Diferència entre les revisions de "Club Deportiu Castelló"

Revisió de 11:19 11 jul 2021

Escut del CD Castelló, equip de fútbol de la ciutat de Castelló de la Plana.

El Club Deportiu Castelló (CD Castelló) és un club de fútbol de la Comunitat Valenciana, de la ciutat de Castelló en la comarca de la Plana Baixa. Fon fundat el 20 de juliol de l'any 1922 i ha jugat moltes voltes en la 1ª divisió de la lliga espanyola i també en la 2ª divisió. En total ha militat 11 temporades en la 1ª divisió del fútbol espanyol.

Despuix de la temporada 2009-2010 en que pergué la categoria, milita actualment en el grup VI de la 3ª divisió.

Història

El fútbol començà a practicar-se en Castelló a principis del sigle XX, encara que més que partits de fútbol eren reunions d'amics donant patades a un baló. Estes trobades es jugaven en els terrenys del Tir de Colom (hui Parc de l'Oest).

En 1911 sorgix el primer club organisat: El Deportiu, que jugava en el camp de l'Hospital. Poc despuix es va fundar el Castàlia i pronte va sorgir una gran rivalitat entre abdós clubs. Est últim va passar a ser el primer club de Castelló e inclús va tindre camp propi: el de la carretera de Valéncia, que despuix sería el camp de la Cultural Deportiva.

En 1919, en el fútbol en ple auge, sorgixen nous clubs com l'Obelisc, el Regional, el Ribalta i el Cervantes, per lo que ya es podien celebrar partits de caràcter local. La Societat Deportiva Cervantes Fútbol Club fon el verdader precursor del C.D. Castelló. Estava format per jóvens treballadors i en poques possibilitats, encara que tenien el respal del Centre Republicà. Vestien en uniforme tricolor de la bandera republicana i l'escut era una estrela. El fort auge d'este club va provocar la dissolució poc a poc dels demés.

En 1921 existia un desig generalisat de contar en un club que portara el nom de la ciutat, tal i com ocorria en atres llocs d'Espanya, per a poder representar a la mateixa en competicions de caràcter nacional. El 20 de juliol de 1922, en acort pres per la Junta General de la S.D. Cervantes F.C., es va autorisar el canvi de nom a Castelló Club de Fútbol i casi de colp i repent a Club Deportiu Castelló. Els colors acordats varen ser pantaló negre i camiseta a ralles horisontals verda, taronja i blava (verda dels camps, taronja del frut i blau de la mar). Pero en les fàbriques no varen trobar estos colors i les varen comprar blanques. El primer president va ser Tadeo Mallach pero no fon molt popular. El caramull de la seua impopularitat va ser la venda d'un partit a favor del Valéncia C.F. El primer entrenador fon Agustín Sancho. L'escut va ser dissenyat per Tomás Colón. El primer partit com a C.D. Castelló se celebrà contra el Cette francés (0-2).

El 3 de novembre de 1923 s'inaugurà el camp del Sequiol en partit front al Real Club Deportiu Espanyol(2-3). Els colors albinegres apleguen el 11-10-1925 quan decidixen canviar les camisetes per a no coincidir en les del Valéncia Club de Fútbol que vestia igual i oblidar radicalment el tema de la venda del partit citat anteriorment. En la temporada 1929-30 el Castelló, estant en tercera divisió, elimina a l'Atlètic de Madrit de la copa en una eliminatòria a doble partit, convertint-se en el primer equip de tercera categoria que elimina a un primera divisió.

En 1933, despuix d'uns incidents en el camp del Sequiol en un partit contra el Real Oviedo, la federació clausura 3 mesos el camp i obliga al club a jugar els seus partits en Mestalla; a lo que es varen negar els directius del Castelló, per lo que el club fon exclós de la competició i obligat a desaparéixer. Es va recuperar el club despuix de la finalisació de la Guerra Civil i va retornar als terrenys de joc el 1 d'octubre de 1939.

La temporada 1940-41 ascendix a la 1ª divisió en una promoció agònica contra el Real Saragossa en el camp de Chamartín, donant començ a una de les etapes més importants del club encadenant 6 temporades consecutives en la màxima categoria del fútbol espanyol. Molt destacable va ser la temporada 1942-43, en la qual el Castelló va estar prop de guanyar el títul de lliga despuix d'una llarga lluita en l'Athletic Club; finalment una derrota, en certa polèmica, en l'antepenúltima jornada de lliga per 5-0 en Balaídos va fer que s'esfumara el somi i foren els vascs els que es varen alçar en el títul mentres que els albinegres varen acabar la lliga en 4ª posició, que és la cota més alta que s'alcançat en primera divisió.

En 1946 s'inaugura l'Estadi Castàlia en partit front a l'Atlètic Aviació, deixant arrere el volgut i enyorat Sequiol que es quedava chicotet per a l'afició. En la temporada 1957-58, el CD Castelló va conseguir l'ascens a Segona divisió despuix de guanyar l'última eliminatòria al Club Deportiu Mirandés.

Les Bodes d'Or les complix el club a lo gran: 5º classificat en la lliga de primera divisió i finalista de la Copa d'Espanya front a l'Athletic Club en partit disputat en l'estadi del Manzanares (1973) i que va perdre la final de la Copa del Rei per 2 a 0, tenint en les seues files a jugadors com, Vicente del Bosque i Juan Bautista Planelles.

En l'assamblea extraordinària realisada el 29 d'agost de 1991, el conveni en S.A.D. (Societat Anònima Deportiva) fon aprovat, i el club passà a nomenar-se Club Deportiu Castelló S.A.D. El 17 de juny de 1987 s'inaugura el flamant Nou Estadi Castàlia, el gran somi dels aficionats orelluts. En 1992, complint en la llei del deport es convertix en S.A.D. en Domingo Tárrega com a primer president del Consell d'Administració del C.D. Castelló S.A.D..

En la temporada 2004-05, l'equip va retornar a la Segona Divisió d'Espanya. La temporada 2007-08 fon una gran temporada, en la que l'equip va quedar en un magnífic 5º lloc, molt prop de l'ascens. Ademés, el porter Carlos Sánchez García, es va proclamar Trofeu Zamora, que li acredita com a porter menys golejat de la categoria, al mateix temps que l'equip també va ser el menys golejat. El Nou Castàlia, es va convertir en el camp difícil de la Segona Divisió, on el Castelló va traure 43 punts, convertint-se en l'equip més efectiu en casa. Lo més destacat de la temporada fon la milloria de l'equip en l'arribada de José Múrcia al banquet, substituint a José Moré en la jornada 18. A on l'equip va passar de lluitar per alluntar-se del descens a mirar cap a la Primera Divisió. El 11 de juny de 2008, José Múrcia va anunciar la seua no continuïtat en el banquet albinegre per a, pese a haver manifestat no anar-se si no tenia ofertes de Primera Divisió, recalar finalment en el Celta de Vigo. El seu successor sería Abel Resino, este, despuix de 8 mesos en el banquet albinegre, va decidir, en febrer de 2009, acceptar l'oferta de l'Atlètic de Madrit despuix de la destitució de Javier Aguirre, accedint el Castelló, que contractaria a Paco Herrera.

En la jornada 38, en la Lliga Adelante 2009-10 despuix de la seua derrota en Sòria davant el C.D. Numància per 2-1, el C.D. Castelló consumava el seu descens a la Segona Divisió B despuix de 5 anys en la Segona Divisió d'Espanya. A l'any següent, en l'esperança de tornar a la categoria d'argent, va quedar 10º protagonisant problemes econòmics i a punt de caure a la 3ª Divisió consumant-se dit descens el 18 de juliol de 2011, pel seu deute en els jugadors. El club es va vore immers en la pijor crisis de la seua història, aplegant a la vora de la desaparició i en algú sector institucional proponent la refundació del club, pero vàries associacions d'aficionats albinegres varen promoure movilisacions, recollides de firmes i denúncies cap als propietaris del club per a poder evitar la desaparició.

Finalment en l'estiu de 2012 el club es va vendre a un grup valencià-castellonenc, els quals priorisen un pla de viabilitat per a conseguir l'estabilitat econòmica en l'entitat. Per la seua banda, les denúncies dels aficionats cap als anteriors propietaris (Castellnou 2005, S.L.) han segut processades despuix d'apreciar-se indicis de delicte i estan citats a declarar en els jujats com imputats per presunt frau i falsejament de contes.

El Castelló és el segon club que més socis ha conseguit en l'història de Tercera Divisió en 4.500 en la temporada 2011-2012, igualant al Màlaga C.F. i superat pel Real Oviedo. En la temporada 2017-2018, estant el CD Castelló en Tercera Divisió, superà al Real Oviedo i va batre el récort de número de socis en eixa categoria.

Estadi

El Nou Estadi Castàlia és l'actual camp de fútbol a on el Club Deportiu Castelló disputa els seus partits com a local. Té capacitat per a 16.000 espectadors i fon inaugurat el 17 de juny de 1987. L'Estadi, a pesar de ser relativament jove, s'ha vist modificat en vàries ocasions, una d'elles va ser la remodelació en la temporada 2004-05 que passà de tindre 14.000 a 16.000 localitats. Anteriorment l'equip disputava els seus partits locals en el camp del Sequiol i en l'antic Estadi Castàlia.

De l'antic Estadi Castàlia només queda la Torre Marató que s'ha conservat i rehabilitat.

Uniforme

Uniforme titular: Camiseta negra en franges blanques, pantaló blanc, calces blanques.
Uniforme visitant: Camiseta groga en franges roges i mànegues verdes, pantaló vert, calces verdes, el mateixos colors que la bandera de la ciutat de Castelló.
Uniforme alternatiu: Camiseta negra, pantaló negre, calces negres.

Afició

Si alguna cosa ha caracterisat al CD Castelló, en els seus 93 anys d'història, és l'afició incondicional que ha estat al costat del club en els bons i mals moments. Ara, un gran número d'associacions i penyes acompanyen cada fi de semana al CD Castelló.

Associacions vinculades:

Federació de Penyes del CD Castelló (FEDPECAS): 82 Penyes
Asociación de pequeños accionistas y abonados "Sentimiento Albinegro"
Asociación de Veteranos
Associació Cultural "Centenari Albinegre"
Amigos de la historia de Castellón (AHISCAS)

En la temporada 2017-2018, estant el CD Castelló en el Grup Sext de Tercera Divisió, va batre el récort d'abonats d'un club de fútbol en eixa categoria, superant els 12.700. Dit récort el tenia fins ad eixe moment el Real Oviedo en la temporada 2004-2005.

Bandera

La bandera oficial del CD Castelló és una bandera en fondo blanc en l'escut del club en el centre i tres franges negres en diagonal en l'extrem esquerre junt a l'asta.

Himne

Orige de l'Himne del CD Castelló ¡Pam, pam, orellut!

A principis dels anys 40 del sigle XX i coincidint en els èxits de l'equip, va nàixer l'himne del Club Deportiu Castelló. En música d'Eduardo Bosh i lletra de Vicente Andrés va aparéixer l'himne albinegre, que pronte va alcançar quotes de popularitat i va ser peça habitual en les orquestes de l'época.

En el escudo de tu historia

Club Deportivo Castellón;

una victoria, siempre campea,

temblando al viento de la emoción.

Y al desplegarse sus banderas

con tus colores bajo el sol;

A la memoria,

llega la gloria,

del viejo campo del Sequiol.

¡¡PAM, PAM, ORELLUT!!

Y al desplegarse sus banderas

con tus colores bajo el sol;

A la memoria,

llega la gloria,

del viejo campo del Sequiol

¡¡PAM, PAM, ORELLUT!!

Des d'ací es pot escoltar l'himne del C.D. Castelló.

El significat del "Pam, pam, orellut"

En l'any 1926 el CD Castelló va disputar un partit important contra el Valéncia CF, al que va conseguir véncer en el vell Sequiol per 3 gols a 1, pero si el resultat va ser sorprenent aquell dia de novembre de 1926, un chicotet detall encara ha tengut més transcendència en l'història del club. Aquella vesprada, abans d'iniciar-se el partit, una jove de nom Justa Cardona va entregar un chicotet ninot de drap que tenia forma d'elefant, al guardameta i capità de l'equip Alanga. A partir de llavors el porter Alanga solia colocar-se el chicotet elefant en l'interior de la seua porteria i l'afició va començar a llançar el crit de ¡Pam, pam, orellut!. Aixina que, el CD Castelló pot considerar-se pioner en tindre una mascota, encara que mai s'ha materialisat com unes atres de diferents clubs en etapes més modernes. Aquell dia els gols varen ser marcats per Planchadell en dos ocasions i Conde, mentres que pel Valéncia CF va ser Centelles qui va marcar el gol de la consolació.

Atres denominacions

L'equip del Club Deportiu Castelló també és denominat com: l'equip albinegre, l'equip orellut o el gloriós.

Històric

11 temporades en 1ª Divisió.
41 temporades en 2ª Divisió.
14 temporades en 2ª Divisió B (Grup 3).
20 temporades en 3ª Divisió (Grup 6).

També ha participat 53 voltes en la Copa del Rei, 1 volta en la Copa de la Lliga d'Espanya, 1 volta en la Copa Federació i no ha participat en competició 3 voltes, durant els anys 1934, 1935 i 1936.

Millors llocs en Primera Divisió: Quart classificat (Temporada 1942-1943) i Quint classificat (Temporada 1972-73).

Estadístiques en la Primera Divisió d'Espanya

Partits jugats: 334.
Partits guanyats: 103.
Partits empatats: 79.
Partits perduts: 152.
Gols a favor: 419.
Gols en contra: 588.
Punts conseguits: 285 (Anteriorment en les victòries se sumaven 2 punts).

Jugadors històrics

Racic, porter.
Babiloni, defensa.
Ibeas, defensa.
Dealbert, defensa.
Javi, defensa.
Cela, defensa.
Fernando, migcampiste.
Planelles, migcampiste.
Del Bosque, migcampiste.
Robert, migcampiste.
Mendieta, migcampiste.
Félix, lateral.
Tonín, lateral.
Manolo Badenes, davanter.
Enrique Saura, davanter.
Pichi Alonso, davanter.
Clarés, davanter.
Basilio, davanter.
Alcañiz, davanter.
Mel, davanter.

Entrenadors històrics

Lucien Müller: 1970-74 (155) i 1991 (18)
Camilo Liz: 1960-62 (58), 1976 (8) i 1977-78 (44)
Benito Joanet: 1980-81 (64) i 1986-87 (48)
Luiche: 1988-91 (121)
José Luis Oltra: 2002-04 (89)
Pep Moré: 2005-07 (96)

Entre paréntesis el número de partits oficials dirigits.

Presidents històrics

Antonio Sales, fon president del club des de la temporada 1977/1978 fins a la 1981/1982, etapa en la que es va conseguir un ascens a Primera divisió.
Domingo Tárrega, fon president del club des de 1987 fins a 1995 i, ademés de l'ascens a Primera divisió (1989) i de dos temporades (89-90 i 90-91), vixqué els descensos a Segona A i Segona B, abans d'abandonar l'entitat en maig de 1995.

Palmarés

Campeó de Segona Divisió A en [(1940/1941,1980/1981 i 1988/1989)]

Campeó de Segona Divisió B Grup III en [(2002/2003)]

Campeó de Tercera Divisió Grup VI en:

1929/1930
1952/1953
1963/1964
1964/1965
1965/1966
1968/1969
2014/2015

Campeó de la Copa de la Lliga de Segona divisió en 1984

Torneus nacionals

Subcampeó de la Copa del Rei (1): 1973: Athletic Club de Bilbao 2 - Club Deportiu Castelló 0

Vore també

Nou Estadi Castàlia

Enllaços externs

Equips de fútbol de la Comunitat Valenciana ·
Vilarreal CF • Elig CF • Llevant UD • Valéncia CF • CD Castelló • CD Alcoyà • Hèrcules CF • CD Eldense • CF Intercity • UD Alzira • Orihuela CF • Torrent CF • CF La Núcia • Atlètic Saguntí • Vilarreal CF B • Elig Ilicità CF • VCF Mestalla • CD Onda • CF Gandia • CD Olímpic de Xàtiva • Ontinyent 1931 CF • Alacant CF

@@ Llínea 9: / Llínea 9: @@
 El fútbol començà a practicar-se en Castelló a principis del [[sigle XX]], encara que més que partits de fútbol eren reunions d'amics donant patades a un baló. Estes ''trobades'' es jugaven en els terrenys del Tir de Colom (hui Parc de l'Oest).
-En [[1911]] sorgix el primer club organisat: El Deportiu, que jugava en el camp de l'Hospital. Poc despuix es va fundar el Castàlia i pronte va sorgir una gran rivalitat entre abdós clubs. Est últim va passar a ser el primer club de Castelló i fins i tot va tindre camp propi: el de la carretera de Valéncia, que despuix sería el camp de la Cultural Deportiva.
+En [[1911]] sorgix el primer club organisat: El Deportiu, que jugava en el camp de l'Hospital. Poc despuix es va fundar el Castàlia i pronte va sorgir una gran rivalitat entre abdós clubs. Est últim va passar a ser el primer club de Castelló e inclús va tindre camp propi: el de la carretera de Valéncia, que despuix sería el camp de la Cultural Deportiva.
 En [[1919]], en el fútbol en ple auge, sorgixen nous clubs com l'Obelisc, el Regional, el Ribalta i el Cervantes, per lo que ya es podien celebrar partits de caràcter local. La Societat Deportiva Cervantes Fútbol Club fon el verdader precursor del C.D. Castelló. Estava format per jóvens treballadors i en poques possibilitats, encara que tenien el respal del Centre Republicà. Vestien en uniforme tricolor de la bandera republicana i l'escut era una estrela. El fort auge d'este club va provocar la dissolució poc a poc dels demés.