Toxoalbúmina

Llavors de Jatropha curcas.

Les toxoalbúminas són proteïnas tòxiques de plantes que inactivan els ribosomas i per lo tant inhibixen la síntesis de proteïnes, produint greus efectes citotóxicos en múltiple sistemes d'òrguens. Són dímers unides per un pont disulfuro i comprén una part lectina (proteïna d'unió a carbohidrats) la qual s'unix a la membrana celular i permet que la partix toxina conseguixca l'accés als continguts celulars. Les toxalbúminas són similars en estructura a les toxines que es troben en còlera, tétanos, grup i botulisme; i les seues propietats fisiològiques i tòxiques són similars a aquelles del verí d'escurçó.

Les toxalbúminas estan presents en les famílies de plantes Leguminosae i Euphorbiaceae, trobant-se per eixemple en Robinia pseudoacacia, Abrus precatorius, Jatropha curcas, Croton gratissimus i Ricinus communis. Toxalbúminas típiques són abrina i ricina. L'ingestió de llavors que contenen toxalbúminas no és necessàriament fatal quan la coberta de la llavor dura resistix la digestió, a menos que la llavor s'haja perforat, com succeiria en la fabricació de collars, contes d'oració o polseres, i inclús llavors la toxalbúmina és provable que siga digerida i per lo tant el seu efecte siga inofensiu. Les toxalbúminas injectades intravenosamente o en forma subcutànea o inhalades en forma de pols, encara que, són molt tòxiques tenen un periodo de latencia d'hores o dies pot seguir sense signes sensibles d'oix, despuix de la qual cosa apareixen síntomes de nàusees, bossades i diarrea, seguits de deliri, convulsions, menge i mort. Vist des d'un punt de vista evolutiu, les toxalbúminas desenrollades com a element dissuasori per al consum de les llavors, fulls, corfa i raïls. Els fruts madurs que tenen una polpa carnosa són usualment saboroses i comestibles i carixen de toxalbúminas, solen estimular l'ingestió i la consegüent distribució de llavors que tenen una capa lo suficientment resistent per a sobreviure al seu pas pel sistema digestiu d'un herbívor o frugívoro.

En ser soluble en aigua, la ricina no està present en olis extrets. Com la majoria de les proteïnes es degrada després de tractament en calor, tals com a cocció o vapor, i en acabant de que s'extrau l'oli, el orujo resultant s'utilisa a sovint com a aliment per a animals. Hi ha una gran variació en la sensibilitat a la toxina, i una dosis letal pot ser tan chicoteta com dos millonèsimes del pes corporal. Ya que la ricina és una proteïna, poden produir-se anticossos per inoculació, permetent resistència de fins a 800 voltes una dosis letal normal usada en assessinats, un cas notori és l'us d'una perdigana d'1,53 mm contenint uns pocs centenars de millonèsimes de gram de ricina per a matar al locutor búlgar, Georgi Markov, qui va morir 4 dies despuix de ser atacat.

Varen ser descriptas per primera volta prop de 1890 per Ludwig Brieger (1849–1919) i Sigmund Fraenkel (1868–1939), associats del químic orgànic Eugen Baumann. Brieger primer va usar el terme toxina.

Les toxines presents en foncs venenosos tals com Amanita phalloides són prou diferents a les toxoalbúminas i són majoritàriament metabòlits secundaris o amatoxinas que no es degraden fàcilment baix l'aplicació de calor. Són potents inhibidors de l'ARN polimerasa II, una enzima vital en la síntesis d'ARN mensager (ARNm), micro ARN (miARN), i ARN nuclear menut (ARNsn). Sense ARNm, la plantilla per a la síntesis de proteïnes, deté el metabolisme celular. En este punt el seu efecte metabòlic és similar al de les toxoalbúminas.