Temple d'Apolo (Figalia)
El Temple d'Apolo Epicurio es va erigir en un lloc cridat Bases (grec antic, Βάσσαι; grec modern Βάσσες, que significa «els barrancs»), en el mont Cotilo, situat huit quilómetros al noroest de la ciutat peloponésica de Figalia, en l'antiga regió d'Arcàdia, i sèt quilómetros al sur de la moderna ciutat d'Andritsaina.
De la bellea d'este temple nos va deixar constància despuix de visitar-ho Pausanias. El temple de Bases s'ha datat de 450 - 425 a. C.
Obra de l'arquitecte Ictino, emmarcada en els treballs de reconstrucció del temple anterior, d'al voltant de l'any 500 a. C. El propi Pausanias diu que el sobrenom de Epicurio es deu a l'ajuda d'Apolo en la pesta que va assolar Figalia en temps de la guerra del Peloponeso.
L'image de bronze del deu, d'uns 3,5 metros d'altura va ser duta a Megalópolis des de Figalia, per a adornar el temple d'Apolo d'aquella ciutat, pero en temps de Pausanias, del temple només quedaven les columnes.
El temple d'Apolo Epicurio en Bases va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 1986.[1]
Descripció
[editar | editar còdic]És un edifici períptero de forma allargada d'al voltant de quaranta per setze metros, que li conferix una apariència arcaica. Pero la seua essencial particularitat és que les seues columnes pertanyen als tres órdens arquitectònics i, sobretot, que mescla ingenuamente innovacions originals de arcaisme arquitectònics, que li otorguen una estranya qualitat, ser un disseny conservador i revolucionari al mateix temps.
Este temple hexástilo (sis columnes frontals) posseïx una columnata exterior d'estil dòric en pedra calcárea gris local d'extrema durea. Les metopas, a sovint adornades, carixen d'escultures. En canvi l'interior oferix una força expressiva de gran calitat, associada a una elegant arquitectura.
En el pronaos i l'opistodomos hi ha dos columnes "in antis" d'orde dòric, i en l'interior del naos apareixen dos files de cinc columnes jòniques recolzades en els murs per menuts muretes travessers. Al fondo del naos, les dos últimes columnes jòniques enquadren una única columna corintia, que separa el naos del ádyton habilitat al fondo. A diferència de la rústica pedra calcárea empleada en l'exterior, el material dels capitelés jònics, aixina com de les metopes esculpidas del friso i les plaques del friso interior són de marbre de Doliana.
El temple ha segut objecte d'importants treballs i d'una restauració radical. Des de 1990, està protegit per un immens envelat, sostingut en postes metàlics i cables d'acer, que ho recobrix completament. Els seus elements arquitectònics han segut netejats i units en puntales i bastides empernados i acolchados.
Història
[editar | editar còdic]
Pausanias relata que este temple va ser consagrat pels habitants de Figalia a Apolo Epicurio, deu sanador que va véncer una epidèmia de pesta, «com ho va fer durant la guerra del Peloponeso». Esta explicació deixa escèptics a molts arqueòlecs moderns.
Indica que l'arquitecte va ser Ictino, sense aportar cap prova d'esta afirmació. Es tracta de l'arquitecte més conegut de la Grècia clàssica: va ser l'autor del Partenón d'Atenes i del Telesterion d'Eleusis.
Pausanias oblida dir cóm i per qué Figalia, modest llogaret d'Arcàdia, va ser capaç de contractar a un arquitecte tan prestigiós. És per lo que els arqueòlecs dubten en confirmar esta hipòtesis. Pero si esta tesis fora veritat, l'erecció d'este temple podria es datada precisament en l'época de Pericles.
Pausanias no explica per qué el temple va ser erigit alluntat, en la montanya, a huit quilómetros de la ciutat, en un lloc d'accés tan difícil que fan falta vàries hores de marcha per a alcançar-ho.
Destaca l'excepcional teulada del temple, fet «exclusivament de pedra», quan en realitat varen ser amprades voltons de fusta per a sostindre el sostre. Elogia la bellea de les pedres i l'harmonia de proporcions, en la combinació innovadora de les columnes i, sobretot, aïllada en l'eix de l'edifici, la primera columna corintia de l'àrea grega, lo que constituïx un alvanç històric, que va tindre un impacte mundial sobre l'arquitectura dels següents sigles.
Les preguntes que sorgixen concernixen als constructors:
- ¿No hi hauria hagut més que dos arquitectes distints en époques diferents: el primer per a la part més antiga i més rústica, és dir la part exterior dòrica, i el segon per a la part interior més recent i més elaborada?
- O, si això haguera segut veritat, Ictino, l'únic mestre d'obres, ¿hauria escomençat llavors la seua carrera en el Partenón, entre 447 i 438 a. C., i l'hauria acabat en Arcàdia en el temple d'Apolo entre 429 i 400 a. C.? Lo que hauria segut un estrany recorregut per a la carrera d'un arquitecte.
Descobriment
[editar | editar còdic]Este temple va permanéixer ignorat durant sigles. En novembre de 1765, l'arquitecte francés Joachim Bolcher, que viajava pel Peloponeso i travessava esta regió montanyosa, va descobrir estes ruïnes inadvertidament.
L'arquitecte britànic Charles Robert Cockerell, acompanyat de varis amics, va explorar el temple en agost de 1811. Va descobrir el friso, ho va comprar a preu de ganga al Pachá de Tripolizza i ho va revendre per 60.000 dólars al Museu Britànic.
Relata l'episodi en el seu diari. Es llig ací tot l'entusiasme romàntic de l'época i la sòrt que sembla guiar el descobriment d'un tesor arqueològic:
Este va estar explorant el cau en la que Cockerell va descobrir un fragment del friso, el fragment n.° 530 del catàlec dels marbres de Figalia del Museu Britànic.
Cockerell i els seus amics varen negociar en el Pachá de Tripolizza el dret d'excavar el temple. L'autorisació va ser otorgada en 1812, a canvi de la mitat de lo que reportara la venda dels tesors descoberts. El temple va ser explorat entre juny i agost de 1812.[3]
La llegenda diu que els arqueòlecs aficionats es varen abstindre de precisar al Pachá l'amplitut dels seus descobriments. Este hauria sentit que se li clavava en el moment en que els occidentals embarcaven els marbres. El Pachá va enviar llavors als seus jenízaros per a detindre l'embarque. Cockerell i els seus amics varen deure acontentar-se llavors en dur-se el friso i abandonar el capitel corintio (l'eixemple més antic d'este orde). El capitel va ser destruït pels jenízaros els qui només varen trobar este objecte per a descarregar el seu còlera i frustració.
El friso va ser venut en subasta en Zante en maig de 1814 i adquirit pel govern britànic per al Museu Britànic.
Cine
[editar | editar còdic]- Bassae (1964) de Jean-Daniel Pollet
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ «Temple of Apollo Epicurius at Bassae». UNESCO Culture Sector. Consultat el 6 de març de 2015.
- ↑ Diari de C.R. Cockerell, citat per David Watkin, The Life and Work of C.R. Cockerell., p. 12-13.
- ↑ David Watkin, The Life and Work of C.R. Cockerell., p. 13.
Vore també
[editar | editar còdic]
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- (en anglés) Friso del temple, Museu Britànic
- (en alemà) Friso del temple en 22 fotografies antigues de calitat
- Archivat el 22 de juliol de 2017 archivat en Wayback Machine., Universitat de Erlangen
- (en alemà) Vista antiga de calitat
- Archivat el 12 de juny de 2007 archivat en Wayback Machine., Universitat de Erlangen
- (en grec) Descripció del temple, Odysseus, Ministeri grec de cultura
- (en grec) Document en vistes antigues del temple abans del montage de la tenda
- Identitat i religió: el santuari d'Apolo en Bases
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Templo de Apolo (Figalia)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.