Josep Boronat i Gisbert

Josep Boronat i Gisbert
Nacionalitat:	Espanyola
Ocupació:	Químic, professor, filòsof i teòlec.
Naiximent:	16 de maig de 1922
Lloc de naiximent:	Alcoy, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció:	18 de giner de 2002
Lloc de defunció:	Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya

Josep Boronat i Gisbert (Alcoy, 16 de maig de 1922 - † Valéncia, 18 de giner de 2002) fon un religiós, professor i escritor valencià.

Biografia

Josep Boronat naixqué en la població valenciana i alacantina d'Alcoy, el 16 de maig de 1922, va faltar en la ciutat de Valéncia el 18 de giner de 2002 quan anava a complir els 80 anys d'edat. Fon un intelectual valencià.

Alcoy sempre ha segut per ad ell la seua terra natal, i dia en el cor ple d'alegria:

Soc valencià d'Alcoy, soc valencià del sur.

Estudià Magisteri, Filosofia i Teologia en la Congregació Salesiana, i Ciències Químiques en l'Universitat de Valéncia-Estudi General.

Ara, tenint sobre la taula tots els elements de juí em negue a acceptar com a Dictamen sobre les "qüestions llingüístiques", un document que, no estant basat en la veritat i la justícia, no pot conduir a la pau. Pot ser a la pau del cementeri, per mort de la llengua valenciana. Valéncia, 4 de juliol de 1998.

Dedicació professional

Fon director dels coleges Sant Joan Bosco i Sant Antoni Abat. Dedicà bona part de sa vida a l'ensenyança, com a Mestre Nacional des de l'any 1941, i com a Llicenciat de Ciències Químiques des de 1959, en coleges de la Congregació Salesiana a la que va pertànyer i en la que fon ordenat sacerdot en l'any 1954.

En Alacant, fon Decà del Colege Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències, elegit en 1980.

Govern preautonòmic

Membre de la Comissió Mixta de Bilingüisme del Govern Valencià preautonòmic en 1979, a on va defendre la llengua valenciana en uns temps difícils, l’entrada de la democràcia i la preautonomia valenciana. En el temps en que estigué en la Comissió Mixta destacà per la seua defensa de l'incorporació de la llengua valenciana al sistema d'ensenyança.

Trayectòria cultural

Real Acadèmia de Cultura Valenciana

Josep Boronat

Fon membre de la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) des de l'any 1979 fins a la seua mort.

Fon u dels pares de les Normes d'El Puig per a la llengua valenciana en 1981. Firmant de les mateixes, pronuncià el discurs de l'acte protocolari en el Monasteri d'El Puig.

Ponent en representació de la llengua valenciana en la Semana Bibliogràfica de les Llengües Ibèriques, en Lugo, en l'any 1981.

Grup Cultural Ilicità

President dels Cursos de llengua valenciana del Grup Cultural Ilicità (GCI) en 1982 junt a N'Antonia Vila Ferri.

El Grup Cultural Ilicità Regne de Valéncia, d'Elig li concedí la «Palma Dorada» en 1985. Ponent en el I Congrés de la Llengua Valenciana celebrat en la ciutat d'Elig, en l'any 1986, en la ponència "Lèxic Químic en el Valencià".

Lo Rat Penat

L'institució Lo Rat Penat, en l'any 1986, li va concedir la Medalla del Centenari de tan valenciana institució. Fon mantenedor dels Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia de Lo Rat Penat en els anys 1987 i 1988.

Consell Valencià de Cultura

Des de l'any 1992 fon membre del Consell Valencià de Cultura (CVC) fins a la seua mort en l'any 2002. Valencianiste fervent i defensor a ultrança de la cultura valenciana, fon u dels membres del Consell Valencià de Cultura que es va opondre al polèmic dictamen llingüístic del CVC pel seu marcat caràcter catalaniste que denigrava a la llengua valenciana.

Explicació del vot particular de Josep Boronat, vot negatiu al dictamen del CVC sobre la llengua valenciana a les Corts Valencianes, 4 de juliol de 1998.

En les meues actuacions tracte de buscar la veritat, la justicia i la pau, per est orde. Primer “la veritat”, eliminant enganys; acceptant despres “lo just”, que no es pot confondre en lo ilegal; crec que solament des d'estes dos premisses es pot arribar a “la pau”. No es pot tindre com a punt de mira la pau si no es basa en la veritat i la justicia.

Les Corts Valencianes (17-9-97) demanaren al C.V.C. un dictamen, no un pacte, sobre les “qüestions llingüistiques”, en funcio de l'iniciativa presentada pel President de la Generalitat en el debat de Politica General des de dos principis inqüestionables: “nostra propia llengua duga nostre propi nom”, i “autoritat llinguistica propia”; que s'escamotegen en la presentacio de la demanda de les Corts.

En el Ple del C.V.C de 8-10-97 es presentà la resolucio de les Corts Valencianes.

Des d'eixe moment assistixc a un proces que comença per la redaccio d'una convocatoria d'entitats, carta i anexos en catala, donant el mateix tractament a la Real Academia de Cultura Valenciana (que en unes atres autonomies tindria la maxima autoritat llingüistica) que a totes les demes, elegides sens haver determinat un criten previ de seleccio, i priorisant a les Universitats que han demostrat molt clarament que no reconeixen la llengua valenciana.

Durant totes les compareixences he escoltat molt atentament totes les intervencions, especialment les d'aquelles entitats que defenen l'identitat de valencià i catala, havent trobat moltes asseveracions estereotipades, pero no m'han donat cap d'argument per a que puga canviar les meues conviccions contraries, fruit de l'estudi i del contacte i la comunicacio en els parlants naturals del meu poble valencià, no contaminats.

Quan es va tractar d'establir la metodologia del debat intern per al dictamen, el 24-4-98, presente la peticio de que cal aclarir si l'objecte del dictamen es la llengua del poble o la catalana imposta per immersio, i el 4-5-98, demane que la primera i principal de les “qüestions llingüistiques” sobre les que ha de versar el dictamen ha de ser el conflicte llingüistic que existix entre:

• La llengua valenciana que persistix viva en el poble valencià,
• La llengua que s'ha impost en l'ambit oficial, denominant-la tambe valencià pels qui la practiquen, que el poble distinguix perfectament de la seua.

Este conflicte no l'ha creat el poble valencià, usuari de la llengua valenciana, ni la Real Academa de Cultura Valenciana, ni les associacions i escritors que hem vist en la seua normativa la concrecio més exacta de la seua llengua. El conflicte ha aparegut quan s'ha volgut transformar la llengua valenciana, subsumint-la en la catalana, per mig d'una accio coordinada i dirigida.

Com d'ordinari, la meua peticio s'escoltà sense tindre cap de reso per a modificar el pla de la comissio de govern, sense debatre-la ni donar arguments en contra. Quantes voltes he tornat a demanar el posar sobre la taula esta qüestio, ha passat lo mateix. En canvi, s'acceptà l'estructura del dictamen presentat pels Srs. Lapiedra i Sanchis-Guarner.

Els escrits de les actes continuen fent-se en catala.

A pesar de que el pla del dictamen i la seua elaborado no em satisfa, seguixc atent activament al seu proces.

Finalment els Srs. Calomarde i Sanchis-Guarner presenten l'escrit que practicament es presenta com a text de consens, escrit en catala, sobre el qual es presenten multiplicitat de propostes per a que siga més explicit el reconeiximent de la catalanitat del valencià. Hi ha en ell quatre apartats:

• En el primer no apareix la denominacio “llengua valenciana , i està redactat de forma que no s'han de qüestionar atres denominacions (per eixemple, catala), lo qual es fals.

• En el segon, es presenten les bases ortografiques del 32 com a Normes de Castello, eixemple de consens, quan les paraules del President de la Castellonenca de Cultura en la seua compareixença desvirtuen lo que es presentà com a fet historic. No va haver reunio, ni acta, ni està en l'archiu de la Castellonenca, sent solament una reunio informal d'uns quants, que despres demanaren firmes. Fon l'intent d'introduir les directrius de l'Institut d’Estudis Catalans.

• En el tercer es diu que el valencià “forma part del sistema llingüistic…”. Lázaro Carreter afirma que “el término sistema se utiliza como sinónimo de lengua”. Per tant, pot interpretar-se en el sentit de que si una part d'un sistema, no es un sistema, no es una llengua. Cosa inadmissible.

• En el quart es propon la “creacio d'una entitat normativa”, carregant-se la que, d'acort en l'historia i el criteri comunament acceptat en totes les llengües espanyoles (Academia Espanyola, Academia Galega, Academia Vasca, Institut d'Estudis Catalans), es la que s'ha de reconeixer com a entitat normativa: la Real Academia de Cultura Valenciana.

• Pot conjecturar-se que esta “creacio”, observant les caracteristiques que es proponen, els percentages, la dependencia perpetua de la primera designada, etc., es una entrega encoberta als actius invasors catalanisadors, que ara he conegut de prop.

• Ara, tenint sobre la taula tots els elements de juï, em negue a acceptar com a Dictamen sobre les questions llingüistiques” un document que, no estant basat en la veritat i la justicia, no pot conduir a la pau. Pot ser a la pau del cementeri, per mort de la llengua valenciana.

FCECRV i Plataforma Normes d'El Puig

Fon President de la Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia i president de la Plataforma Normes d'El Puig. En l'any 2001 va rebre el Premi "Maulet" per part de Jóvens Nacionalistes.

El CJAV

Va rebre un homenage en l’entrega d'un premi i una placa per part del Colectiu Jovenil d'Associacions Valencianistes per la seua actitut de defensa de la llengua valenciana i la seua oposició al Dictamen del CVC, junt als atres 2 companyons en el Consell Valencià de Cultura.

Uns atres aspectes de sa vida

Josep Boronat descobrint la placa commemorativa del 20º Aniversari de les Normes d'El Puig el 7 de març de 2001.

Descobridor de la placa commemorativa del 20º Aniversari de les Normes d'El Puig el 7 de març de 2001, pronunciant al mateix temps el seu discurs commemoratiu.

Mai va oblidar el seu Alcoy natal, que visitava constantment i a on conservava sa casa del Carrer Casablanca, a pesar de que residia des de feya anys en Valéncia ciutat. Va escriure numerosos artículs sobre temes alcoyans en la prensa d'Alcoy, Valéncia i Alacant.

Fon un home que sempre a lo llarc de la seua vida va fer gala de la seua alcoyania i valencianitat. En les seues pròpies paraules: “Soc valencià d'Alcoy, soc valencià del sur”.

Publicacions

• Pomell de Valencianitat (1987). Editat per ADIA. Llibre sobre investigacions dedicades a la llengua valenciana i les senyes d'identitat valencianes, en diversos capítuls dedicats a Alcoy.
• Fono (2000). Ed. Lo Rat Penat. Tractat sobre la fonologia de la llengua valenciana
• La Llengua Valenciana: nom, autoctonia, entitat (2002). Editat per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

Josep Boronat escrigué numerosos artículs en diferents periòdics i diaris d'Alcoy, de la ciutat de Valéncia i d'Alacant.

El topònim "Alcoy"

Ben poquius anys fa, vaig començar a vore el nom del meu poble, ALCOY, escrit d'una manera extranya: li havien canviat la lletra Y, posant-li una I.

Vaig procurar informar-me, per si havia algun motiu o alguna rao per a que, escrivint en llengua valenciana, haguerem de fer-ho aixi. No he trobat ninguna rao, ningu motiu valit. En canvi, he comprovat que ne temin molts que reafirmen l'escriure ALCOY com a grafia correcta en llengua valenciana.

El nom d'ALCOY no es va canviar en l'epoca de l'implantacio del castellà com a llengua oficial, en força del Decret del 29 de juny de 1707, en el que Felip V derogava els antics Furs de Valencia, com tambe els d'Arago. Abans i despres del Decret mencionat, Alcoy s'escrivia ALCOY.

Des de temps de Jaume el Conqueridor, rei de Valencia, s'ha escrit sempre, oficial i extraoficialment, ALCOY. He intetat trobar una atra grafia que s'haguera generalisat durant algun temps, sense exit. Sempre ALCOY.

Jaume I escriu: “…car si Penacal se perdia, que no gosaria hom anar a Conssentayna, ne a Alcoy, ne a les partides de Xexona, ne Alacant per ningun lloch, e seria gran desconort dels Cherstians” Jaume I escriu ALCOY. (En “Cronica o commentari del gloriosissim, e invictissim Rey en Jacme…, 1557, fol XCVI).

En l'Archiu de la Corona d'Arago tenim constatacio documental de donacions fetes poc despres de la rendicio d'Alcoy, i d'atres documents: en tots, escrit aixina, ALCOY.

Del seu llibre titulat Pomell de Valencianitat

Cites

Una llengua tindra sempre el nom qué ha tingut en la seua época clàssica, per això ningún pot ni deu substituir eixe nom per un atre, fer-ho és defraudar a la cultura i a la veritat. Per lo qué és inqüestionable qué en tota l'época clàssica, el nom per a designar la llengua que utilisen els clàssics, la llengua que parlava la major gent del poble del Regne de Valencia, és el de la Llengua Valenciana.

'Llengua Valenciana' Josep Boronat (Bolletí de l'Ilustre Colege de Doctors i Llicenciats, decembre de 1981)

Tot aço s'ha fet seguint les més modernes corrents llingüistiques: els llingüistes actuals de prestigi -de prestigi- s'interessen molt més per l'estudi sincronic (es dir, per cóm es la llengua hui, com es parla actualment) que per les etapes que haja tingut en el passat (per l'estudi diacronic, que s'ha de fer, pero que no es determinatiu). En canvi, els llingüistes catalanisadors, en contra de tota evidencia cientifica, no solament fan despreci del parlar actual valencià, sino que intenten canviar-lo, modificar-lo, per a que vaja convertint-se en catala. Si ho conseguiren, en les escoles, dins d'uns quants anys hauria mort el valencià, i les noves generacions s'expressarien en catala. No son, per tant, llingüistes: son salvages que volen assessinar la llengua valenciana"

Pomell de Valencianitat (Alacant, 1987). Pàgina 143. Josep Boronat

Es incuestionable tambe que, en tota l'epoca classica, el nom que apareix indefectiblement per a designar la llengua que utilisen els autors classics mencionats, la llengua que parlava el poble del Regne de Valencia, es el de 'llengua valenciana'. En algun cas es nomena 'romanç', pero normalment referint-se a epoca anterior. Per a comprovar-ho, havem d'observar als que citen expressament el nom de la llengua en que escriuen, que son els gramatics i traductors; i en alguna ocasio, encara que no molt necessariament, tambe alguns autors d'obres lliteraries. Inventigant el nom que li donaven els traductors, gramatics i autors del Sigle d'Or es troba indefectiblement el nom de 'llengua valenciana'.

Pomell de Valencianitat (Alacant, 1987). Josep Boronat

Referències

• Josep Boronat i Gisbert. Consell Valencià de Cultura
• Josep Boronat. Unirioja.es
• Josep Boronat i Gisbert. Colectiu Aitana
• Pomell de Valencianitat. Iberlibro.com

Bibliografia

• Josep Boronat. Associació d'Escritors en Llengua Valenciana
• Biografia de Josep Boronat - Ma Vida - Llengua Valenciana SI
• Biografia de Josep Boronat en la web del Colectiu Aitana
• Ficha de Josep Boronat - Consell Valencià de Cultura

Enllaços externs

• Llibre "Fono" (2000) de Josep Boronat, Ed. Lo Rat Penat (1ª part)
• 2º part del llibre
• 3º part del llibre
• 4º part del llibre
• 5º part del llibre i última
• ¿Per qué s'escriu ALCOY en valencià i no Alcoi? - Josep Boronat - Cultura Valenciana
• "Els idiomes parlats en lo Regne de Valencia no provenen de la Reconquista" - Josep Boronat - Blog Russafi
• “El conflicte ha aparegut quan s’ha volgut transformar la llengua valenciana, subsumint-la en la catalana” - Cultura Valenciana