Sistema de Schillinger

El Sistema Schillinger (també conegut com Schillinger System of Musical Composition en anglés) és un sistema de composició musical basat en les publicacions i ensenyances del teòric musical i compositor ucranià-nortamericà Joseph Schillinger . Va desenrollar el sistema en les décades de 1920 i 1930. Ya que es basa en les conexions entre la música i els números, afirma diferenciar-se clarament dels métodos de composició musical tradicionals.

Trasfondo

Des dels anys trenta de el XX, Schillinger ya havia argumentat que era responsabilitat de la ciència terminar en les pràctiques compositivas antigues. Despuix d'haver emigrat a Estats Units en 1928, el sistema de Schillinger es va fer ràpidament popular en Nova York. Schillinger va ocupar una càtedra en la New School de la ciutat de Nova York i va ser professor de composició de músics tan ilustres com George Gershwin, Benny Goodman, Stan Kenton, Glenn Miller, Paul Lavalle, Oscar Levant, Tommy Dorsey, Earle Brown, Toshiko Akiyoshi, Vic Mizzy, John Barry, Leith Stevens, Charles Previn, Vernon Duke i Carmine Coppola . Ademés, va rebujar públicament una gran part de l'història musical anterior, la teoria de la composició i la construcció d'instruments i els va classificar com a intents fallancs de prova i error que haurien fallat, segons ell, a causa de la falta d'estàndarts científics dels seus creadors. No va excloure d'estes acusacions a célebres constructors d'instruments o compositors com Johann Sebastian Bach o Ludwig van Beethoven . Per eixemple, va acusar a Beethoven de no haver seguit estrictament les pautes de composició. Aixina mateix, Gershwin va treballar en el sistema de Schillinger durant quatre anys. A lo llarc d'este periodo va escriure Porgy and Bess i va consultar al mateix Schillinger en vàries ocasions sobre assunts operístics i d'orquestació.

El fonament bàsic darrere del sistema de Schillinger és que la música (segons la definició d'Eduard Hanslick de 1854, àmpliament reconeguda en musicologia) conté una "forma sonora en moviment". Per a Joseph Schillinger açò significava que tota acció física, tot procés físic té una correspondència en l'expressió musical. Va considerar que el moviment i la música eren entendibles sobre la base de l'estat científic de la seua época. Igualment, el teòric musical creïa fermament que certs motius musicals (patrons) deurien ser universals i que ademés eren inherents tant a la música com al sistema nerviós humà.

El pròlec de l'obra de referència Schillinger System of Musical Composition va ser escrit per Henry Cowell i publicat póstumamente en 1946. En el pròlec, l'autor emfatisa que el sistema de Schillinger, a diferència de les escoles de composició convencionals, no establix cap regla de composició, sino que permet al compositor lliberteu d'elecció.

Característiques del sistema

Zofia Helman escriu sobre el sistema lo següent: "Partint del principi aristotèlic ars imitatae naturae, Schillinger desenrolla la tesis de que les qualitats estètiques de la música poden ser tornades a les relacions geomètriques dels seus components i que la música sempre implementa les lleis de la llògica matemàtica". En 1953, Werner Meyer-Eppler va propagar el concepte de paràmetro (parametrización de la música), que Joseph Schillinger volia introduir en la música en la seua publicació pòstuma The Mathematical Basis of Arts de 1948. Werner Meyer-Eppler escriu sobre el concepte lo següent: "El to, el temps i el continu sonor deuen parametrizarse, segons Schillinger, i els paràmetros [deurien], d'igual manera, utilisar métodos matemàtics per a ser transformats i variats.

El sistema es compon de distintes teories sobre el ritme, el disseny harmònic i melòdic, el contrapunt, la forma i també la semàntica musical (per eixemple, en relació en l'emoció que es deu conseguir en la música cinematogràfica). La teoria mostra un enfocament sistemàtic i independent del gènero musical per al seu anàlisis i composició musical. Ademés, el procediment de Schillinger és més descriptivo que prescriptivo. Con este fin, va desenrollar, un nou sistema de notació musical . No obstant, el seu sistema en sí mateixa no estava completament elaborat. Verbigracia, la seua teoria del contrapunt cobrix únicament el contrapunt simple i doble, pero no el múltiple. Lo que va dur a Walman a dissenyar el seu propi sistema va ser el fet de que estudiants, com Jerome Walman, varen estendre la tècnica mostrada en el sistema de Schillinger a una varietat de combinacions melòdiques.

Per un atre costat, Schillinger intentava escassament fer prediccions sobre les conseqüències estètiques del seu sistema. En canvi, va establir "tècniques de creació de patrons" generalisades que estan lliures de preferències o prejuïns estilístics. Estes tècniques servixen com a ferramentes especialment per a la planificació i eixecució d'estructures musicals extenses. Con relación a el maneig rítmic, el sistema de Schillinger està particularment ben desenrollat, comparant-ho en les teories compositivas tradicionals, que s'ocupen principalment dels detalls del to. Igualment, les tècniques algorítmiques de composició es poden trobar ací inclús abans de les composicions d'Iannis Xenakis. No obstant, moltes voltes les tècniques de composició tradicionals simplement s'ajusten a la terminologia del sistema baix un nom diferent. Schillinger també va propondre un sistema per a l'anàlisis numèric dels tons, basat en principis que s'havien introduït en la sintaxis general abans del treball de Milton Babbitt i Allen Forte .

En molts casos, els fragments musicals extremadament simples, com dos o tres notes, s'utilisen com a material bàsic per a la permutació, l'expansió geomètrica, l'inversió, entre uns atres, i tenen l'objectiu d'obtindre una gran cantitat de variacions i material nou. En el sistema de Schillinger, les resultants despuix de l'interferència rítmica s'ampren com a fonament per a poder conseguir el desenroll de distintes capes de notacions orquestals, que després evolucionen a través de permutació en un conjunt rítmic. És aixina com es creen més possibilitats per a composicions específiques. Ademés, per al disseny melòdic, Schillinger va favorir les connotacions emocionals de la següent manera: dalt = feliç, avall = trist, ademés d'un to de control ("boss tone"), que té el fi de controlar l'enfocament tonal. Per a Schillinger, qualsevol decisió que permeta la resolució harmònica és totalment acceptable; lo únic que no està permés és l'incertitut i l'especulació.

Bibliografia

• Joseph Schillinger (1946): Schillinger System of Musical Composition.(New York: C. Fischer, Inc.)

• Joseph Schillinger (1948): The Mathematical Basis of the Arts (New York: Philosophical Library)
• Jeremy Ardixen (1969): Focussing the musical imagination: exploring in composition the idees and techniques of Joseph Schillinger (Diss.), PDF [2] archivat en Wayback Machine.
• Jonathan Kramer (1973): The Fibonacci Series in Twentieth-Century Music (Journal of Music Theory)
• Zofia Helman (1982): Intellekt und Phantasie in der Musik von Witold Lutosławski. (Muzikololki Zbornik)
• Charles Suber: Introduction, in: David Baker: Jazz Pedagogy. (New York: Alfred)
• Kyle Gann (1994): Downtown beats for the 1990s: Rhys Chatham, Mikel Rouse, Michael Gordon, Larry Polansky, Ben Neill. Contemporary Music Review, 10:1, 33-49. PDF (16,1 MB)