Julio Casares

Julio Casares Sánchez
Nacionalitat:	Espanyola
Ocupació:	Músic, filòlec i diplomàtic.
Naiximent:	26 de setembre de 1877
Lloc de naiximent:	Granada, Andalusia, Espanya
Defunció:	1 de juliol de 1964
Lloc de defunció:	Madrit, Espanya

Julio Casares Sánchez (Granada, 26 de setembre de 1877 - † Madrit, 1 de juliol de 1964) fon un filòlec, lexicògraf, lexicòlec, diplomàtic, músic, traductor i crític lliterari espanyol, membre de la Real Acadèmia Espanyola (RAE) i autor del Diccionari ideològic de la llengua espanyola. Fon nomenat Secretari perpetu de la RAE en l'any 1939.

Biografia

Julio Casares batejat en la parròquia de Sant Gil i Santa Ana de Granada, ciutat en la que feu els seus primers estudis. Destacà des de molt jove com a violiniste, aplegant a participar en un concert en el Teatre Principal en sols nou anys. Continuà la carrera de violí en Madrit en el professor José del Hierro fins a ingressar en l'Orquesta del Teatre Real en l'any 1896, institució que va abandonar per a eixercir la carrera diplomàtica.

Obtingué una plaça, per oposició, en el Ministeri de l'Estat. Destinat en París, va deprendre japonés en l'Escola Superior de Llengües Orientals; dos anys més tart es va establir en Japó, a on va completar els seus estudis de llengua. En el mes d'agost, és enviat pel Ministeri de l'Estat en destí a la llegació diplomàtica en Tòquio, compaginant els seus treballs diplomàtics en activitats musicals (concert de violí en Singapur i treballs sobre música japonesa per a violí).

Durant la seua estància contrau matrimoni per poders en Maria Koehler Lucas a la que havia conegut durant els seus estudis en el Conservatori de Madrit, a on cursava la carrera de piano en la que va obtindre el títul en la calificació de “virtuosisme”. D'este matrimoni naixerien Julio, María Luisa, Cristian, Pelayo i Lorenzo. Durant anys va treballar en l'oficina d'interpretació de llengües, pels seus coneiximents de francés, alemà i atres llengües eslaves. Queda referència de que va aplegar a manejar-se en díhuit idiomes.

Prengué possessió de silló en la Real Acadèmia Espanyola (RAE) el 8 de maig de 1921 en el discurs titulat Nou concepte del diccionari de la llengua, sent contestat per Antonio Maura y Montaner. En eixa institució va ocupar també el quinzé càrrec de secretari perpetu, per al que fon elegit el 7 de decembre de 1939, permaneixent en ell fins a la seua mort.

El 23 d'agost de 1934 el president de la República (Niceto Alcalà-Zamora y Torres) el nomena delegat suplent d'Espanya en la quinzena Assamblea de la Societat de Nacions de Ginebra. Despuix de la Guerra Civil, el 20 de juny de 1939, el Tribunal Seleccionador declara que és "admés directament al servici actiu" i li consolida en el càrrec de Traductor Cap de l'Oficina d'Interpretació de Llengües del Ministeri d'Assunts Exteriors. Francisco Franco, en el Decret de 1944, i a proposta del Ministre d'Assunts Exteriors, Francisco Gómez-Jordana y Sousa, li va concedir la gran creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica. Es va jubilar el 10 d'octubre de 1947, en el títul de traductor-cap honorari d'interpretació de llengua.

Va representar a Espanya com poliglota en la Societat de Nacions i en el departament espanyol de relacions culturals, aplegant a ser director de la revista Revue Pédagogique de l'ONU, en sèu en Ginebra.

Com a crític lliterari es pot citar el seu treball Crítica profana (1914), a on, entre atres temes com l'obra de Ricardo León y Román i Azorín, denunciava els plagis de Valle-Inclán. També va colaborar en la prensa en artículs de divulgació; poden mencionar-se com a curiositat els seus estudis sobre música japonesa, que foren publicats en la revista francesa Anals d'Aliança Científica.

Obra

Selecció de les principales obres:

• Crítica profana: Valle-Inclán, Azorín, Ricardo León (1914)
• Crítica efímera (1918-1919)
• Índice de lecturas (1919)
• Nuevo concepto del diccionario de la lengua (1941)
• Diccionario ideológico de la lengua española (1942)
• Cosas del lenguaje. Etimología, lexicología y semántica (1943)
• El humorismo y otros ensayos (1961)

El Diccionari ideològic

El Diccionario ideológico de la lengua española és l'obra més reconeguda de Julio Casares, elaborada durant 25 anys com un minuciós treball de classificació i inventari sistemàtic del lèxic espanyol i publicada per primera volta en 1942. A l'inversa dels diccionaris convencionals, el diccionari ideològic permet obtindre la paraula a partir de la seua definició o, dit d'una atra forma, obtindre el significant a partir del significat. Despuix de la seua primera edició va ser revisat a fondo per l'autor en una nova edició ya que el manuscrit i el seu meticulós ficher, havien sofrit alguns desperfectes en haver permaneixcut en l'imprenta durant la guerra civil espanyola. Aixina mateix va afegir neologismes, tecnicismes i cientifismes. S'estima que en el Diccionari ideològic, Julio Casares arreplegava la tradició lexicogràfica d'intents anteriors en eixe sentit iniciada per filòlecs com José Ruiz León i Eduardo Benot.

Reconeiximents

• En l'any 1961 va rebre un homenage pels seus 25 anys com a secretari perpetu de la Real Acadèmia Espanyola (RAE), organisat per Seleccions del Reader's Digest.
• En febrer de 2020, Eduardo Sierra Casares i la seua filla María Sierra Gª Casares junt en Salud Jarilla Bravo i Julia Sevilla Muñoz del grup d'investigació PAREFRAS de la Facultat de Filologia de l'Universitat Complutense varen organisar la primera exposició sobre la vida i obra de Julio Casares que tingué lloc en la biblioteca María Zambrano.

Cites

Y no está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho en las definiciones del catalán, valenciano, mallorquín y balear, con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando de paso espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía "dialecto de los valencianos". Ahora se le reconoce categoría de lengua y se añade que es la hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.

Julio Casares, 1959

Me remito al excelente estudio titulado «Pancatalanismo entre valencianos», del que es autor don Vicente Ramos, académico correspondiente tanto de la Real Academia Española como de la Real de la Historia. Cita este autor a don Julio Casares, quien, en 1959, comenta determinadas variaciones de voces y dice: «No está exenta de alcance político la rectificación que se ha hecho del catalán, valenciano, mallorquín y balear con el fin de ajustarlas a las exigencias de la lingüística moderna, dando, de paso, espontánea satisfacción a los naturales de las respectivas regiones. Del valenciano, por ejemplo, se decía "dialecto de los valencianos" y ahora se le reconoce la categoría de lengua». Hasta aquí, Julio Casares.

Y comenta Vicente Ramos: ¿Oué pasó a la hora de imprimir el Diccionario (edición de 1970) para que en vez de "lengua", como se acordó corporativamente, aparezca "variedad de la lengua catalana que se habla en la mayor parte del Reino de Valencia"?.

En efecto, la contradicción entre aquel acuerdo de 1959, certificado por el que entonces era secretario perpetuo de la Academia, y la definición adoptada por el Diccionario, es evidente.

Las citas contrarias a esta desafortunada definición que aporta el doctor Ramos (doctor en Filosofía, no en Medicina) son abrumadoras.

'La Lengua Valenciana' per Torcuato Luca de Tena (ABC, 24.6.1978)

[...] Per supost, estava cantat que la proposta mes substancial, la que demanava modificar la definicio de valencià per a que no continuara figurant com a varietat del catala, no anava a ser acceptada. No ha d'estranyar-nos, al cap i a la fi la RAE no es una institucio cientifica, sino politica, des del moment que la seua funcio no es llimita exclusivament a estudiar la llengua, sino molt especialment a establir una norma que ha d'influir en la societat.[...] Hem de recordar que en el seu diccionari la RAE definia al valencià com a llengua fins a l'edicio de 1970, en la que passava a considerar-lo com a una varietat del català. Este canvi arbitrari -mai explicat ni avalat per cap acort dels seus academics- es produi gracies a la maniobra “politica” del que fon el seu secretari, Julio Casares. (Recomanem ad este respecte la llectura de La Real Academia Espanyola front a la Llengua Valenciana, del Colectiu Valldaura. Ed. Lo Rat Penat. Burriana, 1992).[...] Pero es que ni per a quedar be han acceptat ni la mes aseptica -en el sentit de que no se'ls pot atribuir cap carrega ideologica- de les propostes de la RACV. Es dificil entendre, per posar nomes alguns eixemples, que no s'accepte incorporar els termens foguera, gayata o tomatina quan -com diu l'informe de la RACV- figura la paraula falla des de fa molt, o que es neguen a substituir -com demanava la RACV- totes les voltes que apareix en alguna definicio el terme Levante per la denominacio oficial de Comunidad Valenciana, o, per ultim, que no s'accepten unes llaugeres modificacions en les definicions de paella, fideuá o zaragüelles per a que s'ajusten mes a la realitat.[...] No volem perdre massa temps recordant la falaç actuacio del govern valencià en este cas, que prometé elaborar un informe per a demanar a la RAE la modificacio del terme valenciano i al final no ho feu. ¿Ad algu li estranya ya, ad estes altures, este comportament arbitrari i gens honorable, revelador d'un absolut despreci cap als valenciaparlants? Volem destacar en canvi el fet de que la RAE haja ningunejat a la RACV d'una manera tan escandalosa.[...] En realitat la RACV, per lo manco la seua Seccio de Llengua i Lliteratura, des de que se creà la AVL està pendent d'un fil.[...] La proyectada destruccio del Poble Valencià -de la que la desaparicio de la llengua valenciana nomes es un primer i necessari pas- continúa la seua marcha implacable, tant en l'ambit estrictament valencià com, ya ho veem, en l'ambit espanyol, i inclus en l'internacional. Nomes la dignitat, la fortalea i el compromis de tots i cada u dels valencians conscients i orgullosos de ser-ho podran revertir esta perniciosa situacio.

'Joc d'academies'. Extracte de l'editorial de la Revista Rogle (nº 93, juny 2014) editada pel Rogle Constanti Llombart de Cultura Valenciana

Enllaços externs

• Julio Casares en Wikipedia