Canvis

}}

}}

En el nom de llengües indoeuropees es coneix a la major família de llengües del món en número de parlants. La família indoeuropea, a la que perteneixen la majoria de les llengües d'Europa i el oest de Àsia, inclou a més de 150 idiomes parlats per alrededor de 3000 millons de persones (alrededor de un 45% de la població mundial).

En el nom de llengües indoeuropees es coneix a la major família de llengües del món en número de parlants. La família indoeuropea, a la que perteneixen la majoria de les llengües d'[[Europa]] i el oest de [[Àsia]], inclou a més de 150 idiomes parlats per alrededor de 3000 millons de persones (alrededor de un 45% de la població mundial).

== Identificació de la família ==

== Identificació de la família ==

La primera hipòtesis sobre la existència d'una família llingüística indoeuropea fon proposta en la segon mitat del sigle XVIII pel filòlec britànic sir William Jones (filòlec), qui notà similituts entre quatre dels idiomes coneguts més antics: el [[Idioma sànscrit|sànscrit]] el [[llatí]], el [[Idioma grec|grec]] i el [[Idioma persa|persa]]. Franz Bopp recolzà esta hipòtesis al comparar sistemàticament estes llengües en atres i trobar múltiples cognats. Des de el sigle XIX, els estudiosos varen dir a esta família llengúes indogermàniques. Posteriorment pasà a emplear-se el terme indoeuropeu. Un bon eixemple de la conexió indoeuropea és la enorm similitut descoberta entre el sànscrit i dialectes antics del [[Idioma llituà|llituà]].

La primera hipòtesis sobre la existència d'una família llingüística indoeuropea fon proposta en la segon mitat del [[sigle XVIII]] pel filòlec britànic sir William Jones (filòlec), qui notà similituts entre quatre dels idiomes coneguts més antics: el [[Idioma sànscrit|sànscrit]] el [[llatí]], el [[Idioma grec|grec]] i el [[Idioma persa|persa]]. Franz Bopp recolzà esta hipòtesis al comparar sistemàticament estes llengües en atres i trobar múltiples cognats. Des de el [[sigle XIX]], els estudiosos varen dir a esta família llengúes indogermàniques. Posteriorment pasà a emplear-se el terme indoeuropeu. Un bon eixemple de la conexió indoeuropea és la enorm similitut descoberta entre el sànscrit i dialectes antics del [[Idioma llituà|llituà]].

El idioma comú ancestral és conegut com [[proto-indoeuropeu]]. Existix desacort en torn al punt geogràfic en el que s¡originà sent [[Armènia]] i el sur d'[[Ucrània]] els principals llocs proposts.

El idioma comú ancestral és conegut com [[proto-indoeuropeu]]. Existix desacort en torn al punt geogràfic en el que s¡originà sent [[Armènia]] i el sur d'[[Ucrània]] els principals llocs proposts.

Esta família està formà per les siguients subfamilies: albanesa, armènia, bàltica, cèltica, eslava, germànica, grega, indoirania (que inclou les llengües indoaries i les iranies) i itàlica (que incluix les llengües romàniques i el llatí). Ad elles se sumen dos subfamilies hui desaparegudes: la anatòlia (que cinlou la llengua dels hitites) i la tocària. Des de la segon mitat del sigle XVIII, i durant tot el sigle XIX, la llingüística històrica i neogramàtica intentaren reunir senyes suficients per a demostrar que este conjunt de llengües, aparentment diverses, formaven part duna única família.

Esta família està formà per les siguients subfamilies: albanesa, armènia, bàltica, cèltica, eslava, germànica, grega, indoirania (que inclou les llengües indoaries i les iranies) i itàlica (que incluix les llengües romàniques i el llatí). Ad elles se sumen dos subfamilies hui desaparegudes: la anatòlia (que cinlou la llengua dels hitites) i la tocària. Des de la segon mitat del [[sigle XVIII]], i durant tot el [[sigle XIX]], la llingüística històrica i neogramàtica intentaren reunir senyes suficients per a demostrar que este conjunt de llengües, aparentment diverses, formaven part duna única família.

Els documents del sànscrit i del grec clàssic (els més antics de les llengües indoeuropees si exceptuem els hitites, que per llavors no estaven descifrats) presenten les formes característiques pròpies de les llengües indoeuropees, lo que demostra la existència d'una llengua mare comú. Les relacions entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí s'havien comprobat ya fea principis del sigle XIX. Per atre costat, els gramàtics de la Índia elabroraren una clasificació sistemàtica dels elements que constituiren antigament el sànscrit. El estudi relaisat en la India es completa en atre estudi sistemàtic i comparatiu de els sitemes fonètics i gramaticals de les llengües eruopees. La conclusió, efectuant-se una reconstrucció dels rascs fonètics i gramaticals que este debia tindre. El indoeuropeu és pues luna llengua reconstruida i datada cara al 3000 a. C., ya que cara al 2000 a. C. ya se troben rascs de diferenciació notables entre les llengües naixcudes del mateix.

Els documents del sànscrit i del grec clàssic (els més antics de les llengües indoeuropees si exceptuem els hitites, que per llavors no estaven descifrats) presenten les formes característiques pròpies de les llengües indoeuropees, lo que demostra la existència d'una llengua mare comú. Les relacions entre el sànscrit, el grec clàssic i el llatí s'havien comprobat ya fea principis del sigle XIX. Per atre costat, els gramàtics de la Índia elabroraren una clasificació sistemàtica dels elements que constituiren antigament el sànscrit. El estudi relaisat en l'[[India]] es completa en atre estudi sistemàtic i comparatiu de els sitemes fonètics i gramaticals de les llengües eruopees. La conclusió, efectuant-se una reconstrucció dels rascs fonètics i gramaticals que este debia tindre. El indoeuropeu és pues luna llengua reconstruida i datada cara al 3000 a. C., ya que cara al 2000 a. C. ya se troben rascs de diferenciació notables entre les llengües naixcudes del mateix.

En general, les llengües indoeuropees mosren una perguda progresiva d ela flexió. Per lo que se sap, el protoindoeuropeu fon una llengua molt flexiva, com heu demostren atres llengües clàssiques com el sànscrit, el avèstic i el grec; front a açò, estan orientaes cara a una via analítica, com per eixemple el anglés, el francés i el persa, usant complements en preposició i verps auxiliars en lloc de la declinació nominal i la conjugació verbal.

En general, les llengües indoeuropees mosren una perguda progresiva d ela flexió. Per lo que se sap, el protoindoeuropeu fon una llengua molt flexiva, com heu demostren atres llengües clàssiques com el sànscrit, el avèstic i el grec; front a açò, estan orientaes cara a una via analítica, com per eixemple el [[anglés]], el [[francés]] i el [[persa]], usant complements en preposició i verps auxiliars en lloc de la declinació nominal i la conjugació verbal.

En gran part, la perguda dels elements flexius ha segut el resultat d'un llarc procés que ha conduït a la perguda de les sílabes finals de les paraules; aixina, moltes de les indoeuropees eren més breus que les coresponents protoindoeuropees. Ademés, en atres lengües ha tengut lloc el desenroll de nous procediments gramaticals, i ha hagut numerossos canvis de significat en algunes paraules concretes.

En gran part, la perguda dels elements flexius ha segut el resultat d'un llarc procés que ha conduït a la perguda de les sílabes finals de les paraules; aixina, moltes de les indoeuropees eren més breus que les coresponents protoindoeuropees. Ademés, en atres lengües ha tengut lloc el desenroll de nous procediments gramaticals, i ha hagut numerossos canvis de significat en algunes paraules concretes.