Anar al contingut

Sindos

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Sindo.
Archiu:Sindi.Warrior.jpg
Estàtua de guerrer sindo, feta d'arenisca (I). Museu Arqueològic de Kerch.
Archiu:Attic red-figure Pottery in the Eremitage Sankt Petersburg.jpg
Antics gots de terracota desenterrados en una necròpolis sinda propenca a Fanagoria. Fotografia de Prokudin-Gorskii (ca. 1912).

Els sindos (grec antic: Σινδοί,[1] eren un antic poble que vivien en la costa suroest del mar de Azov, en la península de Tamán, i en la costa adjacent del Ponto Euxino (mar Negra), en la regió denominada Síndico. Esta regió s'estenia entre les actuals ciutats de Temriuk i Novorosíisk (Híero per als antics grecs).[2] L'escritura del nom és variada: Pomponio Mela els flames sindones,[3] Para Luciano de Samosata són els sindianoi.[4] Plinio el Vell menciona la població de Síndico, i diu que dita ciutat distava 67.500 passos de la ciutat de Híero.[5]

Estrabón explica que habitaven a lo llarc del Palus Maeotis i formaven part dels meotes, de la mateixa manera que atres pobles, com els dandarios, toratas, agros, arrecos, tarpites, obidiacenos, sitacenos, doscos i aspurgianos.[6]

La Gran Enciclopèdia Soviètica els califica com una subtribu dels meotes. En el V els sindos varen ser subyugados pel regne del Bósforo.

Varen eixir a la llum varis túmulos que, quan es varen excavar per arqueòlecs soviètics, varen revelar que la seua cultura estava molt helenizada.

Varen ser assimilats pels sármatas en el I

Ademés del port de Sinda, les ciutats d'Hermonasa, Gorgipia i Aborace també varen pertànyer a este poble.[7]

Varen tindre una forma de govern monàrquic segons Polieno.[8] Gorgipia era la residència real.[9] Nicolás Damasceno descriu una costum peculiar que tenien de tirar sobre la tomba d'una persona fallida tants peixos com a número d'enemics als que havien vençut.[10]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. Heródoto, Història IV.28
  2. Amiano Marcelino, Històries XXII.8. § 41, &c.
  3. Pomponio Mela, De Chorographia II.19
  4. Luciano de Samosata, Obres, Tox. 55
  5. Plinio el Vell, Història Natural VI (5).17
  6. Estrabón, Geografia XI.2.11
  7. Estrabón, op. cit. XI.2 i sigs.
  8. Polieno, Estratagemas VIII.55
  9. Estrabón. l. c.)
  10. Nicolás Damasceno, p. 160, ed. Orel

Trubachov, Oleg N., (1999), Indoarica, Naúka, Moscou.


 


Referències

[editar | editar còdic]