Diferència entre les revisions de "Joan Gil-Albert"
| (No es mostren 36 edicions intermiges d'6 usuaris) | |||
| Llínea 1: | Llínea 1: | ||
| − | [[ | + | {{Biografia| |
| + | | nom = Joan Gil-Albert | ||
| + | | image = [[Archiu:Gil albert.gif|200px|'''Joan Gil-Albert''', poeta i escritor valencià]] | ||
| + | | peu = | ||
| + | | nacionalitat = [[Espanya|Espanyola]] | ||
| + | | ocupació = Escritor i poeta. | ||
| + | | data_naix = [[1 d'abril]] de [[1904]] | ||
| + | | lloc_naix = [[Alcoy]], [[Regne de Valéncia]], [[Espanya]] | ||
| + | | data_mort = [[3 de juliol]] de [[1994]] | ||
| + | | lloc_mort = [[Valéncia]], [[Regne de Valéncia]], [[Espanya]] | ||
| + | }} | ||
| + | '''Joan Gil-Albert''' ([[Alcoy]], [[1 d'abril]] de [[1904]] - † [[Valéncia]], [[3 de juliol]] de [[1994]]), fon un escritor i poeta [[Comunitat Valenciana|valencià]] de la [[Generació del 27]]. | ||
| + | |||
| + | == Infància == | ||
| + | |||
| + | Joan Gil-Albert naixqué en la població valenciana d'[[Alcoy]] el [[1 d'abril]] de l'any [[1904]] en el carrer Polavieja nº 4 (en l'actualitat carrer Sant Llorenç). | ||
| − | |||
| − | |||
| − | |||
La casa era propietat de sos pares i en la planta baixa s’obria un taller de ferreteria com a negoci familiar. | La casa era propietat de sos pares i en la planta baixa s’obria un taller de ferreteria com a negoci familiar. | ||
| − | En [[1912]] es trasllada en la seua família a [[Valéncia]] ciutat, a on son pare monta un almagasén de ferreteria. Ingresa com a intern en el colege | + | En l'any [[1912]] es trasllada en la seua família a [[Valéncia]] ciutat, a on son pare monta un almagasén de ferreteria. Ingresa com a intern en el colege d'[[Escolapis]]. Realisa l’examen d'ingrés al bachillerat en l’[[Institut Lluís Vives]] de [[Valéncia]]. |
| − | En | + | En l'any del trasllat a [[Valéncia]] son pare acabà la construcció d'una casa en [[El Salt]], a uns quilómetros d'[[Alcoy]], parage fabulos, en el que havia segut un vell moli i a on Gil-Albert escriuria gran part de la seua obra que està plena de referencies -directes o indirectes- al Salt. Tot l’estusiasme de Gil-Albert per [[Azorín]] i [[Miro]] te les seues fonts en esta devocio compartida per la terra de les montanyes de les [[comarques alacantines]]. |
| − | Acaba el bachillerat en [[1920]] i es matricula en les facultats de Dret i Filosofia i Lletres. Poc | + | Acaba el bachillerat en l'any [[1920]] i es matricula en les facultats de Dret i Filosofia i Lletres. Poc despuix, en [[1922]], decidix abandonar els seus estudis i dedicar-se a escriure, lo que no agrada als seus pares. |
| − | ==Primers escrits== | + | == Primers escrits == |
| − | En l'any [[1927]] publica dos obres en prosa, “La fascinación de lo irreal” i "Vibración del estío". La publicacio de “La fascinación de lo irreal” fon costejada per ell mateix i | + | En l'any [[1927]] publica dos obres en prosa, “La fascinación de lo irreal” i "Vibración del estío". La publicacio de “La fascinación de lo irreal” fon costejada per ell mateix i posseïx influencies notables de [[Wilde]] i [[Miro]]. La critica va saludar-ho en entusiasme, sobretot [[Las Provincias]] de [[Valencia]] i [[El Noticiero Regional]] d'[[Alcoy]]. Provablement va ser l’unic llibre que li dona diners. |
| − | ==Ideologia politica== | + | == Ideologia politica == |
| − | A partir de [[1929]] escomença a interessar-se per la política. Més tart se sent molt | + | A partir de l'any [[1929]] escomença a interessar-se per la política. Més tart se sent molt d'esquerres, sobretot al conéixer a [[José Bueno]], [[Juan Miguel Romá]] i [[Juan Renau]]. L’actitut política de Gil-Albert va ser sempre lliure i independent, recordem que no va pertànyer mai a cap partit, negant-se a retirar el carnet que el [[Partit Comuniste]] li havia preparat. |
Posteriorment coneix a [[Max Aub]] que com era adinerat, rebia revistes internacionals i estava al dia de tots els “ismes” i vanguardes. | Posteriorment coneix a [[Max Aub]] que com era adinerat, rebia revistes internacionals i estava al dia de tots els “ismes” i vanguardes. | ||
| − | ==La Generació del 27 i la II República== | + | == La Generació del 27 i la II República == |
| − | En [[1934]] trava amistat en [[Federico Garcia Lorca]] i atres intelectuals que residixen en [[Valéncia]]. En [[1936]] coneix en [[Madrit]] a [[Juan Ramón Jiménez]], [[Cernuda]], [[Manuel Altolaguirre]], [[Neruda]], [[María Zambrano]], [[Rosa Chacel]], [[Miguel Hernandez]] i [[Vicente Aleixandre]], etc. A molts | + | En l'any [[1934]] trava amistat en [[Federico Garcia Lorca]] i atres intelectuals que residixen en [[Valéncia]]. En [[1936]] coneix en [[Madrit]] a [[Juan Ramón Jiménez]], [[Cernuda]], [[Manuel Altolaguirre]], [[Neruda]], [[María Zambrano]], [[Rosa Chacel]], [[Miguel Hernandez]] i [[Vicente Aleixandre]], etc. A molts d'ells els retrobaria en motiu del trasllat de la capital de la República a [[Valéncia]]. |
| − | La casa de Gil-Albert es convertix en centre de reunió dels intelectuals republicans. Allí fundaren la revista “[[Hora de España]]” a on colabora Gil-Albert junt en la publicació [[Nueva Cultura]]. Fon secretari de la Secció de Lliteratura de l’[[Aliança | + | La casa de Gil-Albert es convertix en centre de reunió dels intelectuals republicans. Allí fundaren la revista “[[Hora de España]]” a on colabora Gil-Albert junt en la publicació [[Nueva Cultura]]. Fon secretari de la Secció de Lliteratura de l’[[Aliança d'Intelectuals Antifascistes]]. |
| − | El seu primer llibre de versos aparegué publicat en [[1936]], per [[Manuel Altolaguirre]], en el títul de “Misteriosa presencia”, seguit de “Candente horror”, en el mateix any i "Son nombres ignorados" ([[1938]]). | + | El seu primer llibre de versos aparegué publicat en l'any [[1936]], per [[Manuel Altolaguirre]], en el títul de “Misteriosa presencia”, seguit de “Candente horror”, en el mateix any i "Son nombres ignorados" ([[1938]]). |
| − | En [[1938]] s’incorpora Gil-Albert al XI Cuerpo del Ejército. En [[febrer]] de [[1939]] passen la frontera en [[França]] el [[XI Cuerpo del Ejercito republicà]], els últims en fer-ho. Ya en [[França]] foren | + | En l'any [[1938]] s’incorpora Gil-Albert al XI Cuerpo del Ejército. En [[febrer]] de [[1939]] passen la frontera en [[França]] el [[XI Cuerpo del Ejercito republicà]], els últims en fer-ho. Ya en [[França]] foren conduïts al [[camp de concentracio de Saint Ciprien]], del que Gil-Albert guardava un pesim recort. Als quinze dies al grup de “Hora de España” els reclama l’Aliança d'Intelectuals Antifascistes, transladant-los a [[Perpinya]]. Alli residixen uns mesos, despuix representants del [[Govern de la Republica]] negociaren el seu exili a [[Mexic]]. |
| − | ==L'exili== | + | == L'exili == |
| − | En [[Mexic ciutat]] treballà Gil-Albert com a secretari de [[Taller]], revista que dirigia [[Octavio Paz]] i feya la critica de cine en la revista [[Romance]]. Colabora també en les publicacions [[Letras de Méjico]] i [[El hijo Pródigo]]. En estes i atres publicacions mexicanes | + | En [[Mexic ciutat]] treballà Gil-Albert com a secretari de [[Taller]], revista que dirigia [[Octavio Paz]] i feya la critica de cine en la revista [[Romance]]. Colabora també en les publicacions [[Letras de Méjico]] i [[El hijo Pródigo]]. En estes i atres publicacions mexicanes contínua publicant poemes i obra diversa. |
| − | A finals de [[1942]] viaja a [[Buenos Aires]], a on residix una temporada colaborant en els diaris argentins [[Sur]] i en la pàgina | + | A finals de [[1942]] viaja a [[Buenos Aires]], a on residix una temporada colaborant en els diaris argentins [[Sur]] i en la pàgina lliterària de [[La Nación]]. Alli coneix entre atres escritors a [[Jose Luis Borges]]. Despuix torna a [[Mexic]] de nou a on va residir dos anys més fins a tornar a [[Valencia]]. |
En [[Mexic]] s’obri una oficina per a resoldre assunts relacionats en [[Espanya]]. Gil-Albert s’interessa per les gestions precises per a tornar, des de [[Valencia]] la seua família ajuda a la seua tornada en els passos oportuns. | En [[Mexic]] s’obri una oficina per a resoldre assunts relacionats en [[Espanya]]. Gil-Albert s’interessa per les gestions precises per a tornar, des de [[Valencia]] la seua família ajuda a la seua tornada en els passos oportuns. | ||
| − | == Un atra vegada en | + | == Un atra vegada en Valéncia== |
| − | + | El seu regrés te lloc a finals d'[[agost]] de l'any [[1947]] retrobant-se a la seua família en sa casa d'[[El Salt]], en [[Alcoy]]. | |
| − | Aixina transcorrerien alguns anys en els que Gil-Albert, marginat per la critica, alterna el seu temps entre la seua tasca lliteraria, inedita en sa major part, i les ocupacions com a cap de familia. La seua situació econòmica es desfa i algunes propietats familiars | + | Aixina transcorrerien alguns anys en els que Gil-Albert, marginat per la critica, alterna el seu temps entre la seua tasca lliteraria, inedita en sa major part, i les ocupacions com a cap de familia. La seua situació econòmica es desfa i algunes propietats familiars són venudes, per eixemple la casa d'[[El Salt]]. |
| − | + | Despuix de tornar del seu exili publica "El existir medita su corriente" ([[1949]]) i "Concertar es amor" ([[1951]]), "Crónica general" ([[1974]]) i els llibres de memories "Heraclés" ([[1975]]) i "Breviarium Vitae" ([[1979]]). Ell mateix presenta la seua obra dividida en tres parts: la prosa, la poesia i la critica. | |
| − | Com a contrast de la seua situació econòmica, lliterariament, en estos últims anys, la figura de Gil-Albert escomença a ser considerada com mereix, tant per la critica com pels grups | + | Com a contrast de la seua situació econòmica, lliterariament, en estos últims anys, la figura de Gil-Albert escomença a ser considerada com mereix, tant per la critica com pels grups d'escritors més jovens. En [[Valencia]] Ciutat es constituïx en amic i confident de molts d'ells, atrets per l’honestitat i calitat de la seua persona. |
| − | Trobà, a partir de [[1970]], el major reconeiximent de la seua poesia de gran sensualitat, bellea i poder reflexiu, en llibres com les ilusions en els poemes de “El convaleciente” ([[1944]]), “Concertar es amor” ([[1951]]), “la Meta-Física” ([[1974]]), “Homenajes e in promptus” ([[1976]]) i “el Ocioso y las profesiones” ([[1979]]), etc. | + | Trobà, a partir de l'any [[1970]], el major reconeiximent de la seua poesia de gran sensualitat, bellea i poder reflexiu, en llibres com les ilusions en els poemes de “El convaleciente” ([[1944]]), “Concertar es amor” ([[1951]]), “la Meta-Física” ([[1974]]), “Homenajes e in promptus” ([[1976]]) i “el Ocioso y las profesiones” ([[1979]]), etc. |
| − | Aixina es reconeix a un poeta tarda, que deuria | + | Aixina es reconeix a un poeta tarda, que deuria d'anar lligat als seus coetàneus de la [[generació del 27]], pero que permaneix en un original aïllament. Este fet s’accentuà despuix de la [[Guerra Civil]], vivint un exili interior creatiu que va produir llibres en regularitat fora de les corrents dominants. |
Escrits tots els seus llibres abans de [[1972]], en el que apareix l’antologia Fuentes de la Constancia, el treball de creació de Gil-Albert es va llimitar a redactar els texts de les seues llectures i presentacions. | Escrits tots els seus llibres abans de [[1972]], en el que apareix l’antologia Fuentes de la Constancia, el treball de creació de Gil-Albert es va llimitar a redactar els texts de les seues llectures i presentacions. | ||
| Llínea 54: | Llínea 66: | ||
Tota la seua producció està arreplegada en “Obra poética completa” editada per l’[[Institució Alfons el Magnànim]] de la [[Diputació de Valéncia]]. | Tota la seua producció està arreplegada en “Obra poética completa” editada per l’[[Institució Alfons el Magnànim]] de la [[Diputació de Valéncia]]. | ||
| − | Va faltar el [[3 de | + | Va faltar el [[3 de juliol]] de [[1994]], als 90 anys d'edat, en [[Valéncia]] Ciutat. |
== Reconeiximents == | == Reconeiximents == | ||
| − | * A finals dels 70 i a lo llarc dels 80 tot | + | * A finals dels 70 i a lo llarc dels 80 tot són reconeiximents i premis lliteraris per a Gil-Albert: |
| − | * En [[1978]] la ciutat | + | * En [[1978]] la ciutat d'[[Alcoy]], a on es rotula una avinguda en el seu nom, li otorga la [[Peladilla d'Or]]. |
* En [[1982]] rep el [[Premi de les Lletres Valencianes]] concedit per la ciutat de [[Valéncia]] que ho declara Fill Adoptiu. | * En [[1982]] rep el [[Premi de les Lletres Valencianes]] concedit per la ciutat de [[Valéncia]] que ho declara Fill Adoptiu. | ||
| − | * En [[Abril]] de [[1983 Alcoy]] li concedix la Medalla | + | * En [[Abril]] de [[1983 Alcoy]] li concedix la Medalla d'Or de la ciutat i el nomena Fill Adoptiu. |
| − | * L’[[Universitat | + | * L’[[Universitat d'Alacant]] el nomena Doctor Honoris Causa en [[1985]]. |
| + | |||
| + | == Referències == | ||
| + | * «Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. Archivo Inventario, Juan Gi-Albert. Pag. 43, composición Gilalbertiana de José Doménech Part» | ||
| + | * «Consejo Valenciano de la Cultura. Nuestros Presidentes Juan Gil-Albert. Pag. 28, composición Gilalbertiana de José Doménech Part» | ||
| + | * Ginart, Belen (10 de abril de 2003). «'Valentín' retrata las pasiones y odios de una compañía teatral». El País. ISSN 1134-6582 | ||
| + | * «Juan Gil-Albert, l'escriptor cívic». ELMUNDO. 14 de abril de 2019 | ||
== Bibliografia == | == Bibliografia == | ||
| − | * | + | |
| + | * Carnero, Guillermo, ed. (2007). Juan Gil-Albert. La memoria y el mito. Alicante: Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”. ISBN 978-84-7784-521-8. | ||
| + | * de la Peña, Pedro J. (2004). Juan Gil-Albert. Valencia: Institució Alfons el Magnànim. ISBN 84-7822-406-8. | ||
| + | * Moreno, María Paz (2000). El culturalismo en la poesía de Juan Gil-Albert. Alicante: Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”. ISBN 84-7784-380-5 | ||
| + | * Simón, Cesar. ''Juan Gil-Albert. De su vida y obra''. Edita: Institut d'Estudis Alacantins. Alacant, 1983 | ||
== Enllaços externs == | == Enllaços externs == | ||
| − | *[http://www.colectiuaitana.com/galeria/gil-albert.htm Biografia de Joan Gil-Albert | + | * [http://www.colectiuaitana.com/galeria/gil-albert.htm Biografia en valencià de Joan Gil-Albert en Colectiuaitana.com] |
| − | + | * [http://amediavoz.com/gilalbert.htm Selecció de poemes] | |
| − | *[http://amediavoz.com/gilalbert.htm Selecció de poemes] | ||
[[Categoria:Biografies]] | [[Categoria:Biografies]] | ||
| − | |||
[[Categoria:Valencians]] | [[Categoria:Valencians]] | ||
[[Categoria:Escritors valencians]] | [[Categoria:Escritors valencians]] | ||
[[Categoria:Naturals de la província d'Alacant]] | [[Categoria:Naturals de la província d'Alacant]] | ||
| + | [[Categoria:Generació del 27]] | ||
[[Categoria:Alcoyans]] | [[Categoria:Alcoyans]] | ||
Última revisió del 12:26 4 ago 2024
| Joan Gil-Albert | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Escritor i poeta. | ||
| Naiximent: | 1 d'abril de 1904 | ||
| Lloc de naiximent: | Alcoy, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 3 de juliol de 1994 | ||
| Lloc de defunció: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Joan Gil-Albert (Alcoy, 1 d'abril de 1904 - † Valéncia, 3 de juliol de 1994), fon un escritor i poeta valencià de la Generació del 27.
Infància[editar | editar còdic]
Joan Gil-Albert naixqué en la població valenciana d'Alcoy el 1 d'abril de l'any 1904 en el carrer Polavieja nº 4 (en l'actualitat carrer Sant Llorenç).
La casa era propietat de sos pares i en la planta baixa s’obria un taller de ferreteria com a negoci familiar.
En l'any 1912 es trasllada en la seua família a Valéncia ciutat, a on son pare monta un almagasén de ferreteria. Ingresa com a intern en el colege d'Escolapis. Realisa l’examen d'ingrés al bachillerat en l’Institut Lluís Vives de Valéncia.
En l'any del trasllat a Valéncia son pare acabà la construcció d'una casa en El Salt, a uns quilómetros d'Alcoy, parage fabulos, en el que havia segut un vell moli i a on Gil-Albert escriuria gran part de la seua obra que està plena de referencies -directes o indirectes- al Salt. Tot l’estusiasme de Gil-Albert per Azorín i Miro te les seues fonts en esta devocio compartida per la terra de les montanyes de les comarques alacantines.
Acaba el bachillerat en l'any 1920 i es matricula en les facultats de Dret i Filosofia i Lletres. Poc despuix, en 1922, decidix abandonar els seus estudis i dedicar-se a escriure, lo que no agrada als seus pares.
Primers escrits[editar | editar còdic]
En l'any 1927 publica dos obres en prosa, “La fascinación de lo irreal” i "Vibración del estío". La publicacio de “La fascinación de lo irreal” fon costejada per ell mateix i posseïx influencies notables de Wilde i Miro. La critica va saludar-ho en entusiasme, sobretot Las Provincias de Valencia i El Noticiero Regional d'Alcoy. Provablement va ser l’unic llibre que li dona diners.
Ideologia politica[editar | editar còdic]
A partir de l'any 1929 escomença a interessar-se per la política. Més tart se sent molt d'esquerres, sobretot al conéixer a José Bueno, Juan Miguel Romá i Juan Renau. L’actitut política de Gil-Albert va ser sempre lliure i independent, recordem que no va pertànyer mai a cap partit, negant-se a retirar el carnet que el Partit Comuniste li havia preparat.
Posteriorment coneix a Max Aub que com era adinerat, rebia revistes internacionals i estava al dia de tots els “ismes” i vanguardes.
La Generació del 27 i la II República[editar | editar còdic]
En l'any 1934 trava amistat en Federico Garcia Lorca i atres intelectuals que residixen en Valéncia. En 1936 coneix en Madrit a Juan Ramón Jiménez, Cernuda, Manuel Altolaguirre, Neruda, María Zambrano, Rosa Chacel, Miguel Hernandez i Vicente Aleixandre, etc. A molts d'ells els retrobaria en motiu del trasllat de la capital de la República a Valéncia.
La casa de Gil-Albert es convertix en centre de reunió dels intelectuals republicans. Allí fundaren la revista “Hora de España” a on colabora Gil-Albert junt en la publicació Nueva Cultura. Fon secretari de la Secció de Lliteratura de l’Aliança d'Intelectuals Antifascistes.
El seu primer llibre de versos aparegué publicat en l'any 1936, per Manuel Altolaguirre, en el títul de “Misteriosa presencia”, seguit de “Candente horror”, en el mateix any i "Son nombres ignorados" (1938).
En l'any 1938 s’incorpora Gil-Albert al XI Cuerpo del Ejército. En febrer de 1939 passen la frontera en França el XI Cuerpo del Ejercito republicà, els últims en fer-ho. Ya en França foren conduïts al camp de concentracio de Saint Ciprien, del que Gil-Albert guardava un pesim recort. Als quinze dies al grup de “Hora de España” els reclama l’Aliança d'Intelectuals Antifascistes, transladant-los a Perpinya. Alli residixen uns mesos, despuix representants del Govern de la Republica negociaren el seu exili a Mexic.
L'exili[editar | editar còdic]
En Mexic ciutat treballà Gil-Albert com a secretari de Taller, revista que dirigia Octavio Paz i feya la critica de cine en la revista Romance. Colabora també en les publicacions Letras de Méjico i El hijo Pródigo. En estes i atres publicacions mexicanes contínua publicant poemes i obra diversa.
A finals de 1942 viaja a Buenos Aires, a on residix una temporada colaborant en els diaris argentins Sur i en la pàgina lliterària de La Nación. Alli coneix entre atres escritors a Jose Luis Borges. Despuix torna a Mexic de nou a on va residir dos anys més fins a tornar a Valencia.
En Mexic s’obri una oficina per a resoldre assunts relacionats en Espanya. Gil-Albert s’interessa per les gestions precises per a tornar, des de Valencia la seua família ajuda a la seua tornada en els passos oportuns.
Un atra vegada en Valéncia[editar | editar còdic]
El seu regrés te lloc a finals d'agost de l'any 1947 retrobant-se a la seua família en sa casa d'El Salt, en Alcoy.
Aixina transcorrerien alguns anys en els que Gil-Albert, marginat per la critica, alterna el seu temps entre la seua tasca lliteraria, inedita en sa major part, i les ocupacions com a cap de familia. La seua situació econòmica es desfa i algunes propietats familiars són venudes, per eixemple la casa d'El Salt.
Despuix de tornar del seu exili publica "El existir medita su corriente" (1949) i "Concertar es amor" (1951), "Crónica general" (1974) i els llibres de memories "Heraclés" (1975) i "Breviarium Vitae" (1979). Ell mateix presenta la seua obra dividida en tres parts: la prosa, la poesia i la critica.
Com a contrast de la seua situació econòmica, lliterariament, en estos últims anys, la figura de Gil-Albert escomença a ser considerada com mereix, tant per la critica com pels grups d'escritors més jovens. En Valencia Ciutat es constituïx en amic i confident de molts d'ells, atrets per l’honestitat i calitat de la seua persona.
Trobà, a partir de l'any 1970, el major reconeiximent de la seua poesia de gran sensualitat, bellea i poder reflexiu, en llibres com les ilusions en els poemes de “El convaleciente” (1944), “Concertar es amor” (1951), “la Meta-Física” (1974), “Homenajes e in promptus” (1976) i “el Ocioso y las profesiones” (1979), etc.
Aixina es reconeix a un poeta tarda, que deuria d'anar lligat als seus coetàneus de la generació del 27, pero que permaneix en un original aïllament. Este fet s’accentuà despuix de la Guerra Civil, vivint un exili interior creatiu que va produir llibres en regularitat fora de les corrents dominants.
Escrits tots els seus llibres abans de 1972, en el que apareix l’antologia Fuentes de la Constancia, el treball de creació de Gil-Albert es va llimitar a redactar els texts de les seues llectures i presentacions.
Tota la seua producció està arreplegada en “Obra poética completa” editada per l’Institució Alfons el Magnànim de la Diputació de Valéncia.
Va faltar el 3 de juliol de 1994, als 90 anys d'edat, en Valéncia Ciutat.
Reconeiximents[editar | editar còdic]
- A finals dels 70 i a lo llarc dels 80 tot són reconeiximents i premis lliteraris per a Gil-Albert:
- En 1978 la ciutat d'Alcoy, a on es rotula una avinguda en el seu nom, li otorga la Peladilla d'Or.
- En 1982 rep el Premi de les Lletres Valencianes concedit per la ciutat de Valéncia que ho declara Fill Adoptiu.
- En Abril de 1983 Alcoy li concedix la Medalla d'Or de la ciutat i el nomena Fill Adoptiu.
- L’Universitat d'Alacant el nomena Doctor Honoris Causa en 1985.
Referències[editar | editar còdic]
- «Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. Archivo Inventario, Juan Gi-Albert. Pag. 43, composición Gilalbertiana de José Doménech Part»
- «Consejo Valenciano de la Cultura. Nuestros Presidentes Juan Gil-Albert. Pag. 28, composición Gilalbertiana de José Doménech Part»
- Ginart, Belen (10 de abril de 2003). «'Valentín' retrata las pasiones y odios de una compañía teatral». El País. ISSN 1134-6582
- «Juan Gil-Albert, l'escriptor cívic». ELMUNDO. 14 de abril de 2019
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Carnero, Guillermo, ed. (2007). Juan Gil-Albert. La memoria y el mito. Alicante: Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”. ISBN 978-84-7784-521-8.
- de la Peña, Pedro J. (2004). Juan Gil-Albert. Valencia: Institució Alfons el Magnànim. ISBN 84-7822-406-8.
- Moreno, María Paz (2000). El culturalismo en la poesía de Juan Gil-Albert. Alicante: Instituto Alicantino de Cultura “Juan Gil-Albert”. ISBN 84-7784-380-5
- Simón, Cesar. Juan Gil-Albert. De su vida y obra. Edita: Institut d'Estudis Alacantins. Alacant, 1983