-se en l'experimentació, les tradicions i moltes especulacions per profundisar en el seu art.

Per als alquimistes tota substància es componia de tres parts: mercuri, sofre i salsent estes els noms vulgars que comunament s'usaven per designar a l'esperit, l'ànima i el cos, estes tres parts eren nomenades principis. Per manipulació de les substàncies i a través de diferents operacions, separaven cadascuna de les tres parts que després havien de ser purificades individualment, cadascuna d'acort al règim de foc que li és propícia, la sal en foc de fusió i el mercuri i el sofre en destilacions recurrents i suaus. Després de ser purificades les tres parts en una llabor que solia comportar molt de temps i que havien de vigilar-se els aspectes planetaris les tres parts havien d'unir-se per formar una atra vegada la substància inicial. Una vegada fet tot això la substància adquiria certs poders.

Els aprenents d'alquimistes, en general havien de començar per treballar en el regne vegetal fins a dominar el règim del foc, les diverses operacions i el règim del temps. Al llarc de la història de la disciplina, es varen esforçar en entendre la naturalea d'estes principis i varen trobar algun orde i sentit en els resultats dels seus experiments alquímics, que sovint eren socavats per reactius impurs o malament caracterisats, falta de mesures quantitatives i nomenclatura hermètica. Això motivava que molts anys després d'intensos esforços acabessin arruïnats i maleint l'alquímia.

Els alquimistes per diferenciar les substàncies vulgars d'aquelles fabricades per l'art alquímic, que sent designades pel mateix nom d'acort a alguna de les seues propietats, procedien a usar l'apelatiu de «filosòfic» o «nostre». Així, es parlava de «la nostra aigua» per diferenciar-la de l'aigua corrent, pero a lo llarc dels texts alquímics s'assumix que l'aprenent ya sap diferenciar una d'una atra i, a vegades, explícitament no s'usa, ja que d'acort a l'art hermètic «no s'ha de donar perles als porcs», raó per la qual molts fracassaven en seguir al peu de la lletra les diferents receptes. La «alucinació» només se conseguia després d'ardus anys de rigorós estudi i experimentació. Una vegada que l'aprenent conseguia controlar el foc, el temps dels processos i els processos mateixos en el regne vegetal, estava llest per accedir als arcans majors, això és, els mateixos treballs en el regne animal i mineral. Sostenien que la potència dels remeis era proporcional a cada naturalea.

Els treballs dels alquimistes es basaven en les naturalees, a cada regne li corresponia una meta: al regne mineral la transmutació de metals vulgars en or o plata, al regne animal la creació d'una «panacea», un remei que supostament gojaria de totes les malalties i prolongaria la vida indefinidament. Totes elles eren el resultat de les mateixes operacions on el que canviava eren la matèria primera, la durada dels processos i la vigilància i força del foc. Una meta intermedia era crear el que es coneixia com mònstruo, un dissolvent mineral fet de salmitre i vidre purificat en aigua pura, i que oferia la multiplicació de si mateix per immersió d'atres substàncies semblants en fusió/dissolució (segons la seua naturalea) en estes. De manera que se conseguia tant la generació com la regeneració de les substàncies elementals. Estes no són els únics usos d'esta ciència, encara que sí que són els més coneguts i millor documentats. Des de l'edat mijana, els alquimistes europeus varen invertir molt d'esforç i diners en la investigació de la pedra filosofal.

Disciplina espiritual i filosòfica

Els alquimistes sostenien que la pedra filosofal amplificava místicament el coneiximent d'alquímia de qui la usava tant com fos possible. Molts aprenents i falsos alquimistes, tinguts per autèntics alquimistes, van gojar de prestigi i soport durant segles, encara que no per la seua investigació d'estes metes ni per l'especulació mística i filosòfica que es desprenia de la seua lliteratura, sino per les seues contribucions mundanes a les indústries artesanals de l'época: l'obtenció de pólvora, l'anàlisis i refinament de minerals, la metalúrgia, la producció de tinta, tints, pintures i cosmètics, l'adobat del cuiro, la fabricació de ceràmica i cristal, la preparació d'extractes i licors, etcétera. La preparació del aqua vitae, el «aigua de vida», era un experiment bastant popular entre els alquimistes europeus.

Els alquimistes mai tingueren voluntat de separar els aspectes físics de les interpretacions metafísiques del seu art. La falta de vocabulari comú per a processos i conceptes químics, i també la necessitat de secretisme, portava als alquimistes a manllevar termes i símbols de la mitologia bíblica i pagana, l'astrologia, la càbala i atres camps místics i esotèrics, de manera que fins i tot la recepta química més simple acabava semblant un obtús conjur màgic. Més encara, els alquimistes varen buscar en estes camps els marcs de referència teòrics en els quals poder encaixar la seua creixent colecció de fets experimentals inconexos.

A partir de l'Edat Mijana alguns alquimistes varen començar a vore els aspectes metafísics com els autèntics fonaments de l'alquímia i a les substàncies químiques, estats físics i processos materials com a meres metàfores d'entitats, estats i transformacions espirituals. Tant la transmutació de metals corrents en or com la panacea universal simbolisaven l'evolució des d'un estat imperfecte, malalt, corruptible i efímer cap a un estat perfecte, sa, incorruptible i etern; i la pedra filosofal representava llavors alguna clau mística que faria esta evolució possible. Aplicades al mateix alquimista, esta meta bessona simbolisava la seua evolució des de la ignorància fins a la culminació i la pedra representava alguna veritat o poder espiritual ocult que portaria fins a esta meta. En els texts escrits segons este punt de vista, els críptics símbols alquímics, diagrames i imagineria textual de les obres alquímiques tardanes contenen típicament múltiples capes de significats, alegories i referències a atres obres igualment críptiques; i han de ser laboriosament «descodificades» per poder descobrir el seu autèntic significat.

Alquímia i astrologia

Artícul principal → Interacció astrologia-alquímia.

L'alquímia en Occident i atres llocs a on va ser àmpliament practicada estava íntimament relacionada i entrellaçada en l'astrologia occidental. En molts sentits varen ser desenrollades per complementar-se una a l'atra en la investigació del coneiximent ocult. Tradicionalment, cadascú dels set cossos celests del sistema solar que coneixien els antics estava associat, eixercia el domini sobre, i governava un determinat metal. En l'hermetisme està relacionada tant en l'astrologia com en la teúrgia.

Alquímia en l'época científica

Reproducció del laboratori d'Andreas Libavius ​​a Rothenburg

Fins al segle XVII, l'alquímia va ser en realitat considerada una ciència seriosa a Europa: per eixemple, Isaac Newton va dedicar molt més temps i escrits a l'estudi de l'alquímia que a l'òptica o la física, per lo que és célebre. Atres eminents alquimistes del món occidental són Roger Bacon, Sant Tomàs d'Aquino, Tycho Brahe, Thomas Browne, Ramon Llull i Parmigianino.

De l'alquímia occidental sorgix la ciència moderna. Els alquimistes varen utilisar moltes de les ferramentes que s'usen hui, a sovint fabricades per ells mateixos i podien ser molt precises, especialment durant l'Alta Edat Mijana. El naiximent de la química moderna va sorgir en els aprenents d'alquímia desencantats del seu nul progrés alquímic i en els crítics resentits de l'alquímia; tant els uns com els atres van conseguir progressos en diversos àmbits de la naturalea en el segle XVIII, en el qual van proporcionar un marc més precís i fiable per a les elaboracions industrials i la medicina, lliures de l'hermetisme propi de l'alquímia, i entrant en un nou disseny general de coneiximent basat en el racionalisme.

A partir de llavors, tot personage que entroncava en l'alquímia o que «enfosquia» els seus texts va ser menyspreat pel naixent corrent científic modern, com el baró Carl Reichenbach, un conegut químic de la primera meitat del segle XIX, que va treballar sobre conceptes semblats a l'antiga alquímia, tals com la força òdica, però el seu treball no va entrar en el corrent dominant de la discussió científica.

Molts intents de transmutació fallaven quan els aprenents d'alquímia elaboraven sense conéixer composts inestables, lo que es vea empijorat per les precàries condicions de seguritat. La transmutació de la matèria, va gojar d'un moment dolç en el segle XX, quan els físics van conseguir transformar àtoms de plom en àtoms d'or per mig de reaccions nuclears. No obstant això, els nous àtoms d'or, en ser isòtops molt inestables, resistien menys de cinc segons abans de desintegrar-se. Més recentment, informes de transmutació d'elements pesats per mig de electròlisis o cavitació sònica van ser l'orige de la controvèrsia sobre fusió freda en 1989. Cap d'estes troballes ha pogut ser encara reproduït en fiabilitat.

El simbolisme alquímic ha estat usat ocasionalment en el segle XX per sicòlecs i filòsofs. Carl Jung va revisar el simbolisme i teoria alquímics i va començar a concebre el significat profunt del treball alquimista com una senda espiritual. La filosofia, els símbols i els mètodos alquímics han gojat d'un cert renaiximent en contexts postmoderns tals com el moviment Nova Era.

Objecte d'investigació històrica

La història de l'alquímia s'ha convertit en un vigorós camp acadèmic. A mesura que el fosc llenguage hermètic dels alquimistes va sent gradualment «dessifrat», els historiadors van fent-se més conscients de les conexions intelectuals entre esta disciplina i atres facetes de la història cultural occidental, tals com la sociologia i la sicologia de comunitats intelectuals, el cabalisme, l'espiritualisme, el rosacreuisme i atres moviments místics, la criptografia, la bruixeria, i l'evolució de la ciència i la filosofia.

L'alquímia en la història

Extracte i clau de símbols d'un llibre sobre alquímia del segle XVII. Els símbols usats tenen una correspondència unívoca en els usats en l'astrologia de l'época.

L'alquímia comprén diverses tradicions filosòfiques abastant prop de quatre milenaris i tres continents. La general predilecció d'estes tradicions pel llenguage críptic i simbòlic fa que resulte difícil traçar les seues mútues influències i relacions «genètiques».

Poden distinguir-se almenys dos tendències principals, que semblen ser àmpliament independents, almenys en les seues primeres etapes: l'alquímia chinenca, centrada en China i la seua zona d'influència cultural, i l'alquímia occidental, el centre de la qual es va desplaçar al llarc del temps entre l'antic Egipte, Grècia i Roma, el món islàmic, i finalment de nou Europa. L'alquímia chinenca estava íntimament relacionada en el taoisme, mentres que l'alquímia occidental va desenrollar el seu propi sistema filosòfic, en relacions només superficials en les principals religions occidentals. Encara està oberta la qüestió de si estes dos branques compartixen un orige comú o fins a quin extrem es van influir una a l'altra.

L'alquímia en l'Antic Egipte

Artícul principal → Alquímia en l'antic Egipte.

L'orige de l'alquímia occidental pot situar-se en l'Antic Egipte. La metalúrgia i el misticisme estaven inexorablement unides al món antic. L'alquímia, la medicina i fins i tot la màgia eren aspectes de la religió en l'Antic Egipte i, per tant, del domini de la classe sacerdotal. Segons la tradició egípcia, el faraó Kheops va ser el més antic alquimista i l'autor del primer tractat d'alquímia.

L'alquímia egípcia és coneguda principalment a través dels escrits d'antics filòsofs grecs (helènics), que al seu torn han perdurat sovint només en traduccions islàmiques. Pràcticament no s'ha conservat cap document egipci original sobre l'alquímia. Estes escrits, si van existir, provablement es van perdre quan l'emperador romà Diocleci va ordenar la crema de llibres alquímics, atesos els problemes que suponia la falsificació de metals, i després de sofocar una revolta a Aleixandria (292), que havia estat un centre d'alquímia egípcia.

El procés d'adobar pells animals ya es coneixia en l'Egipte predinàstic en temps tan antics com el VI milenari aC, hi ha proves d'anàlisis química durant els periodos Naqada, com ferramentes de coure, i la invenció del morter.

Atres proves indiquen clarament que els primitius alquimistes de l'Antic Egipte havien ideat pastes de guix ya en el 4000 aC, els morters de ciment cap al 2500 aC i la vitrificació i la faiança el 1500 aC. La reacció química implicada en la producció de l'òxit de calci és una de la més antigues conegudes: CaCO₃ + calor? CaO + CO₂ En l'Antic Egipte es van produir cosmètics, faiança i també brea per a la construcció naval. El papir també havia estat inventat cap al 3000 a. C.

La llegenda explica que el fundador de l'alquímia egípcia va ser el deu Tot, nomenat Hermes-Tot o Hermes Trismegist (Tres vegades gran) pels grecs. Segons la llegenda, va escriure els nomenats quaranta-dos Llibres del Saber, abastant tots els camps del coneiximent, alquímia inclosa. El símbol d'Hermes era el caduceu o vara en serps, que va arribar a ser un dels molts símbols principals de l'alquímia. La Taula de Maragda o Hermètica, coneguda només per traduccions gregues i àraps, és normalment considerada la base de la filosofia i pràctica alquímiques occidentals, nomenada filosofia hermètica pels seus primers seguidors.

El primer punt de la Taula de Maragda explica el propòsit de la ciència hermètica: «en veritat certament i sens dubte, tot el que està a baix és com el que està a dalt, i tot el que està a dalt és com el que està a baix, per realisar els miracles d'una cosa». Esta és la creença macrocosmos-microcosmos principal per a la filosofia hermètica. En atres paraules, el cos humà (el microcosmos) es veu afectat pel món exterior (el macrocosmos), que inclou els cels a través de l'astrologia i la terra a través dels elements, encara que quan un conseguix el domini sobre el món interior, comença a ser capaç de controlar el món exterior de formes poc convencionals.

En el segle IV aC, el Regne de Macedònia va conquerir Egipte i van fundar la ciutat d'Aleixandria en 332. Això els va posar en contacte en les idees egípcies.

L'alquímia chinenca

Tot el pensament chinenc tradicional, que partix de les nocions expostes en el Yijing, es basa en la idea que la realitat és "canvi permanent". Així, la majoria d'antigues teories i tècniques chinenques tenen una relació o l'atra en l'alquímia, en tant que mètodos que estudien i apliquen els mecanismes d'este canvi. Això ya és manifest en els conceptes bàsics d'esta cultura: el Dao, la relació entre Yin i Yang, els cinc elements, el qi, etc.

No obstant, una alquímia en tant que tal es va desenrollar a partir de les idees taoistes, en la seua vertent més popular (dào jiào). Pero mentres l'alquímia occidental va acabar centrant-se en la transmutació de metals corrents en nobles, l'alquímia chinenca va tenir una conexió més òbvia en la medicina. Al principi de la dinastia Song els practicants del taoisme tenien com a objectiu final dels alquimistes chinencs era trobar el "gran elixir de la immortalitat física del cos"creent que podien transmutar el cinabre altament tòxic (sulfur de mercuri o ocre vermell) en l'elixir de la immortalitat. L'us de cinabre en l'alquímia taoista va sorgir de conectar el vermell del cinabre en la sanc, i la seua transformació en mercuri líquit, Argent viu en la vitalitat del semen humà, la font de vida nova. Encara que tolerable en baixes dosis, este producte va causar numeroses defuncions, el que va encorajar la gent a evitar esta forma d'alquímia en favor de mètodos externs (com el tai-chi-chuan, o el chi-kung).

La pólvora podria haver estat una invenció dels alquimistes chinencs. Descrita en texts del segle IX i usada en focs artificials al segle X, va ser amprada en canons cap al 1290. L'us de la pólvora es va estendre des de la China fins al Japó, i a través dels mongols cap al món àrap i Europa (va ser usada pels mongols contra els hongaresos el 1241 i a Europa a partir del segle XIV).

L'alquímia índia

Poc es coneix a Occident sobre el caràcter i la història de l'alquímia índia. L'alquímia índia, com tota la seua ciència, se centra a conseguir el mokxa: la perfecció, la immortalitat, el lliberament. Així, concentra els seus esforços a fer immortal el cos humà. Són moltes les històries tradicionals d'alquimistes encara vius des de temps immemorial gràcies als efectes dels seus experiments.

[Els indis] tenen una ciència semblant a l'alquímia que és bastant característica d'ells, a la qual criden Rasayana. Significa l'art d'obtindre i manipular Rasa (néctar, mercuri, suc). Este art està restringit a certes operacions, metals, drogues, composts i medicines, la majoria dels quals tenen mercuri com a ingredient principal. Els seus principis retornen la salut a aquells malalts que estaven desdonats i la joventut als marcits ancians.

al-Biruní

Els texts de medicina i ciència ayurvèdica tenen aspectes relacionats en l'alquímia, com tenir cures per a totes les malalties conegudes i mètodos per tractar als malalts per mig de la unció d'olis. El millor eixemple de text basat en esta ciència és el Vaisheshika Darshana de Kanada al voltant del 600 aC, qui descrivia una teoria atòmica prop d'un segle abans que Demòcrit.

Atés que l'alquímia acabaria integrada en el vast camp de l'erudició índia, les influències d'altres doctrines metafísiques i filosòfiques com el samkhya, el yoga, el vaisheshika i l'ayurveda van ser inevitables. No obstant això, la majoria dels texts Rasayana tenen les seues arrels a les escoles tàntriques Kaula relacionades en els ensenyances de la personalitat de Matsyendranath.

El rasayana era entés per molt poca gent en aquella época com Nagarjuna, un monge budista que va editar el Rasaratnakara, és un conegut eixemple de l'antiga medicina índia, o nityanadhiya. Es dia que Nagarjuna havia desenrollat un mètodo per convertir-lo en or. La majoria de les seves obres originals s'han perdut, pero els seus ensenyances tenen encara una forta influència en la medicina tradicional índia.

Alquímia al món grec

La ciutat grega d'Aleixandria a Egipte era un centre de saber alquímic que va retindre la seua preeminència durant la major part de les eres grega i romana. Els grecs es van apropiar de les creences hermètiques egípcies i les van unir en les filosofies pitagòrica, jònica i gnòstica.

La filosofia pitagòrica és, essencialment, la creença en qué els números governen l'univers, sorgida de les observacions del so, els estels i formes geomètriques com els triànguls o qualsevol de la qual puga derivar-se una divisió.

El pensament jònic es basava en la creença en qué l'univers podia ser explicat per mig de l'observació dels fenomens naturals; es creu que esta filosofia va ser iniciada per Tales de Milet i el seu pupil Anaximandre de Milet i posteriorment desenrollada per Plató i Aristòtil, les obres del qual van arribar a ser una part integral de l'alquímia. Segons esta creença, l'univers pot ser descrit per unes poques lleis unificades que poden determinar-se només per mig de acorades, minucioses i àrdues exploracions filosòfiques.

El tercer component introduït a la filosofia hermètica pels grecs va ser el gnosticisme, una creença, estesa durant l'Imperi Romà cristià, que el món és imperfecte perqué va ser creat de manera imperfecta i que l'aprenentage sobre la naturalea de la substància espiritual portaria a la salvació. Fins i tot creen que Deu no «va crear» l'univers en el sentit clàssic, sino que l'univers va ser creat «d'ell» pero es va corrompre en el procés (en lloc de corrompre's per les transgressions d'Adam i Eva, el pecat original. Segons les creences gnòstiques, en adorar el cosmos, la naturalea o les criatures del món, un adora al Deu Verdader. Moltes sectes gnòstiques sostenien fins i tot que la deïtat bíblica seria dolenta i havia de ser una emanació caiguda de l'Elevat Deu a qui buscaven adorar i unir-se. No obstant això, l'aspecte del deu d'Abraham com ser malvat no va jugar en realitat cap paper en l'alquímia, pero l'aspecte de l'ascens a l'Elevat Deu provablement va tenir molta influència. Les teories platòniques i neoplatòniques sobre els universals l'omnipotència de Deu també van ser absorbides (les seues principals creences veuen l'aspecte físic del món com a imperfecte i creuen en Deu com una ment còsmica transcendent).

Un concepte molt important introduït en esta época, concebut per Empèdocles i desenrollat per Aristòtil, va anar que totes les coses de l'univers estaven formades per només quatre elements: terra, aire, aigua i foc. Segons Aristòtil, cada element tenia una esfera a la qual pertanyia i a la qual tornaria si se li deixava intacte. Els quatre elements dels grecs eren aspectes majoritàriament qualitatius de la matèria i no quantitatius com el són els nostres elements moderns, eren les qualitats primàries i més generals per mig de les quals la substància amorfa i purament quantitativa de tots els cossos es presentava en una forma diferenciada. Alquimistes posteriors van desenvolupar extensivament els aspectes místics d'aquest concepte.

L'alquímia en l'Imperi Romà

Els romans van adoptar l'alquímia i la metafísica gregues, igual que van adoptar gran part del seu coneiximent i filosofia. Al final de l'Imperi Romà la filosofia alquímica s'havia unit a les filosofies dels egipcis creant el cult de l'hermetisme.

No obstant això, del desenroll del cristianisme en l'Imperi va portar una llínia oposta de pensament, provinent d'Agustí d'Hipona (354-430), un filòsof cristià primerenc que va escriure sobre les seues creences poc abans de la caiguda de l'Imperi Romà. En essència, Agustí sentia que la raó i la fe podien ser usades per entendre a Deu, pero que la filosofia experimental era nociva: «Hi ha també present en l'ànima, pels mijos d'estos mateixos sentits corporals, una espècie de buit anhel i curiositat que pretén no conseguir el plaer de la carn sino adquirir experiència a través d'esta, i esta buida curiositat es dignifica en els noms de coneiximent i ciència.»

Les idees agustinianes eren decididament antiexperimentals, si be les tècniques experimentals aristotèliques no van ser rebujades quan van estar disponibles a Occident. Així i tot, el pensament agustinià va tenir fort arrelament en la societat medieval i es va usar per mostrar l'alquímia com a contrària a Deu.

Bona part del coneiximent alquímic romà, com el dels grecs i els egipcis, s'ha perdut. A Aleixandria, el centre dels estudis alquímics en l'Imperi Romà, l'art era principalment oral i en interés del secret poc es confiava al paper. (D'aquí l'us de «hermètic» per indicar "reservat"). És possible que alguna obra anara escrita a Aleixandria i que subsegüentment es perdera o cremara en els turbulents periodos següents.

Alquímia al món islàmic

Jàbir ibn Hayyan (Geber), que es considera com el "pare de la química", va introduir una anàlisis científica i experimental en l'alquímia.

Després de la caiguda de l'Imperi Romà, el focus de desenroll alquímic es va traslladar al món islàmic. Se sap molt més sobre l'alquímia islàmica perqué va ser documentada millor: de fet, la majoria dels primers escrits que han sobrevixcut el pas dels anys ho han fet com a traduccions islàmiques.

El món islàmic va ser un cresol per a l'alquímia. El pensament platònic i aristotèlic, que ja havia estat en certa mesura inclòs en la ciència hermètica, va continuar sent assimilat. Alquimistes islàmics com Ar-Razí (en llatí Rasís) i Jàbir ibn Hayyan (en llatí Geber) van aportar descobriments químics clau propis, tals com la tècnica de la destilació (les paraules alambí i alcohol són d'orige àrap), els àcits muriàtic (clorhídric), sulfúric i nítric, la insulsa, la potassa i més. (Dels noms àraps per estes dos últimes substàncies, al-natrun i al-qalí, llatinisats com natrium i kalium, procedixen els símbols moderns del sodi i el potassi.) El descobriment que l'aigua règia, una barreja d'àcit nítric i clorhídric, podia dissoldre el metal més noble (l'or) hauria d'avivar la imaginació d'alquimistes durant el següent milenari.

Els filòsofs islàmics també van fer grans contribucions a l'hermetisme alquímic. L'autor més influent en este aspecte possiblement fos Geber. L'objectiu primordial de Geber era la takwin, la creació artificial de vida en el laboratori alquímic, fins i tot la vida humana. Geber va analisar cada element aristotèlic en termes de les quatre qualitats bàsiques de calor, fret, sequetat i humitat. D'acort en ell, en cada metal dos d'estes qualitats eren interiors i dos exteriors. Per eixemple, el plom era externament fret i sec, mentres que l'or era calent i humit. D'esta forma, teorisava Geber, reordenant les qualitats d'un metal, podia obtindre-se un diferent. En este raonament, la investigació de la pedra filosofal va ser introduïda en l'alquímia occidental. Gebir va desenrollar una elaborada numerologia per mig de la qual les inicials del nom d'una substància en àrap, quan se'ls aplicaven diverses transformacions, mantenien correspondències en les propietats físiques de l'element.

Alquímia en l'Europa medieval

L'alquimista de William Fettes Douglas.

A causa de les seues fortes conexions en les cultures grega i romana, l'alquímia va ser acceptada bastant fàcilment per la filosofia cristiana i els alquimistes medievals europeus van absorbir extensivament el coneiximent alquímic islàmic. Gerbert d'Aurillac, qui més tart es convertiria en el Papa Silvestre II, va ser un dels primers a portar la ciència islàmica a Europa des d'Al-Àndalus. Més tart, homes com Adelart de Bath, qui va viure en el segle XII, van portar ensenyances adicionals. Pero fins al segle XIII els moviments van ser principalment assimilatius.

En este periodo van aparéixer algunes desviacions dels principis agustinians dels primers pensadors cristians. Anselm de Canterbury crea que la fe ha de precedir a la raó, com Agustí i la majoria dels teòlecs anteriors a ell, encara que ell va afegir, fomentat en un context cristià, que la fe i la raó eren compatibles. Els seus punts de vista van posar les bases per a l'explosió filosòfica que havia d'ocórrer. Pedro Abelardo va continuar el treball d'Anselm, preparant els fonaments per a l'acceptació del pensament aristotèlic abans que les primeres obres d'Aristòtil arribaren a Occident. La seua principal influència en l'alquímia va ser la seua creença en qué els principis universals de Plató no tenien una existència separada de la consciència de l'home. Abelardo també va sistematisar l'anàlisis de les contradiccions filosòfiques.

Robert Grosseteste va ser un pioner de la teoria científica que posteriorment seria usada i refinada pels alquimistes, prenent els mètodos d'anàlisis d'Abelardo i afegint l'us d'observacions, experimentació i conclusions en realisar evaluacions científiques. També va treballar molt per tendir en pont entre el pensament platònic i l'aristotèlic.

Albert el Gran i Tomàs d'Aquino van ser dos membres de l'Orde dels Predicadors que van estudiar a Aristòtil i van treballar en la reconciliació de les diferències entre la filosofia i el cristianisme. Tomàs d'Aquino també va treballar intensament a desenrollar el mètodo científic. Fins i tot va ser tan llunt com per afirmar que els universals podrien ser descoberts només per mig del raonament llògic i, com la raó no pot oposar-se a Deu, deu per tant ser compatible en la teologia. Això contradeya la comunament acceptada creença platònica que els universals es trobaven només per mig de l'iluminació divina. Abdós van estar entre els primers a emprendre l'examen de la teoria alquímica i ells mateixos podrien ser considerats alquimistes, excepte pel fet que van fer poc quant a l'experimentació.

El primer alquimista autèntic en l'Europa medieval va ser Roger Bacon, un franciscà d'Oxford que va estudiar l'òptica i els llenguages a més de l'alquímia. La seua obra va supondre tant per a l'alquímia com la de Robert Boyle per la química i la de Galileu Galilei per l'astronomia i la física. Els ideals franciscans de conquistar el món en lloc de rebujar-ho li van portar a la seua convicció que l'experimentació era més important que el raonament: «De les tres formes en les quals els homes pensen que adquirixen coneiximent de les coses: autoritat, raonament i experiència, només l'última és efectiva i capaç de portar de pau a l'intelecte.» «La ciència experimental controla les conclusions de totes les atres ciències. Revela veritats que el raonament dels principis generals mai haurien descobert». A Roger Bacon també se li ha atribuït l'inici de la investigació de la pedra filosofal i de l'elixir de la vida. La idea de la immortalitat va ser reemplaçada per la noció de la longevitat: després de tot, el temps que l'home passa a la Terra era simplement per esperar i preparar-se per a la immortalitat al món de Deu. La immortalitat a la Terra no encaixava en la teologia cristiana.

Bacon no va ser l'únic alquimista d'esta época pero sí el més important. Les seues obres van ser usades per incontables alquimistes entre els segles XV i XIX. Atres alquimistes de la seua mateixa época van compartir diversos trets. Primer, i més òbviament, quasi tots van ser membres del clericat. Això es devia simplement al fet que poca gent fora de les escoles parroquials tenia l'educació necessària per examinar les obres derivades de l'àrap. A més, l'alquímia en esta época era autorisada per l'església com un bon mètodo d'explorar i desenrollar la teologia. L'alquímia era interessant per a l'àmplia varietat de clergues perqué oferia una visió racionalista de l'univers on els homes en prou feines estaven començant a aprendre sobre el racionalisme.

Cap a finals del segle XIII, l'alquímia s'havia desenrollat fins a un sistema de creences bastant estructurat. Els adeptes creen en la teoria d'Hermes sobre el macrocosmos-microcosmos, és a dir, creen que els processos que afecten els minerals i atres substàncies podien tenir un efecte en el cos humà (per eixemple, si un aprengué el secret de purificar or, podria usar la mateixa tècnica per purificar l'ànima humana). Creen en els quatre elements i les quatre qualitats anteriorment descrites i tenien una forta tradició d'amagar les seues idees escrites en un llaberint d'argot codificat ple de paranys per despistar als no iniciats. Finalment, els alquimistes practicaven el seu art: experimentaven activament en substàncies químiques i feen observacions i teories sobre com funcionava l'univers. Tota la seua filosofia girava entorn de la seua creença en qué l'ànima de l'home estava dividida dins d'ell després de la caiguda d'Adam. Purificant les dos parts de l'ànima de l'home, este podria reunir-se en Deu.

En el segle XIV, la pesta negra i l'increment de guerres i fams que van caracterisar a este segle van servir d'obstàcul a l'eixercici filosòfic en general.

Guillem d'Occam, un franciscà d'Oxford, va atacar la visió de Tomás d'Aquino sobre la compatibilitat entre la fe i la raó. La seua opinió, hui àmpliament acceptada, era que Deu ha de ser acceptat només en la fe, dons no podia ser llimitat per la raó humana. Este punt de vista no era incorrecte si un acceptava el postulat d'un Deu illimitat enfront de la llimitada capacitat humana per raonar, pero va eliminar virtualment a l'alquímia com a pràctica acceptada als segles XIV i XV. El papa Joan XXII va publicar en l'any 1317 l'edicte Spondet quas senar exhibent contra l'alquímia, que efectivament va retirar a tots els membres de l'església de la seva pràctica. No obstant això, es creu que este mateix papa va estar interessat en l'estudi alquímic i va escriure un tractat titulat Ars transmutatoria en el qual narrava com va fabricar 200 barres d'or d'un quintar.

Nicolas Flamel tenia estos misteriosos símbols alquímics gravats a la seua tomba a l'església dels Sants Inocents de París.

L'alquímia es va mantindre viva gràcies a homes com Nicolas Flamel, digne d'esment només perqué va ser un dels pocs alquimistes que van escriure en estos temps difícils. Flamel va viure entre 1330 i 1417 i serviria com arquetip a la fase següent de l'alquímia. No va ser un investigador religiós com molts dels seus predecessors i tot el seu interés per l'art girava entorn de la investigació de la pedra filosofal, que es diu que va trobar. Les seues obres dediquen gran quantitat d'espai a descriure processos i reaccions, pero mai arriben realment a donar la fòrmula per conseguir les transmutacions. La majoria de la seua obra estava dedicada a recollir el saber alquímic anterior a ell, especialment en el relacionat a la pedra filosofal.

Durant la baixa Edat Mijana (1300?1500) els alquimistes van ser molt semblats a Flamel: es van concentrar en la investigació de la pedra filosofal i l'elixir de la joventut, que ara es crea que eren coses separades. Les seues alusions críptiques i el seu simbolisme van portar a grans variacions en la interpretació de l'art. Per eixemple, molts alquimistes durant este periodo interpretaven que la purificació de l'ànima significava la transmutació del plom en or (en la qual creen que el mercuri eixercia un paper crucial). Estos homes eren considerats macs i fetillers per molts i van anar en freqüència perseguits per les seues pràctiques.

Un d'estos homes que va sorgir a principis del segle XVI es dia Heinrich Cornelius Agrippa. Este alquimista crea ser un mac i poder invocar esperits. La seua influència va ser insignificant pero, com Flamel, va elaborar escrits als quals es van referir alquimistes d'anys posteriors. De nou com Flamel, va fer bastant per canviar l'alquímia d'una filosofia mística a una màgia ocultista. Va mantindre vives les filosofies d'alquimistes anteriors, incloent-hi la ciència experimental, la numerología, etcétera, pero va afegir la teoria màgica, la qual cosa va reforçar la idea de l'alquímia com a creença ocultista. A pesar de tot això, Agrippa es considerava a si mateix cristià, si be les seues opinions van entrar en freqüència en conflicte en l'Església.

L'alquímia en l'era moderna i el Renaixement

L'alquímia europea va continuar per esta mateixa senda fins a les albors del Renaiximent. Esta época va vore també una florida dels estafadors que usaven trucs químics i jocs de mans per «demostrar» la transmutació de metals comuns en or o que afirmaven posseir el coneiximent del secret que (en una «chicoteta» inversió inicial) portaria en tota seguritat a això.

El nom més important d'este periodo és Paracels (1493?-1541), qui va donar a l'alquímia una nova forma, rebujant part de l'ocultisme que havia acumulat al llarc dels anys i promovent l'us d'observacions i experiments per aprendre sobre el cos humà. Paracels va rebujar les tradicions gnòstiques pero va mantindre molt de les filosofies hermètica, neoplatònica i pitagòrica; no obstant això, la ciència hermètica tenia tanta teoria aristotèlica que el seu rebuig del gnosticisme era pràcticament insignificant. En particular, va rebujar les teories màgiques de Flamel i Agrippa. Paracelso no es vea si mateix com un mac i menyspreava els qui ho feen.

Alchemik Michał Sędziwój, oli sobre taula de Jan Matejko, 73×130 cm, Museu d'Arts de Łódź.

Paracels va ser pioner en l'us de composts químics i minerals en medicina. Va escriure que «Molts han dit que l'alquímia és per fabricar or i plata. Per a mi no és tal el propòsit, sino considerar només la virtut i el poder que pot haver-hi en les medicines.» (Edwards, p.47) Els seus punts de vista hermètics eren que la malaltia i la salut del cos depenien de l'harmonia de l'home (el microcosmos) i la naturalea (el macrocosmos). Paracels va donar un enfocament diferent del dels seus predecessors, usant esta analogia no com a referència a la purificació de l'ànima sino al fet que els humans han de mantindre certs equilibris de minerals en els seus cossos i que per a certes malalties d'estes hi havia remeis químics que podien sanar-les. Mentres els seus intents de tractar malalties en remeis tals com el mercuri podrien semblar contraproduents des d'un punt de vista modern, la seua idea bàsica de medicines produïdes químicament ha permaneixcut vigent sorprenentment be.

En Anglaterra l'alquímia en esta época s'associa freqüentment en John Dee (1527?1608), més conegut per les seues facetes d'astròlec, criptógraf i «consultor científic» general de la reina Isabel I. Dee era considerat una autoritat en l'obra de Roger Bacon i va estar prou interessat en l'alquímia per a escriure un llibre sobre ella (Micos Hieroglyphica, 1564), influenciat per la càbala. El soci de Dee, Edward Kelley, que afirmava conversar en àngels a través d'una bola de cristal i posseir una pols que transformaria el mercuri en or, pot haver estat la font de la image popular de l'alquimista-charrador.

Un alquimista menys conegut d'esta època és Miquel Sendivogius (1566?-1636), filòsof, mege i pioner de la química polonesa. Segons algunes fonts, va destilar oxigen en el laboratori al voltant del 1600, 170 anys abans que Karl Wilhelm Scheele i Joseph Priestley, calfant salmitre. Pensava que el gas resultant era «l'elixir de la vida». Poc després de descobrir este mètodo, es creu que Sendivogius va ensenyar la seua tècnica a Cornelius Drebbel, qui en 1621 li donaria aplicació pràctica en un submarí.

Tycho Brahe (1546?-1601), més conegut per les seues investigacions astronòmiques i astrològiques, era també un alquimista. Va tenir un laboratori expressament construït per a esta fi en Uraniborg, el seu observatori i institut d'investigació.

El declivi de l'alquímia occidental

La desaparició de l'alquímia occidental es va haver de l'auge de la ciència moderna en el seu émfasis en la rigorosa experimentació quantitativa i el seu desdeny cap a la «sabiduria antiga». Encara que les llavors d'estos successos van ser plantades ya al segle XVII, l'alquímia encara va prosperar durant uns dos-cents anys, i de fet pot ser que conseguixca el seu apogeu al segle XVIII. Tan tart com en 1781 James Price va afirmar haver produït una pols que podia transmutar el mercuri en plata o or.

Robert Boyle (1627?1691), més conegut pels seus estudis sobre els gasos (vegeu la llei de Boyle), va ser un dels pioners del mètodo científic en les investigacions químiques. Boyle no assumia gens en els seus experiments i recopilava totes les dades rellevants: en un experiment típic anotava el lloc en el qual s'efectuava, les característiques del vent, les posicions del sol i la lluna i la llectura baromètrica, per si després resultessin ser rellevants (Pilkington p. 11). Este enfocament va acabar portant a la fundació de la química moderna als segles XVIII i XIX, basada en els revolucionaris descobriments d'Antoine Lavoisier i John Dalton, que finalment van proporcionar un marc de treball llògic, quantitatiu i fiable per entendre les transmutacions de la matèria, revelant la futilitat de les tradicionals metes alquímiques tals com la pedra filosofal.

Mentrestant, l'alquímia paracélsica va portar al desenroll de la medicina moderna. Els experimentalistes van descobrir gradualment els mecanismes del cos humà, tals com la circulació de la sanc (William Harvey, 1616), i finalment van localisar l'orige de moltes malalties en les infeccions en gérmens (Robert Koch i Louis Pasteur, segle XIX) o la falta de nutriens i vitamines naturals (James Lind, Christiaan Eijkman, Casimir Funk et al.). Recolzada en el desenroll paralel de la química orgànica, la nova ciència va desplaçar fàcilment a l'alquímia en les seues aplicacions mèdiques, interpretatives i prescriptives, mentres apagava les seues esperances en elixirs miraculosos i mostrava la inefectivitat i fins i tot toxicitat dels seus remeis.

D'esta forma, a mesura que la ciència va seguir descobrint i racionalisant contínuament els mecanismes de l'univers, fundada en la seua pròpia metafísica materialista, l'alquímia va ser quedant despullada de les seues conexions química i mèdica, pero incurablement subjecta a elles. Reduïda a un sistema filosòfic arcà, pobrament relacionada en el món material, l'alquímia va sofrir la destinació comuna a atres disciplines esotèriques tals com l'astrologia i la càbala: exclosa dels estudis universitaris, rebujada pels seus antics mecenes, relegada a l'ostracisme pels científics i considerada habitualment com l'epítom de la charlatanería i la superstició. No obstant això, els rosacreus i francmaçons sempre han estat interessats en l'alquímia i el seu simbolisme. Una gran colecció de llibres sobre alquímia es guarda en la Bibliotheca Philosophica Hermetica d'Amsterdam.

Estos avanços podrien ser interpretats com a part d'una reacció més àmplia de l'intelectualisme europeu contra el moviment romàntic del segle anterior.

Alquímia moderna

Destilació en alambí.

En l'época actual s'han realisat progressos per conseguir les metes de l'alquímia usant mètodos diferents als de l'alquímia tradicional. Estos avanços poden de vegades ser cridats «alquímia» per raons retòriques.

En l'actualitat la panacea universal seguix resultant esquiva, encara que futuristes com Ray Kurzweil creuen que una nanotecnologia prou avançada podria perllongar la vida indefinidament. Alguns diuen que la tercera meta de l'alquímia ha estat conseguida en la fecundació in vitro i la clonació d'embrions humans, encara que estes tecnologies queden molt llunt de crear una vida humana des de zero.

Podria dir-se que l'objectiu de la investigació en inteligència artificial és precisament crear una vida des de zero, i els filosòficament oposts a la possibilitat de la IA l'han comparat en l'alquímia, com Herbert i Stuart Dreyfus en el seu ensaig de 1960 Alquímia i IA (Alchemy and AI). No obstant això, a causa que l'objectiu específic de l'alquímia és la transmutació humana més que la creació de vida des de zero, la investigació genètica, especialment el ajuste, estaria més prop de la mateixa.

Transmutació nuclear

En 1919 Ernest Rutherford va usar la desintegració artificial per convertir nitrogen en oxigen. Este procés o transmutació ha estat posteriorment realisat a escala comercial per mig del bombardeig de núcleus atòmics en partícules d'alta energia en acceleradors de partícules i reactors nuclears.

La idea de convertir plom en or no és del tot incorrecta donat que, teòricament, n'hi ha prou extraent 3 protons d'un àtom de plom (82 protons) per obtindre atre d'or (79 protons). De fet, en 1980 Glenn T. Seaborg transmutà plom en or, solament que l'or resultant en prou feines dura uns segons per la seua inestabilitat atòmica i la quantitat obtinguda és tan microscòpica que fa impensable la seua rendibilitat.

Afirmacions de transmutació no verificades

El 1964, uns discípuls de Georges Ohsawa, basant-se en una de les primeres afirmacions de Corentin Louis Kervran, van informar haver transmutat sodi en potassi usant un arc elèctric. En 1994, R. Sundaresan i J. Bockris van informar haver observat reaccions de fusió en descàrregues elèctriques entre barres de carbono sumergides en aigua. No obstant això, cap d'estes afirmacions ha estat reproduïda per atres científics i la idea està en l'actualitat àmpliament desacreditada.

Sicologia analítica

Carl Gustav Jung va iniciar el seu contacte en l'alquímia des d'un clar desinterés: «L'alquímia em semblava una cosa afectada i ridícula.» La seua opinió canviaria radicalment en 1928 arran del comentari solicitat per part de Richard Wilhelm sobre la traducció de les huit primeres seccions d'un tractat d'alquímia fisiològica chinenca del segle XIII: El secret de la flor d'or, llibre budista en base taoísta. L'inici del seu contacte en l'alquímia es va vore per tant determinat en contemplar en l'obra les bases del procés d'individuació, així com un centre processual al qual va denominar posteriorment sí-mateix. Va necessitar deu anys per elaborar un diccionari de referències creuades en la finalitat de poder entendre els significats inclosos en els texts alquímics, així com quinze anys per dispondre d'una biblioteca semblant a les dels seus somis.

Jung va vore l'alquímia com una proto-sicologia occidental dedicada al guany de la individuació. En la seua interpretació, l'alquímia era el recipient en el qual el gnosticisme va sobreviure les seues diverses porgues en el Renaiximent. En este sentit, Jung vea l'alquímia com a comparable al yoga d'Occident. També interpretava els texts alquímics chinencs en termes de la seua sicologia analítica com a mijans per la individuació. Jung sosté en la seua obra Sicologia i Alquímia (1944) que els fenòmens observables de l'inconscient, tals com els somis, contenen elements simbòlics que també es poden trobar en la simbologia alquímica. A més, dedica una anàlisis al paralelisme entre els conceptes de la pedra filosofal, d'una banda, i la figura de Crist, per una atra. Va ilustrar a través de les figures del Rosarium philosophorum aquells fenòmens transferencials convertits en el Procés d'Individuació en la seua obra La sicologia de la transferència (1946). Finalment, en la seua obra Mysterium Coniunctionis (1955-1956), configura la culminació de la confrontació entre l'alquímia i la sicologia analítica. Com a tercera part d'aquesta obra, s'inclourà editat i comentat per Marie-Louise von Franz, l'Aurora consurgens.

A tot això cal no oblidar la importància que van revestir per a l'accés de Jung a l'essència de l'alquímia dos figures històriques rellevants: Zòsim de Panópolis i Paracels.

Alquímia en la cultura

Noveles i teatre

thumb|250px|Faust creant un homúncul Molts escriptors satirisaren els alquimistes i els van usar com a blanc d'atacs satírics. Dos famosos exemples antics són:

• Geoffrey Chaucer, The Cànon's Yeoman's Prologui and Tali (c. 1380). El protagonista, un alquimista de camí a Canterbury, afirma que «ho enllosarà sancer d'argent i or».
• Ben Jonson, L'alquimista (c. 1610). En esta obra de cinc actes, els personages monten un taller d'alquímia per estafar a la gent.

En obres més recents els alquimistes solen ser presentats baix una llum més romàntica i mística i a sovint es fa poca distinció entre alquímia, màgia i bruixeria:

• William Shakespeare, La tempestat (1611). És la seua obra més influenciada per l'alquímia, plagada d'imatgeria alquímica i en Pròsper com a mag arquetípic.
• Mary Shelley, Frankenstein (1818). Victor Frankenstein empra tant l'alquímia com la ciència moderna per crear el monstre de Frankenstein.
• Vladimir Odoevsky, Salamandra (1828).
• 2a part de Faust (Goethe) (1832). Wagner, el servent de Faust, usa l'alquímia per a crear un homúncul.
• Antal Szerb, La llegenda dels Pendragon (1934)
• Gabriel García Márquez, Cent anys de solitud (1967). Un alquimista nomenat Melquíades s'afegeix a l'atmosfera surrealista de la novela (vegeu realisme màgic).
• Ian Watson, Els Jardins de les Delícies (1980). Un alquimista del futur, ajudat per un poderós extraterrestre, crea un planeta basat en la pintura de El Bosch El Jardí de les Delícies.
• En algunes de les noveles del Mundodisco de Terry Pratchett (1983-actualitat) apareix un gremi d'alquimistes. Són coneguts per volar la seu del seu gremi regularment. Juguen un paper particularment important en Homes d'Armes (1993).
• John Crowley, Ægypt (1987-2007). Tetralogia de noveles de realisme màgic que tracten extensivament del Dr. Dee, l'alquímia, l'astrologia i la màgia.
• Paulo Coelho, L'alquimista (1988). El protagonista coneix un alquimista i deprèn els principis de l'alquímia.
• Umberto Eco, El pèndol de Foucault (1988).
• J. K. Rowling, Harry Potter i la pedra filosofal (1997). En ella apareix Nicolas Flamel com un personage.
• Neal Stephenson, Cicle Barroc (2003?2004). Inclou alquimistes reals i imaginaris com Isaac Newton, de Duillier i Enoch Root.
• Hiromu Arakawa, L'alquimista d'Acer, Full Metall Alchemist (novela gràfica) (2002). L'autora recrea un món paralel governat pels principis de l'alquímia.

Obres clàssiques d'alquímia

• Hermes Trismegist, Taula de maragda.
• Albert el Gran, Compositum de Compositis ('El compost dels composts').
• "Altus", Mutus Liber ('El Llibre Mut').
• Arnau de Vilanova, Semita Semitæ (?El camí del camí?); Rosarium Philosophorum.
• Basilius Valentinus, Carrus Triumphalis Antimonii ('El Carro Triomfal de l'Antimoni'); Duodecim Claus.
• Bernardo de Treviso, El Somi Vert.
• Conversa del rei Calid i del filòsof Morien sobre el magisteri d'Hermes.
• Donum Dei.
• Elias Ashmole, Theatrum Chemicum Brittanicum.
• Eugenio Filaleteo, L'Art Hermètic al Descobert.
• Fulcanelli, El Misteri de les Catedrals; Les Morades Filosofals; Finis Gloriæ Mundi.
• Georges Aurach, El Jardí de les Riquees.
• Instrucció d'un Pare al seu Fill sobre l'Arbre Solar.
• Jacques Li Tesson, L'Obra del Lleó Vert.
• La Clavícula o La Clau Universal (atribuït a Raimundus Lullus).
• La Torba dels Filòsofs.
• Li Crom, Tractat de la Sal dels Filòsofs.
• Michael Maier, Atalanta Fugiens; Scrutinium Chymicum; Septimana Philosophica; Arcana Arcanissima; Viatorum; Lusus Scrius; Symbola Aureæ; Themis Aurea o De Circulo Physico Cuadrato.
• Michael Sendivogius, Carta Filosòfica; Novum Lumen Chymicum; Dialogus Mercurii; Tractatus de Sulphure; Ænigma Philosphicum.
• Nicolas Flamel, El Llibre de les Figures Jeroglífiques; El Desig Desijat.
• Roberto Valensis, La Glòria del Món o La Taula del Paradís.
• Roger Bacon, Speculum Alchemiæ (El mirall alquímic); Alchemia Major; De Ione Viridi; Breviaram de dono Dei; Secretum secretorum; Epístolæ de secretis operibus artis et naturæ ac mullitate magiæ .
• Speculum veritatis.
• Splendor Solis.
• Stolcius von Stolcenberg, Vyridarium Chymicum.
• Theophrastus Philippus Aureolus Bombastus von Hohenheim -Paracels-, Opera Omnia; De Natura Rerum Libri Novem; Thesaurus Thesaurorum Alchimistorum (?El tesor dels tesors dels alquimistes?).
• Theatrum chemicum («Teatre químic»), recopilació de tractats alquímics del Renaiximent.
• Tomàs d'Aquino, Aurora Consurgens; Tractat de la Pedra Filosofal; Tractat sobre l'Art de l'Alquímia.
• Tractat del Secret de l'Art Filosòfic: L'Arqueta del Chicotet Llaurador.
• Valentín Andreae, Les Noces Químiques de Christian Rosenkreutz.

Vegeu també

• Astrologia
• Cinc processos (Wuxing)

Bibliografia

• Augustino (1963). Confesiones. Traducció en anglès de Rex Warner. Nova York: Mentor Books.
• Berthelot, Marcelin P. E. (2001) Los orígenes de la alquimia. Ed: mra. Traducció: José Valero Bernabéu. ISBN 84-88865-68-6.
• Burckhardt, Titus (1967). Alchemy: Science of the Cosmos, Science of the Soul. Traducció en anglès de William Stoddart. Baltimore: Penguin.
• Calian, George-Florin (2010). [1], Annual of Medieval Studies at CEU.
• Cherpillod, André. Plessis-Bourré kaj alĥemio, Le / Le Plessis-Bourré et l'alchimie. Courgenard: La Blanchetière, 1993, 40 pp.(esperanto) (francés)
• Cherpillod, André. Alĥemio, la mistera arto de Hermeso. Courgenard: La Blanchetière, 2012, 72 pp.(esperanto)
• Cavendish, Richard. The Black Arts. Perigee Books.
• Debus, Allen G. i Multhauf, Robert P. (1966). Alchemy and Chemistry in the Seventeenth Century. Los Ángeles: William Andrews Clark Memorial Library, Universitat de Califòrnia.
• Edwardes, Michael (1977). The Dark Side of History. Nova York: Stein and Day.
• Eliade, Mircea (1978). , University of Chicago Press. ISBN 9780226203904.
• Gettings, Fred (1986). Encyclopedia of the Occult. Londres: Rider.
• Greenberg, Adele Droblas (2000). Chemical History Tour, Picturing Chemistry from Alchemy to Modern Molecular Science. Wiley-Interscience. ISBN 0-471-35408-2
• Hitchcock, Ethan Allen (1857). Remarks Upon Alchemy and the Alchemists. Boston: Crosby, Nichols.
• Hollister, C. Warren (1990). Medieval Europe: A Short History. 6a ed. Blacklick, Ohio: McGraw-Hill College.
• Lindsay, Jack (1970). The Origins of Alchemy in Graeco-Roman Egypt. Londres: Muller.
• Marius (1976). On the Elements. Traducció en anglès de Richard Dales. Berkeley: University of California Press.
• Norton, Thomas (edición de John Reidy) (1975). Ordinal of Alchemy. Londres: Early English Text Society.
• Pilkington, Roger (1959). Robert Boyle: Father of Chemistry. Londres: John Murray.
• Weaver, Jefferson Hane (1987). The World of Physics. Nova York: Simon & Schuster.
• Wilson, Colin (1971). The Occult: A History. Nova York: Random House.
• Zumdahl, Steven S. (1989). Chemistry. 2a ed. Lexington, Maryland: D. C. Heath and Co.

Vínculs externs

• Textos d'alquímia en castellà
• The Alchemy Web Site (anglès, material en castellà)
• Hermetic Research (anglés)
• Dictionary of the history of the ideas - Alchemy (anglés)
• The Story of Alchemy and the Beginnings of Chemistry (anglés) en el Projecte Gutenberg
• Mercurio Radiante. Pàgina sobre alquímia i hermetisme, des d'una òptica tradicional i amb més de 80 escrits originals
• ¿Quiénes o qué son los alquimistas y la alquimia? (espanyol)
• Alquímia Marie-Louise von Franz (espanyol)
• Ernest Scott, La alquimia, un camino oculto (espanyol)
• Azogue, revista electrònica dedicada a l'estudi històric de l'alquímia. (espanyol)
• Alguns tractats a sothis (espanyol)
• El glossari alquímic: José Antonio Puche Riart (espanyol)