El taichí, taichi o taichí chuan (en chinenc, 太極拳; en pinyin, tàijí quán; lliteralment 'suprem puny definitiu' o 'sublim últim puny') és un art marcial desenrollat en China, practicat en l'actualitat per millons de persones en el món sancer.
En la República Popular China el taichí és una activitat molt popular. En els parcs de les ciutats es pot observar pels matins a mils de persones eixercitant els seus moviments llents i decorreguts.
Primordialment, el taichí chuan és un art marcial intern (en chino, 內家拳; pinyin, nèijiāquán) para la lluita cos a cos, ya siga armada o desarmada. En temps més recents li'l considera cada volta més com una pràctica físic-espiritual[1] per a millorar la calitat de vida i conseguir aplegar a la pau interior.
Per una part seria molt profitosa per a la salut, mentres que per una atra constituïx una tècnica de meditació (meditació en moviment).
Hui en dia varis millons de persones en tot lo món practiquen el taichí chuan. Cada una d'elles posa un accent divers en els diferents aspectes d'este art. La majoria ho practica principalment per raons de salut, com a eixercici de relaixació o per a fins de meditació. Especialment en China i particularment entre els més jóvens s'ha difòs el taichí chuan com deporte de competició. Solament una chicoteta part dels adeptes ho practica principalment com art marcial per a fins d'autodefensa o com a estil de vida.[3][4]
No existixen confederacions internacionals i nacionals reconegudes, com sí ocorre en molts atres deports i/o arts marcials: hi ha numerosos estils i variants diferents i no existix una organisació internacional que comprenga als mestres, instructors i practicants de tots els estils. Existixen, no obstant, algunes organisacions nacionals en representació de varis estils en alguns països, aixina com organisacions internacionals de determinats estils, per lo que tampoc existix un sistema internacional únic per a la preparació i evaluació d'instructors.[5]
A diferència d'uns atres deportes de combat, no existix un sistema de graus estandardisat, i no totes les escoles establixen un sistema de cinturons, com lo són per eixemple els de colors en karate o judo. Tampoc existix una vestimenta estandardisada per als practicants, encara que és usual dur sabates de solga plana i prima, aixina com roba llaugera i cómoda.
En els diferents estils i escoles es practiquen diferents eixercicis bàsics tals com a moviments individuals, eixercicis de postura i de respiració, aixina com de meditació. Estos servixen a l'aprenentage dels principis del taichí chuan, per a soltar les articulacions, relaixar el cos sancer i modificar poc a poc la postura en la finalitat d'evitar sobrecarregues inconvenients de les articulacions. Per a això en freqüència s'utilisen eixercicis dels sistemes del chikung.
Lo essencial de l'eixercici està representat per una o vàries aixina cridades formes (en chino, 套路; pinyin, taolu), consistents en seqüències de moviments clarament determinades que se seguixen unes a unes atres de modo que constituïxen una seqüència decorreguda. Les formes bàsiques són pràctiques individuals en les que cada practicant realisa els moviments per a sí mateixa. Les formes representen ací en freqüència la lluita contra un adversari imaginari, d'a on prové la denominació «shadowboxing» (boxeig contra l'ombra) chinenc, que ha caigut en desús i rarament s'utilisa. La forma s'eixercita predominantment de manera grupal i sincrónica. També en les classes el mestre i els alumnes realisen la forma simultàneament.
Una forma es compon de varis «quadros», «passos» o «figures» (les tècniques o moviments individuals) la seqüència dels quals està predefinida. Estes tècniques tenen distints noms que remarquen l'aplicació marcial del moviment (per eixemple «patada de taló dret» en chino, 右蹬脚), que descriuen el caràcter del moviment (per eixemple «tralla simple» (en chino, 单鞭; pinyin, dān biān)) o que tenen una llectura poètica (per eixemple «La grulla blanca estén les seues ales» (en chino, 百鹤亮翅) o «separar el cabellam del cavall salvage» (en chino, 野马分鬃)). Ya que els diferents signes d'escritura chinenca tenen més significats adicionals, els noms posseïxen en freqüència per als coneixedors de l'escritura chinenca un significat més profunt que lo que la seua traducció pot expressar.
Moltes formes es denominen segons la cantitat de postures o moviments, aixina per eixemple la «Forma de 24 moviments» («Forma Pequín») o la «Forma de 37 moviments» («Forma abreviada segons Zheng Manqing» (en chino, 鄭曼青; Wade-Giles, Cheng Man-ch’ing, 1899–1974)). Les formes més extenses tenen més de cent tècniques (per eixemple la «Forma llarga de l'estil Yang» segons Yang Chengfu, en els seus 108 posicions). L'eixecució d'una forma pot prendre des de pocs minuts fins a una hora i mija, segons la cantitat de moviments de la forma i la velocitat de la seua eixecució. A pesar de que les formes del taichí chuan per lo general es realisen de manera llenta i calmada, existixen grans diferències en dependència de l'estil, la forma i l'experiència del practicant.[6]
Archiu:Pushing hands by yatish.jpgSupervisats pel seu instructor, dos alumnes practiquen el Tuishou, un dels eixercicis bàsics entre dos persones.
A banda de l'entrenament en formes individuals es realisen eixercicis o formes completes entre dos persones, que poden considerar-se formes prèvies a la lluita pròpiament. En estes pràctiques l'alumne normalment s'enfronta per primera volta a l'aplicació del taichí chuan en la lluita. Per a poder practicar determinades aplicacions, com per eixemple tècniques de palanca, sense grans riscs de lesió, es requerix certa soltura i un bon sentit corporal. És per això que estos eixercicis normalment es reserven per a alumnes alvançats.
L'eixercici més conegut entre dos persones és provablement el Tuishou (en chino, 推手; pinyin, la teuaī shǒo, en anglés Pushing hands), en el que abdós practicants s'enfronten tocant-se en els seus braços o mans. En un cicle continu, un d'ells eixercix pressió sobre els braços de l'atre, que tracta de cedir a eixa pressió i de neutralisar-la, per a passar ell mateixa a continuació a eixercir pressió.[7] En una forma més lliure del Tuishou, l'objectiu consistix en obligar a l'adversari a abandonar la seua postura, mantenint al mateix temps la pròpia. En esta forma, inclús es realisen competicions.
Depenent de l'estil de taichí chuan, existixen atres eixercicis entre dos persones (p. ej. Dalü), que eixerciten des de les bases simples fins a les seqüències més lliures del taichí chuan en aplicació, autodefensa i competició.
Les formes entre dos persones són seqüències més o menys prolongades, en les que els participants desenrollen un combat imaginari, en coreografia precisa. En estes formes es posa en evidència l'aplicació del taichí chuan com art marcial.
Les formes més comunes són sense armes, no obstant existixen també numeroses formes armades o en utilisació d'artefactes. Tradicionalment s'ensenya solament a alumnes alvançats les formes armades. les armes del taichí chuan són:[3]
l'espasa chinenca per a una mà, recta, de doble tall en mandoble ovalat (Jian).
el pal llarc per a impactar a l'enemic des d'un àngul acceptable (Gun).
L'entrenament de combat, en el que s'eixercita l'aplicació al duel, rarament s'ensenya. Les competicions de taichí chuan s'atenen casi sempre a l'eixecució de formes, en juges que puntuen les eixecucions. A voltes també es realisen competicions en les que els practicants poden enfrontar-se en Tuishou, encara que en estes activitats normalment no s'establix un rànquing. En l'excepció de molt pocs casos, no es realisen duels.
El principi fonamental del taichí chuan és la suavitat: el practicant deu moure's de manera natural, relaixada, solta i decorreguda. En eixercitar el taichí chuan no hi ha eixercicis de força, rapidea o enduriment, com les proves de rompimiento (tameshiwari) usuals en diversos deportes de combat. Pel contrari, s'exigix que els moviments s'efectuen en un mínim de força. A diferència de moltes atres arts marcials, el taichí chuan s'eixercita de manera llenta, per a poder aplicar les tècniques de la manera més correcta possible. Alguns estils o formes del taichí chuan es practiquen de manera més ràpida (en especial les formes en armes), o be inclouen determinats moviments aïllats molt ràpits i explosius.[3]
En la lluita, el combatent de taichí chuan tracta de «adherir-se» a l'adversari, és dir, mantindre sempre el contacte en ell. En lloc de reaccionar a determinats atacs de l'adversari en certes tècniques de contraatac, el cos deu reaccionar de manera espontànea i natural, no oponent resistència als atacs, sino utilisant la pròpia força de l'adversari i dirigint-la en contra seua.[8]
En eixercitar, el cos deu estar «relaixat». Això no significa que tots els músculs del cos deguen estar «adormecidos» (com ocorre per eixemple durant el somi REM), sino que solament aquells músculs que realment es necessiten per a un determinat moviment o postura es tensen, mentres que el restant dels músculs mostren un to muscular distendido.[9] És dir, és una relaixació que consistix en l'expressió de l'aixina cridada força Yin per als moviments orientats a un fi, que es coordinen de manera conjunta en el cos i que no estan supeditats a cap tipo de tensions inhibitòries.
La respiració deu ser profunda, relaixada i fluir de manera natural. A través de que es procura una respiracióabdominal, la freqüència respiratòria és notòriament més baixa que en la respiraciótoràcica usualment empleada. Mentres que els principiantes en la majoria dels casos deuen deprendre primer a deixar fluir lliurement la respiració o adaptar-la als moviments, el ritme respiratori dels practicants alvançats s'ajusta de manera natural al moviment.[10] No obstant, els diferents estils de taichí chuan manegen de manera distinta l'aspecte de la respiració, de modo que no és possible fer afirmacions generals al respecte.[11]
Els moviments del taichí chuan deuen ser conscients i atents. En açò no s'anima, no obstant, a la concentració exclusiva en els processos en el cos del practicant, sino que deu distribuir-se de manera parella entre la percepció dels moviments propis i els de l'entorn.
Els següents «dèu principis fonamentals» de Yang Cheng Fu[12] resumixen la postura corporal i espiritual ideal d'un practicant. En els diversos estils existix ademés una varietat de principis adicionals.
Empinar el cap de manera relaixada.
Mantindre el pit arrere i endreçar l'esquena.
Soltar la regió lumbar, la cintura.
Separar lo buit i lo ple (distribuir el pes correctament).
Per la seua estreta relació en el taoisme filosòfic, el taichí chuan, com totes les arts marcials interns, li assigna gran significació al concepte del chi (en chino tradicional, 氣; pinyin, qì; Wade-Giles, ch’i). En els moviments es deu permetre que el chi fluïxca, relaixant en lo possible els músculs i les articulacions i realisant-los de manera solta i decorreguda. A través dels eixercicis, es deu «aumentar el chi en el cos» i el practicant deu aplegar a estar en condicions de percebre i finalment controlar el poder chi. Molts practicants descriuen la sensació que sorgix en fer-ho com una espècie de fluix energètic, que es pot fer circular en el cos i enviar a determinades parts d'est. Açò se sosté que per una part servix a la salut i al control corporal, i per una atra seria aplicable en combat.
En Occident a voltes es discutix sobre la naturalea del chi, si acàs es tracta d'una espècie de matèria sotil, o be d'un concepte útil que ajuda a desenrollar el tipo de moviments i l'eficiència biomecánica requerits per al taichí chuan. Per a l'aplicació del concepte en taichí chuan és irrellevant l'opinió o creència del practicant al respecte.[13]
Medicina chinenca tradicional i beneficis per a la salut
En la medicina chinenca tradicional els eixercicis de moviment juguen un rol central, tenint per objectiu aumentar el chi i fer permeables els meridianos per al mateix. Entre ells es conten els diversos sistemes del Chi Kung, pero també el taichí chuan i les demés arts marcials internes. Els eixercicis s'ampren principalment en forma preventiva, per al manteniment general de la salut espiritual i física del ser humà, més que com a tractament per a determinades malalties o dolències. No obstant, els efectes positius de l'eixercici sobre la salut es conceben de manera essencialment més àmplia que per eixemple els efectes de l'activitat deportiva en la medicina occidental.[14]
Les investigacions clíniques realisades en els marcs de la medicina occidental han evidenciat que la pràctica regular del taichí chuan té diversos efectes positius sobre variats aspectes de la salut física i psíquica, com per eixemple el sistema circulatori, el sistema inmunitario, la percepció del dolor, l'equilibri i en general sobre el control corporal, la movilitat i la força.[15] Inclús, s'han observat beneficis d'esta pràctica en la prevenció i tractament d'accidents cerebrovasculares.[16][17]
En la transcripció Pinyin, hui en dia d'us generalisat, el nom d'este art marcial es transcribe com a Taijiquan. Atres transcripcions freqüents com a T’ai chi ch’uan o T’ai chi ch’üan es basen en el sistema Wade-Giles, més antic i hui dia en desús, que no obstant encara seguix amprant-se en el context de les arts marcials.
El Taiji (en chino tradicional, 太極; pinyin, Tàijí) és en el taoisme un sinònim del principi generador suprem, difícil de traduir, ya que no existix el concepte anàlec en els idiomes occidentals. Sol representar-se per mig del símbol que es reproduïx ací, que intenta expressar el interjuego harmònic de les forces duals yin i yang. Este símbol s'ampra en freqüència en relació en el taichí chuan, entre atres coses en avisaje. En els moviments del taichí chuan, este dualisme del yin i el yang juga un rol important, que es reflectix per eixemple en les dèu regles bàsiques reproduïdes més arriba («Mantindre separat lo buit i lo ple», «La coordinació del dalt i l'avall» i «L'harmonia entre interior i exterior»). Quan (en chino, 拳; pinyin, Quán) significa ‘puny’; en el context de les tècniques de combat s'utilisa quan es lluita a mà nueta, és dir sense armes. Una traducció del sentit del taichí chuan seria, per tant, ‘lluitar d'acort en el principi suprem’.[3]
El nom taichí chuan per a designar a l'art marcial es va originar provablement entre 1853 i 1880 entre els adherentes de l'estil Wu/Hao i s'utilisa en tots els estils des de principis de el XX. Prèviament havien existit diverses atres denominacions per a este art marcial.
En varis idiomes occidentals, el taichí chuan en freqüència es denomina tai chi en forma abreviada. En sentit estricte esta denominació és enganyosa, ya que, com va ser mencionat anteriorment, taichi (taiji) té en chinenc un significat propi totalment diferent. Ya que en alguns països l'aspecte d'art marcial del taichí chuan, representat per la paraula quán (en chino, 拳), a voltes passa totalment a segon pla, la denominació abreviada en part s'utilisa a plena consciència. cal aclarir, que en l'espanyol, és desaconsejable la grafia en dos paraules, preferint-se les grafies taichí i taichi.[18]
Ocasionalment apareix l'escritura Thai chi, que no correspon a cap transcripció usual i provablement no constituïxca més que un error ortogràfic, encara que la transliteración a l'espanyol sembla ser correcta com «taichí», nom en el que és popularment conegut. El taichí chuan no té relació alguna en el muay thai.
Les senyes referides a l'història del desenroll del taichí chuan són en part molt contradictoris. La majoria dels que hui practiquen el taichí chuan es referixen a l'existència d'antecessors o raïls de el XV o més tempranament. Per lo demés, els antecedents i raïls haurien segut transmesos solament dins d'un círcul estret de persones, un monasteri o una família. Correspondientement, en freqüència escapen a l'historiografia oficial.
Zhang Sanfeng, els monts Wudang i la relació en el taoisme
En les arts marcials de China, el taichí chuan es conta entre les arts marcials internes (chin. Neijia), relacionant-se en els principis del Taoisme. Com a fundador llegendari de les arts marcials internes, i per tant també del taichi chuan, sol considerar-se al monge taoísta i immortal Zhang Sanfeng, que segons s'afirma va viure entre els sigles X i XIV. No obstant la seua existència històrica no ha segut comprovada. Segons la llegenda, va descobrir els principis de les arts marcials internes en els monts Wudang, despuix d'haver observat la lluita entre una serp i una grulla blanca o garza. Concretament, va vore cóm la serp, en agilitat i destrea per a cedir davant els atacs de la grulla, va conseguir eixir ilesa. Per esta raó, varis dels moviments del taichi chuan s'assemblen als d'estos dos animals.
La ciència històrica no coneix documents de l'época en que per primera volta es va fixar per escrit la llegenda de Zhang Sanfeng, en els que se sugerixca una relació entre Zhang Sanfeng i les arts marcials o que apleguen a mencionar-ho com a inventor d'un art marcial particular. Alguns dels texts dels cridats «clàssics» del taichi chuan duen noms d'autors que sugerixen l'existència de tal relació. No obstant no s'ha establit en seguritat quàn varen ser escrits eixos texts i si acàs els noms dels suposts autors no varen ser agregats en posterioritat. Això va poder haver-se fet, per un costat, per a donar-li un major pes als texts, i per una atra part per a complir en la virtut confuciana de la modèstia, o be simplement solament per a subrallar la relació en els monts Wudang.[19][20]
Molt ocasionalment hi ha adeptes del taichi chuan que citen raïls encara més antigues, que segons s'afirma es remontarien a la dinastia Liang (502–557).
[21]
Encara que es tracta d'una afirmació històricament qüestionada, els monges taoístas i representants de les arts marcials contemporànees en els monts Wudang sostenen que les arts marcials internes (i en elles també el taichi chuan) s'han conservat, desenrollat i fet tradició des dels temps de Zhang Sanfeng en els monasteris taoístas dels monts Wudang. S'agrega que fins fa poc rara volta haurien segut transmesos a estranys. Aixina, en el XVII, el monge viager del Wudang, Wang Zongyue (en chino, 王宗岳), hauria ensenyat el seu art marcial en el llogaret de Chenjiagou en acabant de que li l'hagueren solicitat, produint-se aixina la fundació de l'estil Chen (vore més avall).
L'estil de taichi chuan que es pràctica en els monts Wudang com a part de les arts marcials internes i que en el intertanto s'ensenya a un públic més ampli, es diferencia notablement dels demés estils i a voltes es denomina estil Wudang del taichi chuan, que no deu confondre's en el Wudang Taichi Chuan, desenrollat a mitan de el XX per Cheng Tin-hung en Hong Kong.
Existixen senyes confiables sobre l'història del taichi chuan fins a aproximadament mediats de el XVI. En eixa época, el general Qi Jiguang (en chino tradicional, 戚繼光; pinyin, Qī Jìguāng, 1528−1588) va desenrollar un nou estil d'arts marcials basant-se en els 32 estils coneguts per ell. Si be és cert que en ell no es menciona el taichi chuan, el llibre conté numeroses tècniques que encara hui són part de l'estil Chen del taichi chuan.
[22]
A mitan de el XVII en el llogaret de Chenjiagou (en chino, 陳家溝) va aparéixer un nou estil de boxeig. D'acort a la tradició de la família Chen, este estil va ser desenrollat pel general Chen Wangting (en chino, 陈王庭, 1600−1680) sobre la base dels seus coneiximents de les arts marcials de l'época. No hi ha senyes segures per a determinar el rol eixercitat pel monge del Wudang, Wang Zongyue (en chino, 王宗岳), en la creació del taichi chuan, o si acàs este monge siquiera va existir.
Lo cert és que des d'eixa época l'estil primerament va ser desenrollat i transmés com a secret familiar de la família Chen. En la primera mitat de el XIX, el taichi chuan de la família Chen va ser transmés per primera volta a un estrany. Chen Changxing (en chino, 陳長興; pinyin, Chén Chángxīng, 1771-1853) va acceptar a Yang Lluiten (en chino tradicional, 楊露禪; Wade-Giles, Yang Lu-ch’an, 1799-1872) com a alumne en el círcul intern de la família. Yang Lluiten va desenrollar ulteriorment lo deprés, transformant-se aixina en el fundador del Estil Yang. Alguna cosa més vesprada Chen Qingping (en chino, 陳清苹; Wade-Giles, Ch’en Ch’ing-p’ing, 1795-1868) també fòra de la família, li va ensenyar a Wu Yuxiang (en chino, 武禹襄, 1812-1880), fundador del Estil Wu/Hao.[23]
Aixina, en la segona mitat de el XIX es varen tirar les bases per als aixina cridats cinc estils familiars, cada u dels quals va ser desenrollat, transmés i conservat dins d'una família determinada. El mestre feya la transmissió completa del seu estil solament als seus fills, de manera que el màxim representant d'un estil de taichi chuan era al mateix temps el cap de la família. Entre les diferents famílies es va donar un intercanvi intens, particularment en temps de la fundació. Els cinc estils familiars són:[24]
Estil Chen (en chino, 陳氏) en la «menuda estructura» (en chino, 小架; pinyin, Xiaojia) o en la «gran estructura» (Dajia) (mediats de el XVII). Des d'al voltant de 1976 dins de la «gran estructura» es distinguix adicionalment entre la «vella estructura» (en chinenc, 大老架; pinyin: Dalǎojia) i la «nova estructura» (en chino, 新架; pinyin, xinjia).[25]
Archiu:Yang Luchan.jpgYang Lluiten, creador de l'estil Yang.Estil Yang (en chino, 楊氏; pinyin, yángshì) d'acort a Yang Lluiten; en la «gran estructura» d'acort a Yang Chengfu (en chino tradicional, 楊澄甫; pinyin, Yáng Chéngfǔ; Wade-Giles, Yang Ch’eng-fu, 1883–1936) o en la «menuda estructura» segons Yang Banhou (en chino tradicional, 楊班侯; pinyin, Yáng Bānhóu; Wade-Giles, Yang Pa-hou) 1837–1892). Actualment, este estil és difòs en la seua forma tradicional a nivell internacional per l'Associació Internacional de Taichichuan de l'Estil Yang (YFTCCA), creada en 1998 pels Mestres Yang Zhenduo i Yang Jun en Estats Units.[26]
cal fer notar que el «Wu» de «Wu Yuxiang» és un signe diferent al de «Wu Jianquan» – per tant es tracta de famílies distintes. Com el taichi chuan ara ya no solament es transmet en el sí de la família, hui en dia ya no es pot determinar l'estil d'un mestre sobre la base del seu llinage.[27]
En la República Popular China es varen resumir en 1956, per part de les autoritats oficials, les distintes arts marcials chinenques baixe el concepte de Wushu modern entre elles també el taichi chuan. Es va introduir la Forma Pequín, una forma de 24 quadros basada en l'estil Yang, la que va ser elevada a la categoria de taichi chuan «oficial», és dir, que podia ser utilisada en competicions. Les formes tradicionals varen ser reprimides i solament podien continuar difonent-se en círculs privats.
Sobre la base de la Forma Pequín es va desenrollar en 1976 una forma en 48 quadros, en la que es varen incorporar elements d'atres estils.[6] En 1989 va sorgir la forma en 42 quadros com una nova forma per a competicions. Esta última conté elements clarament reconeixibles dels diferents estils. En eixe mateix any es va presentar una forma per a competències consistent en 40 quadros. Des de 1999 existix ademés en l'estil Yang una forma composta per 16 i una atra per 10 quadros.
Des de la creixent obertura de China, poden novament ensenyar-se de manera pública les formes tradicionals.
En l'any 1990 es va fundar en China la International Wushu Federation (IWUF, en chino, 国际武术联合会), la que acull baix el seu sostre a les distintes agrupacions de Wushu a nivell mundial i organisa anualment el Campeonat Mundial de Wushu, en el qual competixen les formes estandardisades de taichi chuan i de taiji jian en espasa. Des de 2006 organisa ademés un Campeonat Mundial de Wushu Tradicional, en el que poden presentar-se les formes tradicionals del Taichi chuan.[28]
En el marc de la pren del poder pels comunistes en China a mitan de el XX i de la repressió de les arts tradicionals que li va seguir, particularment en la Revolució Cultural, molts mestres del taichi chuan varen fugir de China i varen començar a difondre el seu art marcial fora del país.[29]
Com a conseqüència de lo anterior, en la década de 1960 el taichi chuan també es va donar a conéixer en Occident. En això es va destacar Zheng Manqing (en chino, 鄭曼青; Wade-Giles, Cheng Man-ch’ing, 1899–1974),[29] qui havia segut, de 1928 a 1935, alumne del mestre Yang Chengfu i va desenrollar una forma abreviada de l'Estil Yang en 37 quadros. En 1949 va fugir a Taiwan i es va establir en Nova York en 1964, a on va començar a ensenyar la seua forma. Provablement es dega a la simpleza d'esta forma abreviada i al caràcter obert de Zheng Manqing el que la seua forma es difonguera en tot Occident, si ben tant ell com també la seua forma són motiu de polèmica i la seua forma no és reconeguda pels demés representants de l'Estil Yang.
Des de que el taichi chuan s'ha fet cada volta més popular i se seguix divulgant, s'observa una gran diversitat d'estils. S'han desenrollat innumerables desenrolls ulteriors, variants i mescles, que s'ensenyen i practiquen baix la denominació de «Taichi Chuan».
Al respecte predominen dos tendències:
Regrés a la raïls: Alguns estils es referixen a raïls ixcà antigues, «autèntiques». Estos estils solen dur el nom d'un dels estils familiars o d'estils encara més antics.
Lo millor de tots: Atres estils constituïxen desenrolls nous, que intenten combinar les «millors» característiques dels atres estils. En este context en freqüència s'adopten elements d'atres arts marcials, del ball o de les tècniques de meditació. Un eixemple d'esta tendència és el Tang Lang Taijiquan.
La major part dels estils de taichi chuan practicats en Europa occidental són variants de les formes oficials o derivats d'algun dels estils familiars Chen, Yang o Wu. Des de fa algun temps també es divulga el taichi chuan de la tradició de Wudang.
↑ 3,03,13,23,3Oberlack, Helmut (2005). Innere Kampfkünste: Ein Special dones Taijiquan & Qigong Journals (en alemà), A&O MedianetWork. ISBN 3-9808747-5-3. «Taijiquan»
↑Runjin,Wu;Lichan, Zhu;Jonasson, Zhu Thomas (2008). Die Vielfalt dones Tai Chi Chuan und seine Verankerung in der Traditionellen Chinesischen Medizin (en alemà), Schiedlberg: Bacopa-Verlag, pp. 66−68. ISBN 978-3-901618-50-5.
↑Runjin,Wu;Lichan, Zhu;Jonasson, Zhu Thomas (2008). Die Vielfalt dones Tai Chi Chuan und seine Verankerung in der Traditionellen Chinesischen Medizin (en alemà), Schiedlberg: Bacopa-Verlag, pp. 59-65. ISBN 978-3-901618-50-5.
↑Ranne,Nabil (2010). Ohne Kraft geht és nicht (en alemà).
↑Wu Runjin, Zhu Lichan, Thomas Jonasson, Die Vielfalt dones Tai Chi Chuan und seine Verankerung in der Traditionellen Chinesischen Medizin.Bacopa-Verlag, Schiedlberg, 2008.ISBN=978-3-901618-50-5, pp.99-130
↑Klein, P. J. i W. D. Adams, Comprehensive therapeutic benefits of Taiji: A critical review en: Am. J. Phys. Med. Rehabil.Vol. 83, 2004, p.p. 735-745
↑«[1]». Consultat el 15 de novembre de 2018 (en és-ES).
↑Stanley Henning: «Ignorance, legend and taijiquan», en Journal of the Chen Style Taijiquan Research Association of Hawaii, vol. 2, n.º 3, 1994, págs. 1-7. PDF, 84 KB
↑Davis, Barbara, Taijiquan classics: an annotated translation; including a commentary by Chen Weiming. North Atlantic Books, ISBN=1-55643-431-6, pp. 25-47
↑Lu Shengli Combat techniques of Taiji, Xingyi, and Bagua: principles and practices of internal martial arts; translated and edited by Zhang Yun.Blue Snake Books, ISBN=978-1-58394-145-4, pp.42-52
↑Henning, Stannley en: China Review International. Acadèmia Encounters the Chinese Martial Arts, Vol. 6, Nº 2, 1999,PDF, 437KB Artícul en Internet. Data d'accés: 03/02/2010-2-3
↑«Història del Tai Chi» (en espanyol). Tai Chi chen tradicional. Consultat el 05/06/19.
↑Lu Shengli, Combat techniques of Taiji, Xingyi, and Bagua: principles and practices of internal martial arts; translated and edited by Zhang Yun, Blue Snake Books. ISBN=978-1-58394-145-4, pp.52-60
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Taijiquan.