Anar al contingut

Timba

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Timba[1] és un ritme cubà de música popular bailable, un estil modern de tocar el són montuno del com s'origina. Específicament del songo, encara que en la Timba existixen influències d'atres gèneros com el jazz afrocubano i la nova trova. Sent un ritme de quatre temps, igual que el sò montuno, pero sense síncopa, lo que la torna més dinàmica que la guaracha o la salsa, pero menys sensual.[2]

En les orquestes cubanes, en tocar el són montuno o atres ritmes bailables, els cantants usen l'expressió timba per a invitar al restant de músics a pujar la "temperatura" del tema i energizar al públic.


Característica

Es caracterisa per tindre un eixercici ampli del piano, bateria, percussió llatina (pailas, congas, güiro) i instruments de vent-metal, principalment trompeta i trombó.


Inicis

[3] Timba és un terme de procedència africana quan els negres esclavizados varen aplegar a Centroamérica sembrant l'africanisme espanyol deixant com resultat la timba (que vol dir tambor), també cridat bomba. D'esta forma prové el terme timba.[4]

En l'actualitat, la timba és comuna entre els músics populars cubans, principalment els cultivadores del són. S'usa per a denominar determinada textura que aglutina aspectes d'expressió i estructures propis del són en els últims anys de la década de 1980 i en més força a partir de 1990. Identifica una forma expressiva pròpia en l'àmbit de la salsa cubana. Algunes traces que la distinguixen són: una forta base del jazz —que ya caracterisava a la música cubana en etapes anteriors—, majors nivells d'improvisació, explotació en el pla tímbrico de la secció dels metals i teclats, i l'utilisació de texts casi agressius als que s'unix una coreografia en gestualidad deliberadament sensual i provocadora.

Els orígens d'esta expressió es poden remontar a les incursions en fusió d'una banda com Irakere, en els anys setanta del sigle passat, i orquestes com Elito Revé, la Charanga Havanera, Adalberto Álvarez, NG La Banda, entre unes atres, les quals són molt importants per a la producció del dibuix.


Concepte

El primer especialiste de música estranger que va comprendre la mecànica de la timba va ser el nortamericà Ned Sublette[1]. En 1991 publica en l'influent New York Times, un respectuós artícul titulat: “En Cuba sí es balla al compàs de la música” –reproduït en Granma Internacional, 27 de giner de 1991–, en el just moment en que començava el gran esclat de el boom de la salsa cubana. “NG La Banda goja de virtuosisme, eixercita el paper d'orquesta de ball i de concert; es val d'un antic truc: llarcs i apegalosos montunos, saludant en versos els barris de la capital”.

L'investigador colombià César Pagà[2] en la revista 91.9, dic. 1996, analisa el fenomen timba: Manolo Mulet recomana mantindre la cautela en observar l'evolució de lo que per a ell és un nou estil, i que només el temps resoldrà l'enigma de que realment la timba és un gènero nou de la música cubana... Troba certes dificultats tècniques, per el seu intrincada eixecució i orquestació, per la dificultat de la transmissió del ball i fins a raons polítiques que impedixen la seua propagació pel planeta sancer...Posseïx una atmòsfera delirant, vigorosa, en varis tornadaes en una peça que es prolonga com els conjurs africans que s'expandixen fins a alcançar una apoteosis grandiosa que incita a participar al públic més exaltat a gojar de Cuba.

NG va conseguir una verdadera màgia musical, a partir de la base ritmática, rescata l'èxtasis i frenesí colectius d'una música primitiva –val dir autèntica i natural, d'atmòsfera, d'ambient, de clima emocional; música per a ser vixcuda i sentida. Es va desenrollar en el món més humil, del barri, del món galliponter. És una música de fusió: rumba, guaracha, són i mambo, adreçat en un toc de jazz, pop, roc, rap i el toc caribeny; una espècie de funk cubà.

El motor sonor és com una màquina de ritmes moderns. Hi ha aportes en els tombeu-vos i montunos, molt exactes, que produïxen una dinàmica, un agarre de trement atractiu. Eixa professionalitat de la base rítmica és un concepte aplicat a tota l'orquesta. L'agressivitat de la massa orquestal –en passages sorprenents dels metals-, impressiona i atrapa al bailador en un ritme nítit, fàcil de ballar, pero difícil d'imitar. La calitat i la precisió i ajust de les cordes determinen un sagell professional, una responsabilitat del sò, en el tempo i la m étrica de l'orquesta.

Els texts són crus i agressius, reflex dels temps, una lírica distinta, una poesia que canta “la cultura del ritme”, de la que parlava Fernando Ortiz. El ball és lliure, espontàneu, en solitari –com en Àfrica–; Juan Formell expon que la timba és un ritme heavy (dur), afro, distint a la salsita blanca llatina.

  • Ned Sublette: Creador de l'estil de rumba de vaquer, una fusió de la rumba i el country & western.
  • Cessar Pagà: Periodiste, investigador musical (musicólogo) i escritor. Gran coleccioniste i amant de la música.


Exponents

Una de les primeres agrupacions, al voltant de 1988, va ser la banda Nova Generació, més coneguda com NG La Banda. El seu director, José Luis Cortés, “el Tosco”, pot considerar-se entre els pioners del nou ritme. Flautiste virtuós i compositor dicharachero, provenia d'Irakere i a el seu entorn va conseguir nuclear un conjunt excelent d'atres músics. Intentava, segons les seues paraules, tocar una música que se semblara a la que estaven fent Juan Formell i Els Van Van per aquella época, pero que ostentara la calitat i riquea de la que podia fer un grup com Irakere.

El baixiste i compositor Juan Formell, director d'Els Van Van, pronte va distinguir el nou ritme com el promisorio bot que devia donar la música popular bailable cubana. Des de llavors Els Van Van, l'agrupació de major èxit en l'història de la música popular cubana, ha marcat el pas de la Timba en l'illa i el món, any per any, “pegant” varis hits en el mercat. La Charanga Havanera, dirigida per David Calçat, ha segut una atra gran orquesta que ha conseguit per molt temps mantindre's en la màxima popularitat i renovar el discurs timbero. Hi ha una extensa llista d'agrupacions i solistes que toquen timba en Cuba i en atres països de Llatinoamèrica, tenint com a eixemple a Colòmbia i Perú.


Referències

  1. ↑
  2. ↑ «Timba» (web). http://www.escubanoespopular.com (2013). Archivat des de l'original, el 24 de septiembre de 2015. Consultat el 8 de marzo de 2023.
  3. ↑ «Copia archivada». Archivat des de l'original, el 1 de junio de 2015. Consultat el 28 de mayo de 2015.
  4. ↑ «Copia archivada». Archivat des de l'original, el 24 de septiembre de 2015. Consultat el 28 de mayo de 2015.

Enllaços externs