Llengua auxiliar

Una llengua auxiliar és un idioma, construït o no, que s'ha utilisat o pretén utilisar com a mig de comunicació entre grups o individus en distintes llengües maternes. L'anglés és la llengua auxiliar més estesa en l'actualitat.

L'interlingua i sobretot l'esperanto són els idiomes més coneguts entre els que han segut creats com a llengua auxiliar.

Tipos de llengües auxiliars

Pels seus orígens i pretensions, les llengües auxiliars poden ser de diversos tipos:

Idiomes dominants

El grec clàssic, el llatí, l'àrap, el francés, l'espanyol i l'anglés, entre uns atres, es varen convertir, en diverses époques, en llengües auxiliars internacionals per l'importància que varen tindre els imperis en que es parlaven, importància que en freqüència va transcendir a l'existència dels imperis mateixos.

En temps antics es varen utilisar atres idiomes com llengua franca, i entre ells correspon particularment senyalar a l'arameu, entre atres coses per haver segut molt provablement la llengua materna de Jesús de Nazaret.

Llengües nacionals normalisades

El filipí, basat principalment en el tagal, i l'idioma indonesi, basat en gran part en el malai, són eixemples d'idiomes creats com a llengües nacionals, encara que estiguen basats en idiomes preexistents, per a permetre la comunicació en països en els quals existixen moltes atres llengües i dialectes.

Si ben l'indonesi és un cas d'una llengua casi totalment creada, moltes atres llengües nacionals busquen normalisar i impondre un "dialecte neutral de prestigi", basat, moltes voltes, en el parla de la capital, en el qual es pretén la comunicació entre persones en dialectes distints. L'italià és un eixemple d'això.

Llengües franques, sabirs i llengües criolles

Els sabirs, també coneguts com pidgins o llengües de contacte o d'intercanvi, són idiomes que sorgixen espontàneament entre grups d'orige llingüístic divers que necessiten comunicar-se, generalment quan no existix una relació dominant d'una de les llengües. Estos mijos de comunicació posseïxen regles gramaticals molt bàsiques i combinen paraules d'abdós llengües.

Les llengües criolles solen sorgir en les situacions de contacte abans descrites quan es desenrolla una comunitat en el centre de contacte. Es creu que estos idiomes es presenten quan els chiquets creixen en estes comunitats i apliquen als sabirs regles gramaticals innates. El pas d'un sabir a un crioll es coneix com criollisació.

Els sabirs solen ser llengües de curta duració, ya que, despuix d'una generació de contacte, es criollisen. Existixen excepcions, no obstant. En el Mediterràneu ha existit una comunitat de navegants d'orígens llingüístics diversos, que han mantingut un sabir nomenat lingua franca fins a finals del sigle XIX.

Idiomes controlats

Els idiomes controlats sorgixen davant la dificultat llingüística que representen les llengües naturals per als parlants no natius. Encara que hi haja un idioma dominant (per eixemple l'anglés hui en dia), no tots els que ho utilisen entenen les subtilees gramaticals o dominen el ric vocabulari del mateix, en gran mesura perque ho han deprés tart o mal.

Idiomes com Basic English, Simple English o el Special English de Voice of America, estan tots basats en l'anglés pero busquen distints tipos de simplificació, tals com a vocabularis reduïts (Basic English) o l'us d'estructures gramaticals senzilles (Simple English, Special English), i una pronunciació senzilla (Special English).

Estos idiomes solen ser "llengües de difusió" que no s'utilisen per a escriure obres lliteràries o científiques, pero que poden alcançar grans audiències.

Llengües construïdes

Des del sigle XIX, moltes persones han intentat resoldre el problema de la comunicació entre pobles per mig de l'us d'idiomes artificials, construïts o planificats. Alguns d'estos idiomes pretenen ser neutrals, és dir que no provinguen d'un grup dominant i senzills, sense les complicacions gramaticals d'una llengua natural.

Els eixemples més coneguts són l'esperanto i l'interlingua, pero hi ha molts atres més.

Situació de les llengües auxiliars

Per la necessitat de comunicació humana, les llengües auxiliars han existit i seguiran existint.

Llengües auxiliars internacionals

En l'actualitat l'anglés és la llengua auxiliar dominant. Açò es deu, principalment, a l'importància econòmica dels Estats Units, que a la seua volta va succeir a la de Gran Bretanya. Este fet ha provocat controvèrsies. Molts s'oponen al domini de facto de l'anglés per considerar que es tracta d'una forma de colonialisme cultural. En Dret Internacional, cap llengua és reconeguda com a única llengua auxiliar universal, ya que organismes com la ONU reconeixen atres llengües, ademés de l'anglés, com a llengües oficials o de treball.

Dins de les llengües controlades, hi ha casos com el del Special English que semblen haver conseguit el seu objectiu de ser "fàcils" per a un ampli públic que no és parlant natiu de l'idioma i de ser prou utilisades.

Per un atre costat, les llengües controlades basades en l'anglés deriven el seu èxit de la popularitat de l'anglés com a llengua auxiliar internacional. Propostes d'utilisar un castellà o un francés simplificats, per eixemple, no passen de ser conjectures del mateix nivell que les llengües planificades.

Sobre les llengües planificades, varen gojar de gran popularitat en Europa entre finals del sigle XIX i principis del sigle XX. Esta popularitat no va sobrepassar, no obstant, l'us del francés com a llengua cultural i diplomàtica o de l'anglés com a llengua dels negocis. Els partidaris d'estes llengües varen ser perseguits en l'auge del nacionalisme entre guerres, ya que els moviments i organisacions internacionalistes eren condenats pels nazis, com, per eixemple, la religió catòlica, els centres d'ensenyança i cultura de l'Aliança Francesa, etc.

Per un atre costat, la situació dominant dels Estats Units despuix de la Segona Guerra Mundial va afiançar l'anglés, inclús en el bloc soviètic.

La percepció de quines llengües internacionals poden ser més útils varia segons els països. Aixina, per eixemple, en Amèrica, en els països que no són hispanoparlants, com Brasil o Estats Units, tendix a pensar-se que l'espanyol és més important que el francés, mentres que en Àfrica sol considerar-se que l'àrap, el francés, l'anglés, el portugués o inclús el swahili poden ser més útils per a un africà que l'espanyol. En Europa la tendència general en l'actualitat és que s'estudien per lo manco dos llengües estrangeres europees en el bachillerat. En Àsia moltes persones pensen que el coneiximent del chinenc o del japonés pot ser molt útil, etc. També pot variar en un país en el determini de no molts anys. Aixina, en Espanya, despuix de la Guerra Civil, moltes persones pensaven que la llengua del futur seria l'alemà perque creïen que la Segona Guerra Mundial anava a terminar en la victòria de les potències del Eix. Quan va terminar la Segona Guerra Mundial la llengua estrangera més estudiada en Espanya va ser el francés fins a finals dels anys 60 i principis dels 70, en que la llengua estrangera més estudiada va passar a ser l'anglés. En l'entrada d'Espanya en l'Unió Europea es va plantejar la conveniència d'estudiar, per lo manco, dos llengües estrangeres, etc. En canvi, en atres països, com per eixemple Portugal, el francés i l'anglés són tradicionalment obligatoris en el bachillerat, per lo que no va haver pràcticament cap canvi en la segona mitat del sigle XX, llevat que el llatí va passar a ser optatiu en l'alemà, en l'entrada de Portugal en l'Unió Europea.

Llengües nacionals i lliteràries

Potser la llengua planificada més exitosa és l'idioma indonesi, que sent la llengua oficial de la quarta nació més populosa, és la segona llengua per a la major part d'una població de 230 millons de persones.

L'indonesi, com també se li coneix en forma nativa, és una forma de malai que ha segut normalisada i regulada i ha pres aportes d'atres llengües indonèsies.

En varis països s'han creat idiomes oficials nacionals basats en algun dialecte local. El filipí, basat en el tagal, i l'italià, basat en la llengua toscana, són eixemples d'açò. Encara quan estes llengües són moltes voltes normalisades i controlades per alguna acadèmia, se solen considerar llengües naturals i no idiomes artificials.

Les llengües nacionals solen convertir-se en llengües auxiliars entre els pobles d'una nació, be siga que utilisen dialectes de la llengua nacional, llengües relacionades o idiomes pertanyents a atres famílies. D'esta forma, l'espanyol és la principal llengua auxiliar entre els pobles indígenes d'Hispanoamèrica, o entre un gallec i un valencià. Igualment l'italià "nacional" (toscà) és la llengua de comunicació entre un napolità i un piamontés.

Entre les llengües lliteràries, el chinenc mandarí en China (també llengua nacional) i el àrap clàssic o corànic en el món àrap, són les més esteses.

Bibliografia

• Pierre Burney, Les Langues internationales, colección Que sais-je?, Presses Universitaires de France, París, 1962.