Diferència entre les revisions de "Vanguardisme"

Última revisió del 04:55 18 gin 2023

“The ero” («L'amor de Zero»), una película de Robert Florey (1927).

El vanguardisme és la tendència, en una obra d'art qualsevol, o d'un artista, a introduir elements innovadors respecte de les formes tradicionals o convencionals. També s'entén com excessiva preocupació per desplegar recursos que trenquen o distorsionen els sistemes més acceptats de representació o expressió, al teatre, pintura, lliteratura, cine, etc. Té en general un us pijoratiu, encara que també s'utilisa per a designar els moviments artístics renovadors, i en general dogmàtics, que es varen produir en Europa durant les primeres décades del sigle XX, i que estan agrupats baix els noms genèrics de vanguarda o vanguardes.

Context històric[editar | editar còdic]

En el moment en qué varen sorgir les vanguardes artístiques, Europa vivia una profunda crisis, que va desencadenar la Primera Guerra Mundial, i va posar en evidència els llímits del sistema capitalista. Si be fins l'any 1914 els socialistes són els únics que parlen de "l'enfonament del capitalisme", com senyala Arnold Hauser, també atres sectors havien percebut abans els llímits d'un model de vida que privilegiava els diners, la producció i els valors de canvi per davant de l'home.

El resultat d'això va ser la pobrea i l'encasellament artístic contra els que varen reaccionar ya en 1905, Pablo Picasso i Georges Braque en les seues exposicions cubistes, i el futurisme el qual en 1909 llançà el seu primer manifest d'aposta de futur i rebuig a tot l'anterior, enlluernat pels avanços de la modernitat científica i tecnològica: és coneguda la frase de Marinetti: "Un automòvil de carrera és més bell que la Victòria de Samotràcia".

Aixina es donen els primers passos de la vanguarda, encara que el moment d'explosió definitiva coincidix, llògicament, en la Primera Guerra Mundial, en la consciència de l'absurt sacrifici que suponia, i en la promesa d'una vida diferent alletada pel triumf de la revolució socialista en Rússia.

Corrien els dies de 1916 quan en Zúrich (territori neutral durant la guerra), Tristan Tzara un poeta i filòsof rumà, pròfuc de les seues obligacions militars, va decidir fundar el "Cabaret Voltaire". Esta acta de fundació del dadaisme, explosió nihilista que propassava el rebuig total:

"El sistema DD us farà lliures, trenqueu-ho tot. Sou els amos de tot allò que trenqueu. Les lleis, les morals, les estètiques, s'han fet perqué respecteu les coses fràgils. Allò que és fràgil està destinat a ser trencat. Proveu la vostra força un sol cop: us desafiu a que despuix continueu. Allò que no trenqueu us trencarà, serà el vostre amo."

(Louis Aragon, poeta francés).

Este desig de destrucció de tot l'establit va portar als dadaistes, per tal de ser coherents, a rebujar-se a si mateixos: la pròpia destrucció.

Alguns dels partidaris de Dadà, dirigits per André Breton, varen pensar que les circumstàncies exigien no sols l'anarquia i la destrucció sino també la proposta; és aixina que s'aparten de Tzara (cosa que va donar punt final al moviment dadaista) i inicien l'aventura surrealista.

La fúria Dadà havia segut el pas primer i indispensable, pero havia arribat als seus llímits. Bretón i els surrealistes (es dir: superrealistes) unixen la sentència d'Arthur Rimbaud (que en Charles Baudelaire, Comte de Lautréamont, Alfred Jarry, Van Gogh i atres artistes del sigle XIX seran reconeguts pels surrealistes com els seus "pares"): "s'ha de canviar la vida", en aquella de Karl Marx: "s'ha de transformar el món". Sorgix aixina el surrealisme al servici de la revolució que pretenia recuperar allò que a l'home de la societat, els seus condicionaments i repressions l'havien fet ocultar: la seua essència més pura, el seu Yo bàsic i autèntic.

A través de la recuperació de l'inconscient, dels somis (són els dies de Sigmund Freud i dels orígens del psicoanàlisis), de deixar-li el pas lliure a les passions i els desijos, de l'escritura automàtica (que més tart qüestionarien com a tècnica), de l'humor negre, intenten marchar cap a una societat nova en la que l'home puga viure en plenitut (la utopia surrealista). En este ple eixercici de la llibertat que va significar l'actitut surrealista, tres paraules s'unixen en un sol significat: amor, poesia i llibertat.

Corrents del vanguardisme[editar | editar còdic]

Dins del vanguardisme els -ismes (i atres moviments o grups trencadors sense un -isme al nom) varen sorgir contra una corrent envellida i varen propondre innovacions radicals de contingut, llenguage i actitut vital. Entre ells destaquen:

Impressionisme: reacciona contra els excessos del realisme, concentrant el seu interés en el procés mental d'un personage quan s'enfronta a alguna situació. Es caracterisa per traslladar a l'obra la verdader existència radicada en els processos mentals, la intuïció i la desvinculació d'un personage, aixina com pel maneig de personages a través de les associacions psicològiques.

Fauvisme

Expressionisme: va nàixer en Alemanya en 1920 com a reacció al naturalisme, va ser dirigit pel poeta Georg Trakl. Entre els seus principis se senyalen la reconstrucció de la realitat, la relació de l'expressió lliterària en les arts plàstiques i la música, i l'expressió de l'angoixa del món i de la vida a través de noveles i drames a on es parla de les llimitacions socials impostes a la llibertat de l'home.

Cubisme: va aparéixer en França, encapçalat per Guillaume Apollinaire. Les seues principals característiques consistixen en l'associació d'elements impossibles de concretar, desdoblament de l'autor, disposició gràfica de les paraules, substitució del sentimental per l'humor i l'alegria, i el retrat de la realitat a través de diversos enfocaments.

Futurisme italià: sorgix en Milà fundat per Filippo Tommaso Marinetti en 1909. Este moviment trencava en la sintaxis, el ritme i els signes convencionals de puntuació. Considerava com a elements principals de la poesia el valor, l'audàcia i la revolució, ya que pregonava el moviment agressiu, l'insomni febril, el passat gimnàstic, el bot perillós i la galtada. Tenia com a postulats: l'exaltació del sensual, el nacional i guerrer, l'adoració de la màquina, el retrat de la realitat en moviment, l'objectiu del lliterari i la disposició especial de l'escrit en el fi de donar-li una expressió plàstica. És un dels pocs moviments en qué el manifest programàtic (de Marinetti, que era escritor) precedix l'expressió plàstica.

Futurisme soviètic: (futurisme rus, futurisme ucranià, etc.)

Suprematisme: moviment fundat per l'artista ucranià i soviètic, Kazymyr Malévytx.

Constructivisme: moviment soviètic.

Dadaisme: va aparéixer en Zúrich entre 1916 i 1922, en Tristan Tzara com a fundador. Va ser una oposició al passat violent de la guerra mundial. El poema dadaista acostuma a ser una successió de paraules i sons, lo que fa difícil trobar-li la llògica. Es distinguix per la inclinació cap al dubtós, terrorisme, mort i nihilisme, el fantasiós, busca renovar l'expressió per mig de l'us de materials inusuals o manejant plans de pensament abans no barrejadissos, i té una tònica general de rebelia o destrucció.

Ultraisme: va aparéixer en Espanya entre 1919 i 1922 com a reacció al modernisme. Va ser un dels moviments que més es va proyectar en Hispanoamèrica, contribuint a l'us del vers lliure, la prescripció de la anècdota i el desenroll de la metàfora, que es convertix en el principal centre expressiu. Influenciat per poetes com Vicente Huidobro i Guillaume Apollinaire.

De Stijl

El Bauhaus i l'arquitectura Moderna: tota una revolució en l'arquitectura i el disseny.

Creacionisme: va sorgir en 1917 i va ser patrocinat pel poeta chilé Vicente Huidobro, qui concebé al poeta com un chicotet Deu per crear en la paraula. Segons ell, el poeta no ha de ser un home.

Surrealisme: va sorgir en França en André Breton, qui seguint Sigmund Freud es va interessar en descobrir els mecanismes de l'inconscient i sobrepassar el real per mig de lo imaginari i lo irracional. Es caracterisa per pretendre crear un home nou, recórrer a la crueltat i l'humor negre en el fi de destruir tots els matisos sentimentals i perqué, a pesar de ser constructius, els aspectes de la conducta moral humana i les manifestacions no són del seu interés.

Muralisme mexicà: moviment dels anys 1920 a 1960, en pintures de caràcter social en format de grans murals. Exponents, entre molts d'atres: José Clemente Orozco, David Alfaro Siqueiros, Diego Rivera, etc. També hi va estar involucrat el Josep Renau i Berenguer.

Estridentisme: va sorgir en Mèxic i naix de la barreja de diversos "ismes" naixcuts a la vanguarda europea. Va florir entre en 1922 i en 1927, i es va caracterisar per la modernitat, el cosmopolitisme i l'urbà, aixina com per l'inconformisme, l'humor negre, l'esnobisme, la irreverència i el rebuig de tot lo passat. El seu representant principal va ser Manuel Maples Arce.

Cosmopolitisme: sorgides en 1940 en la finalitat de mostrar la problemàtica urbana. És variable, ya que el païsage canvia segons la geografia i l'economia de cada ciutat. És filosòfic, moral i sicològic, ya que treballa en la incertea i tensió dels habitants de les grans metròpolis. El seu màxim representant va ser Jorge Luis Borges.

Neorrealisme: es relaciona en l'existencialisme, exagera el problema de l'angoixa, ya que transforma l'escritor de mals irreversibles, que semblen no tindre solució.

Superrealisme: moviment que es va recolzar en els treballs de Sigmund Freud. Consistix en la captació de la coincidència-realitat sorgida en un personage, quan viu un fet que li provoca recorts recòndits. El seu representant va ser Miguel Ángel Asturias.