Anar al contingut

Univers d'Einstein-de Sitter

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El univers d'Einstein-de Sitter és un model de l'univers propost per Albert Einstein i Willem de Sitter en 1932.[1] En enterar-se per primera volta del descobriment d'Edwin Hubble d'una relació llineal entre el corriment al roig de les galàxies i la seua distància,[2] Einstein va establir la constant cosmológica en zero en les equacions de Friedmann, lo que va resultar en un model de l'univers en expansió conegut com a Univers de Friedmann–Einstein.[3][4] En 1932, Einstein i De Sitter varen propondre un model còsmic encara més simple en assumir una curvatura espacial que es desvanix, aixina com una constant cosmológica que es desvanix. En el llenguage modern, l'univers d'Einstein-de Sitter pot descriure's com un model cosmológico per a un univers mètric de Friedmann-Lemaître-Robertson-Walker (FLRW) de solament matèria plana.[5][6]


En el model, Einstein i De Sitter varen derivar una relació simple entre la densitat promig de matèria en l'univers i la seua expansió d'acort en H02 = кρ/3, a on H0 és la constant de Hubble, ρ és la densitat promig de matèria i к és la constant gravitacional d'Einstein. El tamany de l'univers d'Einstein-de Sitter evoluciona en el temps a mida que at2/3, lo que fa que la seua edat actual siga de 2/3 del temps d'Hubble. L'univers d'Einstein-de Sitter es va convertir en un model estàndar de l'univers durant molts anys per la seua simplicitat i per la falta d'evidència empírica per a la curvatura espacial o una constant cosmológica.[7][8] També va representar un cas teòric important d'un univers de densitat de matèria crítica en equilibri just en el llímit de finalment contraure's. No obstant, les revisions posteriors de la cosmologia d'Einstein deixen en clar que va vore el model com solament una de les vàries possibilitats per a l'univers en expansió.[9][10][11]

L'univers d'Einstein-de Sitter va ser particularment popular en la década de 1980, en acabant de que la teoria de l'inflació còsmica prediguera que la curvatura de l'univers deuria ser molt propenca a zero. Este cas en constant cosmológica zero implica el model d'Einstein-de Sitter, i es va desenrollar la teoria de la matèria obscura freda, inicialment en un presupost de matèria còsmica entorn al 95% de matèria obscura freda i el 5% de bariones. No obstant, en la década de 1990, vàries observacions, incloses l'agrupació de galàxies i les medicions de la constant de Hubble, varen provocar problemes cada volta més greus per a este model. Despuix del descobriment del univers en acceleració en 1998, i les observacions del fondo de microones còsmic i els estudis de corriment al roig de les galàxies en 2000-2003, ara s'accepta generalment que l'energia obscura constituïx al voltant del 70% de la densitat d'energia actual, mentres que la matèria obscura freda contribuïx al voltant del 25%, com en el modele Lambda-CDM.

El model d'Einstein-de Sitter seguix sent una bona aproximació al nostre univers en el passat en corriment al roig entre 300 i 2, és dir, molt despuix de l'era dominada per la radiació pero ans que l'energia obscura es tornara important.


Referències

[editar | editar còdic]
  1. Proceedings of the National Academy of Sciences.18(3)
    213–214.doi:10.1073/pnas.18.3.213.
  2. Proceedings of the National Academy of Sciences.15(3)
    168–173.doi:10.1073/pnas.15.3.168.
  3. Sitzungs.König. Preuss. Akad..
    235–237.
  4. Eur. Phys. J. H.39(1)
    63–86.doi:10.1140/epjh/i2013-40038-x.Physics ArXiv preprint
  5. (1975).Nature.257(5526)
    451–454.ISSN 0028-0836.doi:10.1038/257451a0.
  6. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America.18(3)
    213–214.ISSN 0027-8424.doi:10.1073/pnas.18.3.213.
  7. Kragh, Helge (1999). Cosmology and Controversy, New Jersey: Princeton University Press, p. 35.
  8. Nussbaumer, Harry (2009). Discovering the Expanding Universe, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 144–152.
  9. Einstein (1945). The Meaning of Relativity, 2nd edició, New York: Routledge, pp. 112–135.
  10. Einstein (1933). La Theorie de la Relativité, Paris: Hermann et Cie, pp. 99–109.
  11. (2015).Eur. Phys. J..40(3)
    63–85.doi:10.1140/epjh/i2015-50061-i.