Vicente Llorens
Vicente Llorens Castell (Valéncia, 10 de giner de 1906 - Xalans, Valéncia, 5 de juliol de 1979), historiador de la lliteratura espanyola.
Biografia
Va viure infància i adolescència en el número 10 del carrer de la Carda, pròxima al Mercat Central de Valéncia. Va ser alumne de l'Escola Mixta Graduada del Centre Unió Republicana Autonomista, dirigida per Vicente Orts. Va deprendre a tocar molt ben la guitarra, instrument en el que va tindre per professor i amic a Andrés Segòvia, i es va aficionar al teatre i al cine, activitat esta última que li va guanyar el malnom de "Pamplinas" entre els seus amics i condiscípulos de llavors; a saber, Francisco Almela i Vives, el poeta Juan Gil-Albert, Alfredo i Juliol Just Gimeno i el músic Eduardo López-Chavarri, Federico Martínez Miñana, Adolf Pizcueta, Eduardo Ranch Fuster, Rafael Supervía, Guillermina Medrano i el geólogo Vicent Sos Baynat. Va estudiar el primer any de Filosofia i Lletres en l'Universitat de Valéncia i els següents en la de Madrit, a on es va llicenciar (1926); el institucionista José Castillejo li va proporcionar una beca de la Junta d'Ampliació d'Estudis en la que va poder eixir com a llector d'espanyol en les universitats de Gènova (1926-1927), Marburgo (1927-1928) i Colónia (1929-1933), a on va ser discípul del gran filec Leo Spitzer; va estar, puix, sèt anys fòra d'Espanya, entre 1926 i 1933; des d'Alemània colabora a lo manco en dos diaris valencians, en El Mercantil Valencià, al que envia cròniques sobre la situació política alemana del moment, en especial interés en el Partit Nacionalsocialiste, i en El Poble, en colaboracions de crítica lliterària sobre jóvens valors, com Juan Gil-Albert o Jorge Luis Borges; sent la tentació de marchar a Amèrica, pero Leo Spitzer li convenç per a que seguixca en Alemània; en Colónia escomença a conviure en una jove a la que va conéixer en Gènova en un concert d'Andrés Segòvia en 1928, l'argentina d'orige italià Lucía Chiarlo, en la que es casarà en 1936; en 1933 renúncia al seu lloc en solidaritat en Leo Spitzer, cessat de la seua càtedra per Hitler a causa del seu orige judeu, i va retornar a Espanya a petició de Pedro Salines per a treballar junt en Ramón Menéndez Pidal i Américo Castro en la secció de lliteratura del Centre d'Estudis Històrics. Gràcies a José Castillejo va eixercir com a professor i, en seguida, com a director de l'Escola Internacional Plurilingüe fins a l'inici de la Guerra Civil en 1936, ya que aprofita per a fichar com a professors al seu germà Carlos, arquitecte i membre del Partit Comuniste, i al seu amic Eduardo Ranch Fuster. Ingressa en el PSOE i durant la Guerra Civil alcança el grau de tinent de carabineros de l'eixèrcit republicà i treballa com a traductor de l'Estat Major en la Subsecretaria de l'Eixèrcit de Terra. En novembre de 1936 es trasllada, junt en el govern republicà, a Valéncia, i allí és nomenat traductor d'un general austríac, el socialiste Julius Deutsch. En ell passa a Barcelona, a on residirà fins al final de la guerra. Despuix de buscar a Lucía pels camps de refugiats, va aplegar a París en 1939 i treballa en l'Oficina d'Ajuda a Excombatientes de la Guerra, sostinguda principalment per laborista anglesos, i, gràcies al Servici d'Evacuació de Republicans Espanyols (SERE), d'allí varen eixir cap a Sant Dumenge el 25 d'octubre de 1939. En 1940 és nomenat catedràtic "especial" de lliteratura espanyola en l'Universitat de Sant Dumenge. Allí va dirigir ademés el Teatre Universitari i va ser invitat durant els anys 1940 i 1941 per diverses institucions de Cuba i Puerto Rico per a pronunciar allà diverses conferències. Va preparar ademés una Antologia de la lliteratura dominicana en dos volums (I. Vers; II. Prosa), publicats abdós en febrer de 1944. Escomença ya a interessar-se en el tema de l'exili i escriu, sobre experiències pròpies i alienes, les seues Memòries d'una emigració: Sant Dumenge, 1939-1945. En terminar l'II Guerra Mundial es va incorporar a l'Universitat de Riu Pedres, en Sant Joan de Puerto Rico; va rebujar el càrrec de director del Departament d'Estudis Hispànics en espera de les seues gestions per a marchar als Estats Units, i durant la seua estància portorriquenya colabora en Revista d'Amèrica, de Bogotà, i Asomante, de Puerto Rico. Publica també Don Quixot i els llibres (1947), conferència en la commemoració del Quarto Centenari de Cervantes; gràcies a les gestions de Pedro Salines i Leo Spitzer, va marchar com a professor a les universitats nortamericanes de Johns Hopkins, de Baltimore –fins a l'any 1949–, i, sobretot, per mediació d'Américo Castro, a la de Princeton;[1] publica llavors Lliberals i romàntics (Mèxic: El Colege de Mèxic, 1954), lo que li va convertir en mestre de l'història cultural i lliterària espanyola; Llorens exhumava tota una lliteratura espanyola escrita en anglés: ademés de la de Blanco White, la teatral i narrativa de Trueba i la ensayística d'Antonio Alcalà Galiano, Antonio Puigblanch, José Joaquín de Mora o Joaquín Lorenzo Villanueva, entre molts uns atres, inclós el botànic Mariano Lagasca. Va investigar les revistes dels emigrats espanyols i la seua colaboració en les londinenques, que algunes voltes eren una forma més soportable de guanyar-se la vida per a aquells hòmens de lletres obligats a eixercir de professors d'espanyol, de traductors, de sabaters, de lo que fòra, per a poder subsistir. La seua primera esposa malta i mor en 1957, lo que li sumix en una forta depressió; pero seguix ensenyant als seus discípuls, entre els que es conten Claudio Guillén, Clara Lida o els fills del seu mestre Pedro Salines, Solita Salines i Jaime Salines Bonmatí; li cap redescubrir en 1971, a través d'una Antologia d'obres en espanyol, l'obra lliterària de José María Blanco White, que va impactar a una “immensa minoria” de llectors, com Juan Goytisolo, qui li va dedicar a l'any següent la seua edició de la Obra anglesa del sevillà. En 1972 es jubila i queda de professor emèrit de l'Universitat de Princeton, si be va seguir ensenyant en un programa de l'Universitat de Stony Brook, de Nova York, fins a la seua jubilació definitiva, en 1976. Es casa en segones nupcias en Amalia García. En estos anys finals publica alguns dels seus millors llibres: Aspectes socials de la lliteratura espanyola (Madrit, Castalia, 1974), el primer tom de L'exili espanyol de 1939 (Madrit, Taurus, 1976) o el ya pòstum sobre El romanticisme espanyol (Madrit, Castalia-Fundació Juan March, 1980). En Baltimore havia escomençat ya a publicar els seus estudis sobre els exilis culturals espanyols: “La tornada del desterrat”, en Quaderns Americans (1948), punt de partida del seu futur llibre Lliberals i romàntics; “L'activitat lliterària de l'emigració espanyola”, en la revista Occidental, de Nova York (1949), i “L'image de la pàtria en el desterro”, en Asomante, de Puerto Rico (1949). Estos tres artículs expressen en claritat la llínea d'investigació a la que va a consagrar tot el seu treball intelectual: l'història dels exilis culturals espanyols, particularment el dels lliberals durant el Romanticisme i l'exili republicà. Despuix de la seua jubilació va retornar a Espanya i va colaborar en alguns números del diari espanyol El País. Viu en la casa de camp "La Alcarroya" del poble de Xalans, amargat per la construcció d'una central nuclear en les seues rodalies, i va morir en 1979. La seua biblioteca i archiu varen ser donados a la Biblioteca Valenciana per la seua viuda, Amalia García de Llorens, despuix d'un llarc procés de negociacions que va concloure en l'any 1999 en l'arribada a Valéncia del seu llegat.
Obra
Va escriure sobre els exilis i emigració lliberals del XIX, matèria en la que els seus estudis resulten encara hui fonamentals: Lliberals i romàntics (1954), Memòries d'una emigració (1975), Aspectes socials de la lliteratura espanyola (1974) i la seua pòstuma El Romanticisme espanyol (1980). Segons les tres conferències que va impartir en maig de 1979, dos mesos abans de la seua mort, en la Fundació Juan March de Madrit, baix el títul general de La discontinuidad de la cultura espanyola, la discontinuidad venia a ser una constant tràgica de l'història d'Espanya des de 1492 a 1939: expulsió dels judeus en 1492, judeoconversos, heterodoxos del XVI, expulsió dels moriscos entre 1609 i 1613, jesuïtes expulsos entre 1767 i 1814, afrancesados de 1813, lliberals de 1814, emigració de 1823, emigració carlistas decimonónicas, emigració de progressistes i demòcrates en 1866, emigració republicana de 1874, emigració durant la dictadura de Primer de Rivera (1923-1930) i exili republicà de 1939. L'història de la cultura espanyola seria, puix, una série de “discontinuidades” o fractures que va voler i va saber estudiar en el rigor documental i la claritat expositiva que sempre li varen caracterisar. Va mantindre també un copiós epistolario en Rafael Altamira, Max Aub, Francisco Ayala, Pedro Salines, María Zambrano, Américo Castro, etc. Són importants les seues tesis sobre el Romanticisme espanyol, segons les quals este moviment es genera sobretot gràcies a la tornada dels exiliats, en lo que es contrapon a atres tesis -com les d'Edgar Allison Peers-, que defenen un orige endógeno del Romanticisme, com a característica essencial de la lliteratura espanyola.
Publicacions
- Lliberals i romàntics. Una emigració espanyola en Anglaterra, 1823-1834 (Mèxic: El Colege de Mèxic, 1954); hi ha tres edicions ampliades posteriors, l'última Madrit, Castalia, 2006.[2]
- L'emigració republicana de 1939, Madrit: Taurus (1976).
- Memòries d'una emigració: Sant Dumenge, 1939-1945 (1975).
- Aspectes socials de la lliteratura espanyola (1974).
- El Romanticisme espanyol (1980, pòstuma).
- Estudis i ensajos sobre l'exili republicà espanyol de 1939, Sevilla: Renaixença.
Referències
- ↑ Alonso, Cecilio i Ranch, Ampar. “Vicente Llorens Castell: cartes des de l'emigració, 1939-1956. Correspondència en Eduardo Ranch Fuster” en L'exili lliterari espanyol de 1939, volum 1, Sant Cugat del Vallès, Gexel, pp. 471-488
- ↑ Lloréns, Vicente (2006). unirioja. es/servlet/libro? codigo=278403 . ISBN 978-84-9740-201-9. Consultat el 2021-05-18.