Història de Bulgària

L'història de Bulgària com a país independent va començar en el sigle VII en l'arribada dels búlgars, i la fundació del Primer Imperi Búlgar, reconegut en l'any 681 pel Imperi bizantí.

Prehistòria i Edat Antiga

Prehistòria

En el territori de l'actual Bulgària es varen desenrollar durant el Neolític cultures com la cultura de Hamangia i la cultura de Vinča (entre el VI i l'III mileni a. de C.), durant el Eneolític la cultura de Varna (V mileni a. de C.), i durant la Edat de Bronze la cultura d'Ezero. La cronologia Karanovo servix de referència per a la prehistòria de tot el territori dels Balcans.

Els tracis

Artícul principal → Traci.

El primer poble històricament documentat que es va instalar en el territori de l'actual Bulgària varen ser els tracis, poble indoeuropeu, procedent de les estepes d'Eurasia, que va aplegar a la zona possiblement entorn a l'any 3500 a.C.

Colonisació grega i conquista macedoni

Per un atre costat, des del sigle VII a.C., va començar a produir-se la colonisació grega de la costa del mar Negra, fundant-se numeroses ciutatés, moltes de les quals continuen existint en l'actualitat, com Odessos (Varna), Mesembria (Nesebar), Anchialon (Pomorie), Apolonia (Sozopol) o Agathopolis (Akhtopol). A mitan sigle V a.C. es va fundar el primer Estat traci que es coneix, el regne odrisi, que es desintegraria en el sigle següent en varis estats més chicotets.

Poc despuix, Filip II, rei de Macedònia (359 - 336 a.C.), despuix de véncer al rei Cersobleptes, es va anexionar els territoris dels tracis, i va conquistar la ciutat més gran en este regió Filipòpolis (actual Plovdiv). En el sigle següent, el territori de Bulgària va ser invadit pels celtas, els qui varen mantindre un estat per espai d'uns setanta anys, i varen fundar assentaments com Bononia (actual Vidin). Durant el sigle I, el territori de Bulgària va ser incorporat al Imperi romà, quedant dividit en les províncies de Tràcia i Moesia. Els romans varen fundar numeroses ciutats, entre les que destaquen Serdica (l'actual capital, Sofia), Nicopolis (Nikopol) i Durostorum (Silistra). Quan l'Imperi romà es va dividir, a la mort de Teodosi, les províncies de Mesia i de Tràcia varen passar a formar part del Imperi romà d'Orient. Des del sigle III, estos territoris varen sofrir invasions de pobles bàrbars: primer varen ser els gots, huns; més avant, els àvars, eslaus, que varen travessar el Danubi a principis del sigle VII, quan es varen abandonar les guarnicions de frontera bizantines, i els búlgars. Estos últims formarien, junt en els eslaus, el primer Estat búlgar, a finals del sigle VII. El nom de Bulgària procedix del d'este poble.

El Primer Imperi Búlgar

[[Archiu:Bulgaria Simeon I (893-927) es.svg|thumb|275px|El Primer Imperi Búlgar en la seua màxima extensió territorial durant el regne del Sar Simeó I.]]

Artícul principal → Primer Imperi Búlgar.

Una de les teories és que els búlgars eren un poble #nómada i belicos procedent d'Àsia Central, emparentat en els hunos. De fet, els primers kan búlgars feyen remontar els seus orígens al huno Àtila. Ya en la primera mitat del sigle VII, baix el seu rei kan Kubrat, havien format un regne al nort del mar Negra, que els bizantins denominaven Magna Bulgària. Despuix de la mort de Kan Kubrat l'imperi es va dividir entre els seus tres majors fills a conseqüència de lo que una part dels búlgars es va desplaçar cap a l'est, a la confluència dels rius Volga i Kama, que aplegarien a formar l'estat de la Bulgària del Volga, mentres que un atre grup s'establia en la delta del Danubio, al comandament de kan Asparukh, tercer fill de Kubrat i una tercera part de la població búlgara es va quedar.

Des d'allí, els búlgars hostigaven a les #guarnició bizantines. Les seues freqüents expedicions de saqueig varen conduir a la realisació d'una expedició punitiva contra ells, manada per l'emperador bizantí Constantí IV. En fracassar esta expedició, l'Imperi bizantí es va vore obligat a acceptar l'existència de l'Imperi Búlgar, i a pagar-li un tribut anual per a evitar incursions. En l'any 681, en que Bizanci va reconéixer per primera volta a l'estat búlgar, és considerat la data de naiximent de la moderna Bulgària.

A principis del sigle IX, durant el regnat del kkan Krum, l'Imperi búlgar va aplegar a estendre's per part de Panonia i Transilvania. Els búlgars varen abraçar el cristianisme de rito bizantí despuix de la conversió de Boris I (852-889). L'adopció de la nova fe va implicar també l'utilisació del eslau com a llengua de la llitúrgia i de l'administració. La cristianisació i l'eslavisació varen proporcionar a l'Imperi Búlgar un àrea d'influència major. L'estat alcançaria el seu apogeu tant polític com a cultural en el regnat de Simeó I (893-927), el pla del qual, que va estar prop de vore realisat, era unificar baix el seu poder les monarquies búlgara i bizantí. Simeó va ser el primer monarca búlgar en adoptar el títul de sar (derivat del títul romà caesar, césar).

Despuix de la mort de Simeó, la decadència de l'autoritat real, les lluites dinàstiques i els atacs exteriors de pobles com els magiars i pechenegos varen ser minant a l'estat búlgar, que va ser conquistat per l'emperador Basilio II, nomenat Bulgaróctonos («matador de búlgars») i incorporat a l'Imperi bizantí. Bulgària permaneixeria baix l'autoritat de Costantinoble durant casi dos sigles, entre 1018 i 1185.

Segon Imperi Búlgar

Artícul principal → Segon Imperi Búlgar.

El Segon Imperi Búlgar en la seua màxima extensió territorial durant el regne del rei Ivan Agarren II.

Encara que els búlgars es varen rebelar en vàries ocasions contra el domini de Bizanci durant el sigle XI, cap d'estes rebelions va alcançar el seu objectiu. Durant el sigle XII, no obstant, aprofitant que l'Imperi bizantí es trobava debilitat per les seues lluites contra servis i hongaresos, va esclatar una rebelió dirigida pels germans Petar i Agarren. Petar va ser proclamat sar "dels búlgars, els grecs i els valaquios", en lo que va nàixer el Segon Imperi Búlgar (1185-1396), el domini del qual es va estendre per tots els territoris entre el Danubi, el mar Negra i la cordillera de Stara Planina, incloent part de Macedònia oriental i la vall del Morava. Baix Iván Agarren II (1218-1241) l'estat búlgar es va estendre fins a les mars Adriàtic i Egeu, controlant directament Valàquia (en l'actual Romania), Moldàvia, Macedònia, les rhodopes (regió del sur búlgar, des de llavors partix d'este país) i Tàcia. La fortalea dels estats d'Hongria i Sèrbia varen impedir un major creiximent de l'imperi.

En Ivan Agarren II com a sar, l'Imperi va ocupar Albània i Belgrat. Bulgària va trencar en l'Iglésia d'Costantinoble, creant el Patriarcat Ortodox de Bulgària, al que es varen adherir els distints patriarcats dels Balcans. Va ser un monarca honest i humà, que pese a la ruptura en Roma va obrir caixers de colaboració, sobretot comercial, en Venècia i Gènova.

Durant el sigle XIV, la debilitada Bulgària, que travessava un periodo de desmembració feudal, va ser assut fàcil per a uns nous invasors, els turcs otomans, que havien creuat a Europa en 1354. En l'any 1362 varen conquistar Plovdiv, i en 1382 Sofia. En l'any 1396, els otomans varen posar fi al Segon Imperi Búlgar, controlant per complet el país.

Dominació otomana

Vore també: Imperi otomà

Des de finals del sigle XIV fins a finals del sigle XVIII, Bulgària no va existir com a estat sobirà. En 1393, per voluntat del sultà dels turcs, el patriarcat de l'Iglésia de Bulgària va ser suprimit i somés directament al Patriarca d'@Costantinoble, lo que va provocar que l'Iglésia búlgara s'helenisara i abandonara e l'eslavón en els seus ritos. L'aristocràcia búlgara que va sobreviure a la conquista va ser deportada a Anatolia o es va convertir a l'Islam. No obstant, la major part dels llauradors búlgars varen mantindre la seua religió cristiana-#ortodox, llevat en el suroest del país, on es va concentrar una minoria de conversos musulmans –els pomacs. Els turcs es varen instalar en l'administració en les principals ciutats per tot el país. Els otomans varen convertir a Bulgària en el *beyerlik de Rumili, que era regit per un beylerbey que residia en Sofia. Este territori, que incloïa Moesia, *Tracia i Macedònia, va ser dividit en varis sanjaks, cadascú dels quals era governat per un sanjakbey, dependent del beylerbey. Una part important de la terra conquistada va ser repartida als seguidors del sultà, els qui varen fundar feus directament depenents del sultà.

A partir de la segona mitat del sigle XVIII, Rússia va intervindre activament en els Balcans, pressionant a l'Imperi otomà en les seues fronteres, trencant l'aïllament dels búlgars. Durant la guerra de 1768 els russos varen travessar Moldavia i Valaquia i varen irrompre en Bulgària, a on varen conseguir la victòria militar de Chumla, obligant als turcs a firmar la pau. El tractat de Küçük-Kaynarca va concedir a Rússia la protecció dels cristians ortodoxos de l'Imperi otomà, #lo que va terminar convertint-se en una excusa per a posteriors intervencions russes en els Balcans. En 1829, la rebelió dels grecs va portar als russos a ocupar gran part de Bulgària i conquistar Adrianópolis. El tractat de pau va permetre als russos establir un protectorat sobre Moldavia i Valaquia. No obstant, els búlgars varen permanéixer baix domini otomà, encara que l'invasió russa va fomentar el despertar nacionaliste en els Balcans.

Durant esta época la burguesia búlgara, formada principalment per comerciants i artesans, va obrir les primeres escoles i va publicar els primers llibres en llengua búlgara. Baix la pressió popular, l'Iglésia va recuperar la llitúrgia en eslavón, i contra la voluntat del Patriarca de Costantinoble, el sultà otomà va acceptar en 1870 la creació d'un patriarcat búlgar independent. A pesar d'estes concessions, la tensió nacionalista va seguir en aument: l'arribada de numerosos refugiats musulmans procedents dels territoris conquistats per Rússia (tàrtars de Crimea i circasians del Caucas) va provocar un creixent descontent, mentres els nacionalistes búlgars començaven a organisar-se en Bucarest.

Despertar nacional

Baix l'influència d'idees com el lliberalisme i el nacionalisme, a començaments del sigle XIX va començar a despertar-se el nacionalisme búlgar. Va tindre una gran influència en la difusió d'estes noves idees entre els mijos cultivats de Bulgària la rebelió grega contra els otomans, en l'any 1821. No obstant, existia també un fort resentiment pel control grec de l'Iglésia Búlgara; de fet, els primers sentiments nacionalistes búlgars varen estar orientats a la creació d'una iglésia búlgara independent. Esta lluita es va vore finalment coronada per l'èxit en 1870, quan, per un edicte del sultà otomà, es va instituir l'exarcado ortodox búlgar. Antim I, el primer *exarca, va anar el líder natural de l'incipient nació. El Patriarca de Costantinoble va respondre a la creació de l'exarcado en un decret d'excomunió, lo que va reforçar encara més el sentiment nacionaliste búlgar.

En abril de 1876, el Comité Revolucionari Secret Búlgar, en sèu en Bucarest, va organisar un alçament, conegut com Sublevació d'abril. El tumult va ser reprimit en crueltat per les autoritats otomanes tant per l'eixèrcit regular otomà com per les tropes irregulars dels basi-bozuk. Innumerables llogarets varen ser saquejades i les víctimes de la repressió es varen contar per decenes de mills, sobretot en les ciutats rebels de Batak, Perushtitsa i Bratsigovo, en la regió de *Plovdiv. Les massacres varen provocar la reacció de l'opinió pública i la diplomàcia europees: tal va ser el cas, per eixemple, del britànic William Gladstone, que va iniciar una campanya contra els "horrors búlgars". Va ser també causa de l'intervenció de Rússia, que va aprofitar les matances d'@eslavo com a pretext per a declarar la [[Guerra Rus-Turca (1877-1878)]], en abril de 1877. En la guerra varen intervindre també l'Eixèrcit rumà i tropes de voluntaris búlgars. La guerra va terminar en la completa derrota de Turquia.

De l'autonomia a l'independència

La rebelió contra el Imperi otomà que va esclatar en Bòsnia en 1875 es va estendre fins a Bulgària a l'any següent. Els turcs varen desnugar una brutal repressió, en la que varen participar els *bashibozuks, que varen realisar numeroses matances i varen devastar el país. Atres països europeus es varen indignar i varen denunciar la brutalitat i els “horrors búlgars”. En negar-se el sultà a concedir l'autonomia a Bulgària, Rússia va declarar la guerra en 1877 i va invadir el país en el respal dels rumans i d'una legió búlgara. En giner de 1878, els eixèrcits russos varen aplegar a les portes de Costantinoble.

El Tractat de Sant Stefano (3 de març de 1878) va estipular la creació d'un extens principat autònom de Bulgària i el desmantellament dels territoris europeus de l'Imperi otomà. Àustria i Gran Bretanya temien que es trencara l'equilibri en els Balcans i en el Congrés de Berlín (juliol de 1878) varen impondre a Rússia un tractat pel que l'equilibri es va mantindre a costa de les aspiracions nacionals búlgares: el principat autònom de Bulgària es va mantindre, pero molt reduït.

Encara que el Tractat de Sant Stefano mai es va materialisar més allà del paper, es va convertir en una referència per als nacionalistes búlgars, perque remetia a l'antic regne de Simeón I. En les décades següents Bulgària va conseguir nomenar bisbes búlgars en Macedònia (en poder otomà durant esta época).

En l'any 1879 una assamblea constituent reunida en la ciutat de Tarnovo va adoptar una constitució per a Bulgària (molt democràtica per a l'época, pero que a penes va ser aplicada) i va elegir com a príncip a Alejandro de Battenberg, nebot de la sarina de Rússia. En la província de Rumelia Oriental, les potències europees varen elaborar els estatuts orgànics del Congrés de Berlín i va ser nomenat un governador en representació del sultà otomà i que va ser acceptat per l'assamblea.

Les ambicions nacionalistes no es varen conformar en l'autonomia i es varen estendre als territoris búlgars encara en poder de l'Imperi otomà: en 1885 l'Eixèrcit de Bulgària va ocupar la província de Rumelia Oriental, al mateix temps que va esclatar la guerra contra Sèrbia, de la que els búlgars varen eixir victoriosos. Poc despuix el rei Alejandro I va cessar al seu Consell de Ministres russos, lo que va provocar l'intervenció de Rússia en represàlia i defensa de la seua influència. Els russos varen organisar un complot militar en contra del rei búlgar. A pesar del respal dels nacionalistes, Alejandro I va ser obligat a abdicar per una conspiració orquestada pel Govern de Rússia. Stefan Stambolov va prendre el poder i l'assamblea búlgara va elegir en 1887 un nou príncip: Fernando de Sajonia-Coburgo, que en 1894 va conseguir la caiguda de Stambolov, que havia constituït una dictadura (i que moria assessinat en 1895). El 22 de setembre de 1908, en el respal de l'emperador d'Àustria-Hongria, Fernando I va proclamar en Tarnovo l'independència de Bulgària i va prendre el títul de sar.

Les guerres dels Balcans i la Primera Guerra Mundial

Artícul principal → Bulgària durant la Primera Guerra Mundial.

Vore també: Guerres Balcàniques

Evolució territorial de Bulgària des de l'independència fins al final de la Primera Guerra Mundial.

Bulgària es va aliar en Sèrbia en febrer de 1912 i en Grècia en març, declarant la guerra a l'Imperi otomà en octubre. La ciutat d'Adrianòpolis va caure en març de 1913 i l'Imperi otomà es va rendir: pel Tractat de Londres (30 de maig de 1913), els turcs varen abandonar casi tots els territoris europeus a l'oest d'Adrianòpolis. El repartiment de les tandes entre les tres nacions vencedores va terminar en un desacort que va provocar l'esclat d'una nova guerra: els búlgars, que s'havien estés cap a l'est, varen reclamar el territori de Macedònia, que havia segut conquistada pels serbis durant la guerra. El 23 de juny de 1913, Fernando I va atacar a servis i grecs sense una declaració de guerra. No obstant, la segona Guerra dels Balcans va constituir un desastre per a Bulgària perque Romania i l'Imperi otomà també varen participar contra els búlgars. Pel Tractat de Bucarest (10 d'agost de 1913), Bulgària va obtindre una part de Tràcia al sur que li va permetre un accés al mar Egeu, pero devia cedir Dobrudja del sur a Romania, mentres que Sèrbia retenia el disputat territori de Macedònia. Pel Tractat d'@Costantinoble, Bulgària també devia tornar Adrianòpolis i Tràcia Oriental al Imperi otomà.

El assessinat de l'archiduc Fernando en Sarajevo en 1914 va provocar la ruptura de relacions entre Àustria-Hongria i Sèrbia i va posar en moviment les aliances diplomàtiques i militars que s'havien realisat en les décades precedents entre els Imperis Centrals d'Àustria-Hongria i Alemanya i els seus aliats contra la Triple Entesa de França, Gran Bretanya i Rússia i els seus aliats.

Despuix d'alguns titubejos diplomàtics, Bulgària es va aliar en setembre de 1915 en l'Imperi d'Àustria-Hongria i va declarar la guerra a Sèrbia el 14 d'octubre. Tenallat per austríacs, hongaresos i búlgars, l'Eixèrcit servi es va retirar cap a la mar a través d'Albània. Els eixèrcits de Bulgària varen ocupar el territori de Macedònia i varen fer front als eixèrcits Aliats que havien desembarcat en Salónica el 5 d'octubre: aixina es va formar el Front d'Orient, establit en la frontera septentrional de Grècia. Quan Romania va entrar en guerra a favor de la Triple Entesa en agost de 1916, Bulgària i els Imperis Centrals varen prendre la contraofensiva i varen ocupar el regne rumà en uns mesos. Bulgària es va apoderar del territori de Dobruja meridional, cedit en 1913.

No obstant, poc a poc, i sobretot a partir de l'intervenció d'Estats Units, la Primera Guerra Mundial es va decantar a favor dels Aliats occidentals. La ruptura del Front d'Orient el 18 de setembre de 1918 va obligar a Bulgària a firmar un armistici el 29. El 3 d'octubre el rei Fernando I va abdicar en el seu fill Boris III.

El periodo d'entreguerres

Artícul principal → Bulgària durant el periodo d'entreguerres.

Stamboliski firma el Tractat de Pau de Neuilly.

Pel Tractat de Neuilly (27 de novembre de 1919) Bulgària devia tornar el territori de la Dobrudja del sur a Romania; Sèrbia va recuperar Macedònia i es va anexionar varis territoris búlgars en la frontera occidental del país; Grècia va conquistar la Tràcia Occidental i va deixar a Bulgària sense accés al mar Egeu. En 1923, Grècia va expulsar dels territoris conquistats a uns 250.000 búlgars i els va substituir per refugiats grecs aplegats d'Àsia Menor despuix del desmembrament de l'Imperi Otomà.

Durant el periodo d'entreguerres, Bulgària va travessar un convuls periodo polític. Alejandro Stamboliski va instaurar una dictadura llauradora, pero va ser destituït i assessinat en 1923. Poc despuix va esclatar una insurrecció comunista, que va anar durament reprimida pel Govern, i en els anys següents el terrorisme polític i l'inestabilitat varen marcar el periodo. Varen sorgir els komitadjis, dirigits per Mijailov, eixits del ORIM (Organisació Revolucionària Interior de Macedònia, creada a finals del sigle XIX), a imitació dels ustachas de Croàcia i d'atres moviments d'inspiració fascista-nacionalista. En 1934 un agent de l'ORIM, al servici dels ustachis croates, va assessinar al rei Alejandro I de Yugoslàvia en Marsella. El mateix any els oficials búlgars varen provocar un colp d'estat, proclamant una dictadura personal en 1935 en la figura del rei Boris III, que va manifestar les seues simpaties pel govern de Adolf Hitler en Alemanya.

Bulgària durant la Segona Guerra Mundial

Divisions provincials de Bulgària durant la Segona Guerra Mundial, en les que es destaca en violeta les anexions de territoris grecs i en vert les de territoris yugoslau.

Artícul principal → Bulgària durant la Segona Guerra Mundial.

Despuix de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, en 1940 Alemanya i l'Unió Soviètica varen pressionar al govern de Romania, que va deure cedir territoris a Hongria i la URSS. Bulgària es va unir a l'ofensiva diplomàtica i va reclamar la devolució de Dobrudja del Sur, que va obtindre pels Acorts de Craiova el 7 de setembre. En març de 1941, Bulgària es va adherir als aliats d'Alemanya, i va participar en el repartiment de Yugoslàvia i Grècia. Gràcies a les seues aliances, Bulgària va obtindre una gran part de Macedònia, territoris servis i Tràcia. El govern búlgar es va esforçar per guanyar-se la simpatia dels macedonis i integrar-los. En canvi, prop de cent mil grecs varen ser expulsats de Tràcia i substituïts per búlgars (en resposta a les deportacions i expulsions portades a terme pels grecs en 1923). No obstant, a pesar de les seues aliances, Boris III es resistia a participar al costat dels alemans en la guerra contra la URSS i a entregar als judeus de Bulgària a les autoritats nazis. En agost de 1943 moria sobtadament, en sospites d'haver segut assessinat. El seu successor, Simeó II, a soles tenia sis anys, i va quedar baix la tutela de polítics al servici dels alemans.

Durant la Segona Guerra Mundial, varen créixer les operacions de la guerrilla antifascista del Front de la Pàtria (del com formava part el Partit Comuniste de Bulgària), aixina com la repressió política del govern.

El periodo socialiste

Artícul principal → República Popular de Bulgària.

A mesura que la guerra es tornava en contra de Alemanya i els seus partidaris, els dirigents búlgars en 1944 varen buscar acorts en els Aliats occidentals davant l'alvanç dels eixèrcits soviètics. No obstant, era massa vesprada; el 5 de setembre l'Unió Soviètica, les tropes de la qual havien alcançat ya Romania, va declarar la guerra a Bulgària. El govern búlgar va capitular als pocs dies, i el nou govern recolzat pels soviètics va declarar la guerra a Alemanya i va evacuar les seues tropes de Grècia i Yugoslàvia. El 16 de setembre els eixèrcits soviètics varen entrar en Sofia (i permaneixerien en el país fins a finals de 1947). El 28 d'octubre es va firmar la pau en Moscou. El 9 de setembre una Revolució va situar en el govern al front de la Pàtria. Despuix de l'abolició per referèndum de la monarquia (en el qual el 93% dels votants es va expressar en contra d'esta), es va proclamar la República Popular de Bulgària el 15 de setembre de 1946. Per mig del respal soviètic i pel Tractat de París de 1947, Bulgària va deure tornar Macedònia i els territoris servis a Yugoslàvia i Tràcia a Grècia, encara que va conseguir retindre Dobrudja del Sur.

A partir de 1947 els comunistes varen iniciar varis processos judicials per a eliminar als dirigents polítics no comunistes, entre ells Nikolai Petkov, líder del partit llaurador. En 1949 es va produir una porga interna en el partit comuniste, lo que va permetre als agents de la URSS apartar als seus rivals, als que varen acusar de desviació política dels ideals del partit. Valko Chervenkov, líder de la facció @estalinista, va prendre el poder i el liderage, i en els anys següents terminaria delegant les seues responsabilitats en el seu successor Todor Zhivkov.

Anys recents

En el començ de la política reformista (perestroika) de Mijaíl Gorbatxov en l'Unió Soviètica, els Governs d'Europa de l'Est varen ser debilitant-se i caent un darrere l'atre, i Bulgària no va ser una excepció. Pronte varen escomençar les primeres manifestacions contra el Govern de Sofia.

En novembre de 1989, Todor Zhivkov va ser depost en totes les seues funcions i inculpat de corrupció (tres anys més tart seria condenat a sèt anys de presó). Davant el desmantellament de la URSS i la crisis del socialisme real en tot el seu àmbit d'influència, el seu successor, Petar Mladenov, va transformar el Partit Comuniste de Bulgària en un Partit Socialiste, que en la colaboració i el consens d'atres faccions polítiques va reformar el país per a tornar-ho multipartidista. En les eleccions de juny de 1990, els socialistes varen obtindre 211 escans dels 400 de la nova assamblea nacional. No obstant, donada la pressió popular, els antics comunistes varen compartir el poder en l'oposició, liderada per l'Unió de les Forces Democràtiques (UFD). En juliol de 1991, el Parlament electe va adoptar una nova Constitució. Les eleccions llegislatives de 1991 varen donar 110 escans a la UFD, 106 al Partit Socialiste i 24 al Moviment dels drets i llibertats de turcs i pomacs (búlgars musulmans). Jeliou Gelev, líder de la UFD, va ser elegit president de la República de Bulgària per sufragi universal en giner de 1992.

Com atres antics països socialistes d'Europa Oriental, Bulgària va trobar la transició al capitalisme més costosa de lo esperat. El govern de la UFD va privatisar la terra i les empreses estatals, pero les mesures econòmiques varen provocar un ascens de la desocupació i falta de competitivitat. Els socialistes varen aprofitar el descontent i en 1995 el socialiste Zhan Videnov guanyava les eleccions, pero el nou govern no va poder frenar la crisis econòmica i l'inflació es va disparar, i l'incompetència governamental va provocar la bancarrota de la majoria dels bancs búlgars.

En 1996 va ser elegit president Pétar Stoyanov, de la UFD, encara que el govern va seguir en mans dels socialistes durant un temps, fins que va terminar per colapsar-se en 1997. Es va formar un nou govern de la UFD dirigit per Ivan Kostov, que contava en un fort respal de la població que es va desvanir davant els successius escàndals de corrupció i la seua incapacitat per a fer front als problemes del país. Els búlgars estaven insatisfets davant l'ineficàcia dels seus polítics.

Esta crisis econòmica i política va ser aprofitada per l'últim sar, Simeón II, que havia retornat en 1996 al país, despuix d'haver-ho abandonat en 1946 en tan sol nou anys. En 59 anys era un pròsper empresari que va adoptar el nom civil de Simeón Saxkoburggotski (la pronunciació búlgara del seu llinage real Sajonia-Coburgo-Gotha) i va formar el seu propi partit el Moviment Nacional Simeón II (MNS), que guanyaria les eleccions de 2001.

En les eleccions celebrades en juny de 2005, es va impondre Sergei *Stanishev, del Partit Socialiste, en obtindre el 31% dels sufragis. El seu principal opositor Simeón Saxkoburggotski (anterior Primer Ministre), va deure acontentar-se en el 20% dels sufragis, mentres que el Moviment de la Minoria Turca, un braç separatiste de l'actual govern, va obtindre el 12%. No obstant estes tres forces polítiques han constituït un govern de coalició.