Suillus quiescens

Erro al crear miniatura:

Suillus quiescens (Suillus quiescens)

Suillus quiescens és un fonc poroso del gènero Suillus (família Suillaceae) que forma ectomicorrizas en pins. Es va recolectar per primera volta en 2002 en l'illa Santa Creu front a la costa de Califòrnia en associació en Pinus muricata, i es va descriure formalment en 2010. L'espècie s'ha registrat en llocs costers i montanos en Califòrnia i Oregó, i també s'ha introduït en Nova Zelanda en associació en Pinus radiata. És possible que no s'informe lo suficient perque pot persistir en el sol com un banc d'espores inactiu i perque pot confondre's en la semblança Suillus brevipes. Encara que similar en apariència general, es distinguix per la seua capell inmaduro més pàlit i pels diminuts punts glandulares en l'estipe que s'enfosquixen en l'edat. L'espècie s'evalua com a preocupació menor en la Llista Roja de la UICN.

Descobriment

Els cossos frutales del fonc es varen recolectar per primera volta en 2002 en l'illa Santa Creu, en el comtat de Santa Bàrbara. Varen ser nomenats provisionalment com una nova espècie, Suillus quiescens, en les actes de la conferència publicades en 2005. L'espècie va ser descrita i nomenada oficialment en una publicació de Mycologia de 2010. l'epítet específic quiescens es referix a la capacitat de l'organisme d'esperar inactiu (quiescente) en el sol fins que trobe raïls de pi.

Filogenia

Basant-se en l'anàlisis filogenético de la regió espaciadora transcrita interna (ITS) del ADN ribosómico de vàries espècies de Suillus, S. quiescens és distinta d'atres espècies morfològicament similars com a S. brevipes, S. volcanalis i S. occidentalis. Les seqüències de S. quiescens, que es varen obtindre de cossos frutales i de puntes de raïls micorrícicas, varen formar un clado. L'anàlisis va mostrar que les seqüències de S. quiescens coincidien en algunes seqüències de Suillus no identificades trobades en micorrizas de plántulas de pi recolectades en Oregó i Califòrnia.

Una revisió multigénica posterior de Suillus (usant seqüències ITS, LSU, TEFa-1, RPB1 i RPB2) va colocar a S. quiescens en Suillus subgénero Suillus, secció Suillus. En eixe marc, secc. Suillus comprén espècies associades a Pinus que típicament tenen una tapa glabra, viscosa a glutinosa i punts glandulares en el estipe, i la secció està respalada per anàlisis filogenético.

Descripció

La tapa varia en forma d'hemisfèrica a àmpliament convexa, i té un diàmetro de 6 a 12 cm (2,4 a 4,7 polzades). El color del capell és marró obscur en #espècimen madurs i tons més clars de marró en foncs més jóvens. Els eixemplars jóvens tenen una capa pegajosa de gluten en el capell que se seca en la madurea. La vora del capell es enrolla cap a dins en eixemplars jóvens. La carn del capell és blanquecina i no canvia de color quan es magulla o es talla. Els tubos en la part inferior de la tapa són de color groc clar a groc anaranjado lluent; les boques dels tubos solen tindre menys d'1 mm d'ample. El estipe sol tindre entre 2 i 4 cm (0,8 i 1,6 polzades) de llarc, alcançant en menys freqüència fins a 8 cm (3,1 polzades). Té el mateix ample en tots els llocs o una miqueta més gran (bulboso) en la base. El color de la part superior del estipe és de groc pàlit a clar, mentres que la part inferior pot ser marró clar o estar coberta en vetes de material glutinoso com el del capell. La superfície del peu està coberta de glándulas fines que inicialment són llaugerament més obscures que el color de la superfície del peu, pero es tornen marrons o casi negres despuix del secat. El color de la chafada d'espores no es va determinar a partir de les #recolecció inicials, pero es creu que és de groc-marró a marró en funció del depòsit d'espores acumulat que es veu en la superfície de les tapes dels cossos frutales veïns.

Les espores allargades són oblongas en vista frontal, en dimensions de 6,1–14,7 per 2,4-3,7 µm. La majoria de les espores contenen una sola gota gran d'oli. Les cèlules portadores d'espores, els basidios, tenen forma de maza, dos o quatre espores i medixen de 20,2 a 26,2 per 5,2 a 6,7 µm.

Espècies similars

En el seu peu curt i capell pegajoso, S. quiescens és similar a S. brevipes. Es pot distinguir de les últimes espècies pel color del capell jove (marró clar), els punts glandulares en la part superior dels estípites en #espècimen madurs i el color groguenc en la part superior del estípite.

Hàbitat i distribució

Els cossos frutales creixen junts en menuts grups en el sol en associació en Pinus muricata. En un estudi filogenético multigénico de Suillus, també es muestreó S. quiescens en Califòrnia en associació en Pinus radiata, ademés del pi bisbe. L'evaluació de la Llista Roja de la UICN informa que és ectomicorrícica en pins de dos i tres agulles i també ocorre en Pinus contorta en la costa del nort de Califòrnia i Oregó; segons les mostres ambientals, l'evaluació considera que és provable que ocórrega en P. ponderosa i P. jeffreyi també, encara que senyala que es necessiten més senyes sobre l'ecologia de l'espècie. S. quiescens és l'espècie de Suillus més comuna en l'Illa Santa Creu, la seua localitat tipo, i també s'ha recolectat en l'Illa Santa Rosa i Point Reis National Seashore en Califòrnia. Santa Creu i Santa Rosa, dos de les quatre illes que conformen les Illes del Canal del Nort, tenen un clima mediterràneu en hiverns frescs i humits i estius càlits i secs.

La majoria de les espècies de Suillus no tenen espores que sobrevixquen en el sol durant llarcs periodos de temps, pero les espores de S. quiescens poden tolerar les condicions seques i la calor típics de Califòrnia. Un atre estudi va mostrar que les espores viables de S. quiescens estaven presents en el sol pasteurizado en vapor plantat en els camps d'Oregó. La descripció original sugeria que S. quiescens és una espècie sucesional primerenca les espores de la qual permaneixen inactives en el sol fins que es troben les raïls d'un hoste de pi adequat. Una revisió de 2024 de les introduccions de Suillus va descriure els bancs d'espores de sol de llarga vida com una característica del Suillus introduït, lo que permet que les espores persistixquen durant la sequia i l'incendi fins que estiguen disponibles raïls de Pináceas compatibles.

L'evaluació de la Llista Roja de la UICN descriu que l'espècie es troba en subpoblaciones disjuntas en Califòrnia i Oregó, i informa que provablement estiga subregistrada perque a sovint s'identifica erròneament com a S. brevipes. També s'ha introduït en Nova Zelanda, a on creix en el pi de Monterrey no natiu. Un bolete ilustrat pel botànic neozelandés John Buchanan en un quadern manuscrit del sigle XIX ha segut sugerit com una possible representació de S. quiescens en Nova Zelanda.; l'identificació es va presentar com a provisional i representaria un registre primerenc de Nova Zelanda solament si l'espècimen original s'haguera recolectat baix pins.

Conservació

La UICN evalua a Suillus quiescens com a espècie de preocupació menor. La tendència de la població s'enumera com desconeguda, i l'evaluació informa registres de cossos fructífers d'aproximadament 15 localitats més un menut número de registres de seqüències de puntes de raïls i mostres ambientals. Les amenaces mencionades inclouen el desenroll i els règims d'incendis alterats que afecten els rodales costers de Pinus muricata i la nativa P. radiata, i la mort regresiva relacionada en la sequia de P. ponderosa en les estribaciones de Serra Nevada; l'evaluació indica que és poc provable que estes amenaces hagen afectat dràsticament a la població en general. Les accions sugerides inclouen protegir i administrar els boscs de pins costers i millorar el monitoreo de les tendències poblacionals i l'ecologia.