Suerre
Suerre va ser el nom en que es va conéixer a una regió de Costa Rica ubicada en l'Alvertent del Carib, en l'actual província de Llima. Rep este nom pel riu Suerre, com se li coneixia en l'época precolombina als rius Reventazón i Parismina, que formen una mateixa conca hidrogràfica. En l'actualitat, solament un dels afluents del riu Parismina és conegut com riu Suerre. El nom de Suerre també es va estendre per a denominar als indígenes que, a l'arribada dels espanyols a Costa Rica, tenien un regne en este territori, que s'estenia aproximadament des de l'estany del riu Tortuguero fins al riu Pacuare i cap a l'oest des de la planura del Tortuguero i Santa Clara fins al riu Sarapiquí. El nom Suerre és un hidrónimo del idioma suerre i ve de les paraules sue i ri, que signifiquen tortugas i riu respectivament.
Durant l'época de la conquista de Costa Rica, la regió de Suerre va ser coneguda perque es creïa que en ella abundava l'or, gràcies als objectes d'este metal que Cristóbal Colón, a la seua arribada a Costa Rica en 1502, havia descrit que els indígenes locals utilisaven com a joyeria, lo que va motivar, en gran mida, gran cantitat d'expedicions al país que tenien com a objectiu accedir a l'Alvertent de l'Atlàntic, de difícil accés per les condicions climàtiques i topogràfiques, i per la fera resistència dels aborigen. Indirectament, el desig dels conquistadors per accedir a les supostes riquees d'esta regió va ser lo que finalment va permetre la conquista i colonisació del Entanque Central de Costa Rica.
La regió va ser explorada superficialment per Martín de Estete en 1529, pero l'expedició més important va ser la de Diego Gutiérrez i Toledo en 1544, qui va conseguir adinsar-se profundament en la província navegant el riu Parismina, aplegant fins a la faldes del volcà Turrialba i visualisant per primera volta el territori del Valle del Guarco. Les senyes més antigues sobre els suerres, sobretot pel que fa al nom dels seus principals monarques, com Chiupa, Camaquiri i Cocorí, es deuen al croniste milanés Girolamo Benzoni, que va formar part de l'expedició baix el mando de Diego Gutiérrez i Toledo, i que va conseguir sobreviure al desastre en que va terminar la mateixa.
Territori
Durant l'época precolombina, el vast territori corresponent a l'Alvertent Atlàntic de Costa Rica va estar ocupat per un gran número de pobles i cacicazgos. El regne de Suerre era un dels quatre regnes indígenes ubicats en la regió del Carib central de Costa Rica durant el XVI, junt als regnes de Pococí, Tariaca i Talamanca. Els suerres, com es va conéixer als seus habitants, ocupaven la part de la costa atlàntica al nort del riu Reventazón, fins a colindar en les planures de Tortuguero, i tenien com a veïns, al sur, als pococes, que es trobaven pròpiament entre els rius Reventazón i Matina, i a l'oest, als botos, entre els rius Sarapiquí i Sant Carlos. Tant suerres com pococes formaven part del Señorío del Guarco o Regne Huetar d'Orient, que s'estenia des del Valle del Guarco, a on s'ubica actualment la ciutat de Cartago, fins a la regió del Carib central, en les poblacions de Suerre, Pococí i Chirripó. El principal assentament dels suerres va estar ubicat a la vora del riu Parismina, a on confluïxen els rius Reventazón i Jiménez.
Plantilla:DesplazableI Plantilla:DesplazableF
Història
La regió de Suerre, previ a l'arribe espanyol a Costa Rica, va estar habitada per un poble amerindi de possible ètnia huetar, que durant l'etapa de la conquista va ser conegut com a poble dels suerres, la cultura dels quals pertanyia a la cridada Àrea Intermija. De la població d'este territori existixen troballes arqueològiques que es remonten fins a 1500 a 300 abans de la nostra era. Del periodo dels cacicazgos tardans (800-1500 de nostra era) s'han trobat llocs en la regió Carib central com Les Mercés (Guácimo), La Cabanya i Williamsburg (400-900).
El regne de Suerre rendia tribut al Señorío del Guarco, dels huetares d'orient, durant el XVI. En els documents espanyols es mencionen dos reis d'esta regió, Camaquiri i Cocorí, ademés de l'existència d'un assentament d'este poble en la confluència dels rius Reventazón i Jiménez, a on hi havia un gran palenque en varis ranchos. Per la fama de ser «terres d'or» de la província, la regió va ser objecte d'exploracions espanyoles durant l'etapa de la conquista, per lo que el paper del regne de Suerre va ser fonamental en la defensa del territori per part dels suerres i huetares, lo que va conduir a que la majoria de les expedicions espanyoles que intentaven ingressar al territori costarricense pel costat del Carib terminaren en fracàs. Es creu que els suerres varen tindre una important participació en avisar als veïns reis huetares sobre les incursions espanyoles en la regió, propiciant aliances entre ells.
La primera expedició espanyola al Carib nort de Costa Rica va ser organisada en 1529, i dirigida per Martín de Estete, qui en cent cinquanta soldats i numerosos indígenes auxiliars, va partir de la ciutat de Granada en Nicaragua en vàries embarcacions, va travessar el llac de Nicaragua i, seguint antigues calçades prehispánicas, va ingressar a les planures del nort costarricense, a on s'ubicava el regne de Suerre. Allí va enfrontar la resistència dels suerres, lo que ho va obligar a retirar-se de nou cap a Nicaragua.
La següent incursió es va donar en 1540, quan la presència d'Hernán Sánchez de Badajoz, enviat per l'Audiència de Panamà, en el Carib sur costarricense, va motivar una resposta armada per part de les autoritats de la ciutat de Granada, que consideraven el territori partix de la seua jurisdicció. El governador de Nicaragua va partir de Granada al mando d'una tropa numerosa que incloïa noranta soldats espanyols, va navegar pel riu Sant Joan i la costa caribenya rumbo al sur, i va enfrontar novament la resistència dels suerres. Despuix d'alcançar als hòmens de Badajoz, estos varen jurar sometre's a l'autoritat del governador de Nicaragua, pero pronte l'acossament dels aborigen, sumat a la fam i les malalties, va obligar als expedicionaris a tornar pel seu camí.
En 1540, Diego Gutiérrez i Toledo va ser nomenat governador de Nou Cartago i Costa Rica. Una volta en Granada, des d'a on pensava dirigir la seua expedició, va enfrontar l'oposició de Rodrigo de Contreras, governador de Nicaragua, despuix de lo que va partir cap a Costa Rica al mando de setanta soldats espanyols i un considerable contingent d'indígenes, més cavalls, recaptes, armes, etc. En dos bergantines va travessar el llac de Nicaragua, el riu Sant Joan i la costa caribenya, buscant la desembocadura del riu Suerre (Parismina), pel qual va navegar riu dalt fins a desembarcar i fundar la Vila de Santiago (1543). Des de Santiago va continuar navegant aigües dalt unes trenta llegües fins a donar en una gran palenque indígena, en la comarca de Suerre pròpiament dita, en els voltants d'Atirro, al suroest de Turrialba. Este palenque consistia en la residència del rei de Suerre quan anava a peixcar al riu. En esta zona, Gutiérrez va rebatejar la comarca, el 4 d'octubre de 1544, com a ciutat de Sant Francisco, que va tindre efímera existència. En Sant Francisco, va ser visitat pels reis de Suerre i Cuyupa i els reis Camaquiri i Cocorí, acompanyats per atres principals, que li varen obsequiar gran cantitat de frutes, pero no or. Gutiérrez va decidir llavors la captura d'abdós reis, lo que va motivar als suerres a rebelar-se, incendiant els seus propis pobles, tallant els arbres frutales i traslladant-se cap a les zones montanyoses, duent-se en ells les collites en la finalitat de llevar als espanyols tot mig de subsistència.
Gutiérrez va decidir alçar el campament i perseguir als indígenes. Varen ingressar per les planures de Santa Clara i els varen seguir fins a les faldes orientals del volcà Turrialba, que varen conseguir creuar en dificultat. Durant el trayecte i aprofitant un descuit dels seus cuidadors, Camaquiri primer, i després Cocorí, varen conseguir escapar. Despuix d'açò, l'expedició espanyola va aplegar al Valle de Tayut, a un poble cridat Teotique, dominis del rei Tayutic, a on va caure sobre ells un numerós grup de guerrers abillats en pintura de guerra de color roig i negre, llançant crits de guerra i tocant tambors i caragols. Els espanyols, que sumaven uns quaranta soldats, varen perdre a la mitat dels seus hòmens dèu minuts despuix d'iniciat l'atac, inclós Gutiérrez, a qui li varen tallar el cap com a trofeu, com solien fer estos aborigen en els seus enemics. Els sobreviviente varen mamprendre la fugida cap a la costa, a on varen ser reforçats per un grup d'espanyols fortament armats just quan anaven a ser capturats per un grup d'uns cent indígenes. No obstant, en enterar-se de la mort de Gutiérrez, varen decidir abandonar la regió, en lo que varen acabar els intents dels espanyols de dominar el territori costarricense ingressant pel Carib.
Despuix dels intents espanyols d'ingressar a Suerre pel Carib, varen seguir les expedicions pel Pacífic i la zona de Nicoya. Les notícies sobre les supostes grans riquees auríferas en la Vall del Suerre va propiciar, entre unes atres, les expedicions de Juan de Cavallón i Arboleda, Juan d'Estrada Rávago i Añez i Juan Vázquez de Coronat, els qui en el seu intent d'accedir a esta regió, finalment varen culminar en el descobriment i colonisació del Entanque Central de Costa Rica. Cavallón, en 1560, havia ingressat pel costat del Pacífic fins a la Vall Central, a on va fundar Castell de Garcimuñoz i va tindre que enfrontar la resistència dels huetares del rei Garabito, dels que sabia que obtenien el seu or de la regió de l'Atlàntic. Cavallón va conseguir realisar algunes exploracions del Valle de Orosi, regió del Valle del Guarco per la que buscava accedir als dominis de Tayutic, i clau per a ingressar a Suerre. Garabito, no obstant, va conseguir tancar-li el pas a Cavallón cap a Suerre en emboscar-ho en la Vall de la Creu (plans d'Escampe, San Mateo i Orotina), residència tradicional de Garabito, lo que va motivar després el retir del conquistador de nou cap a Nicaragua.
En 1560, el clerc Juan Estrada Rávago, va partir de Garcimuñoz i va conseguir travessar la temuda regió de la costa dominada per les tribus de Suerre i Corotapa, a on Tayutic, rei de Suerre, li va mostrar intencions d'acostar-se als espanyols. Després va buscar obrir una nova ruta més allà dels volcans Irazú i Turrialba, intentant aplegar fins al punt al que havia arribat Martín de Estete, i va aplegar finalment fins a la frontera que Diego Gutiérrez i Toledo havia creuat per a trobar la mort. Va fundar allí la ciutat de Castell d'Àustria i el port de Sant Jerónimo, en la desembocadura del riu Suerre, despuix de la qual cosa, en l'arribada de Juan Vázquez de Coronat i el seu proyecte d'alvançar cap al sur del país, cap a la província de Turucaca, que es creïa rica en or, es va mostrar inconforme en les idees del nou líder i va abandonar Castell d'Àustria per a tornar a Nicaragua. Vázquez de Coronat, coneixedor de la fera resistència dels suerres i del destí de les expedicions espanyoles en la regió del Carib, va decidir abandonar la ruta de Suerre per considerar-l'arriscada, i concentrar-se en el domini del pacífic sur costarricense, dominant les províncies de Turucuca i Coctú, després travessant la Cordillera de Talamanca i accedint finalment al Carib.
En 1576, el governador Alonso Anguciana de Gamboa va conseguir finalment pacificar als suerres, després va fundar un port sobre el riu del mateix nom, al que va cridar Castell d'Àustria en recort de la ciutat fundada per Estrada Rávago, en la seua desembocadura, utilisant per a això el camí de mules que va conseguir habilitar entre Cartago i el llitoral Carib que aplegava a Suerre i Matina, constituint-se este en el primer port de Costa Rica en l'Atlàntic, per a on s'exportaven mercaderies a Portobelo en Panamà. Dit port va funcionar fins a 1637 quan va ser abandonat per la disminució del seu calat. Va ser posteriorment reconstruït en 1651 per Juan Fernández de Salines i La Cerda, que va tornar a poblar el port de Suerre, en espanyols i indis, va construir huit ranchos i l'aduana, va sondejar el port i va reobrir uns 145 quilómetros de camí per la montanya. La colonisació total de la regió de Suerre, no obstant, no es va donar sino fins al cap de l'independència de Costa Rica, en la construcció del ferrocarril a l'Atlàntic.
Vore també
Referències
- (febrer de 2002) «Descobriment i conquista de Costa Rica», Ana María Botey Sobrat (ed.). Costa Rica: de les societats autòctones fins a 1914 (en espanyol), Sant Josep, Costa Rica: Editorial de la UNED, pp. 80-85. ISBN 9977-67-694-1.
- Molina Montes de Oca (1993). Garcimuñoz: la ciutat que mai va morir (en espanyol), Editorial de la UNED, pp. 145-164. ISBN 9977647143.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Suerre» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.