Província d'Alacant

Alacant és una província de la Comunitat Valenciana. Es troba en la costa este de la Península Ibèrica, i és la província més meridional i menys extensa de la Comunitat Valenciana (16,94% del seu territori). No obstant, és la quarta província més poblada del país, en 1.891.477 habitants en el 2008 i la més densament poblada de la Comunitat Valenciana. El seu capital és la ciutat de Alacant i conta en 24 municipis de més de 20.000 habitants, sent de les províncies en major grau d'urbanisació.

La província d'Alacant llimita a l'oest en les províncies de Múrcia i Albacete, al nort en Valéncia, i a l'est en el mar Mediterràneu.

Història

En el Tractat d'Almizra en 1244, es va estipular que la zona al sur de la llínea imaginària traçada pels municipis de Biar, Xixona, Busot i La Vila Joyosa eren del Regne de Castella, fins que en la Sentència Arbitral de Torrellas de l'any 1304 va quedar davall l'administració del Regne de Valéncia i, per tant, davall la sobirania real de la Corona d'Aragó. Dins del Regne, constituïa la demarcació de Ultra Saxonam (o més allà de Xixona). Des del punt de vista administratiu, tota esta zona va quedar davall la Procuració General de Oriola, que es va convertir en 1363 en Governació General. Les terres del nort de la província van quedar davall la lloctinència Ultra Xucorum (o més allà del Xúquer), dins de la governació de Valéncia.

Cap a 1609, al voltant del 40% de la població provincial era de religió musulmana, cridats moriscs. Socialment marginats, la seua distribució era prou desigual, concentrant-se principalment en el Vall del Vinalopó, en importants moreries com Elda, Monover, Novelda, Aspe, Elig i Crevillent, així com atres de relativa importància en el nort de la província: Guadalest, Cocentaina, Mur, Benilloba i Vall de Gallinera. Per tant, la expulsió dels moriscs, eixe mateix any, va produir un gran buit demogràfic, pràcticament absolut en algunes comarques; nous pobladors van vindre a habitar les seues terres, provinents de tot Espanya, encara que en les valls del nort va predominar la immigració mallorquina, l'illa natal de la qual es trobava en aquell moment superpoblada. Menys afectats es van vore els núcleus on predominaven els cristians vells com Oriola, Alacant, Alcoy i Villena

Fins a finals del sigle XVII, tota la costa de la província va estar assotada per les incursions de piratas barbarescs, que van obligar a fortificar i a crear nous núcleus de població cristiana en la costa. De vegades, van arribar a prendre captius a tots els habitants de pobles sancers, com van fer a Benidorm en 1448 o a Calp en 1637. Molt sovint, els atacs dels pirates es realisaven en l'ajuda dels moriscs, que veen els barbarescs com els seus germans de fe i els seus possibles salvadors de l'opressió cristiana, la qual cosa va constituir una de les raons esgrimides per a la seua expulsió.

Des de principis de la Edat Moderna, a partir del S. XVIII, es van produir diversos pleits entre Alacant i Oriola per la capitalitat de la Governació que va guanyar Oriola per la seua importància històrica i la seua població numèrica que superava a la d'Alacant en gran diferència. Oriola va conseguir en 1564 erigir-se en seu episcopal (separant-se de la de Cartagena, de la que depenia fins llavors la governació) i en 1547 es va fundar en la capital de la Governació la real i Pontifícia Universitat d'Oriola regentada pels dominics, que estaria en funcionament fins a la 1835. No obstant, l'ascens de la ciutat d'Alacant, port d'eixida dels productes de Castella, va fer que, des de 1647, Alacant fòra la capital de la balia General.

En el Decret de Nova Planta de Felip V de l'any 1707, es va solucionar la rivalitat entre Oriola i Alacant dividint l'antiga Governació Ultra Saxonam en dos corregiments, el d'Alacant i el de Oriola continuant ostentant Oriola la Capitalitat de la Governació. El nort de la província es trobava inclòs, a partir de llavors, dins dels corregiments de Xixona, Alcoy i Dénia. Des de la Ilustració, va haver-hi diversos proyectes de divisió provincial d'Espanya, superant les divisions feudals de l'Antic Règim; el primer intent sério fon el de Miguel Soler, elaborat entre 1799 i 1805, que seria posteriorment représ per les Talls de Cadis, encara que la volta a l'absolutisme de Ferran VII va frenar el seu desenrollament. En 1833 es va realisar la primera divisió provincial espanyola efectiva; en el cas de la província d'Alacant, es va formar bàsicament a partir de l'antiga Governació Ultra Saxonam, a la que s'afegirien pel nort la Foya de Castalla, la Foya de Xixona, la Montanya de Alcoy, el marquesat de Dénia i les Valls de Pego. En 1836 s'ampliaria la província a l'oest en la incorporació de les poblacions llavors castellanes d'El marquesat de Villena i La Vila de Sax.

Geografia física

Orografia

Archiu:Mapa fisic de la provincia d Alacant.png

Mapa físic de la província d'Alacant

La província posseïx un relleu prou montanyós i accidentat, a excepció d'algunes valls fluvials al sur. Les seues montanyes formen part del sistema Bètic i formen diverses cadenes paraleles, dirigides de sur-oest a nordest, entre les que es troben les serres de Mariola, de la Carrasqueta, de Crevillent, de Salines, del Maigmó, del Cid o de Bernia. La cima de la província és el pic de Aitana, en la serra homònima, en 1.558 metros d'altitut, a la que seguixen el Puig Campana, en 1.406 metros, i el Montcabrer, en la serra de Mariola, en 1.389 metros.

Les zones planes correspondrien, sobretot, a la zona sur-sud-est, on confluïxen les zones baixes de dos valls, el del Segura i el del Vinalopó, formant una zona de Vega i hortes.

Hidrografia

La província d'Alacant únicament conta en un curs d'aigua significatiu, el riu Segura que té els seus últims 36 km al sur de la província, en la comarca de la Vega Baixa. El riu autòcton més important és el Vinalopó que travessa Villena, Elda i Elig. Atres cursos dignes de senyalar són, de nort a sur, els rius Serpis, Girona, Gorgos, Algar, Amadorio, Montnegre i la Rambla de les Ovelles.