Urocyon littoralis

El rabosot isleño o rabosot gris de les illes (Urocyon littoralis) és un chicotet cánido en perill d'extinció que solament viu en les Illes Santa Bàrbara, un chicotet archipèlec situat front a les costes de Califòrnia. És una de les dos espècies actuals classificades en el gènero Urocyon, sent l'atra el rabosot gris (Urocyon cinereoargenteus), el seu antecessor en el continent. És el rabosot de menor tamany d'Amèrica del Nort i un dels més menuts del món, puix rivaliza per este títul en el fenec (Fennecus zerda) d'Àfrica.

La població del rabosot isleño va descendir fortament durant la década dels 90 a causa de les malalties introduïdes en l'archipèlec, l'activitat humana i la depredación del àguila real. Des de 2004, les quatre subespecies més amenaçades estan protegides i s'ha posat en marcha plans de conservació de la seua hàbitat i d'crío en captivitat.

Descripció

El tamany mig dels rabosots isleños és el d'un gat domèstic. La llongitut del cos ronda els 50 centímetros, als que cal afegir una coa d'11-29 cm. L'altura en els muscles és de 12 a 15, i el pes varia entre els 1,3 i 2,8 quilos. Els mascles són poc més grans i robusts que les femelles. Pràcticament existix una subespecie de rabosot isleño en cada una de les illes de l'archipèlec, que es diferencien entre sí pel seu tamany. La subespecie més gran és la de l'illa Santa Catalina, mentres que la més chicoteta habita la de Santa Creu.

En el seu aspecte, el rabosot isleño s'assembla a una versió més menuda, estilisada i de pèl més curt i obscur en general del rabosot gris. Com en est, l'esquena és grisa plateado, solcat per una banda negra en la seua part superior que va des del cap a la coa. Els costats i pates són rojosos i la pancha i part inferior de la cara blancs. Presenta bigots negres llarcs en el morro, que és esmolat i agut. Les orelles són grans i, com en el rabosot gris, s'aprecien dos llínees negres que partixen dels ulls i es dirigixen cap a arrere. El pelage és més llarc en la coa que en el restant del cos. Les críes recent naixcudes són obscures i de pèl llarc.

Reproducció

Els rabosots isleños són monógamos. Entre giner i març es formen parelles estables que es aparean en els dos últims mesos del seu festeig. El periodo de gestació és de 33 a 50 dies, despuix del qual les femelles paren d'un a cinc zorrillos (generalment dos o tres) obscurs i desvalidos en una cau. S'aventuren fòra d'ella al començament del estiu.

El periodo d'alletament és de 7 a 9 semanes, i la madurea aplega als 10 mesos. Moltes femelles tenen la seua primera ventrada a l'any d'edat. L'esperança de vida és d'uns 6 anys en llibertat i 8 en captivitat.

Hàbits

El hàbitat preferit del rabosot isleño són les planures de xara densa i baix, en abundants fruts a lo llarc de tot l'any. Se'ls pot observar també en boscs humits, planures herbàcees i chaparralés. El número de rabosots que una de les chicotetes illes pot soportar és d'al voltant d'un miller.

Els rabosots són actius durant el dia, encara que les hores de màxima activitat poden variar segons l'estació. Ademés de bayas i atres fruts selvats, cacen i mengen tot tipo de menuts animals com rosegadorés, fardachos i pardals, aixina com carronya i ous. Fins a no fa molt, els rabosots isleños carien de depredadors i representaven la piràmide alimentícia de les seues illes, per lo que varen declinar ràpidament en l'arribada del àguila real i els caçadors humàs, als que no temien inicialment. Els rabosots es comuniquen entre sí per mig d'una variada gama de sons i senyals visuals. També marquen el seu territori en heces i orina.

Subespecies

Existix un total de sis subespecies de rabosots isleños, cada una pròpia d'una illa diferent. Encara que són molt similars en el seu aspecte, es donen en ells vàries diferències genèticas i fenotípicas. Entre les més curioses d'estes últimes està el fet de que algunes subespecies tenen més vèrtebras cabals que el restant. Les subespecies reconegudes són les següents:^[1]

Urocyon littoralis santarosae Grinnell & Linsdale, 1930 - illa Santa Rosa
Urocyon littoralis santacruzae Merriam, 1903 - illa Santa Creu
Urocyon littoralis dickeyi Grinnell & Linsdale, 1930 - illa Sant Nicolás
Urocyon littoralis catalinae Merriam, 1903 - illa Santa Catalina
Urocyon littoralis clementae Merriam, 1903 - illa Sant Clemente
Urocyon littoralis littoralis (Baird, 1858) - illa Sant Miguel

Orígens i evolució

El rabosot isleño procedix del rabosot gris americà, del que es va separar en temps recents per mig d'un fenomen ràpit d'especiación alopátrica en condicions d'aïllament insular, lo que va causar a la seua volta el seu forta reducció de tamany. Esta es va produir com a conseqüència de l'hàbitat més pobre en recursos que representaven les illes, incapaces de mantindre a un animal més gran.

El primer aïllament es va produir fa entre 16000 i 14500 anys, molt al final de l'última glaciació. Es creu que els rabosots grisos originals varen aplegar per sí mateixos, creuant l'estret que separava la llavors illa de Santa Rosae (formada per les illes de Sant Miguel, Santa Rosa, Santa Creu i Anacapa, llavors unides pel descens de la mar durant l'era glacial) del continent sobre basses naturals de vegetació o inclús a nade. Allí varen donar lloc a una primera diferenciació de l'espècie original, que posteriorment va ser introduïda per tribus amerindias en les atres tres illes a on actualment hi ha rabosots isleños. Els motius d'esta introducció són poc coneguts. Potser els indis els tingueren com a mascotes o els usaren en la caça. En qualsevol cas, els animals varen acabar lliures en les illes i varen donar lloc a una subespecie diferent en cada una.

L'arribada dels rabosots a Sant Clemente es data fa entre 3400 i 4300 anys i en Sant Nicolás fa 2200 anys. Els rabosots de Santa Catalina semblen ser els més recents, podent haver-se escindit com subespecie pròpia fa poc més de 1000 anys. Els rabosots que varen aplegar a Anacapa i Santa Bàrbara, en canvi, es varen extinguir al poc temps. La primera illa carix d'aigua dolça i la segona és massa chicoteta per a mantindre a una població d'estos animals.

Estat de conservació

Decliu de l'espècie

El decliu del rabosot isleño és recent, pero molt acusat. Entre 1994 i 1999 la població de Sant Miguel va passar de 450 a sol 15 eixemplars, i a un solament en 2001 que va morir un any despuix. En 2000, les poblacions de Santa Creu i Santa Rosa eren de menys de 135 i 14, respectivament, quan sis anys abans es contabilisaven 2000 i 1500 eixemplars en cada u d'estos llocs. Eixe any es varen instalar radiocollares en els animals i es va poder provar que la major part de les morts en esta espècie es devien a la depredació contínua de l'àguila real, un au que no havia segut observada en les Illes Santa Bàrbara abans de 1990 (a Santa Creu no va aplegar fins a una data tan tardana com 1999).

Entre les causes que han dut a les àguiles reals a assentar-se en les illes estan l'aument d'assuts disponibles (no solament els propis rabosots, sino porcs cimarrones, sobretot) i el continu decliu del àguila de cap blanc que usava les illes com a base per a la captura de peixos, víctima del DDT amprat a partir de la década dels 50. Abdós àguilas exploten assuts diferents, pero el marcat territorialismo de les àguiles de cap blanc ha mantingut tradicionalment alluntades a les demés aus d'assut. Entre els animals introduïts en les illes s'inclouen també gats, ovellas, cabras i inclús bisontes americans que varen ser duts allí per productors de cine en els anys 20. Tots ells han tingut el seu impacte sobre les fràgils fauna i flora autòctones.

A la depredació d'espècies alóctonas cal afegir l'introducció de malalties forànees per a les que els rabosots no posseïxen defenses. Estes malalties passen als rabosots a través dels goss domèstics o asilvestrados i s'expandixen a velocitats increibles. S'estima que el 90% de la població de rabosots en Santa Catalina va morir en 1998 víctima de les patologies transmeses per les puças i uns atres paràsits procedents de gossos infectats. També s'han donat casos de rabosots atropellats per automòvils.

Pla de recuperació

Les subespecies de Santa creu, Santa Rosa, Santa Catalina i Sant Miguel (ya extinta) varen ser declarades en perill pel govern d'Estats Units en 2004. Entre les mides que s'han pres a partir de llavors figuren la captura d'animals, el seguiment constant per radiotransmisor i un intens programa d'crío en captivitat i lliberació posterior en la naturalea. Les poblacions de les illes senyalades han creixcut tímidament en els últims anys gràcies sobretot a esta última mida.

El Servici de Parcs Nacionals de EE. UU està treballant també sobre les espècies forànees. Els porcs cimarrones i les àguiles reals són el seu principal objectiu, per lo que s'estan capturant un gran número d'eixemplars que són enviats més vesprada a terra ferma. En la finalitat de que les àguiles no tornen, les àguiles de cap blanc locals estan sent someses també a un programa d'crío en captivitat. En la finalitat de que no aumente el número d'animals cimarrones, s'ha aplegat inclús a prohibir la tinença de mascotes en les illes. També hi ha en marcha un pla de vacunació dels rabosots contra diverses malalties, encara que la captura de l'animal per a aplicar-li despuix el remei corresponent és difícil. De tots modos, es pot dir que la recuperació de l'espècie, encara que dificultosa, està marchant a bon ritme.

Referències

↑ Wilson, Don E. (ed.). [1] (en inglés), Johns Hopkins University Press, 2 vols. (2142 pp.). ISBN 978-0-8018-8221-0.

Enllaços externs

Commons

Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Rabosot isleño.

[MSW3-1] Wilson, Don E. (ed.). [1] (en inglés), Johns Hopkins University Press, 2 vols. (2142 pp.). ISBN 978-0-8018-8221-0.

[1]