Diferència entre les revisions de "Yves Saint-Laurent"
m (Text reemplaça - 'llínia' a 'llínea') |
|||
| Llínea 38: | Llínea 38: | ||
La colaboració de [[Pierre Bergé]] fon substancial per a que Saint Laurent aplegase a erigir una empresa sòlida. Encara que interromperen la seua relació sentimental en 1976, seguiren convivint en la mateixa casa i colaborant, i Bergé fon el soport imprescindible que permete a Saint Laurent seguir creant i superar les seues crisis emocionals. | La colaboració de [[Pierre Bergé]] fon substancial per a que Saint Laurent aplegase a erigir una empresa sòlida. Encara que interromperen la seua relació sentimental en 1976, seguiren convivint en la mateixa casa i colaborant, i Bergé fon el soport imprescindible que permete a Saint Laurent seguir creant i superar les seues crisis emocionals. | ||
| − | Les seues coleccions en els anys 60 destacaren per l'incorporació del [[esmòquin]] al vestuari femení i per l'implantació del ''[[prêt-à-porter]] '' com una | + | Les seues coleccions en els anys 60 destacaren per l'incorporació del [[esmòquin]] al vestuari femení i per l'implantació del ''[[prêt-à-porter]] '' com una llínea comercial completa; de fet fon el primer creador d'alta costura que presentà una llínea d'esta nova categoria de moda. En 1966 inaugurà el seu primer local que comercialisava ''[[prêt-à-porter]] ''. També fon el primer dissenyador que incorporà dones de [[raça negra]] com models en les seues desfilades. |
Els seus dissenys mai deixaven indiferents als crítics. La desfilada de primavera d'hivern de 1966, inspirat en [[Mondrian]], causà sensació, pero atres propostes no se lliuraren de crítiques negatives. En 1971 Saint Laurent llançà una colecció inspirada en els anys 40 que fon ''massacrada'' perque s'entengué que enaltia els temps de l'ocupació [[nazi]] («que ell no coneixqué») i el «lleig utilitarisme de la posguerra». | Els seus dissenys mai deixaven indiferents als crítics. La desfilada de primavera d'hivern de 1966, inspirat en [[Mondrian]], causà sensació, pero atres propostes no se lliuraren de crítiques negatives. En 1971 Saint Laurent llançà una colecció inspirada en els anys 40 que fon ''massacrada'' perque s'entengué que enaltia els temps de l'ocupació [[nazi]] («que ell no coneixqué») i el «lleig utilitarisme de la posguerra». | ||
Revisió de 11:25 17 feb 2018
| Yves Saint-Laurent | |||
|---|---|---|---|
| 290px | |||
| Nacionalitat: | Francés | ||
| Ocupació: | Dissenyador de moda i empresari | ||
| Naiximent: | 1 d'agost de 1936 | ||
| Lloc de naiximent: | Orán, Algèria | ||
| Defunció: | 1 de juny de 2008 | ||
| Lloc de defunció: | París, França | ||
Yves Henri Donat Dave Mathieu Saint Laurent (Orán, Algèria, 1 d'agost de 1936 - París, 1 de juny de 2008) fon un dissenyador de moda i empresari francés, fundador de la marca homònima de roba d'alta costura.
Biografia
Primers anys
Naixque en Orán, per eixa época, colònia francesa d'Algèria, en el si d'una de les millors families de la ciutat. Son pare, descendent d'un baró francés, era president d'una companyia de segurs i propietari de varies sales de cine. La seua yaya materna era espanyola.
En Algèria, la Segona Guerra Mundial i l'ocupacio nazi de França semblaven successos lluntans, i no incidiren massa en la vida de Yves Saint Laurent i la seua família. Sent chiquet li agradava interpretar personages de Molière i llegia en avidea la revista Vogue . Li atreya el món dels dissenys per a teatre. Per la seua caracter peculiar patí acossament escolar, que ell intentava superar prometent-se: «Algun dia sere famós».
En 1950, Saint Laurent envià tres dissenys a París, a un concurs convocat pel Secretariat Internacional de la Llana. Quedà en tercera posició, i acodí a rebre el premi acompanyat de sa mare. Els seus dissenys sorprengueren a Michel de Brunhoff, redactor cap de Vogue , qui li recomanà que estudiase en la Chambre Syndicale de la Couture. Saint Laurent li feu cas i després de graduar-se en Oràn se mudà a París, pero abandonà el curs als pocs mesos, decepcionat.
En 1951 tornà a participar en el concurs del Secretariat Internacional, i esta volta resultà guanyador, derrotant a un jove Karl Lagerfeld. Va remetre més dissenys a De Brunhoff, qui va vore en ells similituts en un dissenyador consagrat: Christian Dior. El responsable de Vogue envià estos dissenys a Dior, qui va vore l'instant el talent de Saint Laurent i decidí sumar-li al seu taller.
Inicis en Christian Dior
En 18 anys, Saint Laurent entrà a treballar en la firma Dior, si be les seues tarees inicials foren mes be prosaiques: decorar l'estudi i dissenyar alguns accessoris. Sorprenentment, Christian Dior] li trià com el seu successor en el càrrec de Dissenyador Cap de la casa. Saint Laurent i sa mare s'estranyaren per la decisio de Dior, qui semblava massa jove per a jubilar-se. Moriria d'un infart eixe mateix any.
En 1957, en 21 anys, Saint Laurent se convertí en el modiste més jove de l'alta costura francesa. La seua colecció de primavera de 1958 alcançà resonant exit, al prolongar l'estil New Look acunyat per Dior. Este èxit contribuí a rescatar la firma d'una fallida que semblava segura. Pero les creacions posteriors de Saint Laurent colliren dures critiques, i la seua carrera en Dior se va interrompre en l'any 1960, quan fon cridat per a complir en el servici militar francés, coincidint en la guerra d'independència d'Algèria. Saint Laurent havia eludit la milicia fins llavors gràcies a influencies del propietari de Dior, Marcel Boussac, i s'ha conjecturat que quan Boussac volgué prescindir d'ell, mogué els fils necessaris per a que li cridasen a files.
Saint Laurent durà apenes 20 dies en l'eixercit. Degut a les humiliacions infligides per uns companyers, patí un atac d'estrés i fon ingressat en un hospital militar. Allí sap que la casa Dior no li reservava l'ofici i que més be havia prescindit d'ell; esta noticia empijorà el seu estat emocional i fon ingressat en el siquiàtric de Val-de-Grâce, un centre tristament conegut per les seues teràpies agressives. Saint Laurent patí electroshocks i li administraren sedants i atres drogues, una etapa ombrivola que ajuda a explicar els seus posteriors problemes emocionals i adiccions.
A finals de 1960 Saint Laurent abandonà el siquiàtric, i al tornar a París va vore que el seu substitut en la casa Dior era Marc Bohan, dissenyador que s'acostava més a l'estil «ladylike» (femení a l'antiga usança) que se buscava. Saint Laurent demandà a l'empresa per danys morals en l'ajuda del seu amic Pierre Bergé, i en el diners rebut, sumat al soport financer de l'empresari J. Mack Robinson d'Atlanta, va crear la seua propia casa de costura.
Fundacio de la casa YSL
La primera colecció, Ligne Trapéze, d'eixe mateix any, se convertñi en un èxit instantaneu. L'image i el logotipo de l'empresa (un anagrama en els inicials YSL superpostes) s'encomanaren al dissenyador gràfic francés Cassandre en 1961, i seguixen en us hui en dia.
La colaboració de Pierre Bergé fon substancial per a que Saint Laurent aplegase a erigir una empresa sòlida. Encara que interromperen la seua relació sentimental en 1976, seguiren convivint en la mateixa casa i colaborant, i Bergé fon el soport imprescindible que permete a Saint Laurent seguir creant i superar les seues crisis emocionals.
Les seues coleccions en els anys 60 destacaren per l'incorporació del esmòquin al vestuari femení i per l'implantació del prêt-à-porter com una llínea comercial completa; de fet fon el primer creador d'alta costura que presentà una llínea d'esta nova categoria de moda. En 1966 inaugurà el seu primer local que comercialisava prêt-à-porter . També fon el primer dissenyador que incorporà dones de raça negra com models en les seues desfilades.
Els seus dissenys mai deixaven indiferents als crítics. La desfilada de primavera d'hivern de 1966, inspirat en Mondrian, causà sensació, pero atres propostes no se lliuraren de crítiques negatives. En 1971 Saint Laurent llançà una colecció inspirada en els anys 40 que fon massacrada perque s'entengué que enaltia els temps de l'ocupació nazi («que ell no coneixqué») i el «lleig utilitarisme de la posguerra».
Dissenyà decorats i vestuari per a films i obres com Cyrano de Bergerac y La Pantera Rosa, colaborant en [[[Roland Petit]], Claude Régy, Jean-Louis Barrault, Luis Buñuel, François Truffaut, Alain Resnais (Stavisky, 1974), Jean Marais, Zizi Jeanmaire, Arletty, Jeanne Moreau, Claudia Cardinale (La panthère rose, 1963), Isabelle Adjani i convertí a Catherine Deneuve en icon d'estil i musa personal.
- Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Yves Saint-Laurent de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.