Dictadura

La dictadura (del llatí dictatura) és una forma de govern en la qual el poder es concentra entorn de la figura d'un sol individu (dictador), generalment a través de la consolidació d'un govern de facto, que es caracterisa per una absència de divisió de poders, una propensió a eixercitar arbitràriament el comandament en benefici de la minoria que la recolza, l'inexistència de consentiment alguna per part dels governats i la impossibilitat que a través d'un procediment institucionalisat l'oposició arribe al poder. Històricament, dictadura fa també referència a la magistratura extraordinària de l'Antiga república romana, d'on cobra el seu orige. El Senat romà en cassos de guerra o estats d'emergència dotava un home de poders absoluts durant un periodo de temps determinat sense que per això quedara derogat l'ordenament polític i jurídic existent. D'esta manera hui en dia és freqüent que s'apele a una situació extraordinària per a llegitimar la duració, normalment vitalícia, d'una dictadura (guerra, confrontació, perill, crisis, etc.). Igualment sol enaltir-se al dictador com algú sacrificat capaç d'entregar la seua pròpia vida pel seu poble, i a sovint se li rodeja d'una certa sobrenaturalitat de caràcter militar i religiosa; i especialment en estos cassos es pretén la successió en un atre dictador. Segons les característiques que presente pot ser una dictadura autoritària o totalitària.

Algunes constitucions democràtiques com l'alemana de Weimar preveïen situacions excepcionals que la justificaven, com a excepcions a l'utilisació del terme com a forma de govern contrapost a la democràcia.

Etimologia i història

La dictadura romana

Archiu:428px-Cincinnatus statue.jpg

Cincinato, arquetip del dictador romà.

La dictadura romana era el govern extraordinari que conferia a una persona, el dictador, una autoritat suprema en els moments difícils, especialment en els cassos de guerra; la dictadura va nàixer, segons pareix a proposta de Tito Larcio, qui fon ademés el primer a eixercir el càrrec. El dictador era nomenat per un dels cònsuls en virtut d'una orde del Senat que tenia la potestat de determinar quan era necessari el nomenament i qui havia d'ocupar el càrrec. En un principi, només els patricis podien ser nomenats dictadors, pero l'any 356 a. C. se'ls va reconéixer eixe mateix dret als plebeus.

El magistrat suprem rebia els noms de "dictador" i "senador del poble" (dictator, magister populi ) i eixercia la seua autoritat per espai de sis mesos com a màxim, periodo en que quedaven en suspens tots els procediments ordinaris, els magistrats, inclús els tribuns de la plebe s'abstenien en l'eixercici de la seua jurisdicció. Ningú podia criticar, censurar ni discutir les órdens del dictador. Per a demostrar el seu superior magisteri, el dictador anava precedit de 24 lictors, enfront dels 12 que acompanyaven als cònsuls.

De la traducció del títul de "magister populi" com a capità d'infanteria, per analogia en el magister equitum que el dictador nomenava com el seu lloctinent per a capitanejar la cavalleria, pareix inferir-se que en un principi el càrrec estava destinat a fer front a crisis militars que difícilment podien abordar-se en el comandament conjunt dels dos cònsuls anuals. No obstant, en posterioritat afirmen tant Ciceró com Claudi que la repressió de revoltes civils també va poder ser una de les causes per les quals s'instituí la dictadura, i encara que esta no estiguera en el seu orige, va arribar a ser funció del càrrec com testifica, per eixemple, el nomenament d'un dictador durant les revoltes causades per les lleis Licinias (367 a. C.). També pareix que es nomenaren dictadors per a assunts menors en ocasió, per eixemple, de la celebració de jocs o festivals o l'organisació de les eleccions al senat.

Encara que a lo llarc del temps les atribucions del dictador se varen anar ampliant, entre elles es trobaven el fer la pau i la guerra i condenar a mort sense possibilitat d'apelació. No podia, no obstant, dispondre del Tesor Públic sense l'autorisació prèvia del poble, ni abandonar Itàlia, i estava obligat a retre contes dels seus actes tan pronte acabava en l'eixercici de la seua autoritat. Ademés, durant el seu mandat es trobava davall la vigilància dels tribuns de la plebe que conservaven tota la seua autoritat i que, com podríem esperar, s'ocuparien en cura i escrupulositat en la faena de posar llímit a l'ambició i prepotència dels tribuns, especialment quan un d'ells concentrara en les seues mans tots els poders.

Atés que la dictadura representava l'autoritat suprema de Roma, era el mecanisme natural per mig del que es podien fundar les monarquies. En l'ostensible propòsit d'evitar-ho, Marco Antonio promulgà una llei abolint esta forma de govern.

Diferències entre models dictatorials

Hi ha certa confusió entre la conceptualisació autoritarista, totalitarista i fascista, típiques dels règims dictatorials. Si be abdós conceptes estan sumament interrelacionats, guarden suficient independència semàntica entre si. No obstant, a lo llarc d'un periodo un govern pot i sol prendre mesures pròpies dels tres, i inclús evolucionar i configurar-se d'una forma a una atra pel que determinar estrictament les diferències per a un cas concret pot resultar sumament complicat.

Dictadures autoritària i totalitària

El terme autoritarisme es consolida com opost a totalitarisme (que és el que reivindicava per a si el fascisme), en l'anàlisis posterior al periodo d'entreguerres, sobretot el de Juan José Linz

• No té una ideologia tan elaborada, l'exalçament del líder es fa de forma merament propagandística.
• No busca l'apoyo de les masses, només sometre-les.
• La seua meta última no és realisar grans canvis en la societat sino únicament impondre el seu poder sobre la mateixa.

El totalitarisme es diferencia de l'autoritarisme en el grau d'intensitat en que es manifesten alguns dels seus elements comuns:

• Concentració de poder en una sola persona o grup molt reduït, usualment un partit polític o moviment, que pot inclús conduir al cult a la personalitat del líder.
• Justificació de l'actuació política per mig d'una doctrina global que es manifesta en totes les esferes de l'actuació humana: economia, cultura, família, religió.
• Ocupació sistemàtica del terror, per mig d'una policia secreta per a eliminar a la dissidència o oposició.
• Us dels camps de concentració per a aïllar a l'oposició i enemics del règim.
• Mentres l'autoritarisme busca emmudir als dissidents i evitar les seues expressions en públic, el totalitarisme en canvi busca no assoles emmudir sino també extirpar les formes de pensament opostes, per mig de l'adoctrinament i la remodelació de les mentalitats.

L'element essencial que compartixen les dictadures totalitàries és la voluntat de convertir la política estatal en un mecanisme per a controlar totes les esferes de l'activitat humana i ocupar tot l'espai social.

Dictadura fascista

El concepte de règim fascista pot aplicar-se a alguns règims polítics dictatorials, ya foren totalitaris o autoritaris de l'Europa d'entreguerres i a pràcticament tots els que es van impondre per les potències de l'Eix durant la seua ocupació del continent durant la Segona Guerra Mundial. D'una manera destacada i en primer lloc a l'Itàlia de Benito Mussolini (1922) que inaugura el model i acunya el terme; seguida per l'Alemanya d'Adolf Hitler (1933) que ho porta a les seues últimes conseqüències; i, tancant el cicle, l'Espanya de Francisco Franco que es prolonga molt més de temps i evoluciona fora del periodo (des de 1936 fins a 1975). Les diferències de plantejaments ideològics i trayectòries històriques entre cada un d'estos règims són notables.

La dictadura moderna

Obtenció del poder

El dictador pot aplegar al poder després d'un colp d'estat efectuat per una coalició cívic-militar o per les forces armades. D'esta manera es crea una dictadura, sostinguda gràcies al poder de l'aparat militar.

Els dictadors també poden arribar al poder sent elegits en votacions populars, designats per un partit únic o jerarquia dominant de qualsevol signe, o heretar el poder després de la defunció del parent que l'ostentava. Guarda conexió en els totalitarismes a través de l'implantació d'un sistema de llegitimisació del poder per mig d'un sistema polític de força i jerarquia; i per mig de l'ideologia del moviment o partit.

Dictadura constitucional

La dictadura constitucional és la forma de govern en la que, encara que aparentment es respecta la Constitució, en realitat el poder es concentra de manera absoluta en les mans d'un dictador (i a vegades, en les mans dels seus còmplices), controlant este, directament o indirectament, els poders Llegislatiu, Eixecutiu i Judicial. El mecanisme per mig del qual es manté l'aparent respecte a la Constitució es denomina frau constitucional: un eixemple és el frau electoral.

Veja també

• Cesarisme
• monarquia absoluta
• Desobediència civil
• Dictadura constitucional
• Dictamolla
• Dictadura militar
• Contrapoder
• Insumissió
• Forma de govern
• Oclocràcia
• Sultanisme
• Teocràcia
• Totalitarisme

Referències

• Diccionari Enciclopèdic hispanoamericà, tom 6. Montaner i Simón, Editors (1880)
• Encyclopædia Britannica, 11a edició (1911)

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Dictadura de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.