Tapu

Tapu, o tabú, és un concepte tradicional polinesio que denota alguna cosa sagrat, en «restricció espiritual» o «prohibició implícita»; implica regles morals i prohibicions. En anglés la paraula tabú deriva d'este significat posterior i data de la visita del capità James Cook a Tonga en 1777.

El concepte existix en moltes societats, incloses les cultures tradicionals de Fiji, Maorí, Samoa, Kiribati, Rapanui, Tahití, Hawái i Tonga, en la majoria dels casos en una paraula reconeixible similar, encara que el terme de Rotuma per a este concepte és "ha'a". En Hawái, un concepte similar es coneix com kapu.

En la tradició maorí

En maorí i la tradició tongana, alguna cosa que és tapu és considerat inviolable o sagrat. Les coses o llocs que són tapu deuen ser deixades en pau, i no deuen ser abordades o interferides. En alguns casos, ni tan sols es deu parlar d'elles.

En la societat maorí, el concepte va ser utilisat a sovint pels tohunga (sacerdots) per a protegir els recursos de sobreexplotació, declarant una pesquería o un atre recurs com tapu.

Hi ha dos tipos de tapu, el privat —relacionat en els individus— i el públic —relacionat en les comunitats—. Una persona, objecte o lloc que és tapu, no pot ser tocat pel contacte humà, en alguns casos, ni tan sols acostar-se. Una persona, un objecte o un lloc pot ser sagrat per tapu durant cert temps.

En la societat de pre-contacte, tapu era una de les forces més fortes en la vida dels maoríes. Una violació del tapu pot tindre conseqüències nefastes, incloent la mort de l'infractor per malaltia o a mans d'algú afectat pel delicte. Antigament el menjar cuinat per a una persona d'alt ranc era tapu, i no podia ser consumida per un inferior. La casa d'un cap era tapu, i ni tan sols el cap podia menjar menjar en l'interior de la seua casa. No únicament les cases de les persones d'alt ranc eren percebudes com tapu, sino també les seues possessions, incloent la seua roba. Els cementeris i els llocs de mort sempre varen ser tapu, i estes àrees a sovint estaven rodejades per una tanca protectora. En a lo manco un cas, un cap va declarar un assentament complet —Auckland, una ciutat de colon europeus recent fundada— com tapu, per a aclarir a atres tribus que ho considerava baix la seua protecció.

Hui en dia, el tapu se seguix observant en assunts relacionats en la malaltia, la mort i el sepeli:

• Els ritos funeraris poden durar dos o tres dies. El difunt yacer generalment en un ataüt obert flanquejat per parents femenines vestides de negre, els seus caps a voltes envolts en fulls de kawakawa, i que prenen pocs i breus descansos. Durant el dia, els visitants vénen, a voltes des de molt llunt, a pesar de tindre una relació lluntana, per a dirigir-se als difunts. Poden parlar francament dels seus defectes i de les seues virtuts, pero també és apropiat cantar i chancejar. Es fomenta la lliure expressió del dolor tant per part d'hòmens com de dònes. Es poden invocar les creències tradicionals, i se li diu al difunt que retorne a la pàtria ancestral, Hawaiki, per mig de et rerenga wairua, el viage dels esperits. Els parents propencs o "kiri mat" («pell morta») no poden parlar. En l'última nit, la "pō whakamutunga" (nit del final), els dolientes celebren una vigília i en amanecer l'ataüt es tanca, abans d'un funeral o cerimònia de sepeli junt a la tomba, invariablement cristiana. És tradicional que els dolientes es llaven les mans en aigua i es rocíen el cap abans d'eixir del cementeri. En acabant de que es completen els ritos funeraris, tradicionalment se servix un convit. S'espera que els dolientes proporcionen regals per al menjar. La casa del difunt i el lloc a on varen morir es netegen ritualment en oracions o encantamientos i en menjar i beguda, en una cerimònia anomenada "takahi whare", calcigant la casa. Eixa nit, el pō whakangahau (nit d'entreteniment) és una nit de relaixació i descans. La viuda o el viudo està acompanyat durant vàries nits.
• Durant l'any següent, els familiars d'una persona fallida prominent, visitaran atres maraes, «duent-els la mort» ("kawe mat"). Duen fotos de la persona.
• Les inauguració de làpides (hura kōwhatu) se solen realisar al voltant d'un any despuix de la mort, a sovint en un dia festiu per a acomodar als visitants que no varen poder aplegar al tangihanga. Els morts són recordats i s'expressa més dolor.
• Al Rangatira (cap) o Toa (guerrer), mentres té el seu Tā moko (tatuage facial) fet, es considera tapu mentres el tatuador ho talla, i no se li permet alimentar-se o tocar o inclús mirar el seu propi reflex.
• Els hostes de Manuhiri/manuwhiri o visitants d'una marae són considerats tapu fins que el menjar ha tocat o passat per les seues boques.

Tapu també s'observa encara en el lloc de varamientos de ballenes. Les ballenes són considerades com a tesors espirituals per ser descendents del deu de l'oceà, Tangaroa, i com a tals li les respecta molt. Els llocs de varamientos i qualsevol cos de ballena són tractats com a «terra sagrada».

Noa

Noa, per un atre costat, alça el tapu de la persona o de l'objecte. Noa és similar a una bendició. Tapu i noa seguixen sent part de la cultura maorí en l'actualitat, encara que les persones d'hui no estan subjectes al mateix tapu que la de temps anteriors. Una casa nova hui, per eixemple, pot tindre una cerimònia de noa per a llevar el tapu, per a que la casa siga segura ans que la família es mude.

Referències

• Cook, James (1821). A voyage to the Pacific Ocean: undertaken by command of His Majesty, for making discoveries in the Northern Hemisphere : performed under the direction of Captains Cook, Clerke, and Gore : in the years 1776, 1777, 1778, 1779, and 1780 : being a copious, comprehensive, and satisfactory abridgement of the voyage. Printed for Champante and Whitrow ... and M. Watson; 1793.