Teoria del empujoncito
La teoria del empujoncito (nudge theory en anglés) és un raonament en ciències del comportament, teoria política i economia del comportament que propon el reforce positiu i les sugerències indirectes com a formes d'influir en el comportament i la presa de decisions de grups o individus. L'espentar contrasta en atres formes de conseguir el compliment, com l'educació, la llegislació o l'aplicació.
El concepte de empujoncito es va popularisar en el llibre de 2008 Empujoncito: millorant les decisions sobre salut, riquea i felicitat, per dos acadèmics nortamericans de l'Universitat de Chicago: l'economiste Richard Thaler i el juriste Cass Sunstein. El llibre ha influït en els polítics britànics i nortamericans. Existixen vàries unitats sobre el tema en tot lo món a nivell nacional (Regne Unit, Alemània, Japó i uns atres), aixina com a nivell internacional (p. eix. Banc Mundial, Nacions Unides i la Comissió Europea).[1] Es discutix si la "teoria del empujoncito" és un desenroll nou recent en la ciència del comportament o simplement un terme nou per a un dels molts métodos per a influir en el comportament, investigat en la ciència de l'anàlisis del comportament.[2]
.jpg)
Definició d'un empujoncito
[editar | editar còdic]
La primera formulació del terme i els principis associats va ser desenrollada en cibernètica per James Wilk abans de 1995 i descrita per l'acadèmic DJ de l'Universitat de Brunel, Stewart, com "l'art del empujoncito" (a voltes denominat microempuje[3]). També es va basar en les influències metodològiques de la psicoterapia clínica que es remonta a Gregory Bateson, incloses les contribucions de Milton Erickson, Watzlawick, Weakland i Fisch, i Bill O'Hanlon .[4] En esta variant, el empujoncito és un disseny de microinfluencia dirigit a un grup específic de persones, independentment de l'escala de l'intervenció prevista.
En 2008, el llibre Empujoncito: Millorant les decisions sobre la salut, la riquea i la felicitat de Richard Thaler i Cass Sunstein va dur la teoria a la fama. També va guanyar seguidors entre els polítics de EE. UU. i el Regne Unit, en el sector privat i en la salut pública.[5] Els autors es referixen al comportament influent sense coerció com paternalisme libertario i als influencers com els arquitectes elegits.[6][7] Thaler i Sunstein varen definir el seu concepte com:
Un empujoncito, tal com usarem el terme, és qualsevol aspecte de l'arquitectura d'elecció que altera el comportament de les persones de manera predible sense prohibir cap opció o canviar significativament els seus incentius econòmics. Per a contar com un simple empujoncito, l'intervenció deu ser fàcil i barata d'evitar. Els empujoncitos no són mandats. Posar la fruta a l'altura dels ulls conta com un empujoncito. Prohibir el menjat fem no.
D'esta forma, basant-se en l'economia del comportament, el empujoncito s'aplica generalment per a influir en el comportament.
Un dels eixemples més freqüentment citats és el gravat de l'image d'una mosca domèstica en els urinaris del bany d'hòmens en l'aeroport Schiphol de Ámsterdam, que té l'intenció de "millorar l'objectiu".[8]
Visió general
[editar | editar còdic]
Un empujoncito fa que siga més provable que un individu prenga una decisió particular, o es comporte d'una manera particular, en alterar l'entorn per a que s'activen processos cognitius automàtics per a favorir el resultat desijat.[9][10]
El comportament d'un individu no sempre està alineat en les seues intencions (fet denominat brecha de valor-acció).[10] És de coneiximent comú que els humans no són sers completament racionals; és dir, les persones a sovint fan alguna cosa que no és del seu propi interés, inclús quan són conscients de que les seues accions no són lo millor per a ells.[11] Com a eixemple, quan tenen fam, les persones que fan dieta a sovint subestiman la seua capacitat per a perdre pes, i les seues intencions de menjar sà poden debilitar-se temporalment fins que s'assecien.[12]
El premi Nobel Daniel Kahneman descriu dos sistemes distints per a processar informació sobre per qué les persones a voltes actuen en contra dels seus propis interessos: el Sistema 1 és ràpit, automàtic i altament susceptible a les influències ambientals; El processament del sistema 2 és llent, reflexiu i té en conte objectius i intencions explícits.[9] Quan les situacions són massa complexes o marejants per a la capacitat cognitiva d'un individu, o quan un individu s'enfronta a llimitacions de temps o atres pressions, el processament del Sistema 1 es fa càrrec de la presa de decisions.[10][13] El processament del sistema 1 es basa en vàries heurístiques crítiques per a prendre decisions, lo que resulta en decisions més ràpides. Desafortunadament, açò també pot conduir a decisions subóptimas. De fet, Thaler i Sunstein[8] rastregen el comportament desadaptativo a situacions en les que el processament del Sistema 1 anula els valors i objectius explícits d'un individu. Està ben documentat que el comportament habitual és resistent al canvi sense interrompre les senyals ambientals que desencadenen eixe comportament.
Les tècniques d'espente tenen com a objectiu utilisar l'heurística de juí per a la nostra ventaja. En atres paraules, un empujoncito altera l'entorn de modo que quan s'utilisa l'heurística, o el Sistema 1, en la presa de decisions, l'elecció resultant serà el resultat més positiu o desijat.[13] Un eixemple d'eixe empujoncito és canviar l'ubicació del menjat fem en una tenda, de modo que la fruta i atres opcions saludables es troben al costat de la caixa registradora, mentres que el menjat fem es reubica en una atra part alluntada de la tenda.[14]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Behavioural Insights». EU Science Hub. Consultat el 28 de març de 2019.
- ↑ Tagliabue. «Feeding the behavioral revolution : Contributions of behavior analysis to nudging and vice versa» (en en). www.semanticscholar.org. Consultat el 27 de juny de 2019.
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ See: Dr. Jennifer Lunt and Malcolm Staves [1] archivat en Wayback Machine.
- ↑ «[2]». Consultat el 9 de setembre de 2009.
- ↑ «[3]». Consultat el 31 d'octubre de 2018 (en és).
- ↑ 8,0 8,1 R. Thaler and C. Sunstein. (2008). Nudge, Penguin Books.
- ↑ 9,0 9,1 Journal of Medical Ethics.39(8)
- 487–93.doi:10.1136/medethics-2012-100727.
- ↑ 10,0 10,1 10,2 The Journal of Positive Psychology.9(6)
- 517–522.doi:10.1080/17439760.2014.936965.
- ↑ Evaluation.21(3)
- 276–291.doi:10.1177/1356389015590218.
- ↑ Health Psychology.27(6)
- 722–727.doi:10.1037/0278-6133.27.6.722.
- ↑ 13,0 13,1 Environment and Behavior.46(4)
- 453–475.doi:10.1177/0013916512469099.
- ↑ Journal of Public Health.38(2)doi:10.1093/pubmed/fdv096.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Teoría del empujoncito» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.