Théodicée
Essais de Théodicée sur la bonté de Dieu, la vaig llibertar de l'homme et l'origine du mal (en espanyol: Ensaig de Teodicea sobre de la bondat de Deu, la llibertat de l'home i l'orige del mal), més conegut simplement com Théodicée, és un llibre de filosofia de Gottfried Leibniz. El llibre, publicat en 1710, va introduir el terme teodicea, aixina com un enfocament optimiste al problema del mal, declarant que habitem en el millor dels móns possibles. Gran part de l'obra respon a les idees del filòsof francés Pierre Bayle, en qui Leibniz va mantindre un debat durant molts anys.[1]
Esta resposta al problema del mal, per a la qual no hi ha món que puga ser més perfecte que este (l'actualment existent), i per això el mal que hi ha en ell és mínim, va servir d'inspiració per a Candide de Voltaire, a on es ridiculisen estes idees per mig de la narració d'events tràgics i dolorosos.
Théodicée va ser l'únic llibre que Leibniz va publicar durant la seua vida;[2] el seu atre llibre, Nous ensajos sobre l'enteniment humà, es va publicar despuix de la seua mort en 1765.
Afirmacions centrals
En vàries obres, entre elles el seu famós Diccionari històric i crític (1697), Pierre Bayle havia sostingut que no existix cap solució racional defendible al problema de per qué Deu permet el mal. Més concretament, Bayle havia sostingut que es poden donar poderosos arguments filosòfics contra una série d'ensenyances cristianes ortodox, incloent la bondat, la justícia i la llibertat de Deu. Leibniz respon als arguments de Bayle en detalle, argumentant que es pot provar que Deu és un ser infinitament perfecte, i que tal ser deu haver creat un món que té el major equilibri possible entre el ben i el mal («el millor dels móns possibles»).[3]
Leibniz distinguix tres formes de mal: moral, físic i metafísic. El mal moral és el pecat, el mal físic és el dolor i el mal metafísic és la llimitació.[4] Deu permet el mal moral i físic en benefici de bens majors, i el mal metafísic (és dir, la llimitació) és inevitable, ya que qualsevol univers creat deu necessàriament estar per baix de la perfecció absoluta de Deu. El lliure albir humà és coherent en la predestinació de Deu, perque encara que tots els acontenyiments de l'univers estan prevists i predeterminats, no són necessaris (és dir, llògicament necessaris), i solament si les eleccions humanes anaren necessàries el lliure albir seria una ilusió.[5]
Contra les afirmacions de Bayle (derivades d'Agustín) de que és injust que Deu condene als chiquets no batejats o als adults no cristians que han vixcut tan ben com han pogut, Leibniz nega que l'ensenyança cristiana recolze tals afirmacions.[6] Contra l'afirmació de Bayle de que Deu no pot ser lliure, ya que no pot deixar d'elegir lo millor, Leibniz argumenta que tal «necessitat moral» és consistent en la llibertat divina. Deu cariria de llibertat solament si no hi haguera móns possibles en els que existira una bondat inferior a la màxima, lo que no és el cas, argumenta Leibniz.[7]
Referències
- ↑ Austin Farrer (1985). Introduction to Theodicy, La Salle: Open Court. ISBN 0-87548-437-9.
- ↑ Michael Murray. «Leibniz on the Problem of Evil». The Stanford Encyclopedia of Philosophy. Consultat el 26 de giner de 2012.
- ↑ G. W. Leibniz, Theodicy: Essays on the Goodness of God, the Freedom of Man, and the Origin of Evil. Translated by E. M. Huggard. Lasalle, IL: Open Court, 1985, pp. 127–28.
- ↑ Leibniz, Theodicy, p. 136.
- ↑ Leibniz, Theodicy, p. 381.
- ↑ Leibniz, Theodicy, p. 385.
- ↑ Leibniz, Theodicy, p. 387.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Théodicée» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.