Triumfo de la monarquia espanyola

El Triumfo de la Monarquia Espanyola és un cicle de fresca de Luca Giordano datat entre 1692 i 1693 i pintat en la volta de l'escala monumental del Real Monasteri de Sant Lorenzo de l'Escorial.

És un dels cicles de fresca més importants del barroc italià.

Història

El rei espanyol Carlos II de Habsburgo va voler deixar la seua chafada en el monasteri de l'Escorial, lloc cap al que va mostrar especial apego, fins al punt de que el pare Francisco dels Sants ho va cridar el seu «segon fundador».

La casa de la realea espanyola, encarregada per Felipe IV en el tercer quarto de el XVI, va sofrir un greu incendi que va comprometre gran part de la seua decoració. Per això, Carlos II va recórrer a Giordano per a que reblira les voltes blanques que faltaven en el monasteri. L'elecció del pintor napolitano era prou òbvia: Luca Giordano era un pintor consagrat en l'época, figura destacada de l'escena de la ciutat, que vivia baix el domini de la corona espanyola. El seu perfil va ser favorit per l'enviat especial al virreinato, Cristóbal Ontagnon, qui a la seua tornada a Madrit despuix d'una estància en Nàpols va elogiar el treball del pintor i la seua rapidea en la realisació de les obres requerides.^[1] Estos dos factors varen espentar al sobirà a encarregar les obres de modernisació del monasteri a Luca Giordano, que en qualsevol cas estava "atés" per l'entorn real des de 1681, havent el rei encarregat vintidós quadros per a colocar en el mateix lloc.^[1]

Segons Bernardo de Dominici, Giordano va viajar a Espanya per a treballar en l'obra de l'Escorial en el seu fill Nicolò, el seu nebot Giuseppe Giordano, tres ajudants (Aniello Rossi, Matteo Pacelli i Giovan Battista Sottile), un confesor i un criat.^[2] En canvi, Filippo Baldinucci va afegir a esta llista la presència de Paolo de Matteis com a colaborador.^[1]

En aquella época, el monasteri era el monument més important i representatiu de la corona espanyola, un verdader panteón de la realea.^[1] Les intervencions es referien a la decoració de l'escala i de varis cicles de l'iglésia. Per a tot el programa escènic, Giordano va treballar casi lliurement, sense llimitacions particulars ni plans iconográficos predeterminats ni pel prior Alonso de Talavera, ni pel pare dels Sants, ni pel rei, qui, no obstant, tenia l'última paraula sobre els esbossos que se li presentaven de tant en tant.^[1] Per lo tant, el tema va ser desenrollat (tant per a l'escala com per a l'iglésia) en improvisació a mida que s'anava construint la seua narrativa.^[1]

L'Escala va ser el primer espai a on va treballar el pintor, despuix de lo que va poder dedicar-se a l'iglésia. Terminada ya en abril de 1693, l'abad i pintor Andrea Belvedere, a la seua tornada a Nàpols de la seua estància en Espanya seguint al propi Giordano, del que va ser un dels colaboradors, va jujar que l'obra de l'Escorial era una de les més belles que havia eixecutat i que mai s'havia fet res semblat en la ciutat napolitana (impressió de la que també es va fer eco Sebastiano Conca en la quarta década de el XVIII).^[1] Carlos II va elogiar encara més al pintor, cridant-li «el millor del món».^[1]

Giordano no va tardar en començar els cicles en l'iglésia del monasteri, pels que rebia una renda de 200 ducados al més, provablement ya percebuda pel treball en l'escala.^[2]

Descripció i estil

En la volta de l'Escala està pintada a la fresca, a la «manera típica» de Giordano, la gran apoteosis de la monarquia espanyola. L'estil en el que es desenrolla el tema narratiu seguix el realisat uns dèu anys abans per a la família Riccardi en el palau de Florencia, en un fondo ampli i lliure en el que es disponen els diversos grups de figures.

La narració del programa es desenrolla en les escenes pintades a lo llarc del rebanc de la volta, culminant en la part central. Tot el cicle està destinat a enaltir l'image de la monarquia espanyola, representada en l'escena per Carlos I i Felipe II, que apareixen en adoració a la Trinitat.

Els frisos pintats al fresca com a falses pintures s'utilisen per a trencar la volta barroca en els cicles de el XVI de les parets laterals de Luca Cambiaso. El sostre pintat a la fresca, en canvi, està dissenyat respectant la geometria de l'arquitectura, sense recórrer a la falsa arquitectura.^[1]

Tota la composició recorda clarament als grans cicles de la serie dels planetes de Pietro dona Cortona en el Palau Pitti de Florencia, com el desenroll narratiu, l'accentuat tonalisme cromàtic i la vista en perspectiva «d'avall dalt». ^[1]L'obra revela també influències de Baciccio, com la série de figures a abdós costats de la finestra (els Juges de Deu) que recorda la del cicle de l'iglésia del Gesù de Roma, mentres que de Giovanni Lanfranco assimila l'us del « sfondato » en l'obertura del cel.^[1]

En el centre, la Glòria de la Trinitat en la Verge, en Sant Lorenzo (a qui està dedicat el monasteri) avall a l'esquerra i San Ermenegildo (príncip visigodo), Sant Fernando (sant de la Casa Real castellana), Sant Jerónimo, Carlos I i Felipe II oferint els seus dominis a la dreta. Baix de tota la mola de figures de la volta, es representa a Carlos II en la seua esposa, Mariana de Neoburgo, i la seua mare, Mariana d'Àustria, junt en uns nanos que ajuden darrere d'una balaustrada.

En els carcanyols dels cantons hi ha quatre Virtuts cardinals i atres personificacions. En els dos costats llarcs estan la Majestad Real i la Iglésia Catòlica. En les veles es representen, en monocrom de fals pórfido, les gestes de Carlos I i Felipe II, que també apareixen retratats en els dos medallones centrals dels respectius costats curts. Per últim, en els lunetos entre les finestres es representen querubines en els escuts dels sobirans espanyols.

En el friso de les parets laterals, baix la volta, hi ha quatre escenes pintades a la fresca sobre la batalla de Sant Quintín, en reconeiximent a la victòria del qual es va construir el monasteri: la Batalla, el Sege, la Rendició dels francesos i la Fundació del monasteri.