TF1

TF1 (sigles de Télévision Française 1) és un canal de televisió francés en obert d'índole privada, operat per Groupe TF1. Va començar les seues emissions el 6 de giner de 1975 sobre la freqüència del primer canal de la radiodifusora pública ORTF, que existia des de 1935, i va ser privatizar el 15 d'abril de 1987 per mig de la creació d'una societat anònima en la que el grup Bouygues és l'accioniste majoritari.

Des de 1988 és el canal en més audiència de França. Encara que la seua àrea de transmissió es llimita a França, també pot sintonizarse en la TDT d'Andorra i en plataformes de cable i satèlit en Bèlgica, Suïssa i Luxemburc.

Història

Antecedents (1935-1974)

Encara que TF1 va ser fundada oficialment en 1975, els seus orígens es remonten a quatre décades arrere. El 26 d'abril de 1935 va començar a emetre el primer canal de televisió en França, Ràdio-PTT Vision, que dos anys despuix va ser substituït per Radiodiffusion Nationale Télévision, controlada per Radiodiffusion Nationale. Les emissions es varen detindre al començ de la Segona Guerra Mundial i no es varen recomençar fins a 1942 per mig d'un nou servici, Fernsehsender Paris, que estava dirigit per les forces d'ocupació alemanes i contava en assistència de Telefunken. Este canal va funcionar des del 7 de maig de 1943 fins al 12 d'agost de 1944, una semana abans de la lliberació de París.

El 1 de octubre de 1944 comenzaron las emisiones de RDF Télévision française, controlada por Radiodiffusion française (RDF), en la frecuencia de VHF (sistema E de 819 líneas). Este servici va oferir una programació regular a partir de 1947 i va cobrir events en directe, com la final del Tour de França de 1948. La creació de l'empresa Radiodiffusion-télévision française (RTF), controlada i operada per l'estat, va consolidar el primer canal en una programació d'informatius, séries i documentals. RTF Télévision va ser l'únic canal de televisió en França fins a la creació de segon canal el 18 d'abril de 1964 que emés experimentalment el 21 de decembre de 1963.

En 1964 el govern francés va substituir a RTF per un nou ent públic, Office de radiodiffusion télévision française (ORTF), en un model similar al de la BBC britànica que li dotava de major autonomia. En este periodo es va desenrollar la competència entre els dos canals públics.

Canal públic (1975-1986)

La Llei Audiovisual de 1974 va significar la desaparició de la ORTF i la seua tongada per societats nacionals: Radio France (ràdio), Société française de production (productora audiovisual), Télédiffusion de France (teledifusión), Institut national de l'audiovisuel (archius) i tres canals de televisió independents entre sí: Télévison Française 1 (TF1), Antenne 2 i France Régions 3 (FR3).

Les emissions de TF1 varen començar el 6 de giner de 1975 a les 10:30 del matí. Encara que en un primer moment va seguir emetent en VHF, en 1976 va començar a emetre en color pel UHF en 625 llínees Secam. La seua programació era generalista i competia directament en el canal públic Antenne 2, mentres que FR3 es va quedar en els blocs d'informació regional

El nou model públic va afectar al desenroll del primer canal, que va perdre el liderage d'audiència en 1982. Ademés de contar en una plantilla de treballadors més envellida, Antenne 2 contava en una oferta més innovadora en entreteniment i informatius. Per un atre costat, l'aprovació de la televisió privada en els anys 1980 va supondre l'arribada de nous canals com Canal+ (televisió per subscripció) i La Cinq (senyal oberta). En este nou escenari es va nomenar director a Hervé Bourges, procedent de Ràdio France Internationale, qui va frenar la pèrdua d'espectadors sense aplegar a recuperar el primer lloc.

Privatisació (1986-1987)

En març de 1986, el govern del primer ministre Jacques Chirac va prometre privatizar una de les tres televisions públiques. Descartades FR3 per la seua estructura regional i Antenne 2 pel seu liderage, l'opció més clara era TF1 per ser el primer canal i per la seua solvència econòmica. La Comissió Nacional de Comunicacions (CNCL) va obrir el determini de candidatures en setembre de 1986 i va haver dos grups finalistes: Bouyges i Hachette. La candidatura de Bouyges estava avalada pel seu president Francis Bouygues i contava en el respal de Credit Lyonnais, Société Générale i diferents inversors. Per un atre costat, Jean-Luc Lagardère avalava l'oferta de Hachette i estava respalat per l'agència de publicitat Havas. La CNCL es va decantar finalment pel proyecte de Bouyges.

TF1 va ser transformada en societat anònima l'1 de giner de 1987. Quatre mesos despuix, el 6 d'abril, el grup Bouyges va comprar el 50 % per a convertir-se en l'accioniste majoritari. En juliol es va traure a bossa el 40 % dels títuls per mig d'una oferta pública de venda, i el 10 % restant es va oferir als treballadors de l'empresa per un preu inferior al del mercat. Tot el procés va quedar culminat el 15 d'abril de 1987 despuix de rebre una concessió privada en obert per 10 anys.

Liderage (1987-2000)

El logotip clàssic de TF1 es va introduir en febrer de 1990.

En 1987, Francis Bouygues assumix la presidència i nomena a Patrick Li Lay, un dels seus hòmens de confiança, com a vicepresident. Abdós es varen comprometre davant la CNCL a complir les condicions de privatisació i a transformar a TF1 en una gran empresa audiovisual. La primera decisió que varen prendre va ser presentar un pla de viabilitat en retallades salarials i un expedient de regulació d'ocupació. Alguns periodistes de TF1 varen fer us de la clàusula de consciència per a marchar-se del canal, i varis presentadors històrics com Jean-Claude Bourret, Stéphane Collaro i Patrick Sabatier es varen marchar a La Cinq, dirigida per Fininvest. A pesar de tots estos contratemps, el pla de viabilitat va eixir avant i Patrick Li Lay va ser nomenat president en 1988.

En el seu primer any baix la nova gestió, TF1 i Antenne 2 havien empatat en quota de pantalla. El canal apostó por una programación comercial con formatos procedentes de Estados Unidos, series de producción nacional, y nuevos espacios como Club Dorothée de Dorothée, Sacrée Soirée de Jean-Pierre Foucault y Ushuaïa de Nicolas Hulot. Además, los informativos fueron remodelados con un formato más dinámico, dos bloques de tarde (13:00) y noche (20:00), y la contratación como presentador estrella de Patrick Poivre d'Arvor, quien se mantuvo al frente de la edición vespertina desde 1987 hasta 2008. Al acabar 1988, TF1 había recuperado el liderazgo con un share del 44,8%. El 2 de febrero de 1990 se adoptó una nueva imagen corporativa, un logo rectangular con los colores de la bandera de Francia, que le reafirmaban como la televisión francesa de referencia.

L'1 de juny de 1992 es va inaugurar Tour TF1, la sèu del grup TF1 en Boulogne-Billancourt, compost per un rascacels de 45.000 m² que conce ntra tant les oficines com els estudis.

En la década de 1990 el canal va consolidar la seua primera posició gràcies a una programació de cort popular, composta per séries, concursos, informatius i els primers espais de telerrealitat: Star Academy i Koh-Lanta. Entre 1992 i 1997 la quota de pantalla mija era del 35 % i la ventaja respecte a France 2 superava els quinze punts percentuals. Si es té en conte la suma del restant de països francòfons, TF1 era en aquella época el canal generaliste privat més vist de l'Unió Europea.

Situació actual

Sèu central de TF1

L'arribada de la televisió digital terrestre (TDT) i l'irrupció d'internet han afectat al pla de negoci de TF1. Encara que en un primer moment varen pensar que la diversificació d'oferta no els anava a afectar, TF1 va caure per baix del 30 % de quota de pantalla i el grup va terminar comprant atres canals per a diversificar l'oferta, entre ells TV Breizh (2000), TMC (2005) i TFX (2010). També va traure en senyal oberta La Chaîne Info, un canal d'informació contínua. Entre 2001 i 2014 va ser propietari d'Eurosport, el major canal deportiu europeu.

Patrick Li Lay va deixar la presidència de TF1 en 2007 i va cedir la direcció general a Nonce Paolini, l'estratègia de la qual va passar per rejovenir tant la programació com la plantilla de presentadors. L'eixida més comentada va ser l'acomiadament de Poivre d'Arvor en estiu de 2008. TF1 va mantindre el seu liderage en audiència gràcies a les séries nortamericanes, els espais de telerrealitat, els drets deportius i formats nous com Tinc una pregunta per a vosté. Entre 2012 i 2018 va posar en marcha HD1, un canal propi en alta definició.

L'actual director de TF1 des de 2016 és Gilles Pélisson, qui va mantindre la mateixa estratègia del seu antecessor.

Referències

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/TF1 de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.